Entrades amb l'etiqueta ‘protestes’

Repercussió mediàtica de la manifestació a Alemanya

diumenge, 16/09/2012

Firma convidada: Martí Estruch (periodista, fou delegat de la Generalitat de Catalunya a Berlín entre 2008 i 2012)

Com s’ha anat veient durant la setmana, la gran manifestació de la Diada d’enguany no va passar desapercebuda als mitjans internacionals. A Alemanya tampoc, encara que ha tingut una presència “menys destacada que la premsa anglosaxona,” tal com analitza Martí Estruch per l’article d’avui:

 

Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se n’han fet lògic ressò. Alguns fins i tot s’han estranyat d’aquestes excepcions, més encara si tenim en compte que provenen de l’estat del qual els manifestants volen independitzar-se. Per això TVE va acabar demanant disculpes. A Alemanya no hi ha hagut excepcions i costaria trobar algun mitjà que no n’hagi parlat. Dels grans o importants, cap, tot i que ho han fet de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. El seguiment, des del punt de vista quantitatiu, ha estat molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu ja és més complicat de fer. En primer lloc, cal constatar la importància creixent de les grans agències de premsa, en aquest cas la dpa (Deutsche Presse-Agentur) i Reuters. En temps de crisi, que en el cas dels diaris de paper és bastant universal, els corresponsals són cada cop més un luxe escàs. Fins i tot la crònica de la Süddeutsche Zeitung, el segon diari més important del país, va sense signar. A la Frankfurter Allgemeine Zeitung la informació sí que va signada pel seu corresponsal Leo Wieland, que escriu des de Madrid, com la majoria de corresponsals, i a qui molts acusen de tenir posicions molt allunyades dels postulats del nacionalisme català. En aquest cas es pot tornar a comprovar, tot i que de forma mesurada.

En segon lloc, cal dir que en general les informacions són prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans i periodistes alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincideixen a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Algun mitjà, com Die Welt, ho presenta com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners, força estesa a Alemanya. Una menció a banda mereix el vídeo de Reuters, present en la versió digital de molts diaris, que ofereix un contingut massa esbiaixat com per ser excusable amb la brevetat dels seus quaranta segons de durada.

 

Estruch també va oferir un llarg recull d’articles a la premsa alemanya (i alguns mitjans suïssos) a través de les xarxes socials:

Frankfurter Allgemeine: In der Not für die Unabhängigkeit

Süddeutsche Zeitung: Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Die Welt: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Die Zeit: Millionen Katalanen wollen nicht mehr für Spanien zahlen

Der Spiegel: Eineinhalb Millionen Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Tagezeitung: Proteste in Barcelona: Separatisten machen mobil

Financial Times Deutschland: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Handelsblatt: Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Bild: Katalanen fordern Zahlungsstop

Tageschau: Demonstration in Barcelona für Unabhängigkeit der Region Katalonien

ZDF: Katalanen wollen Unabhängigkeit

N-TV: Katalanische Unabhängigkeitsrufe: Der Geist ist aus der Flasche

Telepolis: “Katalonien, ein neuer Staat in Europa”

Stern: Katalanen wollen nicht mehr für Madrid blechen

Südostschweiz: Katalanen demonstrieren für eigenen Staat

20 Minuten Schweiz: Grossdemo in Barcelona: “Bye Bye Spain”

Tagesschau (Suïssa): Über eine Million Katalanen fordern eigenen Staat

Crònica tardana del Primer de Maig

dissabte, 7/05/2011

Yalla - Heraus zum 1. Mai 2011! | Yalla - Endavant amb el Primer de Maig 2011!

L’acte estrella de les reivindicacions del Primer de Maig tingué lloc a Kreuzberg, amb la manifestació revolucionària i la celebració del Myday.

Arribo a les 17h50, poc abans de la convocatòria de la manifestació. El que em sobta en primer moment en sortir de la parada de Kottbuser Tor és la quantitat de policia que hi ha a la plaça, que la rodeja gairebé per complet i en controla els quatre accessos. Manifestants i agents semblen conviure en un fràgil equilibri, una mena d’acord tàctic que els permet suportar-se mútuament –per ara.
En acostar-se a la manifestació –punt de sortida: Kottbuser Brücke–,  hi ha un control de bosses perquè ningú entri amb ampolles. Un policia repeteix amb un megàfon que a la vorera dreta hi trobaran una parada amb gots de plàstic i per deixar-hi les ampolles de cervesa. Cap a quarts de set, entre la capçalera de la marxa i Kottbuser Tor hi deu haver unes 2.000 persones. Comencen els discursos i lectura de manifest; l’acte és molt polític i s’hi estan ben bé quaranta minuts. Fent fotos em trobo de cop enmig d’un grup de joves vestits amb roba fosca, la caputxa posada i ulleres de sol –estètica revolucionària. Recordo la consigna que he llegit a algun web: “no feu fotos ni gravacions de la manifestació; si en feu, que no es pugui reconèixer ningú.” Me n’allunyo.
Abans que comenci la manifestació avanço una mica per Kottbuser Damm: bancs i cadenes de supermercats completament tapats per evitar destrosses; una sala de joc té personal de seguretat privada vigilant al carrer. Unitats d’antiavalots estesos aquí i allà. Gent que espera la manifestació en punts més avançats. Quan faig mitja volta la marxa ja ha començat: les unitats policials i una dotzena de furgonetes avancen ràpid i impressionants. Els segueixen de prop els manifestants, marxant ràpidament, gairebé corrent.

Segons la crònica del Berliner Zeitung, a l’alçada de Hermannplatz hi ha els primers aldarulls amb la policia; a Karl-Marx-Straße, un parell de bancs destrossats i volen pedres. Quan s’acaba la llarga marxa molts manifestants volen tornar a Kottbuser Tor a acabar la festa; alguns són detinguts a la sortida del metro. Malgrat els habituals aldarulls, sociòlegs citats pel Taz veuen un canvi de tendència en les reivindicacions cap a una política més localista i més realista.

 

Havent vist la manifestació, me’n torno cap als voltants d’Oranienstraße. Allà s’hi celebra el Myday des de migdia: escenaris amb concerts o DJs, parades de menjar i beguda arreu del carrer, ple a vessar de gent. Penso que el Primer de Maig de Kreuzberg s’ha convertit en una festa típicament berlinesa, sense cap objectiu social ni, encara menys, revolucionari, caracteritzada per l’alcohol, la música electrònica i les multituds. Aquestes festes són necessàries per rebaixar tensions soscials i reduir conflictivitat però aquesta ja no té res a veure amb les reivindicacions laborals. El sol es pon per l’eix del carrer i banya els escenaris amb una llum càlida de principis de maig.

 

Àlbum de fotografies de la manifestació i festa: “Yalla – Heraus zum 1. Mai 2011! | Yalla – Endavant amb el Primer de Maig 2011!

Primer de Maig a Berlín: Maiday!

diumenge, 1/05/2011

"Endavant amb el 1r de Maig revolucionari!" (de nostate.net)

Fa setmanes que Alemanya es prepara pels diversos actes i múltiples manifestacions de tots els espectres polítics i socials que tenen lloc aquest cap de setmana en commemoració del Primer de Maig. La d’avui és una data reivindicativa històrica que es viu amb especial intensitat arreu del país i, sobretot, a la seva capital, un dels centres de l’alternativa política més important d’Europa. La celebració de la diada dels treballadors i la seva història és interessant i curiosa.

 

El Primer de Maig a Alemanya
La festivitat del Primer de Maig a Alemanya té els seus inici oficials ja el 1919. L’Assemblea Nacional de la pre-República de Weimar declarà el dia com a festa nacional. Tot plegat quedà en poc més que un intent perquè la llei fou revocada el mateix any. La reivindicació de classe continuà però el maig s’havia de repartir el protagonisme amb el 9 de novembre, Dia de la Revolució.
No fou fins l’abril de 1933 que, sota el govern de Hitler, es tornà a decretar la diada com a Festivitat del Treball Nacional.
Per al Primer de Maig d’aquell any, els nazis prepararen una gran manifestació a Berlín que, en forma d’estrella, acabà reunint més d’un milió i mig de persones al camp d’aviació de Tempelhof (futur emplaçament de l’aeroport nazi somniat per Hitler). Malgrat l’oposició del Partit Comunista Alemany i de les associacions de treballadors anarquistes i comunistes, la majoria de líders sindicals donaren suport a la manifestació creient que podrien influir en la política nacionalsocialista.
Havien caigut en el parany dels feixistes; Goebbels anotà en el seu llibre Vom Kaiserhof zur Reichskanzlei: “El 1r de Maig oferirem una manifestació grandiosa al poble alemany. El dia 2 prohibirem els sindicats. […] Probablement hi haurà alguns dies d’enrenou però després seran nostres.” Efectivament, tal com estava planejat des de feia dies, el 2 de maig a partir de les 10 hores del matí les unitats de les SA assaltaren les seus dels sindicats, arrestaren els seus dirigents i requisaren els seus béns. Els sindicalistes foren empresonats, torturats i, molts, enviats als incipients camps de concentració, dels quals no tots en sortirien. La prohibició formava part de l’estratègia dictatorial de Hitler per anular qualsevol tipus d’oposició. A partir de l’any següent, la festivitat de l’1 de Maig passaria a anomenar-se, simplement, Festa Nacional i continuaria celebrant-se amb destacades desfilades en el què Walter Benjamin anomenà el perfeccionament de “l’estetització del poder fins a apogeus inesperats.*
Després de la guerra, les manifestacions a la República Federal foren estrictament controlades per les potències ocupants, mentre que a la República Democràtica passà a celebrar-se com la Diada de Festa i Lluita dels Obrers per la Pau i el Socialisme. Les manifestacions més important, però, es donaren a partir de mitjans dels anys vuitanta al districte SO36 de Kreuzberg.

 

SO36 és sinònim de revolució
El districte sud-oest de Kreuzberg (amb codi postal 36) ha sigut sempre base de moviments socials i d’esquerra. La seva posició al costat del mur el convertia en un barri marginal i pobre on s’adreçaven els outsiders. En aquest ambient s’hi desenvoluparen estils de vida i socials alternatius i sigué un cultiu d’ideologies. Ja abans de 1987, les protestes del Primer de Maig havien destacat per la seva brutalitat però aquell ha passat a la història com el dia de la revolta de Kreuzberg.
La festivitat dels treballadors arribava en plena efervesència represora en contra del boicot al cens que s’havia de fer aquell any. El mateix 1 de maig la seu de la campanya contra el recompte fou registrada per la policia; a part, en el marc de les festivitats dels 750 anys de la ciutat s’estaven duen a terme detencions i investigacions en els moviments alternatius. El nerviosisme començà quan l’anomenat sector “afectat” del sindicat DGB fou expulsat de la manifestació oficial. No obstant, no fou fins la tarda que a la festa popular que es duia a terme als carrers colindants de Marianenplatz començaren els avalots quan es volcà un cotxe patrulla. Immediatament la policia començà la càrrega però els manifestants alçaren barricades i calaren foc fent que les forces policials haguessin de retirar-se del barri. No hi tornarien a posar els peus fins ben entrada la matinada; els cotxes de bombers que acudein a apagar els incendir foren atacats i fins i tot un incendiat. Després del saqueig de varis establiments, els aldarulls culminaren amb l’assalt a una sucursal de la cadena de supermercats Bolle a la cantonada de Skalitzerstraße amb Wienerstraße i el seu posterior incendi, que destruí completament l’edifici. L’estació de metro de Görlitzer Bahnhof també fou cremada.
Entre dues i tres de la matinada la policia pogué tornar a entrar al barri amb vehicles especials i tancs d’aigua. L’article de la Viquipèdia en alemany que fa referència als avalots atribueixen el final d’aquests a “dues raons: alcohol i cansament.” Malgrat que els llargs disturbis no causaren cap víctima, un jove –fugit de la RDA i aparentment aliè als incidents– que fou detingut aquella nit acabà suïcidant-se després de passar tres setmanes a la presó. Les conseqüències polítiques foren la creació d’una unitat especial antiavalots de la policia que havia de ser molt criticada els anys següents i que, finalment, fou desmantellada el 1989 pel següent govern de coalició SPD-Die Grüne.
En les següents celebracions del Primer de Maig a Kreuzberg es repetiren els aldarulls però a partir de 1990 les divisions entre ideologies i la implicació d’algunes institucions en les celebracions feren perdre força a la diada i no fou fins el 2006 que, dins els actes internacionals conjunts de l’EuroMayDay ha tornat a agafar força.
Encara que els incidents d’altres anys foren més greus que els de 1987 –per exemple, el 1989 hi hagué 346 policies ferits d’un total de 1.600– aquesta data ha quedat a la memòria col·lectiva dels moviments alternatius com la revolució treballadora i social d’un barri en contra del món. Un pamflet que cridava a la manifestació de 2007 ho descrivia com “el veritable alçament popular: joves i grans, dones i homes, immigrants i locals, treballadors i estudiants van lluitar costat per costat.”

 

Maiday 2011
Com que aquest any el Primer de maig cau en diumenge, els actes i manifestacions ja van començar ahir. En el marc de la Walpurgisnacht (festa tradicional nordeuropea que commemora el pas de l’hivern a l’estiu) es feren diversos actes a Berlín centrats en la lluita contra la gentrificació. Així mateix, els neonazis també feren la seva manifestació a Bremen; escortats en tot moment per la policia, s’evità el bloqueig del moviment antifeixista.
Els actes que se celebren avui han estat preparats des de fa temps. A primera hora del matí tindrà lloc la manifestació oficial del sindicat DGB, la central sindical única alemanya. Els sindicats i partits d’extrema esquerra han organitzat un bloqueig per protestar en contra el treball temporal, l’augment de l’atur i, el que ells consideren, la col·laboració d’aquest sindicat amb la precarització del treball.
A migdia es farà la inaguraració alternativa al centre de Kreuzberg d’un parc en homenatge a Carlo Giuliani, el jove mort per la policia en les manifestacions contra el G8 fa deu anys a Gènova. Aquest ha de ser un espai “lliure, que pertanyi a la humanitat, un lloc del moviment i del respecte, sense terror consumista i del benefici, sense seguretat ni vigilància.”
A la tarda es farà la tradicional manifestació revolucionària de Kreuzberg, sortint a les 18 hores des de Kottbuser Tor. Enguany el manifest té un to marcadament ecologista i antinuclear i es vol lligar amb les revolucions del nord d’Àfrica, a part de les tradicionals denúncies contra la precarietat laboral, l’explotació, la repressió, el racisme i l’exclusió. Podeu llegir el manifest en alemany a la pàgina de Revomai.de.
Per tots aquests actes, la policia ha destacat a la ciutat més de 6.000 homes pel que es preveu un diumenge molt calent.

 

 

* Demano disculpes per l’atreviment a gosar traduir Walter Benjamin, la cita del qual, per cert, és ben difícil! Aquí teniu l’original (extreta d’aquí) per als germanistes: “[die Nazis] haben die, wie Walter Benjamin es nannte, Ästhetisierung der politischen Macht zu ungeahnten Höhepunkten weiterentwickelt.” (Gràcies a Cibernauta Joan per l’ajuda.)

 

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

Les protestes anti-CASTOR 2010

divendres, 17/12/2010

Wir stellen uns quer!
Fotografia de Till Pro.

El proppassat 9 de novembre van arribar finalment a Gorleben (Baixa Saxònia) les 123 tones de residus nuclears procedents de la regió francesa de la Hague. El viatge, com es preveia, no va estar exempt d’incidents, ja que els col·lectius ecologistes van aconseguir aplegar milers de persones en les seves protestes en contra del transport. Aquest ha sigut el més notori dels trasllats de residus nuclears que hi ha hagut recentment a Alemanya i el que més va transcendir a la premsa estrangera.

El conegut com a transport CASTOR (Cask for Storage and Transport Of Radioactive Materials, barril per l’emmagatzematge de materials radioactius) engloba tot el procés de tractament que aplica Alemanya als seus residus nuclears. El procés es fa en plantes estrangeres com les de la Hague o Sellafield (Anglaterra) i després es retornen els materials per ser emmagatzemats en dipòsits de moment temporals com Gorleben (no hi ha encara decisió sobre la destinació final). Des de 1995 han sigut en total dotze, els transports cap a Gorleben, està previst que l’any vinent es faci l’últim procedent de França però encara faltaran els de 2014 i 2017 des de Sellafield.
Des del primer trasllat hi ha hagut una gran resposta ciutadana a França i, especialment, Alemanya, potser el país europeu on la consciència ecològica està més arrelada; una ideologia que incorporen multitud de moviments socials heterogenis que van des de col·lectius anti-feixistes d’extrema esquerra fins a ONGs o el partit Bündnis 90/Die Grünen (Aliança 90/Els Verds). Les protestes s’han basat sempre en la desobediència civil pacífica per tal de dificultar, encarir (retardant el transport i forçant al govern a desplegar milers de policies) i, si pot ser, aturar el trasllat; l’objectiu, més que parar definitivament aquest trasllat, és denunciar la perillositat de l’energia i els residus nuclears, donar visibilitat a les alternatives energètiques i denunciar la connivència econòmica del govern amb els empresaris de l’energia atòmica. Els col·lectius que organitzen les accions saben que aquestes no són legals però legitimen la seva protesta en l’actuació pacífica en pro de l’ecologia i la democràcia. Les manifestacions, que cada any han sigut més nombroses, han aconseguit generalment retardar l’arribada dels barrils sense incidents notables però l’any 2004 un accident va acabar amb la vida d’un noi francès de 21 anys.
Enguany el transport arribava en un moment especialment calent, en què a causa de la crisi econòmica i la previsió d’esgotament del petroli es viu una “renaixença del sector nuclear” * i just quan el govern federal (coalició de la CDU i el FDP) ha decidit allargar la vida útil de les nuclears fins al 2035, en contra dels acords als que es va arribar fa algunes legislatures. De fet ja ens vam manifestar en contra d’aquesta decisió.

Aquest any el trasllat es féu, com és usual des de 2001, en una data secreta de primers de novembre. Des de mesos enrere, diversos col·lectius en restaven atents, cridaven a la manifestació i preparaven els activistes per l’acció (vídeo). Com ja és tradició, les protestes es van basar principalment en aturar de forma no-violenta el tren, ocupant les vies, intentant danyar-les –extraient les pedres de sota o encadenant-s’hi– i bloquejant l’accés de la policia al lloc. El bloqueig fet per unes 9.000 persones en dues ocasions al llarg del recorregut va aconseguir retardar dos dies l’arribada del transport, previst pel 7 de novembre, i allargar-lo fins a 92 hores. A la manifestació que es va fer el diumenge de les protestes prop de Gorleben s’hi van aplegar uns 50.000 manifestants i 600 caravanes procedents de tot el país, fent de les d’enguany les protestes més multitudinàries des dels anys 90. Per la protecció dels 11 contenidors que transportaven els residus s’hi van destacar 20.000 policies, que usaren gasos de dispersió, esprais de pebre i canons d’aigua per les càrregues, algunes de les quals es feren amb cavalls.

Aquesta és, de fet, només una de les moltes protestes que es porten a terme a Alemanya en contra de l’energia atòmica i el transport de residus. A dia d’avui, és clar, l’oposició continua activa en contra les accions del govern; per posar només dos exemples: ahir mateix un altre transport procedent de la localitat occitana d’Ais de Provença arribava entre protestes i intents de bloqueig a Lubmin (Mecklemburg – Pomerània Occidental) i la setmana passada el diari Tageszeitung destapava un informe del Ministeri de Medi Ambient que qualifica d’insegur el magatzem rus de Majak que ha d’acollir els residus nuclears de l’antiga República Democràtica d’Alemanya.

Organitzacions contràries al transport CASTOR:

Castor Schottern
.ausgestrahlt
Bund: Freunde der Erde
Atomausstieg sofort!
Greenpeace Alemanya

Altres recursos:

El Tageszeitung té dedicat una secció especial permanent molt completa; així mateix, el setmanari Der Siegel compta amb una interessant secció i reportatges en vídeo. (Tot en alemany).
Podeu veure algunes fotos de les protestes a la galeria que he recollit a Flickr.

* extret del manifest anti-CASTOR