Eleccions a Baden-Württenberg – Resultats i interpretacions

dimarts , 29/03/2011

Tal com destaquen els titulars, diumenge el CDU d’Angela Merkel va patir un fort revés en perdre el control del Land més ric d’Alemanya després de governar-hi mig segle.
La gran victòria és pel partit ecologista Grüne, que ha doblat el percentatge de vot i els diputats al parlament, passant a ser la segona força amb un diputat més que el SPD. El partit que més ha notat la baixada ha sigut el FDP, que ha superat per poc la barrera del 5% i ha aconseguit 7 diputats, la meitat que en l’anterior legislatura.
En el què fa a les circumscripcions electorals, el CDU continua dominant a la majoria, si bé Grüne ha aconseguit esgarrapar-ne algunes (especialment notables les ciutats de Stuttgart, la capital, i Freiburg); el SPD ha mantingut Mannheim, la segona ciutat del Land. Degut a què al CDU se li associa el color negre, el mapa mostra una terra ben fosca.

Els resultats finals són, doncs: CDU 39% (60 escons), Grüne 24,2% (36), SPD 23,1% (35), FDP 5,3% (7).
Bastant avall s’ha quedat el partit Die Linke (2,8%), que no aconsegueix treure tan bons resultats com a l’oest d’Alemanya. Darrere d’aquest segueix el Partit Pirata (2,08%) i encara els partits d’extrema dreta Die Republikaner (1,14%) i NDP (0,94%).
El diari Frankfurter Allgemaine disposa d’una útil eina per veure visualment els resultats en percentatges, escons i circumscripcions (Wahlkreise) així com fer recomptes de possibles coalicions i comparatives amb les anteriors eleccions.

“Desastre electoral de Merkel al Land de Baden-Württemberg, que passaria a mans dels Verds” a la secció Món del diari

“Merkel perd un land clau” a la secció PREMIUM – Crònica del diari

“Election Debacle ‘Will Shake CDU, But Won’t Topple Merkel'”, una mirada als editorials alemanys a Spiegel English

For the CDU, losing Baden-Württemberg is as bad as the loss of the state of North Rhine-Westphalia was for the center-left Social Democratic Party (SPD) of then-Chancellor Gerhard Schröder in May 2005. […]
Editorialists speculate that she  [Merkel] will now begin wooing the Greens as a possible coalition partner to help her secure a third term after the 2013 election.

“What Chancellor Merkel Learned from Sunday’s Elections” a Spiegel English

It won’t be easy [for the Greens]. When it comes to Stuttgart 21, the massive train-station and redevelopment project in the state capital, cancellation will eliminate jobs and major infrastructure investments. On nuclear policy, the shutting down of two reactors in the state will eliminate significant amounts of tax revenue. […]
Merkel’s coalition has long since lost control of Germany’s upper legislative chamber, the Bundesrat, meaning the SPD and Greens can block legislation at will.

“Greens Score Big in Key German State” a Spiegel English

The Green’s leading candidate, Winfried Kretschmann, talked of a “historic electoral victory,” while national Green Party co-leader Claudia Roth described the result as “the start of a new political era.”

“A Seismic Shift in Germany’s Political Landscape” a Spiegel English

Some might argue that the Green Party’s success in Sunday state elections was the direct result of the Fukushima nuclear disaster. But it’s not. Germany’s political landscape has changed dramatically in recent years. And the Greens have been the primary beneficiary. […]
Winfried Kretschmann, set to become the governor of Baden-Württemberg at the head of a coalition with the SPD, is a 62-year-old former biology teacher who sings in the local church choir and belongs to the village shooting club. His favorite pastime is hiking in the hills of the Schwäbische Alb with his wife. Instead of fiery political speeches, Kretschmann relies on intellectual seriousness — blood pressures tend to sink rather than rise when he strides to the podium.

Eleccions a Baden-Wurtenberg – Recull d’articles

diumenge, 27/03/2011

Avui se celebren eleccions estatals als Lands de Reihnland Pfalz i de Baden-Wurtenberg. Aquest últim centra tota l’atenció ja que pot donar-se el cas que el partit conservador CDU que hi ha governat durant més de 50 anys perdi el poder en benefici d’una possible coalició roig-verda dels socialdemòcrates SPD i els ecologistes Grünen.

Durant les últimes setmanes s’han anat publicant interessants articles que ho analitzen:

“Eleccions a Baden-Würtenberg: la caiguda del gegant?” a El Pati Descobert

La salut econòmica del país no determina, com en molts casos s’ha observat en altres països, la salut electoral dels partits polítics. I menys en el cas de les eleccions als lands alemanys, que sistemàticament s’han mostrat capaços de mantenir un debat polític i unes dinàmiques de suport electoral força alienes a les tendències observades a nivell estatal.

“Baden-Württenberg, capital Fukushima” a El Pati Descobert

Després del gran terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear al Japó, el partit Verd ha reactivat encara més el seu ja de per si tema estrella de l’energia nuclear i de la necesitat de tancar les plantes atòmiques, al mateix temps que creixia notablement la por i les reticències a aquest tipus d’energia a Alemanya.

“El dia abans” a El Pati Descobert

Els Verds sembla que consoliden la segona posició, per sobre de l’SPD. La CDU manté amb força el liderat però mostra una lleugera tendència a la baixa. I tant els liberals de l’FPD com els postcomunistes de l’Esquerra continuen la pugna per superar la barrera del 5% que els permetria entrar al Parlament d’Stuttgart.

“Fukushima May Spell Failure for Merkel in Sunday Vote” a Spiegel English

On Feb. 20, the center-left Social Democratic Party (SPD) walloped her conservative Christian Democratic Union (CDU) in elections in the city-state of Hamburg. On March 1, her extremely popular defense minister, Karl-Theodor zu Guttenberg, resigned amid indications that he had plagiarized extensive passages of his doctoral thesis. And last week, the chancellor reversed course on nuclear energy and announced the immediate — if temporary — shutdown of seven reactors in Germany.
This week, the chancellor has faced withering criticism, some coming from her own party, of her government’s decision to abstain from a United Nations Security Council resolution authorizing the use of military force in Libya.

“Merkel’s Coalition Partner Could Face Setback in Weekend’s Elections” a Spiegel English

Members of one party, however, may be sitting on the edges of their seats as they follow the ballot box results both there and in Baden-Württemberg, which also votes on Sunday: the business-friendly Free Democrats (FDP). The party is Merkel’s junior coalition partner in Berlin and is led by Foreign Minister Guido Westerwelle. And Sunday could determine both his and his party’s future. If the FDP does not receive the 5 percent necessary for parliamentary representation in one or both of those states, Westerwelle could soon be demoted.

 

Així mateix, ahir dissabte es convocà un seguit de manifestacions arreu d’Alemanya reclamant el tancament immediat de les centrals nuclears del país. Hi assistiren unes 200.000 persones, 50.000 de les quals a Berlín; entre elles hi havia Renate Künast, candidata a l’alcaldia de Berlín pel partic ecologista Bündnis 90/Die Grüne.

Pot aquest moviment popular influir en el creixement del partit Grüne a Baden-Wurtenberg?

Dance dance otherwise we are lost

divendres, 25/03/2011

[youtube 3ww0Ka08LSs]

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal

El sistema electoral alemany

dimecres, 23/03/2011

Das Volk sagt nein!

El Bundestag –paraula que últimament la fantàstica imitació polonesa del gran Martí Anglada ha posat de moda– és el centre de la democràcia parlamentària de la República Federal d’Alemanya. El nou parlament fou establert el 1949 a Bonn (degut a la situació de divisió del país) i traslladat a Berlín el 1999. La seva seu, l’antic edifici del Reichstag, es troba al centre de la ciutat, a tocar de la porta de Brandenburg i del parc de Tiergarten.
L’estoica construcció data de 1894 i és famosa per la cúpula majestuosa que Norman Foster dissenyà. La seva visita és molt interessant i altament recomanada, sobretot els llargs vespres d’estiu per tenir una bella panoràmica de la ciutat. (Desgraciadament, actualment es manté tancada a causa de l’amenaça d’atac terrorista vigent des de desembre de l’any passat.)

El sistema electoral alemany és considerat el més complicat d’Europa. La seva complexitat es basa en la duplicitat de vots que combinen el sistema parlamentari amb el sistema de representació directa. Fou instaurat amb la Llei Bàsica (Constitució) el 1949 sota influència de les potències ocupants del bloc occidental.
El Bundestag està format, en teoria, per 598 diputats. El president del parlament és la segona autoritat del país, per sota el president federal i per sobre el canceller; malgrat això, la seva és una tasca limitada a la cambra i de representació.

Quan van a votar, els electors trien, en una primera instància (Erststimme), un dels “candidats directes” que han de representar la seva circumscripció electoral al parlament. Aquest candidat pot formar part d’un partit o ser independent i entra al Bundestag directament un cop escollit per majoria simple. Alemanya compta amb 299 circumscripcions, amb uns 200.000 electors de mitjana cada. Aquest sistema assegura una representació equitativa a tot el país i un compromís del parlamentari amb el territori.

El segon vot (Zweitstimme) és per una de les llistes tancades dels partits que es presenten al Land (regió) on es vota. A partir del percentatge de vots que rep cada partit es fa la divisió dels escons que obtenen aquests. Per entrar al parlament, un partit ha de tenir com a mínim un 5% de vots o haver sortit escollit en un mínim de tres circumscripcions. Aquest sistema dóna força als partits.

La combinació dels dos sistemes és l’element complicat: els diputats directes van restant-se als escons que el seu partit ha obtingut en el segon vot. A la vegada, però, si un partit obté més diputats directes que escons per la llista, aquests diputats se sumen, de manera que s’incrementa el nombre total de diputats al Bundestag (enlloc de deixar-los fora).
D’aquesta manera, normalment el parlament alemany té més escons dels previstos; per exemple, aquesta legislatura hi ha 621 parlamentaris.


Aquest sistema de doble vot afavoreix que en surtin governs de coalició, ja que és difícil disposar de majories. Això ha provocat que s’hagin dut a terme gairebé totes les combinacions de colors possibles, malgrat no haver-hi hagut mai un govern de més de dos partits.
El resultat de les eleccions de setembre de 2009 portaren la coalició del CDU/CSU amb el FDP al poder sota el mandat d’Angela Merkel com a cancellera i Guido Westerwelle com a vicecanceller i ministre d’exteriors.
Actualment al Bundestag hi tenen representació els partits conservadors de la Unió (CDU i CSU, 238), els socialdemòcrates SPD (146), els liberals FDP (93), Die Linke. (L’Esquerra., 76) i Bündnis 90/Die Grünen (Aliança 90/Els Verds, 68).

Aquest any Alemanya té vàries cites electorals: al febrer, el SPD va recuperar el parlament de la ciutat-estat d’Hamburg –on el CDU es va enfonsar estrepitosament; dels comicis de diumenge passat a Saxònia-Anhalt en destaca la sortida del parlament del FDP, que quedà per darrere del partit neonazi NPD i aquest li va faltar només un 0,3% per entrar.
El cap de setmana vinent hi ha els comicis més importants abans de l’estiu a Baden-Wurtemberg, on el CDU podria perdre l’hegemonia després de 50 anys de governar-hi i amb la controvèrsia de l’energia nuclear com a tema central.
Després de l’estiu hi haurà també eleccions a Berlín, on ja es parla d’un gir polític cap al verd.

Els processos de gentrificació i turistificació a Berlín

divendres, 18/03/2011

Des de fa algunes setmanes hi ha dos temes que tornen a ocupar força pàgines als diaris que dediquen un apartat especial a Berlín, sobretot Der Spiegel i el TAZ: gentrificació i turistificació.

La gentrificació és el procés de canvi que pateixen les ciutats quan als barris populars i més barats hi comença a viure gent amb un poder adquisitiu més alt i s’inicia un període de restauració i millora dels edificis de manera que n’augmenta el valor, no només de la vivenda sinó de la zona en general. Aquesta pateix una total transformació social, cultural i econòmica (de negocis, locals, urbanisme, comportament) i guanya qualitat de vida. Els ciutadans originals són expulsats progressivament a causa dels preus (de lloguer i també dels negocis) i substituïts per gent més adinerada. Aquest és un procés automàtic (no en voldria dir natural) a totes les ciutats que viuen una època de desenvolupent econòmic. Mostra d’això en són el Raval, els entorns del Fòrum o –incipientment– Poblenou.
A Berlín ha passat i passa d’una manera més evident i ràpida a tota la ciutat, ja que A) en vint anys s’ha transformat de dues parts oposades i contradictòries —la meitat oest, una illa capitalista a mantenir en zona enemiga, i la meitat est, una urbs comunista— a la capital de la primera potència europea, i B) perquè tenia i encara té molts espais buits construïbles. Els districtes on es nota més són Prenzlauer Berg (on el procés ja està molt avançat), Kreuzberg i Neukölln –en concret Kreuzkölln, la zona de frontera entre aquests dos districtes, on comença ara.

Turistificació és un concepte que s’han inventat (crec) a Berlín per descriure el procés gradual pel qual una part de la ciutat va guanyant visitants fins que aquests són tant massius que arriben a canviar l’orientació econòmica d’un barri, afavorint l’aparició de bars, clubs i comerços dedicats a ells, així com la d’apartaments turístics il·legals en habitatges. Aquesta transformació comporta també un encariment del barri i un canvi de tendència social que acaba expulsant els veïns originals, ja sigui a causa de la pujada de preus o pel soroll, brutícia i altres molèsties que provoquen l’aglomeració de gent (més quan es barreja amb alcohol i festa). Segurament a Barcelona també ens serviria el Raval com a exemple, així com el conjunt de la Rambla i bona part del Gòtic.
A Berlín, aquest problema està afectant especialment Kreuzberg, en concret l’encreuament dels carrers Oranienstr. amb Marianenstr., i la riba del canal Landwehr.

Aquests són temes molt complexos i amb molts matissos. Per la ciutat és un tema principal perquè, tal com he dit, aquests processos són fàcilment reconeixibles i es viuen amb interès i intensament per part de molts ciutadans. (Això ho vam poder comprovar personalment ahir, quan vam sortir a fer entrevistes a veïns de Kreuzberg sobre el tema com a treball de classe amb els companys d’alemany.)
Per aquests motius –i també perquè aquestes situacions s’han trobat i encara es viuen a Barcelona, amb molt poc interès mostrat per part dels mitjans i la ciutadania en general– seran temes importants d’aquest bloc i, en concret, en propers articles. De totes formes, aviso que degut a la dificultat i riquesa del tema i que surten informacions noves cada dia, no seran tractats amb tota la profunditat que es podria.

Els signes d’aquests processos aniran sent senyalitzats al mapa on reuniré alguns dels punts calents que han afectat, afecten o afectaran la ciutat. (En teoria és un mapa col·laboratiu però no ho he pogut comprovar; si sabeu de llocs podeu provar de posar-los. Ara mateix està en un estat embrionari, hi treballaré més a mida que vagin sortint articles.)

El museu de l’U-Bahn

dimarts , 15/03/2011

Das Berliner U-Bahn Museum

Al pis superior de l’estació perifèrica d’Olympia-Stadion (línia U2) s’hi pot trobar un museu dedicat a l’U-Bahn, la xarxa de metro de la ciutat. És un museu petit i vell, pobre, que recull mostres de totes les peces, detalls i materials usats al llarg de la història d’aquest transport públic: bitllets, mapes, tipus de vies, controls de trens, uniformes, elements elèctrics… el tren de la vida de Berlín.

Tenint el meu germà de visita la setmana passada i coincidint que justament dissabte passat obria el museu (només ho fa un cop al mes) valia la pena aprofitar-ho. Ell mandrejava al llit. “Via fora!”, que li crido, i ens posem en marxa.
Vam fer-hi via cap a mig matí, sabent que el trajecte ens duraria ben bé una hora. De totes formes no fou cap via crucis: la línia U2 ofereix vistes interessants de la ciutat en el seu tram exterior entre Mendelssohn-Bartholdy-Park i Nollendorfplatz, que fan que valgui la pena el viatge.
L’entrada al museu és des de la pròpia estació i, encara que no hi ha gaires indicacions, no té pèrdua; la porta se situa al costat d’un vagó “atrapat” a la paret. A l’entrada, un home que segurament treballava al primer metro que s’inagurà ens donà un bitllet d’anada i tornada i pujàrem al tren de la història que és el museu. Vàrem remenar durant una bona estona –no teníem pas pressa, tampoc havíem d’agafar cap tren– tots els objectes exposats, transitant d’una sala a l’altra perdent-nos en la infinitud de detalls que hi ha.
La joia de la col·lecció és un “comandament de maniobra en fila” que data de 1913 i que permetia, amb un complicat sistema de palanques del qual no en vam ser capaços de treure l’entrallat, d’aparcar una cinquantena de trens en els hangars que ocupen la mateixa estació.

Ben mirat, el museu es tracta d’un seguit de sales que contenen tots i cadascun d’aquests petits o grossos objectes que conformen la gegantina infraestructura que suposa un tren metropolità. La selecció no segueix cap paràmetre més enllà del de Diògenes, la museística és absent, les explicacions, escasses. Fixant-m’hi bé descobreixo que, de fet, és un temple de la nostàlgia que han erigit antics treballadors retirats del metro que es reuneixen per reviure antigues aventures –temps que devien passar a tota màquina–, treure la pols dels records que tenen exposats i contemplar els metros que es mouen pel camp de vies de sota.
Tot plegat forma un museuet maco i tendre, especialment indicat per a col·leccionistes, fanàtics del transport com el meu germà i jo (i algun altre que podria anomenar) i pares que deixin via lliure a la fixació de les criatures pels trens.

(Ah, i perdoneu les metàfores barates…)


Das Berliner U-Bahn Museum – Museu Berlinès de l’U-Bahn
Estació d’Olympiastadion (U2)
Obert els segons dissabtes de cada mes, de 10h30 a 16h00
Adults: 2€, infants a partir de 6 anys: 1€

Flashmob a Berlín

divendres, 11/03/2011

[youtube glgOuuDYprA]

El passat divendres 3 de març va tenir lloc a l’estació central de Berlín, la impressionant Hauptbahnhof, un flashmob, actuació espontània entre la multitud desprevinguda. Ignoro si es tracta del primer que es fa a la ciutat o a l’estació però el que tinc clar és que aquest tampoc passarà als annals de les mobilitzacions espontànies.

L’organització de flashmobs s’està posant molt de moda després que ho hagin consagrat les actuacions intel·ligents i sempre inesperades d’Improv Everywhere (si m’ho permeteu, la seva millor acció, per mi, és “Grocery Store Musical”), els quals continuen millorant en la investigació de noves intervencions per sorprendre la gent i fer-la somriure quan menys s’ho esperen.
Al contrari d’això, el flashmob que tingué lloc a Berlín és banal i simplista. De fet, no es tracta sinó d’una acció de propaganda d’un ballet que visitarà la ciutat d’aquí unes setmanes. Tenint en compte que aquest tipus d’actuacions va ser iniciat com una simple intervenció artística o performance, deslligada de qualsevol esperit comercial o propagandístic, l’espectacle a l’estació berlinesa contradigué absolutament aquests ideals.
Aquest és un flashmob avorrit i sense interès, no té punts de sorpresa –més que al principi, quan surten dos ballarins amb l’uniforme de la companyia de ferrocarrils– i és tan multitudinari que costa centrar-se en algú i saber que està passant; no crec, però, que calgui, perquè els ballarins es fiquen poc en el seu paper i simplement semblen un grup d’amics fent l’animal al mig de l’estació en una barreja insostenible de ballet clàssic i nous moviments de música pop. A part, la realització del vídeo és molt dolenta, està fora de temps, no té ritme i no mostra cap pla atractiu.

Tot plegat, la intervenció em sembla tenyida amb un deix molt alemany o, fins i tot, cool berliner –però mai berlinès autèntic! Per ells, es tracta de fer un flashmob millor que qualsevol altre, amb més gent, amb més moviments, més modern i guai que els que s’hagin vist fins ara, i que a més promocioni un espectacle de la ciutat… Doncs s’han equivocat.

Mirades furtives

dimarts , 8/03/2011

Has vist mai una persona al metro que t’agradaria tornar a trobar? Una mirada massa llarga a l’autobús, un somriure abans de baixar del tramvia, un últim cop d’ull abans que marxés el tren…?

La companyia de transports públics de Berlín, BVG, va posar en marxa fa quatre anys al seu web el servei Meine Augenblicke, literalment, “els meus moments”, però la paraula Augenblick està formada a la vegada per vista (el sentit, Auge) i mirada (Blick). Aquesta pàgina facilita retrobar-nos a través de la xarxa amb la persona que hem vist al transport públic, que ens ha caigut en gràcia i que ens agradaria tornar a trobar.
El sistema és molt senzill: la persona que vol retrobar-se amb el seu amor furtiu deixa un missatge en un fòrum detallant el mitjà de transport, la línia i l’hora aproximada de la trobada; aquí descriu qui és ell o ella, a qui cerca i en quina situació es veuen per tal de poder-se reconèixer. Per si no ens és fàcil escriure el missatge, la BVG també dóna alguns consells per tal de fer-nos entenedors i atractius.
En cas que es trobi un anunci que creiem que ens descriu hem d’enviar un missatge de resposta i la companyia s’encarrega de posar-nos en contacte.

Per tal d’evitar que aquest servei derivi en un descontrol de missatges perversos i ofensius, la BVG vigila els anuncis i informa clarament de com actuar en cas de ciber-assetjament. A més, per usar el sistema cal estar registrat a la pàgina de la companyia, protegint així les dades personals, i els missatges són signats amb pseudònim.

Actualment la pàgina Meine Augenblicke recull gairebé 10.000 anuncis, si volteu sovint per Berlín entreu a comprovar si algú us cerca!

Per què Àustria no és Alemanya

divendres, 4/03/2011

[youtube hcAKP3cpRiM]

Són Àustria i Alemanya el mateix país? Una sola cultura? Si no ho són, què diferencia Alemanya d’Àustria? Què tenen en comú aquests dos països, a part de la llengua? Com són les relacions entre els seus habitants?
No són, aquestes, preguntes fàcils de contestar. I no ho faré pas ara, per començar perquè no he estat mai a Àustria. Però m’ha arribat un divertit vídeo que intenta resumir-ho en sis intensos i estressants minuts d’alemany ràpid i pràcticament incomprensible. Malgrat això, us el deixo perquè els que conegueu la llengua pugueu saber d’aquestes diferències.

L’exposició comença molt clara: idíl·liques imatges de paisatges alpins de somni, paradís de l’esquí i la música tradicional, la pàtria del vals i els palaus per excel·lència; un país que es troba “al sud de la República Federal [d’Alemanya]”. El vídeo té detalls divertits com ara la tirallonga de paraules que es forma quan comparen com anomenen alguns objectes a Alemanya o Àustria: per Tüten (bosses) es diu Sackel (sac), Eimer és Kübel (cubell), Stuhl (cadira) és Sessel (butaca), que és Foutou, i Tasse és Häferl (tassa). El que ningú és capaç d’aclarir, però, és per què de la salsitxa a Viena se li diu Frankfurter i a Frankfurt Wiener


Gràcies a l’Eva D., que el penjà a facebook cansada d’haver-ho d’explicar a tothom.

Retrats de Berlín: Eva

dimarts , 1/03/2011

Eva

És l’última setmana que Eva (22) passa a Berlín abans de marxar a fer un viatge pel sud-est asiàtic. A mi em parla a poc a poc i pronunciant clarament, allargant les vocals; reconeix que xerra pels descosits i no és estrany sentir-la bromejar i riure. Aquesta jove austríaca procedent de Sooß (Baixa Àustria) va venir a l’Institut Max Planck de Genètica Molecular de Berlín a fer el pràcticum dels estudis de Biotecnologia i Tecnologia dels Aliments que ha cursat a Viena, ciutat on ha viscut els darrers cinc anys. Després d’estar-se 8 mesos a Berlín s’hi sent a gust. Li agrada la quantitat de joves de diferents cultures i mentalitats que s’hi troben, la sociabilitat.

Malgrat ser una ciutat gran, en destaca el benestar en què s’hi viu i que permeten tenir un forn, un cafè de sempre. No hi ha a Berlín, però, els cafès vienesos; ja no els vells, sinó els de cada dia en els quals hom hi va a treballar o s’hi troba a mitja tarda amb els companys fent de punt socialitzador. No descarta tornar a Berlín a continuar amb els estudis, malgrat tenir altres prioritats.

Aprofito i li pregunto per les diferències entre Àustria i Alemanya (almenys Berlín): descriu la vida al seu país com més lenta i de fàcil gaudir; es menja més bo i millor; el caràcter és més tradicional i conservador però més càlid i amical; l’accent és més musical, s’usa vocabulari que a Alemanya fa temps que no s’utilitza i és més comú emprar diminutius o paraules més maques…
M’explica la seva teoria de perquè són diferents: Alemanya és un país gros i compacte, Àustria es va orientar més cap a l’est i el sud-est amb l’Imperi Austrohongarès, que abastava Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, i la meitat nord dels Balcans; i també comprenia regions d’Itàlia, Romania, Polònia i Ucraïna. Actualment, però, Àustria mira políticament cap a Europa i si hi ha relació amb aquests països és purament econòmica.