Entrades amb l'etiqueta ‘Segona Guerra Mundial’

Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros

Primer bombardeig de Berlín, fa 71 anys

dimecres, 24/08/2011

Aquesta setmana farà 71 anys que la Royal Air Force atacà per primer cop Berlín, la capital del III Reich. En el marc de la II Guerra Mundial, Winston Churchil ordenà bombardejar la ciutat, centre del poder nazi, després que els avions feixistes ataquessin Londres el dia anterior.

Tal com recull el bloc World War II Today, que recupera dia a dia fets del conflicte, el corresponsal nord-americà William Shirer destacat a la capital alemanya n’escrigué això: “les sirenes van sonar a les dotze i vint minuts del matí i la calma retornà a les tres i trenta-tres minuts […] la concentració de bateries anti-aèries era la més extensa que mai he vist. Feia una impressió enorme, terrible. I va ser estranyament inefectiva.”
Shirer destacava que “els berlinesos estan en estat de xoc. No creien que això pogués passar. Quan va començar la guerra, Görin els va assegurar que no podria passar.”

Aquest no havia de ser, evidentment, l’últim bombardeig de la capital alemanya. Els atacs que s’allargaren fins el 1945 deixaren entre 20.000 i 50.000 morts en una ciutat de cinc milions d’habitants.
Podeu llegir més sobre els atacs a Berlín a la Wikipedia en anglès.

Un mur que dividia el món

dissabte, 13/08/2011

Un guarda de frontera oriental salta el primer filat de separació. Foto de Peter Leibing

Avui fa cinquanta anys, al centre de Berlín es va començar a alçar una paret de maons que no només dividiria una ciutat, una societat, sinó el món sencer. El Mur de Berlín havia de servir per mantenir a recer de les idees capitalistes els camarades socialistes d’Alemanya i de l’Europa de l’est; per a aquest objectiu, les famílies, amistats i el continent sencer que separaven no eren sinó simples anècdotes. El teló d’acer metafòric d’aquella guerra invisible entre est i oest prengué forma als carrers de Berlín d’una forma brutalment física i els seus ciutadans foren peces involuntàries del joc d’estratègia que es jugà per tot el món.
Famílies dividides, amistats separades, relacions allunyades durant gairebé trenta anys. Una ciutat –l’oriental– oprimida i controlada fins l’extenuació; una altra –l’occidental– aïllada i tancada claustrofòbicament. Tres dècades de la màxima expressió anti-humana que no pogueren, però, parar la voluntat d’un poble de pau i unitat.

Quan l’any 1945 la coalició dels EUA, la URSS i Gran Bretanya derrotaren el règim nazi, decidiren repartir-se territorialment Alemanya; en el repartiment hi participà també França. La URSS es quedà el control del terç nord-est del país, mentre que dels altres dos terços, la part nord restava sota control britànic, el centre-oest sota control francès i el sud sota control americà (els tres sectors formaven la República Federal d’Alemanya, RFA).
Berlín quedava plenament dins el territori de la República Democràtica d’Alemanya (RDA, comunista) però la ciutat també fou repartida en quatre segments. El sector més gros fou el soviètic, aproximadament la meitat de la ciutat, ja que l’exèrcit rus havia alliberat Berlín després de tres setmanes de batalla intensa.
Amb la polarització de la política mundial al voltant de les dues grans potències nuclears que implementaren la Guerra Freda, Alemanya quedà fortament dividida, tot i que encara era possible circular d’un costat a l’altre. Malgrat això, Berlín Oest restava com una illa, un enclavament aliat en territori soviètic que es convertia en peça clau per als americans.

Després de 16 anys de divisió de la ciutat, en els quals el moment decisiu fou l’intent soviètic de bloqueig que els americans superaren amb la implementació del primer pont aeri de la història, la RDA decidí separar definitivament els dos estats.
Malgrat que dos mesos abans, el Secretari General de Partit Socialista Unificat d’Alemanya i Cap d’Estat de la República Democràtica Alemanya, Walter Ulbricht havia assegurat amb rotunditat que ningú tenia “la intenció d’alçar un mur” (crònica radiofònica, en alemany), la matinada del 13 d’agost de 1961 es començà la seva construcció. L’elecció d’un diumenge en ple mes d’agost no fou fortuïta.
Poc després de la mitjanit ja s’havien tancat els passos fronterers i abans de les cinc del matí ja s’havia començat la construcció d’una paret de maons que serviria de fonaments per a la futura barrera fronterera. Un filat protegia les parts encara no construïdes. Molts ciutadans d’ambdós costats hi acudiren en sentir la notícia que donaven les ràdios de bon matí però la policia i exèrcit soviètics s’encarregaren de mantenir-los lluny dels treballadors, impassibles a la transcendència de la seva acció, i d’evitar que saltessin. A l’altre costat, també les minses unitats que l’exèrcit americà tenia a la ciutat s’acostaren a veure-ho. Encara que el moment era important, “no molta gent s’adonà que aquella nit, els alemanys orientals estaven tancant els accessos a tota la ciutat de Berlín [Oest],” assegura Russell Swenson, soldat americà a l’època, en una entrevista al diari germànic en anglès The Local. Els ciutadans, però, hagueren de contemplar com tan l’exèrcit dels EUA com la policia de Berlín Oest deixava alçar una paret que no només quedaria fixada a l’asfalt sinó també a la ment de tothom (ARA Prèmium). En un dur article publicat 10 dies després, el setmanari Spiegel acusava les potències occidentals d’impassibilitat, justificant el gran malestar dels ciutadans: “la decepció dels berlinesos ressentits per la reacció tèbia dels seus protectors occidentals ha crescut tant que el passat dimecres –88 hores després de la transformació de la zona soviètica en un camp de concentració– han sigut implementades mesures de seguretat especials per controlar la manifestació convocada pel Senador [Ministre] d’Interior.” L’escrit també parlava d’una carta que l’alcalde Willi Brandt havia enviat al president dels EUA, John F. Kennedy però que a causa de “contenir un nivell de crítica tan dura, ni el Senat de Berlín Oest ni Washington han considerat oportuna la seva publicació.”

Cinquanta anys després, però, els fets es veuen diferents i s’han pogut posar les coses al seu lloc. L’historiador Klaus Schroeder considera en una entrevista recent al mateix setmanari que “hi havia la il·lusió que occident podia intervenir, però això era militarment impossible sense provocar una guerra.” És evident, però, que llavors “molts berlinesos occidentals es van sentir abandonats i impotents,” afirma.

 

Un mur de protecció… contra qui?
Oficialment, aquest “mur de protecció antifeixista” havia de servir per defensar el Berlín Est d’una possible invasió de RFA, la qual era considerada successora del règim Nazi. En realitat, però, estava destinat a tancar als habitants de la RDA per evitar la fugida en massa d’aquests cap a l’Alemanya occidental. Entre 1945 i 1961, gairebé tres milions de persones havien marxat cap als altres sectors buscant millors condicions de vida, debilitant encara més la fràgil economia soviètica oriental. La barrera fronterera no destruí la voluntat de molts ciutadans de marxar però, evidentment, reduí gairebé a zero les possibilitats d’èxit.
La gran maquinària de propaganda soviètica aconseguí convèncer una part de la població: en una enquesta que es feu llavors però que no ha estat publicada fins fa poc s’assegura que “un de cada cinc alemanys orientals va estar d’acord amb la construcció del Mur.” Evidentment, però, la gran majoria no hi estigué en contra però la fèrria vigilància de la policia secreta, la Stasi, dificultava qualsevol acció en contra. Més de 100.000 persones provaren de saltar el Mur, almenys 136 moriren  en l’intent.

Aquests dies la premsa s’omple d’històries (ARA Prèmium) de gent que intentà saltar el Mur. The Local relata com  dues famílies aconseguiren fugir a través d’un túnel de 19 metres de llarg fet amb una pala de joguina per no aixecar sospites. Fugues com aquests (o els seus intents), però, feien que s’incorporessin noves mesures de seguretat que dificultaven cada cop més traspassar la frontera, com ara la revisió ordinària de soterranis o un reforç del control de la policia secreta.
El mateix digital té una interessant galeria de fotos de passos fronterers amb anècdotes relacionades que foren registrades pels guardes fronterers orientals que mostren fins a quin punt afectà la divisió la vida i al dia a dia de la població. Com l’incident en el qual un soldat encarregat de la demolició d’una casa a Bernauer Straße fou cridat a l’ordre en parlar amb una dona a l’altre costat de la frontera; ell contestà: “no veu què és la meva mare?”

A mida que passaven els anys, el Mur començà a integrar-se com a part de la vida de la gent: “als  vuitanta, el nombre de morts descendí perquè el Mur esdevingué més impenetrable. Quan això passà, els berlinesos occidentals s’acostumaren al Mur. Era allà, i hi havia queixes per com travessar-lo retardava els viatges però del Mur en sí no se n’adonaven,” recorda Schroeder. I encara avui, més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya, més d’un vuitanta per cent de la població assegura que “encara hi ha un ‘Mur invisible’ que divideix el país,” tal com explicava The Local.

 

El Mur: terra de ningú
L’anomenat Mur era, de fet, tota una zona de separació entre els dos Estats amb mecanismes de vigilància i diversos obstacles que s’anaren perfeccionant al llarg del temps. A aquella paret de maons fràgil i baixa que es construí el primer dia s’hi anaren afegint peces cada cop més desenvolupades. Les zones més equipades, a finals dels anys setanta, la zona fronterera era una complicada estructura tal com consta aquí.
El “mur” es componia de (d’est a oest):

  • uns metres de terreny restringit,
  • un mur senzill d’uns dos metres d’alçada,
  • una tanca d’alarma,
  • diversos tipus de barrera (incloent-ne d’anti-tanc),
  • torres de vigilància,
  • torretes de llums,
  • camí de patrulla,
  • línia de control,
  • barrera d’automòbils, i
  • l’últim mur de 3,5 metres d’alçada i cim rodó.

A part, algunes zones estaven vigilades també per gossos i algunes estaven minades. Al llarg dels anys, s’anà millorant la tecnologia de control fronterer i s’incorporaren càmeres de videovigilància, d’infrarojos, detectors de moviment…
En molts punts aquest territori, conegut com a “línia de la mort”, podia arribar a superar els 100 metres d’amplada. Tota aquesta instal·lació estava en territori de la RDA, ja que no podien ocupar el territori occidental. Això feia que entre l’últim mur, el que avui es pot veure, i la frontera pròpiament dita hi hagués un espai. Quan activistes i artistes feien accions contra el mur –pintades, instal·lacions– ocupaven il·legalment territori oriental i els guardes havien de perseguir-los. Això suposava saltar la barrera (pujar i baixar els tres metres) i a la pràctica es limitaven a fotografiar-los.
El Mur envoltava completament els sectors anglès, francès i americà, aïllant el Berlin Oest de la RDA. En total, dins la ciutat l’extensió de Mur era de 43,1 quilòmetres. La paret que separava l’exterior del sector occidental era de 111,9 quilòmetres.

 

Memorial o atracció turística
Avui en dia, Berlín, que s’ha convertit en el tercer destí turístic europeu, debat sobre quin ús ha de fer del Mur. L’antiga frontera, de la qual en queden poc més de tres quilòmetres sencers, està lligada a moltes iniciatives que alguns acusen de transformar la memòria en un Disneyland però la veritat és que els recursos memorialístics són molts i variats.
En commemoració de la construcció del Mur hi ha una exposició que en repassa la seva història amb fotos inèdites del sector est. A més, a la pàgines web oficials de la ciutat s’hi poden trobar diversos recursos molt interessants:

  • Visió virtual del Mur a través de Google Earth, amb diferents capes es pot veure el recorregut (només intern), els passos fronterers, els memorials o els centres de documentació entre d’altres.
  • Recorregut senyalitzat a peu i en bicicleta per tota l’extensió del Mur (160 km en  14 etapes), la majoria del qual transcorre pels antics camins de patrulla dels agents orientals.
  • Aplicació per a iPhone sobre el Mur

La premsa alemanya també ha dedicat pàgines especials molt interessants com aquesta galeria fotogràfica comparativa d’alguns punts del Mur o el resum de la història del Mur en 33 moments, ambdós de Der Spiegel.

 

Així mateix, avui estan previstos diversos actes oficials on es recordaran aquests tristos fets de la història de la ciutat. Uns fets tan absurds que a voltes costa de creure que fossin veritat. Es recordarà que el joc virtual de la Guerra Freda, la guerra invisible, es jugà, en realitat, als carrers de Berlín: a Friedrichstraße, a Ebertstraße, a Bornholmer Straße‎, a Bernauer Straße, al pont de Glienick.
Les traces d’aquell munt de formigó –que van perdurar al llarg de 28 anys, dos mesos i 28 dies– han desaparegut gairebé del tot de la ciutat però encara perduren en la ment de moltes persones. La caiguda d’aquest darrer mur és un procés delicat, de fràgil balanç, però la història de Berlín i del seu Mur –o del mur que hi construïren– és una bona lliçó.

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

Els fantasmes de la guerra

dimarts , 11/01/2011

El fotògraf rus Sergey Larenkov té una fantàstica sèrie de fotografies de Berlín on mescla imatges de l’actualitat amb imatges de la guerra. A partir d’un acurat treball de sobreimposició (refotografia computacional, en diuen), la història brutal i les runes en què les batalles van convertir la majoria de Berlín retornen als carrers de la ciutat per recordar-nos els fets ocorreguts als mateixos escenaris per on avui passegem aliens a la barbaritat de la guerra fent-nos fotos somrients.

Larenkov té d’altres sèries també molt impactants com les de Moscou, ParísLeningrad.
Altres fotògrafs com per exemple Jason Powell també han explorat aquest camp amb resultats molt interessants.