Conversa amb Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

dijous, 24/02/2011

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

És un matí de febrer gris, amb una mica de plugim. Sembla que el fred ha tornat per recordar-nos que, de moment, encara és hivern. A la Delegació de la Generalitat, em reconforten amb un cafè.
En Martí Estruch, delegat a Alemanya des de l’inici de l’oficina, és mig català mig alemany i nascut a Flandes. Filòleg i periodista de formació, ha treballat a l’Avui, El Temps, TVE, el Diari de Barcelona, BTV i VilaWeb, així com a l’administració: al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona ’92, al Departament d’Universitats, Recerca i Societats de la Informació i a la UOC, entre d’altres. Des de l’abril de 2008 viu a Berlín, ciutat de la qual no se’n declara admirador, malgrat que (o justament perquè) li agrada molt el model de treball alemany. És un home alt i corpulent però té un parlar suau i pausat, afable.

Amb ell repassem els objectius que es van definir en la creació de la Delegació: establir relacions institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i incidir en els mitjans de comunicació alemanys en els temes que afecten Catalunya.
Pel que fa a les relacions institucionals, explica Estruch que “els Bundesländer [Estats federals] són els nostres interlocutors naturals,” de fet ja hi havia hagut relacions com ara amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa, “la novetat és mantenir-ne també a nivell de govern alemany.” “Amb l’oficina comencem a formar part del cos diplomàtic de Berlín; sempre sent conscients de les nostres limitacions, no pretenem ni enganyar-nos a nosaltres ni als altres: som una Delegació d’una nació però per Alemanya som una regió espanyola. El govern alemany juga amb Estats de primera divisió; si mai arribem a ser Estat els hi serem relativament interessants.” Amb els Länder hi ha mes relació i les experiències són positives: “Catalunya continua tenint imatge de regió forta, de ser gent seriosa amb la qual és fàcil treballar-hi i entendre-s’hi;” l’esmentat Baden-Wurtemberg, en especial, “és un interlocutor i hi ha una afinitat,” la seva situació dins l’Estat i “la història és molt semblant.”
En el segon punt és més curt i taxatiu: “la crisi fa que aquests siguin anys difícils per començar projectes nous. El que s’ha fet és bàsicament consolidar la capacitat per establir-los; s’ha sembrat i algun dia es podrà veure què es cull.”

En el què refereix a l’activitat de projecció de Catalunya i la cultura catalana, però, ens hi podríem estendre durant hores, “és al que ens hem dedicat amb més intensitat aquest 2010, hem organitzat una activitat al més, començant per l’àmbit cultural.” Durant l’any passat van organitzar sessions de documental, cicles de cinema, una comparsa de festa major al Karneval der Kulturen de Berlín, el primer correfoc de la història de la ciutat, una xerrada sobre la situació política catalana abans de les eleccions, van commemorar la Diada Nacional, per Sant Jordi van reunir Lluís Llach i Hanna Schygulla per recitar Martí i Pol i altres autors catalans…
Quina repercussió tenen, però, aquestes activitats en el públic alemany? “Intentem organitzar-les conjuntament amb institucions alemanyes per establir relacions i per tal d’arribar a un auditori que nosaltres no coneixem. Si portes una colla de capgrossos i gegants a Berlín tindràs un cert públic però si ho fas dins el Karneval t’assegures que un milió de persones ho veuran.” I és que després d’un any amb una encertada i interessant agenda, “cada cop tenim una xarxa més àmplia i tenim més públic a les activitats.” Pel que fa al 2011, “volem diversificar una mica i insistir en l’àmbit econòmic: hem començat amb un simposi sobre jove arquitectura catalana, projectarem un documental sobre castells, una professora de la Pompeu Fabra parlarà sobre Gaudí, el modernisme i l’esperit de carnaval, per Sant Jordi mirarem que més llibreries s’apuntin a repartir punts de llibre i regalar una rosa als compradors, al juny, Sant Joan…” Ja m’ho he apuntat tot a l’agenda i, si em permeteu un consell, us ho recomano de tot cor a vosaltres també!
La relació amb els mitjans no és tan senzilla a causa del funcionament de la premsa a Alemanya: “quan ens adrecem a un diari dient-los que hi ha un tema sobre Catalunya, ells ho comenten al seu corresponsal a Espanya i aquest és l’encarregat d’elaborar-la.” Per desconeixement, la imatge de Catalunya en resulta afectada: “el tema de la llengua costa molt d’explicar, ens associen a Baviera, simplement pensen que parlem un accent molt estrany.” També el tema nacional aixeca suspicàcies, “les reticències són molt grans. Creuen que tenim el mateix grau d’autonomia que un Bundesland i que amb això ja hauríem d’estar satisfets, però quan expliques com funcionen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya hi ha molta sorpresa. Com més expliques què és Catalunya i la nostra situació, més simpaties es desperten.”

Un cop repassada la feina feta, toca parlar de futur de la Delegació: “el que caldria és concretar projectes” i “continuar persitint donant a conèixer el país, perquè si no som coneguts no serem interlocutor i no se’ns buscarà si no saben què podem oferir.” Continuar insistint en els mitjans de comunicació és important: “que quan parlin de Catalunya no ho facin aplicant els tòpics com fan ara.”

I què hem d’aprendre dels alemanys? Somriu. Remarca l’esperit treballador germànic: “la gent treballa menys hores però rendeix més; tenen virtuts com la puntualitat o, més que això, la previsió.” Aquesta és per ell, la més important de les característiques: “un cop t’hi acostumes t’adones que és molt més fàcil tot: no has de córrer, les coses surten millor, tens més temps per preparar-ho.” D’Alemanya també n’admira el model d’Estat: “les institucions alemanyes són la suma dels territoris, no és l’estat central i fort que reparteix les competències.” “Si Catalunya fos com Baviera no hi hauria els índexs de descontentament polític que hi ha.” Però aplicar aquest model a Espanya, ho sabem tots dos, no depèn dels catalans.
I de Berlín? “No sé si tenim tantes coses per aprendre’n!”, s’exclama. “El model alemany no és correspon amb la capital. D’aquí el més interessant és la vitalitat de la ciutat, el dinamisme, però és una ciutat amb molts problemes i, de fet, Berlín estaria contenta si pogués copiar de Barcelona.” Tenim coses a envejar-l’hi, però: “que sigui una ciutat gairebé lliure d’especulació immobiliària i amb tants espais de vivenda i per artistes i professionals.”
Pel to, capto que no és molt amant de Berlín… en alguna cosa havíem de discrepar!


En l’article anterior explicava el funcionament de la Delegació i la història de les relacions entre Catalunya i Alemanya.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya

dimecres, 23/02/2011

Recital en la recepció oficial per l'Onze de Setembre a Berlín

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya va ser inaugurada l’abril de 2008, era la primera de les cinc que s’havien d’obrir a tot el món gràcies a les competències en política exterior que atorgava el nou Estatut. Situada ben a prop de Checkpoint Charlie, al cèntric carrer de Charlotenstraße, compta amb poc personal, però treballador i eficient. Comparteix oficina amb l’Institut Ramon Llull, ICIC, ACC1Ó i ACN. El delegat de la Generalitat des de l’inici de l’oficina és Martí Estruch.
Els objectius de la Delegació són clars i concrets: establir vincles institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i donar un punt de vista català a les notícies que afecten el país. Tal com m’explica en Martí, a vegades també assumeixen tasques paraconsulars dels catalans que s’hi adrecen.

La relació entre Catalunya i Alemanya ha tingut molta importància històricament i ja ve de lluny: fa més de cinc-cents anys que Joan Rosembach publicà a Perpinyà el primer “Vocabulari català-alemany”. En l’actualitat es concreta en un alt volum de negoci: Alemanya és el principal importador al nostre país i Catalunya és el segon proveïdor d’aquest, només per darrere de França. El país germànic és també el que compta amb més lectorats universitaris de català i, com tots recordem, va acollir el 2007 amb gran èxit la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquesta invitació fou, en gran part, gràcies a l’expert en catalanística Tilbert Dídac Stegman, qui ha reunit a la Universitat Goethe de Frankfurt una de les biblioteques catalanes més vastes fora de Catalunya.
Avui en dia, la imatge que els alemanys tenen de Catalunya es deu principalment a Barcelona: “molts hi han estat, en tenen bons records; a l’hora de vendre marques, la ciutat pesa molt”, diu Martí Estruch, però “el desconeixement de la situació política és molt gran”, també a nivell institucional.

La presència catalana a Alemanya s’ha basat des de fa temps en la presència del COPCA (ara ACC1Ó), l’ICIC i Turisme de Catalunya. També des de la dècada dels 80 en la participació conjunta amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa (així com amb Rôhne-Alps i Llombardia).
A nivell polític la relació es consolidà al llarg dels anys amb les nombroses visites que féu el president Jordi Pujol, admirador declarat del model alemany i que ha deixat un “record unànimement positiu entre tots els colors parlamentaris; però aquests són conscients que ja no forma part de la primera línia política”.
No ha sigut, però, fins l’obertura de la delegació que “per primer cop, s’eleva el nivell institucional de la presència de Catalunya al món”, explica Estruch.

L’obertura de les Delegacions va anar acompanyada de les crítiques de mitjans de comunicació espanyolistes que en censuraven el seu elevat cost i la duplicitat de serveis que ja ofereix la representació espanyola: “la cantarella de les ambaixades de Carod-Rovira va acabar fent forat però alhora hi ha molta gent que és conscient que les Delegacions no són cares i de la seva utilitat: saben que si Catalunya vol tenir veu pròpia al món n’ha de disposar”. En Martí afegeix que les oficines “no són instruments d’un govern sinó d’un país, i tinc la sensació que se’n utilitza poc”; per exemple podrien oferir més serveis a “cambres de comerç, universitats, empreses (d’energies renovables, o biotecnologia especialment), etc.”

Berlín és una ciutat on molts països hi volen ser presents i on no paren de fer-s’hi activitats de totes les cultures que hi conviuen. Malgrat això, la Delegació, amb la seva feina modesta però persistent, ha anat fent-se un forat i s’ha guanyat un espai en l’escena berlinesa.


En el proper article oferirem una conversa amb el delegat Martí Estruch en la què fem un repàs d’aquests primers tres anys, dels objectius i dels èxits aconseguits.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

Fjellet: una muntanya de no-res

dimarts , 15/02/2011

Dues noies refan el camí a la muntanya on el seu fill de cinc anys va morir fa un temps. Aquesta premissa podria donar lloc a un gran drama íntim que retratés el dol dels personatges, els conflictes amb ells mateixos, entre la parella després d’una situació tan difícil i amb la muntanya, símbol de la pèrdua i el buit deixat pel nen.
En canvi el noruec Giæver ha sigut capaç d’omplir 70 minuts de no-res —anava a dir de vent, però ni això, perquè el director desaprofita la força narrativa dels impressionants fiords noruecs i les inclemències d’una meteorologia dura i salvatge.

“Fjellet” és una història malbaratada, una travessia sense ànima, un conflicte sense dolor. Més enllà de la fredor dels noruecs i de la seva incapacitat de mostrar els sentiments (això és una suposició, reconec que no conec el caràcter escandinau), el director deixa escapar les oportunitats de fer-nos entrar en la historia i d’identificar-nos amb les noies i la seva pena, i la pel·lícula esdevé un continu monòton: les seqüències es desencadenen sense evolució dramàtica, el clímax apareix quan ja ningú n’espera res. Així mateix els pocs símbols que utilitza són pobres i evidents i el happy end, previsible i descarat.

És clar que no m’estranya: sentint-lo parlar després del film donava la impressió que s’havia embarcat en aquest projecte sense haver reflexionat prou (o gens) sobre el tema del dolor de les mares davant la pèrdua del fill i la relació amb el lloc on passà; encara menys semblava haver arribat a cap conclusió. De fet, la seva única justificació per fer el film van ser les ganes de rodar quelcom ràpid i barat mentre es trobava immers en un altre projecte.
Per cert, la presentació per part del festival va ser força trista i semblava més aviat una trobada de cine-club de barri de diumenge a la tarda; especialment em va sobtar la pregunta de la presentadora de l’acte cap a les actrius: “vau triar vosaltres el paper o va ser el director qui us els va donar?” Bravo.


Fjellet (Noruega, 2011)
Direcció i guió: Ole Giæver
Amb Ellen Dorrit Petersen and Marte Magnusdotter Solem

El dia de Mondaine

divendres, 11/02/2011

Was für ein Tag ist Heute, Mondaine?

Som dimecres 9 però el meu rellotge marca el dia 00 de febrer. No és que s’hagi espatllat, és que és Mondaine.

Erwin Bernheim va començar la seva relació amb els rellotges amb la importació i distribució de rellotges al Brasil el 1951. L’any següent registrà la marca Mondaine i comprà una petita fàbrica a Suïssa, establint-se a Zürich. Al llarg d’aquests cinquanta anys ha competit amb les altres empreses rellotgeres pel domini del mercat al país alpí, aconseguint diverses fites importants com ara el desenvolupament dels primers rellotges digitals amb pantalla LED (‘70); el desenvolupament del M-Watch, en només 28 dies i que els posà per davant la marca Swatch (‘80); o l’exclusiva en la fabricació dels rellotges de la companyia ferroviària suïssa (SBB CFF FFS, en les seves inicials en alemany, francès i Itàlia).
Des del seu llençament, el rellotge M-Watch ha venut més de 7.000.000 d’unitats, de les quals 5.000.000 només a Suïssa, i ha recollit diversos premis de disseny que l’avalen també com el primer rellotge fabricat amb materials reciclables.
Els rellotges que fabrica per la SBB CFF FFS incorporen la revolucionària tecnologia StopToGo. Desenvolupada als anys quaranta per Hans Hilfiker, fa que la busca secundària vermella, després d’haver fet la volta completa en 58 segons, esperi a un impuls elèctric centralitzat per començar el nou minut. D’aquesta manera, s’assegura que tot el sistema vagi a la mateixa hora i que tots els trens circulin amb puntulitat suïssa (valgui la redundància). Podeu veure un exemple del seu funcionament en aquest vídeo.

No totes les línies de rellotges de canell Mondaine a imatge dels oficials dels ferrocarrils, però, incorporen el sistema StopToGo; per exemple els que mostren el dia no ho fan, però tenen una altra peculiaritat.
Aquests rellotges ensenyen la data a traves de dues finestretes diferents, una per les unitats i l’altre per les desenes; el seu funcionament independent fa que després del dia 31, vingui el 32 i després el 33 i després… i així fins el dia 00 després del 39.
Lluny de ser un mal funcionament —com jo mateix vaig pensar en adonar-me’n— o error de disseny, aquest detall ha passat a ser marca distintiva de la casa i s’ha mantingut per diferenciar-se dels altres fabricants que també mostren la data però que tenen mesos de com a màxim “només”  31 dies.

Un senzill càlcul ens diu que seguint aquest rellotge, on cada mes té 40 dies (del 0 al 39), l’any 2011 em durarà 480 dies, o sigui que acabarà el que per a la resta de la gent serà el 24 d’abril.

Gràcies a l’Alba V. que em va desvetllar el misteri quan vaig veure que el seu Mondaine marcava 00 de gener.

61a Berlinale: aparador mundial d’experimentació cinematogràfica

dimarts , 8/02/2011

Entre el 10 i el 20 de febrer se celebrarà a la ciutat la 61a Berlinale, el festival europeu de cinema d’hivern. Durant deu dies, més de 400 pel·lícules repartides en 10 seccions seran projectades en 21 cinemes, vistes per més de 430.000 espectadors i cobertes per més de 4.000 periodistes. Aquestes xifres converteixen la Berlinale en el festival de cinema més gran del món.

La primera Berlinale es va celebrar l’estiu de 1951, iniciativa d’Oscar Martay; el lema fou “Finestra del món lliure” i el film inaugural Rebecca, d’Alfred Hitchcock. Les primeres edicions foren sostingudes pel govern militar americà. A la primera edició hi hagué una resposta soviètica amb el “Festival dels films democràtics” –no cal dir que no tingué la mateixa fortuna– i no fou fins el 1975 que es projectà un film de la RDA.
Durant els primers 25 anys fou el principal i més glamurós escenari per les estrelles cinematogràfiques però a partir de 1976 el llavors director Wolf Donner passà el festival a l’hivern per fer-lo coincidir amb la Filmmesse (avui European Film Market) i el convertí en un festival més orientat al negoci.
L’actual director és des del 2001 Dieter Klosslick, que ha introduït el Berlinale Talent Campus, una trobada de formació per a joves involucrats en totes les disciplines cinematogràfiques (realitzadors, productors, actors, guionistes…). Les pel·lícules del festival es projecten en un total de 21 cinemes, els més destacats són el Berlinale Palast, el Friedrichstadtpalast, el Kino International o l’Urania.

El festival d’enguany serà inaugurat aquest dijous amb la nova pel·lícula dels germans Coen “True Grit”, malgrat fer-ho fora de concurs, secció que inclou 16 films. Aquesta Berlinale vol incrementar la presència de cinema d’arreu del món, amb moltes pel·lícules que no vénen de Hollywood o Europa com la del sud-coreà Lee Yoon-ki o la de l’argentina Paula Markovitch, i fa una aposta pels films experimentals, tant en la tècnica com en l’estètica, presentant l’última pel·lícula 3D de Wim Wenders o el film de l’artista de performance Miranda July. Aquest any es manté la curiosa secció culinària, on es projecten pel·lícules sobre menjar i després s’ofereix un bufet d’algun xef de prestigi.
El jurat d’enguany està dirigit per l’actriu i directora italosueca Isabella Rossellini, i compta també entre d’altres amb la productora australiana Jane Chapman i el cineasta canadenc Guy Maddin; així mateix, es reserva un lloc a l’iranià Jafar Panahi però segurament quedarà buit ja que el cineasta es troba sota arrest al seu país.
Els films a concurs competiran per l’Os d’Or a la millor pel·lícula, els Ossos de Plata –gran premi del jurat i a la millor direcció– així com també premis a les actuacions i diferents seccions. L’Os d’Or Honorari serà per l’actor i artista alemany Armin Müller-Stahl en reconeixement pels seus 50 anys de carrera.

Les entrades es van posar a la venda ahir al centre comercial Arkaden de Potsdammer Platz, al Kino International i a l’Urania; també es venen a través d’internet amb un número limitat de tiquets.
Si sou a Berlín aquests dies i teniu ganes d’anar-hi compteu amb llargues cues —jo mateix n’he fet dues hores per comprar una sola entrada, durant les quals, per cert, he tingut temps d’escriure aquest article— i que el principals films (sobretot els de la secció a concurs) esgoten localitats de seguida; tot i això sempre hi ha pel·lícules disponibles i moltes compten amb subtítols en anglès. Les entrades es poden comprar 3 dies abans del passi; els preus van des dels 12€ als 3€.

Adéu, Lenin, adéu

divendres, 4/02/2011

Christiane, “casada amb la mare pàtria socialista” des que el seu marit fugí cap a l’Alemanya occidental, pateix un infart i entra en coma quan veu com la policia deté Alex, el seu fill que participa en una manifestació demanant l’obertura de la República Democràtica Alemanya. Just llavors cau el mur de Berlín i tot el que semblava absolutament inamovible canvia radicalment. Quan la mare desperti de nou, amb la salut molt fràgil, Alex haurà de fer veure que tot continua igual.

Amb un plantejament i desenvolupament absolutament còmic, Wolfgang Becker explota intel·ligentment un tema encara molt viu a la capital alemanya; a través de les desventures que passa el noi per readaptar la realitat a la mare enfronta el debat de la ostalgie, la nostàlgia de la vida a la RDA. L’excitació i la incertesa dels mesos  que van des de l’enfonsament del paradís soviètic fins a la reunificació d’Alemanya i els canvis profunds que van suposar per la ciutat i que es van produir tant de pressa són el telò de fons: l’entrada al mercat capitalista, la desaparició dels productes tradicionals, la substitució de la moneda, els pisos abandonats… El xoc cultural és motor de les grans transformacions que va viure el país, subtilment mostrat a l’escena en què el nou company de feina occidental d’Alex li parla de “2001: A Space Odyssey” i ell posa cara de circumstàncies.
La pel·lícula aparentment desenllaça en el descobriment de la realitat per part de la mare, un crescendo de detalls –tot el que està canviant–, acompanyat per la sempre preciosa música de Yann Tiersen, que desemboca en el xoc final: un gegantí Lenin volant penjat d’un helicòpter que sembla dir adéu a uns records, una ciutat, un país, un món sencer que es va perdre el 9 de novembre de 1989. Aquest però no és sinó un fals clímax, a partir del qual ja no es tractarà de maquillar la realitat sinó de construir-ne una de nova: la RDA que Alex, com tanta altra gent, hauria volgut.

Són força significatives les dificultats que relata el director per reconstruir aquesta societat que només fa 20 anys era la normalitat absoluta i que exemplifica en els cotxes antics que durant el rodatge s’anaven quedant sense benzina desapareixent de pla mica en mica.
Si bé el film no destaca per una posada en escena massa original són ben destacables les actuacions de Daniel Brühl, Katrin Saß i Burghart Klaußner.
Són molt recomenables els extres que ofereix el DVD, així com la música del compositor francès Yann Tiersen, petites píldores de bellesa continguda.


Good Bye Lenin! (Alemanya, 2003)
Director: Wolfgang Becker
Guió: Bernd Lichtenberg i Wolfgang Becker
Amb Daniel Brühl, Katrin Saß, Chulpan Khamatova, Burghart Klaußner

El nacionalisme

dimarts , 1/02/2011

Arran de què es destaqués el meu anterior article a la secció “El bloc del dia” a la versió en paper del diari, amb els companys del departament de blocs d’Ara.cat vam acordar de canviar el terme “nacionalisme” pel de “nacionalsocialisme” per refererir-nos als militants del partit neonazi NPD. Com que l’espai en el diari és limitat i el contingut és resumit vam creure que aquest matís faria més fàcilment comprensible el contingut de l’article en un diari català.
No obstant, això em va fer reflexionar sobre el significat que té la paraula nacionalisme per als catalans i el que té en països amb Estat propi com pot ser Alemanya; i és, de fet, un tema que també volia tractar des de fa temps.

Certament, considero aquest com un debat irresolt. A nosaltres ens pot sobtar o, fins i tot, molestar que s’anomeni nacionalisme al nazisme perquè indueix (d’una forma molts cops buscada, depenent de qui ho usa) a una confusió entre els objectius nacionals dels catalans i els dels nazis. Però, de fet, el nazisme no és sinó un nacionalisme exagerat i portat fins a l’extrem, racista i violent; contundent en la dialèctica i el llenguatge.
El nazisme cerca la identificació de l’individu amb el grup a partir del rebuig absolut a l’altre, ésser inferior i corrupte per la societat perfecta. Assenyala al jueu com el seu enemic més acèrrim, algú contra el qual diferenciar-se per refermar la identitat.

En el que fa a Catalunya, no hem tingut mai cap representant polític amb influència de caràcter nacionalista excloent. Això no vol dir, evidentment, que hi hagi grupuscles de caire nacionalsocialista el marc dels quals és Catalunya, però són evidentment minoritaris. D’altra banda, és tristament recorrent l’argument nacionalista català que es basa en la negació absoluta de tot allò espanyol per accentuar la diferència.

Com diu Josep Maria Terricabras: “el dia que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català” (Nacionalisme i Independència, El Punt, 12.II.2010)*. Jo també. Ser nacionalista, tenint Estat propi, suposa un enaltiment del poder d’aquest, que no es pot traduir sinó en la defensa en contra d’algun altre Estat o comunitat diferenciada dins els seus límits. Per això fa tanta basarda quan pengen banderes gegantines al centre de la capital.

Quan vaig escriure l’anterior article hi vaig reflexionar i vaig decidir mantenir finalment “nacionalista” per la interpretació que en faig. De totes formes és un tema interessant que mereixeria ser més profundament tractat i sobre el què us convido a opinar en els comentaris.

* de fet, em sembla recordar que també digué “si jo visqués a Alemanya, no seria nacionalista”.



Us deixo uns escrits de Terricabras sobre el tema que he trobat interessants:

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m’estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador.
[…]
Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s’ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels Estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho.

Nacionalisme i Independència, El Punt, 12 de febrer del 2010.

És cert que el nacionalisme pot ser perillós, com ho poden ser totes les idees i tots els principis i valors que inventem o que fem servir els humans. “Déu”, “pàtria”, “amor”, “igualtat” o “revolució”, termes inicialment respectables, han donat pas al llarg de la història a pàgines senceres d’horrors i humiliacions.

Nacionalisme agresiu, El temps, 4 de juliol del 2006.

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.

Retrats de Berlín: Anneke

dimarts , 25/01/2011

Anneke i Nele

Nele Julia, amb un any acabat de complir, ens observa tranquila amb els seus ulls profunds des de la seva cadireta mentre conversem. Ella és una de les raons que va tenir Anneke (32) per venir a Berlín, l’altre és el seu home. Parla un alemany ràpid però comprensible, amb un deix d’accent holandès. És atenta i divertida, de somrís fàcil.

Assessora de comunicacions, procedent d’Amstelveen, una petita ciutat de la vora d’Àmsterdam, ha viscut i treballat a França i una llarga temporada a Brussel·les. A causa de la seva parella, fa anys que visita Berlín, del què li agrada especialment l’espaiositat, la verdor i la tranquil·litat –sobretot comparat amb la capital de la Unió Europea. S’hi sent molt a gust amb la gent i perquè és ideal per a nens (“kinderfreundlich”). A part de la família i amics, troba a faltar les distàncies curtes que li ofereixen les altres ciutats, on tot queda més a prop. Per ara, assegura que porta massa anys de trasllats i que li agradaria quedar-se una temporada aquí, però en un futur ja es veurà.