Entrades amb l'etiqueta ‘Rússia’

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

Deutsch-Russisches Museum Karlshorst

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

 

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

 

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

 

La capitulació d’Alemanya

divendres, 9/03/2012

Kapitulationssaal

Passaven pocs minuts de la mitjanit del 9 de maig i l’ambient a la sala principal de l’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst es podia tallar amb un ganivet quan entrà Wilhelm Keitel, Mariscal de Camp i cap de l’Alta Comandància de les Forces Armades nazis. Dins hi esperaven, entre altres militars i desenes de periodistes, Georgy K. Zhukov, cap de l’Alta Comandància de l’Exèrcit Roig, i Arthur W. Tedder, Mariscal en Cap de l’Aire i comandant dels Aliats Occidentals al Mediterrani, per acceptar la seva capitulació incondicional.

Aquest important fet que posà fi a la Segona Guerra Mundial a Europa la primavera de 1945 (la guerra duraria encara fins setembre al front Pacífic) es féu en el que havia sigut una acadèmia de la Wehrmacht (exèrcit alemany). En aquell moment la casa servia com a base de les forces soviètiques, situada en un suburbi de Berlín poc afectada per la batalla d’atac final a la capital de l’Imperi Nazi.
Els antecedents de la rendició es remunten a principis de l’any 1943, quan els exèrcits aliats en contra Hitler acorden no acceptar cap més rendició que la total –a tots els fronts– i incondicional. A partir del juny de 1944 la sort es capgira per l’exèrcit nazi, que va perdent terreny sense parar tant a l’oest –Operació Overlord, des de Normandia– com a l’est –Operació Bagration, des de Bielorússia i Polònia– fins l’abril de 1945, quan les tropes russes se situen a les portes de Berlín i els aliats occidentals ja han creuat el Rin. Ansiosos, els soviètics s’abraonen sobre la ciutat amb l’ànim de venjar-se de totes les penúries de 4 anys de guerra i horror en una cruenta batalla que s’allargarà dues setmanes. Els fets es precipiten i el III Reich s’ensorra sobre ell mateix com les bombes sobre Berlín: el 30 d’abril Hitler se suïcida, designant Karl Dönitz com a successor, el 2 de maig la ciutat es rendeix i, pocs dies després, Alfred Jodl és enviat a Reims a negociar una rendició al front angloamericà.
Evidentment aquests no l’acceptaran i el 7 de maig aconsegueixen arrencar del Coronel General un acord de capitulació i alto al foc, que s’haurà de fer oficial l’endemà mateix a Berlín pels comandants de l’exèrcit nazi.

 

A partir dels diaris i memòries dels organitzadors de la trobada és possible de fer una reconstrucció emocional de l’acte.

Georgy Zhukov, l’organitzador de la trobada, recorda com una munió de fotògrafs es llançaren sobre els comandants dels exèrcits aliats quan aquests feren l’intercanvi de banderes, les quals després penjarien sobre la taula principal durant l’acte. Mentre, la delegació nazi encapçalada per Wilhelm Keitel esperava nerviosament en un annex de l’edifici. Segons es reportà, Keitel s’havia exclamat del trist i ruïnós estat de Berlín, al que un oficial rus contestà: “i a vostè, senyor comandant, no el commovia ordenar arrasar milers de ciutats i pobles soviètics fins a les cendres?” El Mariscal no contestà.
L’entrada dels feixistes a la sala de la firma no deixà indiferent ningú. Zhukov recorda que Keitel “es movia a poc a poc, esforçant-se a mantenir un capteniment digne.” Per Arthur Tedder, el Mariscal “encarnava en tots els aspectes la personificació de la mescla repugnant d’un nazi amb un prussià.” El seguien el Coronel General Stumpff, “la mirada del qual revelava fúria impotent,” i el General Almirall von Friedeburg, “envellit prematurament,” tal com els descriu Zhukov. El corresponsal rus Konstantin Simonov escriuria que Friedeburg “està rígid, però la seva immobilitat emmascara un abatiment infinit.”
Els alemanys segueren en una taula davant la presidencial i foren preguntats, en rus i anglès, si havien llegit el document, l’havien entès i estaven autoritzats a signar-lo. Sense esperar la traducció, Keitel afirmà amb el cap i allargà una autorització de Dönitz. “Aquest ja no era el Keitel arrogant que havia acceptat la rendició d’una França derrotada;” Zhukov el compara amb cinc anys abans, quan tot anava a favor dels nazis i expandien l’imperi per Europa. Simonov recorda que l’alt oficial al darrere de Keitel “plorava sense moure ni un sol múscul facial.” L’acte de capitulació estava dissenyat de manera que eren els alemanys els que l’oferien, i no els aliats qui els obligaven a rendir-se. D’aquesta manera es volia evitar un tracte humiliant com el de Versalles el 1919, quan l’Imperi Alemany va haver d’assumir totes les culpes i reparacions de la Primera Guerra Mundial; i és que aquesta havia sigut una de les raons de la pujada al poder de Hitler.
La delegació alemanya no és, però, tractada amb contemplacions: Keitel espera que el document li sigui portat davant per tal de signar-lo però Zhukov, explica el corresponsal, “apunta a la seva taula i diu firmament: ‘hauran de venir aquí a firmar’.” Quan l’alemany s’aixecà violentament li caigué el monocle. S’assegué a la punta de la taula i “firmà pedantment les cinc còpies del document,” diu Zhukov. A l’aixecar-se de nou, es tornà a posar el guant i “intentà mantenir una postura estrictament militar. No ho aconseguí, i discretament retornà a la seva taula.”

Faltaven pocs minuts per tres quarts d’una de la matinada del 9 de maig de 1945, hora de Berlín, quan s’ordenà a la delegació nazi que es retirés. “Llavors ocorregué una escena de desordre que em sorprengué, coneixent la cura dels russos pel protocol,” escriuria Tedder, “almenys cinquanta fotògrafs començaren a enfilar-se sobre les cadires, les taules – i sobre nostre. Vam haver de lluitar literalment per obrir-nos pas a l’aire lliure.” “La porta es tanca. I, de sobte, tota la tensió de la sala s’esvaeix. Sembla com si tothom hagués estat aguantant l’aire durant molt de temps i, finalment, el deixés sortir dels seus pulmons. Un sospir general d’alleujament i cansament omple l’habitació,” recordava Simonov.
Després de l’acte de signatura, i abans d’un banquet i festa que s’allargarien fins a altes hores, els comandaments aliats es van felicitar i agrair la cooperació durant els llargs anys de conflicte tot desitjant “consolidar les relacions amistoses entre els països de la coalició antifeixista per sempre.”
Simonov escrivia el final de la seva crònica: “La rendició està confirmada, s’ha acabat la guerra.”

 

* * * * *

Podeu trobar més informació i anècdotes amb l’etiqueta #Cap[itulació]De[utschland] al twitter de @Parallel52