Entrades amb l'etiqueta ‘Wim Wenders’

Dance dance otherwise we are lost

divendres, 25/03/2011

[youtube 3ww0Ka08LSs]

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal

61a Berlinale: aparador mundial d’experimentació cinematogràfica

dimarts , 8/02/2011

Entre el 10 i el 20 de febrer se celebrarà a la ciutat la 61a Berlinale, el festival europeu de cinema d’hivern. Durant deu dies, més de 400 pel·lícules repartides en 10 seccions seran projectades en 21 cinemes, vistes per més de 430.000 espectadors i cobertes per més de 4.000 periodistes. Aquestes xifres converteixen la Berlinale en el festival de cinema més gran del món.

La primera Berlinale es va celebrar l’estiu de 1951, iniciativa d’Oscar Martay; el lema fou “Finestra del món lliure” i el film inaugural Rebecca, d’Alfred Hitchcock. Les primeres edicions foren sostingudes pel govern militar americà. A la primera edició hi hagué una resposta soviètica amb el “Festival dels films democràtics” –no cal dir que no tingué la mateixa fortuna– i no fou fins el 1975 que es projectà un film de la RDA.
Durant els primers 25 anys fou el principal i més glamurós escenari per les estrelles cinematogràfiques però a partir de 1976 el llavors director Wolf Donner passà el festival a l’hivern per fer-lo coincidir amb la Filmmesse (avui European Film Market) i el convertí en un festival més orientat al negoci.
L’actual director és des del 2001 Dieter Klosslick, que ha introduït el Berlinale Talent Campus, una trobada de formació per a joves involucrats en totes les disciplines cinematogràfiques (realitzadors, productors, actors, guionistes…). Les pel·lícules del festival es projecten en un total de 21 cinemes, els més destacats són el Berlinale Palast, el Friedrichstadtpalast, el Kino International o l’Urania.

El festival d’enguany serà inaugurat aquest dijous amb la nova pel·lícula dels germans Coen “True Grit”, malgrat fer-ho fora de concurs, secció que inclou 16 films. Aquesta Berlinale vol incrementar la presència de cinema d’arreu del món, amb moltes pel·lícules que no vénen de Hollywood o Europa com la del sud-coreà Lee Yoon-ki o la de l’argentina Paula Markovitch, i fa una aposta pels films experimentals, tant en la tècnica com en l’estètica, presentant l’última pel·lícula 3D de Wim Wenders o el film de l’artista de performance Miranda July. Aquest any es manté la curiosa secció culinària, on es projecten pel·lícules sobre menjar i després s’ofereix un bufet d’algun xef de prestigi.
El jurat d’enguany està dirigit per l’actriu i directora italosueca Isabella Rossellini, i compta també entre d’altres amb la productora australiana Jane Chapman i el cineasta canadenc Guy Maddin; així mateix, es reserva un lloc a l’iranià Jafar Panahi però segurament quedarà buit ja que el cineasta es troba sota arrest al seu país.
Els films a concurs competiran per l’Os d’Or a la millor pel·lícula, els Ossos de Plata –gran premi del jurat i a la millor direcció– així com també premis a les actuacions i diferents seccions. L’Os d’Or Honorari serà per l’actor i artista alemany Armin Müller-Stahl en reconeixement pels seus 50 anys de carrera.

Les entrades es van posar a la venda ahir al centre comercial Arkaden de Potsdammer Platz, al Kino International i a l’Urania; també es venen a través d’internet amb un número limitat de tiquets.
Si sou a Berlín aquests dies i teniu ganes d’anar-hi compteu amb llargues cues —jo mateix n’he fet dues hores per comprar una sola entrada, durant les quals, per cert, he tingut temps d’escriure aquest article— i que el principals films (sobretot els de la secció a concurs) esgoten localitats de seguida; tot i això sempre hi ha pel·lícules disponibles i moltes compten amb subtítols en anglès. Les entrades es poden comprar 3 dies abans del passi; els preus van des dels 12€ als 3€.