Entrades amb l'etiqueta ‘NPD’

El seguiment de les eleccions a Berlín, una Storify

dilluns, 19/09/2011

Tal com indicaven els sondejos, ahir el partit governant socialdemòcrata SPD va guanyar les eleccions estatals de Berlín. Les eleccions han comportat, a més, molts altres canvis a l’hemicicle de la capital: el CDU puja lleugerament però no aconsegueix encara recuperar les posicions de poder que havia tingut al Berlín Oest; els Verds es consoliden com la tercera força, guanyant un 5% però quedant molt lluny de triplicar el seu percentatge de vot tal com indicaven les seves millors enquestes fa uns mesos; els post-comunistes Die Linke veu reduït lleugerament el seu percentatge però els actuals escons no els permetran renovar la coalició de govern amb el SPD; els liberals FDP continuen la seva caiguda en picat i no aconsegueixen entrar al parlament, ja és el cinquè en el qual perden representació aquest any; i el Partit Pirata va protagonitzar la gran victòria aconseguint representació per primer cop en un parlament alemany.
El nou govern encara trigarà uns dies a formar-se però és dóna per fet que el SPD s’entendrà abans amb Die Grüne que no pas amb el CDU.

Ahir al vespre vaig fer un seguiment de la nit electoral a través d’un Storify on he anat recollint informacions diverses al voltant de les eleccions i que encara s’ha d’anar ampliant amb les lectures que en facin els diversos mitjans.
Per a llegir-lo heu de seguir el link següent (el diari ARA no permet incloure’l directament al bloc):

[View the story “Eleccions a Berlín, 18 de setembre de 2011″ on Storify]

El dia de la capital: Berlín a les urnes

dilluns, 12/09/2011

El poper diumenge se celebraran eleccions estatals i municipals a Berlín. Des de fa mesos, la premsa de tot el país en va plena i ja fa setmanes que els cartells electorals inunden la ciutat. Els comicis seran disputats i molts enfrontaran la nit del 18 de setembre amb el cor encongit: caldrà veure si l’onada verda que va desencadenar Fukushima i va ajudar a Die Grüne a desterrar el CDU de Baden-Wurtemberg també fa de la candidata Künast la primera Bürgermeisterin de la ciutat, comprovar com aguanten els governants SPD i Die Linke, si el CDU aconsegueix ampliar la representació a la capital i què passa finalment amb un FDP cada cop menys recolzat arreu de la república. Així mateix, el Partit Pirata podria entrar al Senat d’una gran ciutat per primer cop i caldrà estar atent als resultats del partit neonazi amb més opcions, el NPD.

Aquestes eleccions tanquen un any especialment electoral, en el qual ja s’han cridat a les urnes més de 15 milions d’habitants de set Lands diferents (per ordre i entre parèntesis el govern sortint): Hamburg (SPD), Saxònia-Anhalt (CDU-SPD), Renània-Palatinat (SPD-Grüne), Baden-Wurtemberg (Grüne-SPD), Hessen (municipals), Bremen (SPD-Grüne) i Mecklemburg-Pomerània (previsiblement, SPD-Die Linke).
Abans de la cita electoral per al parlament alemany hi haurà encara eleccions a Slesvig-Holstein, Baixa Saxònia i Baviera. Això si el govern aguanta i no s’avancen eleccions, ja que el final d’aquesta legislatura és del tot imprevisible veient el panorama polític alemany actual (crisi de l’euro, doble gir en política energètica, posició ambigua respecte les revoltes àrabs (en alemany), tensions a la coalició governant…)

 

Com que Berlín és una ciutat-estat, les eleccions que s’hi celebren són dobles. Així, per una banda diumenge seran escollits per a un període de cinc anys els diputats del Senat de Berlín i, entre aquests, el candidat del partit guanyador serà proclamat alcalde-president (Regierende Bürgermeister). El sistema electoral es basa en el doble vot, com al parlament federal (vaig descriure el sistema en aquest article).
Actualment, al senat de Berlín hi ha representats els partits SPD (53 diputats), CDU (36), Bündnis 90/Die Grünen (24), Die Linke (22), FDP (11) i tres més del grup mixt. El govern el formen el SPD i Die Linke, la coalició Rot-Rot (vermell-vermell, per la tendència política). L’alcalde des de fa 10 anys és el socialista Klaus Wowereit.

Per altra banda també es votaran els 12 ajuntaments de districte, que tenen el rang de municipi. Els ciutadans de la UE que portin més de tres mesos a la ciutat tenen dret a votar-hi. El vot és per llista tancada, de les quals un candidat serà l’alcalde de districte.
A l’ajuntament del meu districte, Pankow, hi tenen representació el SPD (17 regidors),  Die Linke (15), Bündnis 90/Die Grünen (10), CDU (7), FDP (4) i dos regidors més sense assignar. El consistori el formen SPD, Linke, Bü90/Grünen i CDU, dirigits per l’alcalde Matthias Köhne. El mandat també és de cinc anys.

 

A les properes eleccions es presenten en total 22 partits, que són: Anarchistische Pogo-Partei Deutschlands (només a un districte), Bergpartei, die “ÜberPartei” (només a un districte), Bündnis 90/DIE GRÜNEN, Bündnis für Innovation und Gerechtigkeit (BIG), Bürgerbewegung pro Deutschland, Bürgerrechtsbewegung Solidarität (BüSö), Bürgerrechtspartei für mehr Freiheit und Demokratie, Christlich Demokratische Union Deutschlands (CDU), Deutsche Demokratische Partei (ddp), Deutsche Kommunistische Partei (DKP), Deutsche Konservative Partei, Die Linke, Familien-Partei Deutschlands (només a un districte), Freie Demokratische Partei (FDP), Nationaldemokratische Partei Deutschlands (NPD), Ökologisch-Demokratische Partei (ödp), Partei für Arbeit, Rechtsstaat, Tierschutz, Elitenförderung und basisdemokratische Initiative, Partei für Soziale Gleichheit, Sektion der Vierten Internationale (PSG), Partei Mensch Umwelt Tierschutz, Piratenpartei Deutschland, Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD) i Unabhängige … für bürgernahe Demokratie.

Des de mitjans d’agost, vaig establir contacte amb els partits representats al meu districte per fer entrevistes als candidats o representants. D’aquests he pogut fer l’entrevista al SPD, el FDP i Die Grüne; no va ser possible fer-la a Die Linke i el CDU no ha contestat a la petició. Les entrevistes seran publicades al llarg de la setmana mentre continuo reflexionant sobre el meu vot amb l’ajuda del Wahl-o-Mat.

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.