Entrades amb l'etiqueta ‘Saarbrücken’

Un chien allemand

divendres, 11/05/2012

bigoti

Guapa i elegant, l’Anna es mou amb gràcia per l’escenari al ritme dels seus chiens, solemnes i mudats per a l’ocasió. Es nota que els escenaris són el seu ambient, l’espai ideal per la seva música que aquí dalt es converteix en tot un espectacle de gestos, complicitats i somriures. Tant és a Catalunya com a Alemanya, Anna Roig i L’ombre de ton chien agraden arreu, es posen el públic a la butxaca i converteixen el concert en un record dolç.

La banda del Penedès ha passat per Berlín en el marc de la seva gira per alguns lectorats de català d’Alemanya que els ha portat a fer concerts i trobades amb les comunitats “catalanoaprenents”, com els bateja en Carles, de Saarbrücken, Bochum, Colònia, Frankfurt, Tübingen, Berlín i Leipzig. Ja és el quart any que es porta a terme aquesta iniciativa, organitzada amb èxit per les lectores i lectors de català, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i que en altres ocasions han portat també a Litus, al Pau Albajos o, l’any passat, als Amics de les Arts.Es tracta, tal com diu Betlem Borrull, d’oferir la música com a porta d’entrada a la cultura catalana per apropar els alemanys a la nostra llengua. La lectora de català a la Humboldt-Universität introdueix el seminari a la universitat berlinesa, preparat en col·laboració amb Montserrat Domingo, lectora a la Freie Universität, i posa en context la situació de la música catalana. Els alumnes de Berlín i dels altres lectorats on el grup ha anat han traduït algunes cançons, així com fragments del llibre de l’Anna com a treball de les lliçons i s’han preparat alguns textos com la presentació del grup per part d’estudiants de la FU.

Una música internacional i propera
En aquest format obert i participatiu banda i alumnes es fan preguntes i intercanvien opinions que s’enllacen amb cançons en acústic. Una estudiant ressalta el punt de vista “especial” i positiu de la música de l’Anna i els chiens, d’altres la proximitat en el concert i la xerrada, l’originalitat de l’espectacle i l’atmosfera familiar que crea, l’aire de “família catalana.” El grup encara està impressionat de tantes emocions viscudes com el concert al bar Feinstaub de Frankfurt, on, tot i acabar-se de polir a última hora, “van crear sensació, sobretot les expressions de l’Anna, i tothom va anar a felicitar-la en acabar el concert. Es van esgotar els CDs!,” explica la Montserrat Ruiz, lectora a la Goethe-Universität. O el concert conjunt amb Schlagseite i Folk Inn de Colònia amb prop de 200 assistents. O les bones crítiques del Schäwisches Tagblatt: “la resta de problemes de comunicació els va solucionar l’Anna amb el seu encant.” I també de l’exitós concert que van oferir dimarts i que era molt representatiu: “Berlín és la primera capital on hem tocat, a part de Barcelona,” diu en Ricard.
Però un dels temes que es comenta cada any és la projecció i normalitat de la mostra música: “la música catalana està en un bon moment, és molt internacional i propera,” diu Heiko. La lectora de Colònia, Elisabet Capdevila, explicava que als alumnes “els va sorprendre gratament la barreja de francès i català, a banda de les melodies ‘afrancesades’, un estil únic a què no estaven acostumats,” i “fins i tot van fer suggeriments al grup perquè actuessin a França i amb l’ham del francès, donessin a conèixer el català.”
Aquesta bona rebuda contrasta amb els prejudicis que sembla haver tingut la nostra música però que ara comença a perdre: “està bé que anem despertant aquesta consciència sobre quina llengua tenim al cap en el nostre dia a dia i amb la qual ens expressem amb més facilitat, que ens adonem que podem arribar més a la gent més propera,” diu l’Anna en una entrevista posterior. “I ara hem descobert que podem arribar a gent que no és del nostre entorn també amb aquesta llengua.” De totes formes, sembla que aquesta vergonya lingüística-musical no era un mal exclusivament nostre: “[parlant amb els alumnes] vam trobar certes similituds en aquest aspecte, i mira que Alemanya és gran i que es parla alemany a tot arreu! No és com nosaltres que som un territori més petit.”

La situació lingüística de Catalunya ens sobta, tan a alemanys com a catalans: a casa hi ha gent que encara no parlen el català després d’haver-hi viscut un llarg temps i a Alemanya la gent l’estudia amb total normalitat, comenta el grup. També a Alemanya s’aprecia l’ús de la seva llengua per part dels visitants. L’Anna ho compren: “a mi m’agrada molt també, suposo que com a molts catalans quan anem fora, aprendre quatre paraules, em sento amb el deure de fer-ho. Igual que quan vénen i aprenen quatre paraules –que tampoc són tan difícils!– i se’t posen a la butxaca. Que se’t posin a la butxaca és una cosa molt sana.” I ella se’ls ha posat, l’Anna ha fet un encertat treball amb l’idioma per no limitar-se a dir només ‘bona nit’ (guten abend) i ‘gràcies’ (danke) sinó per donar una continuïtat durant tot el concert i integrar els qui no entenien el català. Ho ha fet, diu, “pel meu propi plaer de la il·lusió d’aprendre ‘bigoti vermell’ (roter Schnäuzer) o poder dir ‘petons entre camions’ (Küssen zwischen LKW).” Per a ella formava part de l’espectacle: “els primers dies els hi preguntava: el públic és davant també perquè hi hagi un feedback. […] ‘jo us cantaré les meves cançons i sé que potser no m’entendreu però vosaltres em podeu ensenyar coses a mi també’, és un intercanvi. I en aquest sentit ha estat molt, molt interessant.”
En contra de la sentència merkeliana que certificava la mort del multikulti, ella ho té clar: “si tots anéssim amb ganes d’aprendre pel món, crec que seríem –ara semblo el Guardiola!– invencibles! […] Hi ha una riquesa que no ens l’acabaríem… compartim més coses i així ens farem grans! I la cultura és una bona manera d’arribar-hi, a tot això.” A Berlín, i en deixa constància aquest bloc, estem gaudint cada vegada més de donar a conèixer la nostra cultura.

A la xerrada els alumnes també van llegir, en un català polit i bell, textos que han escrit al voltant de les cançons. Com la trista historia de l’Anna i el Jesús a París fet per la Vanja, la Fiona i la Susann, la notícia de l’arrest de Trini Sánchez Mata de Catarina o el voluptuós afer que una professora i el seu alumne tenen entre camions de la Josi i l’Anna. El grup se les escolta divertits i ufanosos, admirats. És bonic de sentir parlar la teva llengua amb aquest respecte i cura; també és d’agrair que el català del grup no sigui el camacu barceloní al que ens tenen acostumats tantes bandes catalanes.

Deures pendents: sortir a l’estranger
Després d’haver publicat des del 2009 dos discos, amb les seves respectives gires i promocions, l’estada a Alemanya tanca simbòlicament un cicle. El nou podria incloure més concerts a l’estranger. L’experiència, si més no, “dóna una certa esperança perquè sempre hem tingut el pensament que Catalunya és petit i se t’acaba aviat, ” diu l’Anna, que està contenta de comprovar que poden “anar a altres llocs, que no està renyit amb el fet que cantem en català.” Clara Terricabras, lectora a Tübingen, ressalta que “va estar molt bé el fet que es posessin a vendre ells mateixos els CD i xapes del grup,” els va fer molt més propers i va demostrar gran interès de la gent. Des de l’escenari el grup també ho notava: “tenies la seguretat o la inseguretat de saber si t’estaven seguint o no t’estaven seguint i hi havia més fluïdesa a nivell de comunicació,” explica l’Anna, que està segura que els assistents “han viatjat a través de les emocions que els hi hem proposat, a la seva manera però han viatjat i han entès algunes coses.” I això “és molt maco, molt.”

Omplir-se
L’Anna i els seus chiens, en Carles Sanz i en Carles Munts, en Magí i en Ricard, es mostren molt agraïts per la rebuda i l’atenció dels lectorats, els alumnes, el públic i els que han col·laborat per fer possible la gira, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull.
‘Experiència’ és una paraula que repeteixen constantment i convençuts. “En aquesta gira hi ha hagut un fort component d’aquest tipus: hi ha hagut el sentir-se esperat, el sentir-se molt ben acollit, molt ben acompanyat, sentir que era una mica una aventura –que hi havia coses que fins l’últim moment no sabíem, horaris…– però que aquest dubte era compartit i era fet des del carinyo i amb ganes que sortís bé.” “Una experiència molt bonica humanament.”

“Ha estat una setmana d’omplir el cor de bones experiències i persones, històries, sensacions… tot això dóna molta energia per continuar un  projecte, per renovar-lo, per investigar com pots anar cap altres llocs i comunicar-te amb altra gent amb qui no comptaves.”

 

Podeu veure a Flickr una galeria d’imatges creixent del pas per Berlín de l’Anna Roig i L’ombre de ton chien.

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song