Entrades amb l'etiqueta ‘Sant Jordi’

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Feliu Ventura i Borja Penalba

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: “el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, “l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: “s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. “Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

 

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

 

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

#SantJordi'13 a #Berlín

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

La sala de la Literaturhaus es va omplir per escoltar el Dr. Terricabras

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Borja Penalba i Feliu Ventura, de prop a la Gallerie Wedding

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

 

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

De llibres i roses a Berlín

dijous, 26/04/2012

Sant Jordi 2012 a Berlín

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja sembla llunyà el passat dimecres, quan començàvem una setmana d’actes que havia de culminar en un 23 d’abril primaveral i assolellat. Si bé és cert que vivint a fora es troba a faltar la gentada al carrer passejant entre parades acolorides de llibres i roses, i la joia de regalar-ne algun als més estimats, enguany els berlinesos hem tingut un Sant Jordi de luxe – que jo, personalment, he viscut intensament com feia anys que no el vivia!

"corre ausente por las ramas"

La Maria Coma va donar el toc d’inici amb una triple aposta de concerts, un dels quals dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull. I, en contra dels temors que alguns tenien, la pianista i cantant va omplir els tres dies. Si bé és cert que una gran part del públic eren catalans, també hi va haver molts locals anhelosos de deixar-se encisar per les seves melodies. Especialment al tercer concert, a la sala b-flat, l’audiència fou majoritàriament alemanya.
Divendres 20 la Frühling Stammtisch va reunir al voltant d’una llarga taula una vintena de joves per fer un intercanvi lingüístic entre alemanys i catalans. Montse Domingo, lectora de català a la Freie Universität, ho valora positivament perquè encara que hi havia una majoria de catalans, degut a al dificultat d’arribar als interessats alemanys, fins i tot un estudiant de lingüística berlinès hi féu presència buscant informació per a un projecte. La següent edició serà a finals de juny, una Sommer Stammtisch.

"What Catalans Want" de Toni Strubell

El dia fort va ser dissabte: el Casal Català de Berlín plantà una paradeta de llibres i roses a Charlottenburg, davant la Literaturhaus, on més tard l’escriptor i diputat Toni Strubell presentà el seu últim llibre escrit en anglès “What Catalans Want“. Malgrat que la conferència va ser molt interessant i seguida amb molta expectació per molts catalans, és cert que, igual que el llibre, hauria sigut millor acompanyar-la, com a mínim, d’una altra en anglès de cara a donar a conèixer la situació i demandes de Catalunya a alemanys. Strubell es mostrà satisfet també per la visita del grup Dones de Breda, amb el qual el diputat havia treballat anteriorment. Tancà la diada el darrer concert de Maria Coma, que a la vegada obria els actes del Llull.
Els actes oficials van continuar amb un concorregut concert diumenge al vespre, també a la sala b-flat, del prestigiós trio Benavent-Di Geraldo-Pardo. L’actuació es va fer en col·laboració amb el Instituto Cervantes dins el programa “Sketches of Spain”.

noch ein bier und vier manel bitte

Per Sant Jordi es van poder trobar també llibres i roses a la parada de la llibreria hispànica La Rayuela, on molts catalans es van apropar a comprar les principals novetats o aconseguir una rosa. A la tarda, van anar-hi alguns infants que van escoltar la llegenda del Cavaller i van fer una rosa de paper.
La paradeta es traslladà després a la sala Lido, on hi havia el plat fort de la diada berlinesa: els Manel.
La banda catalana va omplir a vessar la famosa sala de Kreuzberg i va fer gaudir durant quasi dues hores la gran quantitat de catalans –i alguns alemanys també– que els acompanyaren en totes i cada una de les cançons. Un mes després que el grup tanqués la gira al nostre país, molts van estar molt contents de tornar-los a veure en directe. El concert, però, va anar poc més enllà de la plasmació d’una selecció de cançons dels dos àlbums a l’escenari, sense desenvolupar gaire més el joc rítmic entre elles o variar-les gaire. A part es va abusar de la boira artificial que, sumat a uns llums massa saturats, pràcticament no deixaven veure’ls al principi del concert. El públic no català va agrair, això sí, que s’adrecessin a l’audiència en anglès.
El concert va ser, per cert, destacat com a Tagestip al web del patronat de turisme de Berlín, una ciutat amb milers d’esdeveniments cada dia i on separar el gra de la palla és complicat.

 

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja encarem l’estiu. L’agenda catalana a la capital d’Alemanya llueix plena d’actes amb, entre d’altres, el concert d’Anna Roig i l’ombre de ton chien, com a final de gira pels principals lectorats de català del país, aquest maig o les celebracions de Sant Joan, que culminaran amb una actuació dels Terratombats per la nostra festa popular.
Vull recordar que si la cultura catalana té tanta presència a Berlín és gràcies a la iniciativa, temps i esforç que moltes persones dediquen per donar a conèixer el nostre país ja sigui des d’un càrrec públic, mediàtic, associatiu o, encara més, simplement a títol personal. En aquests temps de pressupostos i salaris decreixents no ens minvarà pas l’empenta!

 

Podreu anar veient més fotografies dels actes a mida que es vagin penjant a Flickr.
Gràcies a tota la gent que va compartir la informació dels actes de Sant Jordi 2012 a Berlín!

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

dilluns, 16/04/2012

– auf Deutsch unten –

Per Sant Jordi, Berlín serà català! Amb un programa d’actes, concerts, recitals i presentacions que s’allarguen gairebé una setmana, la capital alemanya esdevindrà més catalana, literària i enamoradissa que mai. Fidel al principi eminentment cívic i cultural de la festa, en la llarga oferta d’actes que se celebraran a la capital alemanya des d’aquest dimecres i fins dilluns vinent –el mateix dia de Sant Jordi– té gran protagonisme la iniciativa associativa i personal. Però no oblidem, és clar, el recolzament amb el qual les administracions catalanes, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull a Berlín, fan possible que, un cop més, tinguem un Sant Jordi de gala –encara que siguem lluny de casa!

Detallo el programa per als catalans residents a Berlín, els que ens visiteu aquests dies o els qui hi tingueu coneguts. Si en teniu oportunitat, no us en perdeu res!

Dimecres 18 Maria Coma fa el primer dels tres concerts que oferirà a la ciutat aquests dies. Interpretarà les cançons del seu últim disc Magnòlia, conjuntament amb alguns temes de Linòleum, a la sala bauer&ewald a les 20h (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Dijous 19 torna a tocar Maria Coma en un enigmàtic local de Weserstr. 58, també a Neukölln.

Divendres 20 tindrà lloc una Stammtisch Català–Alemany, que ve a ser com una tertúlia. Aquesta no té, però, “cap moderador i és només una excusa per trobar-se, xerrar i prendre alguna cosa plegats” tot practicant alemany (o català). A partir de les 19h a la cocteleria Havanna (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg).

Per dissabte 21 el Casal Català de Berlín ha organitzat una diada literària i reivindicativa que comptarà, com no podria ser d’altra manera, amb una parada de roses i llibres on la poetessa Alba Monart firmarà exemplars de Retalls de joventut. La paradeta estarà de 11h a 17h30 a Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg), i Monart signarà a partir de les 14h.
A les 18h l’autor i polític Toni Strubell presentarà el seu llibre What Catalans Want, en el qual explica la situació actual de Catalunya a través d’entrevistes a prestigiosos conciutadans. (L’aforament és limitat.)
Al vespre, a partir de les 19h30 se celebraran els 6ens Jocs Florals en català organitzats pel Casal.

Tancarà el dissabte l’últim concert de Maria Coma, emmarcat dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull, aquest cop a la prestigiosa sala B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) a les 20h30.

Diumenge 22 serà el trio de flamenc i jazz-fusió Benavent-Di Geraldo-Pardo qui toqui, també a la sala B-Flat i dins els actes del Llull.

Dilluns 23, Sant Jordi, la llibreria hispànica La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) oferirà una rosa de regal amb cada compra.

I com a gran final de festa l’Institut Ramon Llull ha convidat els Manel a tocar a la sala Lido en el seu únic concert a Alemanya després d’haver tancat amb gran èxit la gira del seu segon disc.

Si aquest Sant Jordi sou a Berlín, participeu als actes que els catalans hem organitzat!

 

El fantàstic cartell és de DreiBlau.

 

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

Sant Jordi (Heiliger Georg am 23. April) ist der katalanische Patron der Liebhaber und der Bücher. Nach der Heiligenlegende des Georg, in die der Heiliger eine Prinzessin aus einem bösem Drachen rettete und ihr eine von der Blut des Ungeheuers geblühte rote Rose schenkte, haben die Katalanen seit lange das Tag der Liebe gefeiert. Mitte 30er Jahre wurde am selben Tag von den Buchhändler das Tag des Buches eingeführt, denn die berühmten Autoren William Shakespeare und Miguel de Cervantes sollen am diesen Datum gestorben sein.
Jedes Jahr tauchen viele Bücher– und Rosenstanden auf die Straße auf, wo die Menschen entlang laufen, gucken und kaufen. Traditionell schenkt der Mann der Frau eine Rose und die Frau dem Mann ein Buch. Das lässt sich aber im Laufe der Zeit verändern und heutzutage sowohl Frauen als auch Männern schenken und bekommen Bücher und Rosen. Da ein wichtiges, bürgerlich und kulturell Tag ist (aber kein Feiertag), finden im Sant Jordi viele Veranstaltungen statt: amtlicher Empfänge, Bücherunterschriften von den Autoren, Konzerten… Auch im Ausland treffen sich die Katalanen, um das Tag zu feiern, und in Berlin, wie seit lange vorkommt, haben wir auch dieses Jahr eine Menge Veranstaltungen, Konzerte und Präsentationen vorbereitet, die die Stadt mehr katalanische, literarische und verliebte machen werden: Im Sant Jordi wird Berlin katalanisch!

Im Folgenden könnt ihr das Programm diese „kulturelle Woche“ finden:

Am Mittwoch 18. spielt Maria Coma das erste von drei Konzerten, die die minimalistische klassische Pianistin in Berlin hat, um die Lieder ihrer neuen Album Magnòlia vorzustellen. Um 20 Uhr in bauer&ewald (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Maria Coma spielt wieder am Donnerstag 19. in die Wesertstr. 58, auch in Neukölln.

Eine Stammtisch Katalanisch–Deutsch findet am Freitag 20. ab 19 Uhr im Havanna Coktail Bar (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg). Wer Katalanisch (oder Deutsch) lernen möchte kann dort eine spannende Zeit verbringen.

Am Samstag 21. hat der Katalanische Salon viele Events vorbereitet: auf die Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg) wird einen Stand gestellt, wo man katalanischen Bücher und Rosen kaufen kann. Die Dichterin Alba Monart wird dort Bücher ihrer unterschreiben ab 14 Uhr. Um 18 Uhr präsentiert der katalanische Autor und Politik Toni Strubell sein Buch: What Catalans Want. In dem Buch wird die aktuelle Lage Katalonien und ihre Zukunftswillen durch Interviewen mit berühmten Mitbürger beigebracht. Danach findet zum sechsten Mal der Jocs Florals (Literarische Wettbewerb) statt.

Und noch immer am Samstag spielt Maria Coma zum letzten Mal, jetzt ist das Konzert von dem Institut Ramon Llull um 20h30 im B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) organisiert.

Am Sontag 22. ist das Trio Flamenco-Fusion-Jazz Benavent-Di Geraldo-Pardo, das auch in B-Flat spielt.

Am Montag 23. ist Sant Jordi. Während des Tages wird die hispanische Bücherei La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) eine Rose mit jedem Buch schenken.
Und als große Ende hat das Institut Ramon Llull die indie-pop-folk Bande Manel eingeladen, die in Lido sein einziges Konzert in Deutschland machen wird.

Begleitet ihr uns und feiert Sant Jordi à la catalana!

 

Der wunderschönes Plakat ist von DreiBlau.