Entrades amb l'etiqueta ‘Österreich’

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Primer pas pel reconeixement del pastafarisme a Àustria

divendres, 15/07/2011

Niko Alm, conductor ateu d’Àustria, serà el primer que sortirà a la seva foto del carnet de conduir amb un colador al cap. Però no necessàriament l’últim, ja que l’administració austríaca ha reconegut el valor religiós que pot tenir aquest estri culinari i que permet que sigui vestit en fotografies oficials tal com passa amb el vel islàmic o l’hàbit cristià. Alm ha defensat que el colador és un símbol de la religió pastafarista.

El conductor austríac va començar el seu litigi amb les autoritats vieneses després que aquestes li impedissin de fer-se la fotografia amb una gorra i en comprovar que el mateix criteri no s’aplicava si hi havia fonaments religiosos en la vestimenta. Quan Alm presentà la fotografia amb el colador, l’administració l’obligà a passar un text psicològic, el qual tot indica que passà.
La policia de Viena sosté que “la foto no ha sigut aprovada per raons religioses. L’únic criteri per a les fotografies del carnet de conduir és que ha de ser visible tot el rostre,” segons informa la BBC. Malgrat això i que Alm ha trigat tres anys a veure reconeguts els seus drets com a pastafarista, la religió ha celebrat aquest primer pas com un èxit.
Ara, els plans d’Alm són aconseguir que el pastafarisme sigui reconegut com a fe oficial per part de les autoritats d’Àustria.

El pastafarisme és una religió organitzada al voltant de l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador sorgida el 2005 a Kansas, malgrat “haver existit en secret per centenars d’anys”. Apareix com a resposta a la intenció del consell d’educació de l’Estat americà d’incloure al currículum escolar la teoria creacionista del “disseny intel·ligent” enlloc de la teoria de l’evolució de Darwin.
Tal com es descriu al web d’aquesta religió, el seu principi bàsic és que “l’únic dogma permès a l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador és el rebuig del dogma.” Una altra teoria curiosa de la fe espaguetista és la que lliga la desaparició del nombre de pirates, els pastafaristes originals, amb l’increment de la temperatura global.
Tot plegat pot semblar per riure, però cal avisar que en el pastafarisme “qualsevol cosa que sembli humor o sàtira és pura coincidència.”

L’idil·li alpí xinès

dimarts , 21/06/2011

El poble original (© Christian Parzer, de spiegel.de)

Entre un bosc de verd esclatant ple de cucuts i un calmós llac pel que navega silent una barqueta, a la falda d’una muntanya aresta i imponent s’aixeca un bucòlic poblet de casetes de fusta noble amb porticons pintats de verd i flors ufanoses als ampits, teulades de pissarra d’angle perfecte i església de pedra amb un alt campanar. La imatge ens transporta immediatament als Alps, a les idíl·liques viles suïsses o austríaques… doncs no: és la Xina.

I és que una empresa xinesa té planejat copiar amb tot luxe de detalls el petit poble de Hallstatt, a l’Alta Àustria. La població de poc més de 800 habitants, que és Patrimoni de la Humanitat, és la viva imatge de les tradicions, arquitectura i bellesa alpines i agrada molt al país asiàtic. Sembla ser que des de fa mesos, arquitectes xinesos visiten el poble per analitzar-ne tots els racons i recrear-los fidelment a la província de Guangdong.
L’alcalde va tenir notícia de la intenció dels xinesos fa unes setmanes: als asiàtics els hi agradaria construir “algunes cases a l’estil de Halstatt”. Al final seran algunes més, de fet totes, església i llac inclòs. La població ha rebut la notícia amb recel, i ja han aparegut les primeres reaccions com la de Monika Wenger, propietària de l’Hotels Grüner Baum: “no deixarem que copiïn el nostre poble així com així.” Per altra banda, l’oficina d’informació turística ho veu com un “regal” i una “gran oportunitat de publicitat” al mercat xinès, empresa que d’altra manera seria massa cara, afirma Pamela Binder de l’associació de turisme de la regió.

“Sembla una broma,” en deia el diari austríac Kurier, però els plans estan molt avançats i en els propers mesos, les autoritats xineses preveuen reunir-se amb l’alcalde de Hallstatt amb l’objectiu d’aconseguir una “cooperació” per part de la població.
Malgrat que no és clar si és legal copiar un poble patrimoni de la UNESCO, no és el primer cop que la Xina copia pobles, barris o ciutats occidentals senceres. Ja hi ha el cas del poble anglès de Dorchester –copiat fil per randa–, de petites Barcelones o, més recentment, un projecte per recrear Cadaqués sencer.

Per què Àustria no és Alemanya

divendres, 4/03/2011

[youtube hcAKP3cpRiM]

Són Àustria i Alemanya el mateix país? Una sola cultura? Si no ho són, què diferencia Alemanya d’Àustria? Què tenen en comú aquests dos països, a part de la llengua? Com són les relacions entre els seus habitants?
No són, aquestes, preguntes fàcils de contestar. I no ho faré pas ara, per començar perquè no he estat mai a Àustria. Però m’ha arribat un divertit vídeo que intenta resumir-ho en sis intensos i estressants minuts d’alemany ràpid i pràcticament incomprensible. Malgrat això, us el deixo perquè els que conegueu la llengua pugueu saber d’aquestes diferències.

L’exposició comença molt clara: idíl·liques imatges de paisatges alpins de somni, paradís de l’esquí i la música tradicional, la pàtria del vals i els palaus per excel·lència; un país que es troba “al sud de la República Federal [d’Alemanya]”. El vídeo té detalls divertits com ara la tirallonga de paraules que es forma quan comparen com anomenen alguns objectes a Alemanya o Àustria: per Tüten (bosses) es diu Sackel (sac), Eimer és Kübel (cubell), Stuhl (cadira) és Sessel (butaca), que és Foutou, i Tasse és Häferl (tassa). El que ningú és capaç d’aclarir, però, és per què de la salsitxa a Viena se li diu Frankfurter i a Frankfurt Wiener


Gràcies a l’Eva D., que el penjà a facebook cansada d’haver-ho d’explicar a tothom.

Retrats de Berlín: Eva

dimarts , 1/03/2011

Eva

És l’última setmana que Eva (22) passa a Berlín abans de marxar a fer un viatge pel sud-est asiàtic. A mi em parla a poc a poc i pronunciant clarament, allargant les vocals; reconeix que xerra pels descosits i no és estrany sentir-la bromejar i riure. Aquesta jove austríaca procedent de Sooß (Baixa Àustria) va venir a l’Institut Max Planck de Genètica Molecular de Berlín a fer el pràcticum dels estudis de Biotecnologia i Tecnologia dels Aliments que ha cursat a Viena, ciutat on ha viscut els darrers cinc anys. Després d’estar-se 8 mesos a Berlín s’hi sent a gust. Li agrada la quantitat de joves de diferents cultures i mentalitats que s’hi troben, la sociabilitat.

Malgrat ser una ciutat gran, en destaca el benestar en què s’hi viu i que permeten tenir un forn, un cafè de sempre. No hi ha a Berlín, però, els cafès vienesos; ja no els vells, sinó els de cada dia en els quals hom hi va a treballar o s’hi troba a mitja tarda amb els companys fent de punt socialitzador. No descarta tornar a Berlín a continuar amb els estudis, malgrat tenir altres prioritats.

Aprofito i li pregunto per les diferències entre Àustria i Alemanya (almenys Berlín): descriu la vida al seu país com més lenta i de fàcil gaudir; es menja més bo i millor; el caràcter és més tradicional i conservador però més càlid i amical; l’accent és més musical, s’usa vocabulari que a Alemanya fa temps que no s’utilitza i és més comú emprar diminutius o paraules més maques…
M’explica la seva teoria de perquè són diferents: Alemanya és un país gros i compacte, Àustria es va orientar més cap a l’est i el sud-est amb l’Imperi Austrohongarès, que abastava Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, i la meitat nord dels Balcans; i també comprenia regions d’Itàlia, Romania, Polònia i Ucraïna. Actualment, però, Àustria mira políticament cap a Europa i si hi ha relació amb aquests països és purament econòmica.