Entrades amb l'etiqueta ‘nuclears’

La revolució energètica alemanya V: una responsabilitat també nostra

dimecres, 7/09/2011

Aus dem Zug, Windkraft

Aquesta primavera Alemanya va decidir abandonar definitivament l’energia nuclear com a molt tard l’any 2022. El país germànic, líder europeu en indústria i tecnologia, féu un pas decisiu i pioner cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i la racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles sobre la revolució energètica he anat desgranant les propostes del govern alemany per a la transformació energètica del país. Hem vist els pros i contres d’aquestes intencions i la posició de les companyies elèctriques. S’havia deixat de banda, però, les alternatives al model continuista que planeja el govern, basat en la perpetuació del model de poder concentrat en poques mans i en grans infraestructures energètiques. En aquest últim article, exposo els motius pels quals crec que és necessària una descentralització de la producció i una racionalització del seu ús, inherent –crec– a una verdadera transformació energètica.
L’esmentat pla que ha ocupat aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II). Aquí podeu trobar, a més, un recull d’articles que he anat recollint, alguns dels quals han servit de font per al redactat d’aquesta sèrie.

 

Un pas endavant cap a l’equilibri: descentralització i racionalització
La transició cap a les energies renovables es presenta com un camí cap a un horitzó encara per construir. Això suposa una oportunitat privilegiada per reflexionar sobre com volem produir i consumir l’electricitat, així com quines conseqüències mediambientals comporten les nostres activitats –una reflexió necessàriament extensiva a tots els àmbits, ja que avui en dia pràcticament tot tipus d’activitat està lligada a l’energia i al consum dels recursos naturals.
Per una banda, hi ha la possibilitat de redissenyar el procés de producció per virar cap a un model descentralitzat que impliqui el consumidor de forma activa en el procés de generació de l’electricitat; per altra banda, hi ha una clara necessitat de racionalització de l’ús de l’energia per reduir-ne i optimitzar-ne el consum.

 

Descentralització: benefici i responsabilitat
“Cada euro invertit en energia solar, eòlica o de biomassa és una inversió que beneficia no només grans companyies com Siemens, sinó també petits negocis,” assegura Der Spiegel. La publicació alemanya posa com a exemple la companyia Juwi, dedicada a l’assessorament administratiu per implementar sistemes de cicle combinat i que en els últims deu anys ha passat de 30 a més de 1.000 empleats. El seu fundador, Matthias Willenbacher, creu que “seria molt més econòmic cobrir tot Alemanya amb petites estacions descentralitzades” que no pas la perpetuació del model de generació energètic centralitzat. El setmanari fa una forta aposta per un “retorn al regionalisme”.
Així mateix, a Catalunya estan florint iniciatives que van en aquesta direcció, com ara la primera cooperativa energètica Som Energia que ens anima a fer un pas endavant: “La suma de molts petits inversors poden generar una força imparable. […] No hem d’esperar que el govern ho faci per nosaltres […]. Si cadascú de nosaltres invertís una petita quantitat es podria engegar una planta de biogàs, una instal·lació fotovoltaica o un molí de vent.”

Mentre que un model descentralitzat beneficia i responsabilitza a parts iguals el conjunt dels usuaris-productors, el model concentrat actual deixa els beneficis en poques mans i dilueix la responsabilitat de funcionament de la xarxa i d’impacte ambiental –aquests problemes derivats, els catalans els hem pogut comprovar més d’un cop. La Plataforma No a la MAT qüestiona qui es responsabilitza dels efectes de l’alta tensió a la salut en el seu informe: “quantes asseguradores s’atreveixen a incloure clàusules que contemplin les afectacions a la salut de les persones pels efectes dels camps electromagnètics?” També assenyala de quina manera perjudiquen “les greus i irreparables conseqüències sobre les terres afectades” als seus propietaris: “pèrdua immediata del valor patrimonial, limitació de la utilitat d’explotació de les terres per on passa la línia (en especial per projectes turístics)”
Segons l’informe, en canvi, un model descentralitzat que eviti grans desplaçament d’energia redueix “pèrdues d’energia pel transport”. La Plataforma assegura que “produir l’energia en el lloc de consum i endegar programes d’estalvi, gestió de la demanda i eficiència seria la solució.” El col·lectiu posa com a exemple Alemanya, on diuen que s’estan reduint les línies de transport encara que ja hem vist que això podria no ser així.
Sense por a comprometre’s amb el desenvolupament de les energies renovables i el tancament definitiu de l’era nuclear, el setmanari Der Spiegel acabava l’article del passat setembre sobre els costos dels plans energètics del govern alemany amb un clar al·legat a favor de la descentralització dels centres productius: “El canvi energètic no s’ha de limitar a línies transcontinentals, plantes d’emmagatzematge a les muntanyes i molins de vent al llarg de les costes. El canvi ha de començar des de la base, a les incomptables iniciatives regionals que poden créixer conjuntament pas a pas. El govern no ha parat prou atenció en això en el seu pla energètic.”

Hem de tenir clar que el cost de la transició cap les energies renovables serà molt gran, però és responsabilitat nostra decidir com es distribueixen els costos i qui s’enduu aquests beneficis. En aquests moments decisius de replantejament energètic global, Catalunya  ha de fer un pas cap a la sobirania energètica (reclamant-ne les competències (ARA Prèmium) –o assumint-les per la via de l’estat propi, és clar) i una aposta decidida cap a les energies renovables descentralitzades, aprofitant al màxim els grans recursos naturals dels quals disposem com són el vent, el sol, la capacitat hidroelèctrica… A més, una aposta per l’energia local no només preserva el medi ambient sinó que aporta beneficis econòmics i socials per al territori.

 

Racionalització: compromís de futur
Com ja vam veure a l’anterior article, les veus més catastrofistes ens avisen que l’electricitat esdevindrà impagable i que, a més, no serem capaços d’igualar la producció de les centrals nuclears amb les energies renovables. Independentment de la veracitat d’aquest argument —i deixant el preu de l’electricitat a part, encara que la butxaca és una raó de pes per a molta gent—, el debat sobre el pas cap a una producció energètica sostenible és una ocasió necessària per reflexionar sobre l’ús que fem de l’electricitat. Si decidim que és imprescindible abandonar un model basat en la producció aparentment sense límits —que recorda molt el model econòmic al qual (encara) ens abracem — hem d’assumir també un seguit de qüestions incòmodes respecte al nostre modus vivendi.
Un pensament ecològic global i transversal cal que conegui els costos reals dels serveis i productes que consumeix, que carregui amb la factura ecològica que comporta. Cal que es plantegi la necessitat real d’aquests, estant disposat a renunciar a tantes coses supèrflues que tenim com a imprescindibles i valorar-ne el seu preu i qualitat real. Cal fer-se preguntes incòmodes,  aparentment supèrflues, com per exemple: quants aparells tinc encesos a casa a la vegada?, quanta energia gasta la meva ciutat?, tots els semàfors han de funcionar a la nit?, és sostenible la meva escapada amb avió de 2.000 quilòmetres per només un cap de setmana?, quin sentit té comprar productes de fora de temporada que han hagut de travessar un oceà per arribar al meu plat? (I atenció als productes bio, també!), etc.
Eludir la responsabilitat que tenen aquests actes tan comuns per nosaltres és immoral —i ja veuríem si il·legal. De la mateixa manera, és estúpid pensar que ja se n’encarregaran les properes generacions; no només perquè estem parlant de la nostra pròpia descendència, sinó perquè ja ho estem pagant avui a través de les intervencions d’emergència que els estats han de fer degut a l’accentuació dels desastres climàtics.

En la improrrogable línia de fer visible el cost real dels productes de consum –dels quals no és fàcil seguir-ne el rastre: mètodes de recol·lecció/producció, embalatge, transport, emmagatzematge a temperatura adequada…–, donar a conèixer les repercussions mediambientals de la producció –que en el cas de la carn, per exemple, són altíssimes– seria el pas mínim de cara a acabar-les acceptant i, algun dia, assumir-les o renunciar al producte.
I seguint per aquí, no ens oblidem tampoc del consum energètic d’internet!

Un pas bàsic de cara a la racionalització energètica és l’optimització dels aparells i de les xarxes, de manera que no es perdi electricitat en el transport o en l’ús ineficaç dels aparells. D’això en parlà Ramon Folch en un monogràfic del Centre d’Estudis Jordi Pujol: “Com tothom, ens hem obsessionat a servir tota l’energia que el mercat demana sense preguntar-nos a què la dediquem, ni amb quins rendiments. Si canviem una caldera de gas convencional per una de condensació obtenim les mateixes calories amb menys combustible; això és eficiència. Si en regulem el temporitzador per apagar-la a les nits o quan no hi som, estalviem. Si en regulem el termòstat per no passar calor en ple hivern, practiquem la suficiència.”
Si bé les companyies són les encarregades d’optimitzar el servei de les xarxes, a nivell domèstic som nosaltres els responsables de reduir el consum a través de la millora del sistema elèctric de la casa, la compra d’electrodomèstics més eficients o, simplement, apagant del tot aquells aparells que no fem servir. (Un cas greu de consum exagerat i amagat és el dels receptors de TDT externs.)

 

Finalment, havent començat parlant de la possibilitat de tancar centrals nuclears, hom s’adona que la complexitat del món en el qual vivim no permet anàlisis lleugeres ni propostes màgiques.
Però el que és cada cop més clar, almenys per mi, és que el sistema actual –del qual aquest estiu només s’ha parlat de la vessant econòmica– necessita un replantejament. El capitalisme que molts han volgut veure agonitzar en aquesta crisi encara és ben viu, i sembla que ho serà per molt de temps. Necessita, no obstant, reajustar-se i canviar pautadament –siguem realistes: no hi ha revolucions instantànies– cap a un sistema més just i equilibrat ecològicament i socialment.

 

 

Sincerament agraït a M. Farré, I. Gómez, B. Guixer, R. Ribó i J. Bonaventura pels comentaris i reflexions sobre el tema.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya IV: les reticències de la indústria

divendres, 22/07/2011
Atom_2011-06-30_5

Acció de pressió al parlament el passat juny

Finalment, el passat 28 de juny el parlament federal alemany va aprovar amb una àmplia majoria la nova llei que estableix l’abandó definitiu de l’energia nuclear per part de la primera potència europea. Encara amb molts serrells per perfilar, el nou pla del govern no dista del que presentà el setembre passat amb la diferència fonamental que retira la moratòria de les centrals nuclears per passar a tancar-les el 2022 com a molt tard. Per a això, la producció d’energia renovable haurà d’haver crescut del 16% actual al 35% el 2020 i les emissions de CO2 s’hauran de reduir un 20%. Fet i fet, i per molt que pesi als conservadors, és la mateixa idea que el 2001 va aprovar el govern progressista format pel PSD i Die Grüne.

Recordem que el dilluns 30 de maig, la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear. Pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, hem analitzat en aquesta sèrie d’articles la proposta que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquesta es plantejava una conversió energètica emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta seguit de textos sobre la revolució energètica hem desgranat les intencions que tenia el govern per a la transformació energètica d’Alemanya i la seva transició definitiva a les renovables. Hem vist els pros i contres d’aquestes propostes oficials però hem deixat de banda la posició de les companyies elèctriques i les alternatives a aquest model continuista –això ho tractarem en el següent article.
L’esmentat pla que ocupa aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Uns costos inassumibles?
El mateix setmanari donava un clar avís en els seus articles: malgrat ser clar que “les energies renovables ofereixen l’únic camí per portar el món cap a un futur verd […], Merkel es manté en silenci sobre els grans costos que comportarà aplicar-les.” Aquests costos es deuen a la gran inversió que serà necessària per construir totes les noves infraestructures energètiques i perquè l’energia renovable és més cara que les nuclear i tèrmica (en costos productius, no ambientals).
Una idea bastant transversal és que el preu de l’electricitat pujarà notablement. Aquest és el principal cavall de batalla de les companyies elèctriques: “Enfrontem preus més elevats per l’electricitat,” afirma un directiu d’E.on.

A part que l’electricitat està altament subvencionada per l’Estat en la majoria de països (el consumidor no assumeix directament el seu preu real), la factura energètica mai ha reflectit el cost ambiental que suposa la generació d’energia: emissions de CO2, accidents, desastres naturals i afectacions de salut derivades… Per aquesta raó, l’atòmica acaba resultant l’energia més barata.
El gegant energètic germànic RWE s’atreveix a quantificar aquests nous costos: la companyia calcula que Europa necessita una inversió de 3 trilions (milions de bilions) d’euros per la instal·lació de fonts d’energia verda. Segons ells, això comportarà que el preu del Kilowatt/hora s’incrementi gairebé quatre cops en els propers vint-i-cinc anys, passant dels 6,5 cèntims d’euro actuals als 23,5 cèntims (preu d’Alemanya).
(A l’Estat espanyol haurem d’afrontar dues grans pujades del cost de l’electricitat en els propers anys: la primera en la qual es traspassarà al consumidor la subvenció estatal –prevista aquest mateix any, suposa un augment d’aproximadament el 20%–; i la segona –quan es desendollin les nuclears– en la qual es pagarà la diferència de preu de producció.)

 

Reticències de l’statu quo
No fa falta dir-ho, les empreses energètiques que controlen el mercat alemany –bàsicament RWE, Vattenfall, E.on…–, són les primeres a qui no interessa que es tanquin les centrals nuclears. Aquesta és una font quasi infinita d’electricitat barata (per a elles) i amb molt poques emissions (sense tenir en compte els residus i la possibilitat d’accident, situacions de les quals se n’acaba encarregant l’Estat).
Malgrat els milions d’inversió d’aquestes empreses en nous projectes ambientalment sostenibles (vegeu l’article Revolució energètica I) i en publicitat a favor de la transició a les energies verdes, el lobby energètic pressiona fortament el govern des de fa anys per allargar tan com es pugui la vida d’una font de la qual ara n’extreuen milions en beneficis.
Davant la nova situació, les companyies estan estudiant presentar un recurs constitucional contra la llei aprovada aquest juny. Amb aquest plet, pretenen reclamar al govern beneficis perduts fins i tot de centrals tancades com la de Krümmel, parada el 2009 després de múltiples accidents. A més, després d’haver fet una gran (i exitosa) pressió a la coalició conservadora per la derogació de la decisió de tancament de les centrals, ara defensen que amb la llei de 2001 se’ls garantia més marge d’ús de cada central. Això seria, segons ells, perquè amb l’anterior pla les plantes serien desendollades després d’arribar a un límit individual de kilowatts/hora, una energia que encara generaria beneficis. Amb la nova estratègia, aquest setembre s’atorgarà una data de tancament per cada un dels reactors.

Fins i tot Der Spiegel –un mitjà que no és justament radical, com em deia un conegut alemany– acusa directament les companyies d’estar “treballant per a consolidar l’status quo i fins i tot atacar la voluntat del govern per donar prioritat a l’energia verda.” Empreses de les principals indústries del país també haurien estat intentant alentir el procés per por a que una hipotètica falta de potència perjudiqui a seva alta producció i que calgui assumir preus de l’energia més elevats.
Els avisos més tremendistes parlen de la destrucció de milers de llocs de treball lligats a la indústria elèctrica, com si la transició a les energies renovables no suposés la creació d’una nova indústria. Com és el cas, per exemple, de l’empresa d’Emden Nordseewerke, una antiga companyia naviliera assumida recentment per Schaaf Industrie i reconvertida en proveïdora de molins eòlics. L’exemple és clar: com en tot gran canvi econòmic i repte que ha d’assumir un país no hi ha destrucció de llocs de treball, hi ha reconversió.

 

Els altres actors: partits i mitjans
La votació de la llei al Bundestag va mostrar un gran consens gairebé inaudit que va apropar govern i oposició però que ha allunyat els socis de la coalició governant.
El partit liberal, FDP, ha hagut d’acceptar el tracte (segurament per la posició de feblesa en la que es troba ara) però ha vist trontollar els seus fonaments bussines-friendly davant les reticències de gran part de la indústria.
El resultat mostra que 513 diputats del CDU-CSU, FDP, SPD i Die Grüne van votar-hi a favor. Uns altres 8, presumiblement del CSU, van abstenir-se i els 79 de Die Linke van votar-hi en contra.
Els socis baveresos del partit de la cancillera, el CSU, crítica que el tancament és massa ràpid i que, a causa de la impossibilitat que les energies renovables suplantin la nuclear en aquest temps, hi haurà un increment de la crema de carbó. El partit Die Linke (L’Esquerra) no és que s’alineï amb les companyies elèctriques sinó que considera la proposició com insuficient i pretén incloure a la constitució la prohibició de generar energia nuclear civil o militar.

La transversalitat de la decisió i la gran acceptació que té en la població ha fet que, en general, la premsa escrita majoritària no fos molt crítica amb aquesta. L’excepció és el conservador Die Welt, que en una dura editorial comparava Merkel amb Agàtocles, “tirà de Siracusa”, qui cremà les seves naus en arribar a Cartago, i criticava que encara “ningú sap com la precària recaptació d’energia eòlica i solar ha de ser generada, emmagatzemada i transportada.”
El gran rotatiu de centre-esquerra Frankfurter Allgemaine fou, en canvi, conciliador i assegurà que la decisió de juny “marca el final de l’última gran batalla ideològica entre els alemanys.”
És clar, però que la decisió és definitiva i “un retrocés –tan avui com d’aquí a deu anys– seria un suïcidi polític,” assegurava el Berliner Zeitung.
Esperem-ho.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011
Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya II: eficiència per estalviar

divendres, 3/06/2011

© Lutz Kampert (from rwe-mobility.com)

Després de la decisió del govern d’abandonar definitivament l’energia nuclear a Alemanya el 2022 i pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, analitzem la proposta que es va presentar el setembre passat. Una proposta de conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

Si en l’article passat repassàvem els plans del govern pel què fa a les fonts d’energia, en aquest parlarem dels plans d’estalvi d’energia per racionalitzar-ne el seu ús i els plans d’emmagatzematge massiu dissenyats.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Aïllament tèrmic i Eficiència energètica
Tant en l’anterior estratègia del govern com en la nova, del qual es presentaren les línies generals fa cosa d’un mes, la millora de l’aïllament dels edificis és un punt bàsic per tal de disminuir la demanda energètica. Una reducció de l’ús d’energia –racionalització, al meu entendre– és bàsica per tal de fer el pas cap a les energies renovables, ja que aquestes, actualment, tenen un rendiment inferior a preus més elevats.
Els dos plans coincideixen en xifrar aquesta reducció en un 20% durant la propera dècada. Segons l’estudi governamental, el 40% del consum elèctric és generat en els edificis, gran part dels quals no compleixen els mínims d’estalvi energètic fixats als anys 70. El document de setembre no només volia establir uns nous estàndards d’aïllament tèrmic per a les noves construccions i l’ús d’energies netes per a escalfar sinó que pretenia restaurar les edificacions velles per reduir el consum de calefacció fins al 80% el 2050.
Malgrat que un millor aïllament acaba abaratint els costos energètics particulars, no tots els propietaris podrien permetre’s les costoses remodelacions, que es calculen d’entre 35€ i 350€ per metre quadrat. Només cal dir que a molts edificis antics de Berlín encara només disposen de calefacció amb carbó.

Per altra banda, el govern estava convençut que incrementant l’eficiència energètica industrial es podrien arribar a estalviar 10 bilions d’euros anualment. Per a arribar a aquest objectiu, a partir de l’any vinent s’implementarien incentius fiscals per a les empreses que fessin millores en aquest sentit.

És bastant segur que el nou pla conservi aquestes propostes, si bé el tempo pot diferir. L’estímul per a l’estalvi energètic a través de millor informació, incentius econòmics i ajuda financera i logística és bàsica per la racionalització que abans esmentava.

 

Conducció elèctrica
En un país on la indústria automobilística juga un paper central no només en l’economia sinó també en la cultura, el pla necessita d’un apartat especial que es refereixi als cotxes elèctrics.
El govern alemany pretenia tenir un milió de vehicles elèctrics circulant l’any 2020 i cinc milions el 2030. Amb aquesta finalitat, aquest any mateix s’hauria de canviar la regulació per oferir avantatges als seus propietaris com ara la possibilitat de circular per carril bus o disposar de pàrquing gratuït.
La intenció del govern no sé si és agosarada, tenint en compte que els EUA pretenen tenir també un milió de cotxes elèctrics circulant per les seves carreteres l’any 2015. (Pla, en PDF.)
La proposta, un cop més, no aborda els efectes derivats de l’assoliment dels objectius que cerca: no aclareix d’on ha de sortir l’energia que hauran d’abastir tots aquests motors elèctrics i no menciona cap estratègia per crear una xarxa de punts de càrrega.

 

Emmagatzematge de l’energia
Un altre punt que ha de garantir l’abastiment energètic i la prefecta combinació de les diverses fonts energètiques comptar amb un bon emmagatzematge de l’electricitat. Aquest ha d’assegurar la disponibilitat d’energia durant les fluctuacions de demanda o si les fonts fallen. Actualment encara no existeix cap sistema d’emmagatzematge a gran escala però el govern focalitzaria l’atenció en quatre punts:
1. Maximitzar la capacitat hidroelèctrica del país, tot i que aquesta està pràcticament al límit degut a  la poc generosa orografia germànica;
2. Incrementar l’ús de capacitat hidroelèctrica estrangera. Per a aquest objectiu és imprescindible una interconnexió elèctrica europea que tractarem al proper article;
3. Incentivar la inversió en biomassa per combinar-la amb energia solar i eòlica, tal com ja es fa, per exemple, a Dardesheim, poble del qual parlàrem a l’article “Txernòbil, 25 anys: por nuclear”; i
4. Ajudar al desenvolupament de bateries a gran escala, amb tecnologies com l’emmagatzematge d’hidrogen o d’aire comprimit.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya I: continuïtat vs. renovació

dimecres, 1/06/2011
av_100126_Baufeld_JO.JPG

© Jan Oelker (from http://bildarchiv.alpha-ventus.de)

La matinada d’aquest dilluns la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear com a màxim l’any 2022. Pendents de la presentació (el proper 6 de juny, en teoria) de l’estratègia que concreti aquesta “nova arquitectura del subministrament de l’energia per l’electricitat del futur,” com descriu Merkel, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat.
En aquesta proposta anterior, a part de la controvertida decisió d’allargar la vida de les nuclears –ara, evidentment, revocada–, es plantejava la conversió energètica del país amb l’horitzó al 2050. Conversió emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

La nova proposta –“una decisió encertada, valenta, i, a la vegada, agosarada, perquè no és fàcil d’implementar,” tal com la descriu Marcel Coderch– ha sigut rebuda amb escepticisme per l’oposició, amb recels per part de la indústria i amb fortes crítiques des de les empreses energètiques productores. Aquestes avisen que “Alemanya pot haver d’enfrontar-se amb apagades generals” i amenacen de prendre accions legals, tal com recollien les editorials dels principals diaris alemanys destacats per Der Spiegel.
Trobareu la notícia d’ahir sobre la decisió a l’Ara Prèmium, en un article d’Isaac Lluch.

El futur del model energètic alemany, en el qual actualment l’energia atòmica representa un cinquè del total, es situa entre la dependència en la importació d’electricitat, la producció a partir carbó (un 40%, ara) i l’esperat creixement de les alternatives renovables –fins al 80% d’aquí 40 anys, marcaven les intencions del govern.
El pla que presentarem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Les energies no-renovables
El pla original presentat per la coalició del CDU/CSU-FDP basava la possibilitat d’acabar amb l’energia nuclear en l’extensió de la vida d’aquesta respecte la decisió de l’anterior govern SPD-Die Grüne. Aquesta extensió, com he dit altres cops, va ser rebutjada en una de les més grans manifestacions que des dels anys 70 va recórrer els carrers de Berlín. La principal raó de mantenir l’energia nuclear en funcionament era assegurar el baix cost de l’electricitat fins que el preu de la producció renovable fos assequible. Aquesta és també la raó per la qual es planteja la possibilitat de deixar tres centrals en marxa en la nova estratègia.

Les proves d’estrès de les centrals nuclears que va demanar el govern després de l‘accident de Fukushima, que van donar resultats alarmants, i les recomanacions del consell d’Ètica (en alemany), que aconsella desactivar les centrals en deu anys o menys, han sigut causa del replantejament de la política de Merkel. També la política ha jugat en contra d’aquesta moratòria de l’energia atòmica: la crescuda electoral imparable dels ecologistes Die Grüne –que “ja ve d’abans de Fukushima i Stuttgart 21,” com afirma el diari Süddeutsche Zeitung (alemany)– i la igualment imparable davallada dels socis liberals podrien fer plantejar al CDU, com a única possibilitat per a seguir governant, una aliança amb els ecologistes després de les eleccions de 2013, si no abans.

A part de l’energia nuclear, el pla del passat setembre fa referència al desenvolupament de tecnologies encara en prova com el Carbon Capture and Storage (CCS, Captació i emmagatzematge de carboni), sense concretar massa més enllà de la implantació de dues plantes de prova. Aquesta tecnologia, però, té una oposició popular forta, és molt cara i, paradoxalment, consumeix gran quantitat d’energia.

 

Les energies renovables: el vent i el sol
Actualment les energies renovables suposen un 16% de la producció total germànica. Tal com defensava el ministre de Medi Ambient, Norbert Röttgen, Alemanya vol mantenir el paper central en la transició a l’energia renovable –“si nosaltres avancem, d’altres seguiran”– i assegurar-se el rol dominant en el mercat en expansió del qual el país ja és pioner.

L’energia eòlica jugava i segurament jugarà un paper principal en els plans de qualsevol govern a Alemanya. La seva producció es concentra principalment al nord del país, molt ventós, i es categoritza segons la seva situació: terra interior o marítima.
L’estratègia principal era incrementar el nombre de molins de vent situats davant la costa septentrional (uns cinquanta quilòmetres mar endins) per arribar a una producció total de 25 GigaWatts el 2030. La construcció de les immenses turbines que l’haurien de produir requeriria una inversió de més de 75 bilions d’euros. Aquesta tecnologia, però, s’ha demostrat lenta i costosa d’implementar; des de la seva posada en funcionament fa aproximadament un any, el  primer parc Alpha Ventus (al qual, per cert, tot s’ha construït absolutament des de zero, incloent la maquinària que l’havia de muntar i els vaixells de manteniment), ha estat més temps parat que generant electricitat. “Les dificultats d’instal·lació de les màquines gegants en un mar mogut va ser subestimades,” deia el Berliner Zeitung (alemany).
A part, les bones localitzacions per a la instal·lació d’aquests generadors aviat s’esgotaran. Malgrat que els riscos d’inversió són “difícils de calcular,” tal com assegura el propi estudi del govern, la secció d’energies renovables del gegant energètic E.on (el qual ha invertit més de 250.000 milions d’euros amb els socis de l’Alpha Ventus) assegura que el “futur pertany als parcs marítims al nord d’Europa.”

Pel que fa a la producció eòlica interior, el pla passa per “millorar” les turbines existents canviant-les per unes de més grans. Això implicaria doblar en alçada les actuals passant a unes d’aproximadament 150 metres. Aquesta intenció, de moment, plantejaria problemes legislatius i, també, és vista amb gran recel per la població.

La biomassa jugaria també una paper central en les intencions del govern, degut a la seva fàcil manipulació i emmagatzematge i als múltiples usos que se li pot donar, com ara de combustible per transport rodat i per la calefacció d’edificis.
Degut a la limitació que té el país per a produir-ne, es preveia incrementar-ne la importació però sempre subjecta a una procedència de granges ecològiques. El que no tenia en compte el govern són les conseqüències que comporten l’increment de la producció d’electricitat a partir de blat de moro: el monocultiu i la sobreexplotació, entre d’altres. Gran quantitat de la matèria prima seria importada, evidentment, de Sud-Amèrica i Àsia, on els experts ja avisen de les conseqüències ecològiques i alimentàries d’aquest tipus de conreu, com per exemple: un quart de tona de blat és suficient per alimentar un home durant tot un any o per fer funcionar un vehicle alguns centenars de quilòmetres.
Això comporta, a més, un increment del preu de la carn, ja que es basa en l’aliment dels animals. “Els fans de l’energia bio farien bé de tornar-se vegetarians,” ironitza Der Spiegel.

La referència a l’energia solar al pla és vague, però és prou evident que Alemanya no és el millor país per aquest tipus de producció d’electricitat.
El govern preveia retallar les ajudes al sector per evitar una excessiva subsidiació d’aquest. Malgrat això, pretenia arribar a una producció de 51 GW el 2020. El problema en aquest camp rau en el fet que l’energia solar té un preu fixe garantit per 20 anys de 31 cèntims per KiloWatt/hora; l’increment de la producció en les mateixes condicions requeriria la inversió de més de 80 bilions d’euros en subsidis d’aquí a deu anys. A més, el model solar que propugna ara Alemanya, es basa en grans extensions de plaques solars que substitueixen plantacions agràries.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Els aprenentatges alemanys de Txernòbil i Fukushima

divendres, 20/05/2011

“Encara que vam aprendre de Txernòbil, no en vam aprendre prou.” Així de contundent era Norbert Röttgen, ministre alemany de Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear, en un editorial que firmà al setmanari Der Spiegel el passat 27 d’abril.
A través d’un repàs de les conseqüències de l’accident ocorregut fa un quart de segle a la central ucraïnesa, les imatges del qual “quedaren gravades a la memòria col·lectiva”, Röttgen explica com la política ambiental a partir de llavors passà a ocupar un espai central amb, per exemple, l’establiment del ministeri alemany de Medi Ambient. I ara, després de l’accident de Fukushima, diu que “hem de revaluar la nostra relació amb els riscos que comporten els elements, hem de repensar la nostra definició de seguretat.”

Pel ministre, “cap objectiu econòmic mereix posar en perill el benestar de les persones i de les futures generacions, ” i aposta per un replantejament de les fonts energètiques basant-se en raons econòmiques: “cap companyia asseguradora del món vol cobrir aquests riscos [de les centrals] […] Els governs i, per tant, pressupostos públics, assumeixen aquests costos massius; fins i tot internacionalment.”
Röttgen defensa també el paper central que ha de jugar el seu país en aquesta transformació: “Alemanya pressionarà per un nou acord en els riscos de l’energia nuclear a la conferència especial de 2012 de la Convenció de Seguretat Nuclear. […] Si nosaltres avancem, d’altres seguiran.” Pel ministre és clar que les energies renovables són un mercat en expansió, en el qual Alemanya és pioner i representa un 16% del total global.

La seva defensa del canvi de paradigma energètic, però, és des d’una posició conservadora: “és important que l’ús d’energies renovables no signifiqui renunciar al nostre nivell de vida.” Malgrat que no especifica com s’ha d’aconseguir aquest equilibri, reconeix que “tothom hi haurà de participar, tan indústria com particulars.”
Per Röttgen és crucial que el canvi energètic serveixi especialment per salvaguardar la indústria germànica i avisa que requereix d’una alta inversió econòmica. A la política demana dues coses: “l’energia no pot esdevenir un bé de luxe per uns pocs escollits […] i la intensa industria energètica alemanya ha de romandre competitiva.”

Norbert Röttgen és ministre pel partit conservador CDU, el qual ha fet un gir de 180 graus en la seva política energètica per apostar per l’abandó de l’energia atòmica en favor de les renovables. En la decisió d’allargar la vida de les centrals nuclears que prengué el govern el passat octubre, el ministre ja s’hi mostrà desfavorable. Malgrat que aquesta situació –l’existència de veus disgregants dins els partits– no és estranya a Alemanya, a Catalunya no deixa de sobtar-nos que s’expressin tan clarament i que càrrecs de tanta importància firmin articles com aquests.
L’editorial també hauria de servir per fer-nos reflexionar que comença a ser urgent que la política catalana aclareixi el model energètic que vol per al futur. Cal una decisió ferma respecte a les centrals nuclears existents així com al possible cementiri de residus radioactius a Ascó.
Si bé hi tinc certes reticències, els plantejaments del ministre alemany em semblen molt encertats.

“Estic convençut que, per un país altament industrialitzat com Alemanya, és possible en una generació fer evolucionar l’energia cap a fonts renovables i romandre com a líder industrial en el procés,” acaba Norbert Röttgen.

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Txernòbil, 25 anys: por nuclear

divendres, 29/04/2011

Osternmärche a Neckarwestheim (de Spiegel.de)

L’accident de Fukushima ha revifat els ànims del moviment ecologista alemany, fent del tancament de les centrals nuclears la seva demanda estrella. Just després de la catàstrofe de Japó, la cancellera Angela Merkel s’afanyà a paralitzar temporalment les centrals més velles i anuncià un replantejament energètic nacional; no feia ni mig any que el seu govern (la coalició CDU-FDP) promulgava justament el contrari. En l’anterior article analitzava les raons polítiques del canvi, en aquest ens endinsem en les pors dels alemanys i les alternatives existents.

El diari ecologista i d’esquerres Tageszeitung (o, senzillament, taz) s’ha erigit com a punta de llança del moviment contrari a l’energia nuclear i en l’exigència del tancament immediat de les centrals alemanyes. A la seva secció Punt principal: Antinuclears es van recollint els últims dels molts articles que publiquen diàriament des de fa anys sobre el tema. La secció l’obre un mapa amb les centrals nuclears alemanyes, tant les que funcionen normalment com les aturades temporalment; en el mapa es pot calcular el perímetre d’afectació de 30, 80 o 250 quilòmetres que tindria una explosió en una d’aquestes.
Alemanya té 17 centrals nuclears actives, de les quals 8 han sigut aturades per tres mesos per sotmetre-les a revisions i proves de seguretat. Der Spiegel té un mapa interactiu que combina diverses informacions sobre els reactors així com del funcionament de l’energia nuclear (en alemany). Aquesta energia representa el 23,3% de la producció total a Alemanya, les renovables se situen al voltant del 17%. Podeu consultar les fonts energètiques de més de vint països al gràfic “Energia nuclear i electricitat arreu del món”, també del setmanari.

Immediatament després de l’accident de Fukushima i davant la remota possibilitat que la radiació alliberada arribés a Europa, a Alemanya es registrà un creixement en la venda de iode –de propietats antiradioactives però que pot causar càncer si s’ingereix sense estar exposat a les radiacions. A la premsa l’accident també fou fulminant i el debat sobre el futur energètic alemany tornà a les portades, donant veu a totes les manifestacions que es produïren arreu del país.
En un article a la versió anglesa de l’esmentada revista, Robert Peter Gale, físic especialitzat en energia nuclear, es preguntava sobre aquesta onada de pànic nuclear: “és Alemanya hipersensible a les qüestions nuclears? Jo crec que sí.” En el text analitza com s’han de mesurar els riscos de l’energia atòmica en contra dels seus beneficis. Menystenint els efectes de la radiació en la salut humana, repassa la manca de proves que poden senyalar els accidents a aquestes plantes com a causa directa de càncers, morts i deformacions. No obstant, l’anàlisi de Gale és interessant i hauria de servir de base per un debat serè dels pros i contres de l’energia nuclear que també comptabilitzi el preu econòmic, social, ecològic tant d’aquesta com de les alternatives possibles. Ell mateix, però, no aplica aquest mateix patró d’anàlisi per les energies “verdes” (les cometes són seves); no dóna dades remarcables al respecte, malgrat avisar que aquestes també contaminen o tenen altres conseqüències adverses.
El físic acusa els alemanys en particular i els alarmistes antiatòmics en general de tenir una reacció emocional i exagerada (per exemple amb el trasllat de l’ambaixada alemanya a Osaka). Ell, però, també apel·la al sentimentalisme: “[aquest alarmisme] envia un devastador senyal als japonesos que no tenen la possibilitat de traslladar-se.”

 

Per l’altra banda, al seu número doble de Divendres i Dissabte Sant el taz publicava una sèrie d’articles molt interessants per commemorar l’accident de Txernòbil. Des de diferents punts de vista, analitza diverses alternatives i proposa projectes concrets i exemples pràctics.
Especialment destaca l’article “Tècnica? Què, sinó!” en el qual es reclama que el país agafi el rol de pioner en el desenvolupament de les noves energies: “així com els EUA dominen internet, Alemanya podria establir els estàndards per les energies renovables.” El text reconeix que fins fa poc el moviment ecologista germànic era reaci a les noves tecnologies, però que “per sort això ha canviat” i proposa “estructures descentralitzades enlloc de grosses centrals energètiques. Mòbils enlloc de catedrals.” És només qüestió de temps: “la tecnologia adequada és aquí.”
La descentralització de la producció energètica també es reflecteix en l’article “Senzillament tancar i llestos?”, en el qual la lliga també a una necessària regionalització de la política.
Aquesta proposta de producció local és l’objectiu del projecte que es porta a terme a Dardesheim. El poble d’uns mil habitants del centre d’Alemanya s’alimenta d’una combinació de plaques fotovoltaiques, molins de vent i biogàs. Aquest projecte demostra que amb una correcta mescla de fonts energètiques és factible prescindir d’energies no-renovables. No obstant, es imprescindible una interconnexió entre productors: “no d’Alemanya, d’Europa; només si el continent sencer planeja conjuntament l’abastiment energètic funcionarà el canvi verd,” assegura Kurt Rohrig, participant del projecte de Dardesheim.
Aquesta iniciativa és explicada a l’article “Electricitats intel·ligents en xarxa”, en el qual s’atreveixen a anar encara més lluny: el mega-projecte Desertec Industrial Initiative, un planejament enorme a llarg termini que vol transformar el desert del Sàhara en un planter immens per l’energia solar. La idea requereix no només d’una  necessària col·laboració dels països europeus amb els del Magreb, sinó també una inversió immensa. Les dades impressionen: “prop de 3.600 quilòmetres de cablejat de corrent continu fins i a través d’Europa. Costos totals, uns 400.000 milions d’euros.”

A l’espera d’alguna prova factible d’aquest mega projecte, Angela Merkel ja ha deixat entreveure un primer esborrador del que serà la seva proposta de renovació energètica per Alemanya. L’explicava Der Spiegel a “Merkel fa els primers passos cap a un futur de renovables” i es basa en sis punts:

  • estendre l’energia renovable invertint en energia eòlica, solar i de biomassa,
  • expansió de la xarxa elèctrica i dels punts d’emmagatzematge,
  • millora de l’aïllament dels edificis en un 20% en la propera dècada,
  • construcció de plantes “d’energia flexible” que combinin diverses fonts,
  • increment de la inversió en recerca i desenvolupament, i
  • implicació ciutadana per evitar l’oposició a la instal·lació de molins de vent i noves línies elèctriques.

El pla es calcula que tindrà un cost d’entre un i dos bilions d’euros cada any, que s’espera que els alemanys acceptin perquè, segons Merkel, “crec que tots volem abandonar l’energia nuclear el més ràpid possible i passar a les renovables.”

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Txernòbil, 25 anys: el gir antinuclear a Alemanya

dimarts , 26/04/2011

Pripyat (de Wikipedia)

Avui fa 25 anys tingué lloc l’accident nuclear més catastròfic mai registrat: el reactor numero 4 de Txernòbil explotà alliberant una gran quantitat de radiació atòmica altament tòxica. Encara avui els efectes a la vora de la població (però també a milers de quilometres llunys) són palpables; un quart de segle després, i reforçat per la crisi de Fukushima, el record de Txernòbil encara té ressonàncies a Alemanya ara que l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.

La situació al país ha canviat notablement des que la passada tardor l’actual coalició (CDU-FDP) de govern decidí allargar la vida de les nuclears en 12 anys de mitjana: immediatament després de l’accident de Fukushima, la cancellera Merkel anuncià una parada de tres mesos dels set reactors més vells per a revisar-los a fons i replantejar la política energètica nacional; poques setmanes més tard, els ecologistes Die Grüne  aconseguien arrabassar el poder al CDU de Baden-Wurtenberg; al mateix temps, els socis de govern (FDP) han anat perdent vots en totes les eleccions. El discurs polític nacional ha fet un gir de 180 graus.

 

El setmanari Der Spiegel ja assegura que “l’energia nuclear ha perdut tot suport polític a Alemanya.” Malgrat que encara no hi ha cap pla definit, s’espera que, finalment, es proposi una estratègia per acabar amb l’energia nuclear de manera definitiva en les properes dècades. Malgrat això, el mateix article anunciava que “les companyies elèctriques propietàries de les centrals nuclears plantegen presentar accions legals contra la decisió de tancar les plantes” i avisava que “el país haurà d’afrontar pujades en el preu de l’energia si tanca les centrals que generen el 23% de la producció actual.”
Mentrestant, el CDU fa moviments per acostar-se a Die Grüne en vista a una possible coalició abans que s’acabi la legislatura si finalment el FDP s’ensorra (tan electoralment com internament, ja que actualment es troba en ple procés de selecció d’un nou líder en un clima ple de controvèrsies). Malgrat tot, els dos partits són cauts, neguen qualsevol entesa i Die Grüne avisa que pactar amb ells té un preu.

En l’article “El partit de Merkel necessita nous aliats”, també publicat a Der Spiegel, es repassava fa unes setmanes l’etern enfrontament entre les posicions dels dos partits, l’aliança a nivell federal dels quals fou declarada com a “quimera” per la pròpia cancellera, sobretot a causa de les respectives polítiques nuclears. No obstant, els partits han iniciat contactes que compten amb suports en ambdós bàndols: “molts en el CDU creuen que el partit no serà capaç de mantenir-se al poder a les eleccions de 2013 si mantenen l’aliança amb el FDP. Per aquesta raó, està iniciant una campanya per sondejar l’alternativa de Die Grüne.” “L’era del desacord fundamental sobre els reactors alemanys s’ha acabat, d’aquí a poc els partits ja estaran discutint sobre els detalls,” diu Boris Palmer (alcalde de Tübingen pel partit ecologista), “de cop, la única raó insuperable per una coalició CDU-Die Grüne ja no existeix”

 

Les editorials de diaris que repassava el setmanari a principi de mes a l’article “Els alemanys poden confiar en la canvi d’opinió de Merkel sobre l’energia nuclear?” posaren la cancellera i la possible coalició al punt de mira: el rotatiu d’esquerra Berliner Zeitung es preguntava si per tot plegat els “ciutadans i votants encara poden creure en la seva cencellera.”
Per l’altre costat, el conservador Die Welt qüestionava la integritat de Die Grüne per encarregar-se del govern d’un Land altament industrialitzat que “haurà d’explicar als ecologistes que l’electricitat no es pot treure de qualsevol lloc si es tanquen les nuclears” i que també “seran necessàries les noves línies de molt alta tensió que han de transportar l’energia dels camps solars del sud d’Alemanya.” Els avisava que “la política domèstica no és un camí de roses.”