Entrades amb l'etiqueta ‘periodisme’

Berlín no és impossible: resposta a The New York Times [ACTUALITZAT]

dilluns, 30/04/2012

El diari Ara d’avui ha publicat un curiós article titulat “Joves grecs lluiten per establir-se a Berlín”, sembla ser que provinent del The New York Times, que repassa els problemes i oportunitats d’aquesta comunitat del sud a la capital nord-europea. La primera qüestió que m’ha sobtat només veure el titular és quin interès té per als lectors catalans en general la problemàtica dels joves grecs a Alemanya i no la dels catalans, que en som molts, que podria el·laborar el seu corresponsal. Tot i això el tema podria ser interessant i la procedència n’avala l’interès.
Una ràpida lectura, però, m’ha fet veure que de fet aquest és només un pobre article ple de tòpics fora de lloc, fet amb quatre testimonis que no aporten una visió clara i de fons al tema. El col·lectiu grec, com dic, no és un cas excepcional i la seva tria busca senzillament la vessant sensacionalista.

Una piulada de @cibernautajoan m’ha alertat de la procedència de l’escrit: l’article és, de fet, originari del setmanari alemany Der Spiegel, de tendència progressista i destacat per la profunditat i la qualitat dels seus articles. Aquest article només es troba, però, en la seva versió anglesa i no m’ha sigut possible localitzar-lo en alemany, encara que al final de l’article digui clarament que és una traducció. Tampoc es troba, el text, a la pàgina del roatiu novaiorquès i la traducció catalana és una versió amb canvis mínims per situar i escurçar la peça.
He corregit, a partir d’això, alguns detalls que es ressalten més foscos. 

Em permeto de contestar unes quantes incorreccions al Der Spiegel/The New York Times:

“No lloguem als grecs”, diu que s’excusen els propietaris de pisos: això és una manifestació clara i directa de discriminació racista i a Alemanya, com a tot Europa, és il·legal. Segurament molts propietaris no lloguen a grecs estudiants o sense feina (igual que a italians, catalans, espanyols…) però: 1) no ho expressen així, simplement no diuen res, i 2) en el cas de llogaters sense ingressos propis suficients (a Berlín comencen a demanar tres cops el lloguer base) no accepten avals o collogaters estrangers.

La Thàlia va tenir una decepció quan “es va adonar aviat del valor real de la idea de la Unió Europea com a mercat comú en què tothom té dret a treballar en qualsevol estat membre.” Ben cert i trist: dels valors reals de la UE se’n podrien escriure uns quants articles… però en la frase següent el problema es matisa: “sempre que es presentava a una oferta de feina, la rebutjaven pel seu domini pobre de l’alemany.” No es pot dir que això sigui una excepcionalitat del caràcter ferri germànic i, de fet, diria que Berlín és un dels millors llocs per trobar feina encara que no dominis l’alemany (i m’atreviria a dir fins i tot l’anglès).
És clar que no és la mateixa situació de les onades treballadores gregues, italianes i espanyoles dels anys 60 i 70 quan la majoria dels treballadors no aprenien l’idioma, no s’integraven, i depenien d’aquell que el sabés parlar encara que només fos una mica.

Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí.

Un altre jove grec, Pigi Mourmouri, “va tenir la sort de trobar un forat en un curs d’alemany d’un centre d’ensenyament per a adults”, però jo diria que això no és sort: les Volkshochschule (escoles públiques socials) ofereixen molts cursos per a tots nivells, a molt bon preu i amb molta diversitat d’horaris. I, desmentint el que diu al següent paràgraf, la possibilitat de subvenció existeix.

També en els següents paràgrafs es diu que s’ha fet més difícil l’accés dels estrangers a les prestacions. És cert que el subsidi directe de desocupació s’ha retardat: abans es donava des del moment d’inscripció a les llistes d’atur, per a qualsevol ciutadà de la UE i sense necessitat d’haver treballat abans a Alemanya i actualment només es dóna a partir del tercer mes.
Però en cap cas no s’ha retirat, tal com anunciaven titulars alarmistes. Sincerament, a nivell personal, comprenc la mesura sabent que hi ha molts joves que vénen a Berlín amb la única intenció d’apuntar-se a al subsidi, i no a treballar.

I encara, a l’últim paràgraf de l’apartat, es lloa “l’ajuda” a la integració dels turcs. Res més lluny de la realitat: la comunitat turca no està integrada a Alemanya perquè mai es va plantejar, per cap de les dues bandes, que s’hi quedessin a viure i tinguessin descendència. La mateixa cancellera Merkel va declarar fa més d’un any la fallida del “multiculturalisme”, justament perquè, en general, la societat alemanya i els immigrants turcs no han sigut capaços en més de 40 anys d’arribar a un punt d’integració més enllà de l’idioma i el passaport. [En realitat, a la versió anglesa diu que Alemanya “va intentar ajudar” a la integració.]
Respecte que el país “no treu cap profit del potencial” dels llicenciats universitaris estrangers, és justament al revés: el sistema educatiu alemany ha generat un dèficit de titulats superiors que s’ha de suplir amb mà d’obra qualificada estrangera. El que als anys 60 van buscar a Turquia ara ho fan a molts altres llocs, entre ells a Catalunya.

En l’últim apartat, l’article contraposa l’Europa unida amb les polítiques econòmiques alemanyes de contenció del dèficit en una sentència que, al meu entendre, ajunta dos conceptes que no tenen res a veure. La idea del mercat comú no s’ha posat en dubte en cap lloc d’Europa, i els alemanys saben que n’han estat els principals beneficiaris; una altra cosa és que tinguin polítiques socials que als habitants del sud ens semblin catastròfiques. El mite que Alemanya no té política social és, però, completament fals.

 

Tinc la sensació que, a part de buscar un to sensacionalista i sentimental, l’article també vol justificar el diari davant el seu públic progressista i se situa en línia amb l’opinió que han començat a desenvolupar en contra de les polítiques econòmiques de Merkel. S’entén la temàtica, sent el text per a un mitjà alemany, ja que el país es preocupa per la imatge que se’n té a la resta d’Europa, sobretot del sud. De totes formes el redactor cau en molts tòpics i explicacions simplistes, li falta contrastar informacions i aprofundir en les causes del malestar d’aquest col·lectiu.
L’article ens permet reflexionar sobre alguns fantasmes de la crisi europea: Alemanya no és el paradís econòmic i democràtic que tots –especialment des del sud– somniem però no és tampoc el panorama impossible per als immigrants que descriu el text.
Articles amb tan poc fonament com aquest, que des de la lògica més bàsica i l’experiència sobre el terreny són tan fàcils de refutar, són de pobre ajuda al periodisme de rigor que el rotatiu novaiorkès, nord-alemany o aquest mateix defensen.