Entrades amb l'etiqueta ‘Prenzlauer Berg’

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song

Els processos de gentrificació i turistificació a Berlín

divendres, 18/03/2011

Des de fa algunes setmanes hi ha dos temes que tornen a ocupar força pàgines als diaris que dediquen un apartat especial a Berlín, sobretot Der Spiegel i el TAZ: gentrificació i turistificació.

La gentrificació és el procés de canvi que pateixen les ciutats quan als barris populars i més barats hi comença a viure gent amb un poder adquisitiu més alt i s’inicia un període de restauració i millora dels edificis de manera que n’augmenta el valor, no només de la vivenda sinó de la zona en general. Aquesta pateix una total transformació social, cultural i econòmica (de negocis, locals, urbanisme, comportament) i guanya qualitat de vida. Els ciutadans originals són expulsats progressivament a causa dels preus (de lloguer i també dels negocis) i substituïts per gent més adinerada. Aquest és un procés automàtic (no en voldria dir natural) a totes les ciutats que viuen una època de desenvolupent econòmic. Mostra d’això en són el Raval, els entorns del Fòrum o –incipientment– Poblenou.
A Berlín ha passat i passa d’una manera més evident i ràpida a tota la ciutat, ja que A) en vint anys s’ha transformat de dues parts oposades i contradictòries —la meitat oest, una illa capitalista a mantenir en zona enemiga, i la meitat est, una urbs comunista— a la capital de la primera potència europea, i B) perquè tenia i encara té molts espais buits construïbles. Els districtes on es nota més són Prenzlauer Berg (on el procés ja està molt avançat), Kreuzberg i Neukölln –en concret Kreuzkölln, la zona de frontera entre aquests dos districtes, on comença ara.

Turistificació és un concepte que s’han inventat (crec) a Berlín per descriure el procés gradual pel qual una part de la ciutat va guanyant visitants fins que aquests són tant massius que arriben a canviar l’orientació econòmica d’un barri, afavorint l’aparició de bars, clubs i comerços dedicats a ells, així com la d’apartaments turístics il·legals en habitatges. Aquesta transformació comporta també un encariment del barri i un canvi de tendència social que acaba expulsant els veïns originals, ja sigui a causa de la pujada de preus o pel soroll, brutícia i altres molèsties que provoquen l’aglomeració de gent (més quan es barreja amb alcohol i festa). Segurament a Barcelona també ens serviria el Raval com a exemple, així com el conjunt de la Rambla i bona part del Gòtic.
A Berlín, aquest problema està afectant especialment Kreuzberg, en concret l’encreuament dels carrers Oranienstr. amb Marianenstr., i la riba del canal Landwehr.

Aquests són temes molt complexos i amb molts matissos. Per la ciutat és un tema principal perquè, tal com he dit, aquests processos són fàcilment reconeixibles i es viuen amb interès i intensament per part de molts ciutadans. (Això ho vam poder comprovar personalment ahir, quan vam sortir a fer entrevistes a veïns de Kreuzberg sobre el tema com a treball de classe amb els companys d’alemany.)
Per aquests motius –i també perquè aquestes situacions s’han trobat i encara es viuen a Barcelona, amb molt poc interès mostrat per part dels mitjans i la ciutadania en general– seran temes importants d’aquest bloc i, en concret, en propers articles. De totes formes, aviso que degut a la dificultat i riquesa del tema i que surten informacions noves cada dia, no seran tractats amb tota la profunditat que es podria.

Els signes d’aquests processos aniran sent senyalitzats al mapa on reuniré alguns dels punts calents que han afectat, afecten o afectaran la ciutat. (En teoria és un mapa col·laboratiu però no ho he pogut comprovar; si sabeu de llocs podeu provar de posar-los. Ara mateix està en un estat embrionari, hi treballaré més a mida que vagin sortint articles.)