Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Colors d’una ciutat

dissabte, 25/08/2012

Untitled

Matthias Heiderich és un misteriós fotògraf autodidacta de Berlín.
Les seves fotografies són de detalls discrets, quasi inapreciables per l’apressat transeünt, més capficat en la petita pantalleta d’un mòbil insolent que en aixecar el cap i deixar-se perdre pels contorns dels edificis, els marges dels camins, els confins urbans.

Per la seva sèrie Color Berlin ha cercat espais de la ciutat que, malgrat ser-nos estranys, conserven l’esperit de la Hauptstadt* en uns tons pastel discrets però constants, uns contrastos moderats i unes formes que van de la rectitud socialista a l’agosarada corba formalista. Heiderich presenta un Berlín poc (de fet gens) turístic però molt present en el dia a dia de la ciutat, en la realitat dels seus habitants.

A part d’aquesta sèrie de Matthias Heiderich, també podeu veure’n d’altres a Flickr o consultar el seu hipnotitzant Tumblr, així com seguir-lo a Facebook i Twitter.

 

* Hauptstadt: capital

Des de Berlín Guim als Premis Blocs 2012

dissabte, 18/08/2012

Aquest mes d’agost ja porto 1 any i 9 mesos escrivint al meu bloc al diari Ara. Amb més de 120 articles escrits sobre Berlín, Alemanya i, de tant en tant, dels països germànics, intento donar nous punts de vista, ressaltar temes que passen desapercebuts i posar èmfasi a les relacions que s’estableixen entre Alemanya i Catalunya.
Només des de gener he publicat més de 25 entrades, entre els quals les cròniques de les visites d’Obrint Pas, Jaume Cabré, Maria Coma, Toni Strubell, Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, els Bastoners de Llorenç del Penedès, la delegació del Perelló a Dardesheim… (moltes de les quals anaven acompanyades d’entrevistes), així com articles sobre història, política, societat, art… De mitjana, cada article compta amb unes 250 lectures, xifra que em fa estar molt content.
Enguany m’he decidit a apuntar el bloc al concurs dels Premis Blocs 2012 per a donar-li més ressò.

Els PB2012 volen impulsar la catosfera, la xarxa de blocs i webs catalanes, i donar suport a la participació social, professional i empresarial al web per incrementar la presència del país i la llengua a internet. El sistema de valoració dels PB2012 és una mescla de votació popular i tria del jurat. En una primera fase, tothom pot votar un màxim de quinze blocs (un per categoria); els guanyadors sorgiran d’entre els finalistes de cada categoria i els decidirà un jurat.

Trobareu més informació del procés de votació al bloc de Stic.cat, on també podreu registrar-vos per a votar. Per a fer-ho cal registrar-se, també es pot fer amb comptes de Twitter o Facebook.
El bloc Des de Berlín Guim es troba a la categoria de Política, economia i societat.

Si us agrada el meu bloc, el trobeu interessant, i voleu ajudar-me a donar-li més visió, votar-lo als Premis Blocs 2012 pot ser una forma de donar-hi suport.
Però també –si no trobeu convenient participar en la votació– llegir-lo de tant en tant, així com compartir-lo a través de les xarxes socials i prémer els botons de Twitter, Google+ o Facebook que es troben al final de cada article, i deixar-hi comentaris, m’ajuda a donar-li difusió i em dóna ànims per continuar amb aquesta tasca que faig amb tant de gust.

I, sobretot, moltes gràcies per llegir-me!

El Berlín més descarat

dissabte, 11/08/2012

Als seus dibuixos va plasmar una societat desenfadada, sense complexos malgrat les dificultats econòmiques i les desigualtats socials, el Berlín més descarat. Heinrich Zille és potser el dibuixant que millor va captar l’essència d’una ciutat candorosa, un xic naïv, però segura d’ella mateixa i orgullosa i segura dels seus ideals. Els seus personatges es mouen entre la caricatura d’una col·lectivitat infantil (i, a voltes, infantilitzada), representada per nens bruts i maldestres, i la crítica social, plasmada en traços austers i colors apagats que representen des de la distància escenes de contrast i misèria.

Zille nasqué a Radeburg (Sachsen) el 10 de gener de 1858, fill d’una família humil que aviat s’hagué de traslladar a treballar a la indústria berlinesa. A la capital de l’Imperi aprengué l’ofici de litògraf i treballà fins 1908 com a impressor de rotogravat a la reconeguda Societat Fotogràfica. Les seves fotografies i els seus dibuixos estan marcats tècnicament per l’experimentació i temàticament per la seva pròpia experiència i una aguda mirada a la vida de les classes populars.
Amb gran èxit entre els cercles artístics liberals, el seu més gran impulsor fou el pintor Max Liebermann, el qual l’introduí a l’associació d’artistes Berliner Secession i, més tard, el 1924, a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, dirigida pel mateix Liebermann. Entre les seves amistats també s’hi comptava Käthe Kollwitz, Hans Baluschek, August Gaul, Ernst Barlach, Gustav Meyrink o Erich Mühsam, els quals apreciaven especialment el seu humor negre i punyent.

Zille publicà, entre d’altres, a Simplicissimus, Jugend, Der Liebe Augustin i a Ulk. Les seves publicacions periòdiques i les seves obres, de la qual destaca Kinder der Straße (1908, “Nens del carrer”), el situaren entre els artistes imprescindibles dels excitants anys de la República de Weimar, en els quals continuà mostrant el seu compromís amb les iniciatives socials i polítiques, si bé sense fer-se mai membre de cap partit.

Heinrich Zille morí el 9 d’agost de 1929 a Charlottenburg, deixant un llegat de milers de dibuixos, esbossos i estudis.

Berlín, ets tan fantàstica!

dissabte, 4/08/2012

[youtube iBM3mjQtdjk]

Com cada estiu, l’anunci d’alguna marca vinculada a la ciutat ens torna a recordar les excel·lències d’aquesta i la joia de viure-hi. Aquest any és la marca Berliner Pilsner que ha fet un clip de marcat patriotisme ciutadà hedonista declarant amor etern a una ciutat fantàstica on sembla que la festa no para mai, el formal i l’inconvencional es celebren mútuament i on la despreocupació és l’estat d’ànim obligatori.
I així passa revista a alguns dels més dolços tòpics que caracteritzen Berlín, curiosament, de la mà d’una cervesa ben amarga.

A part d’aquesta versió llarga, podeu veure també els anuncis per cinema i per TV. La música és de Kaiserbase i es pot descarregar des del web de la cervesera.

 

L’any passat fou el diari Berliner Zeitung qui agafà aquest rol en un anunci, al meu entendre, molt més reeixit.

Cel·luloide i sensor, una retina

dissabte, 28/07/2012

© Noemí Elías

Veient el seu portfolio es podria arribar a pensar que la càmera de fotos ja forma part del sistema visual de la Noemí Elías. Com un òrgan fotoreceptor més, íntimament vinculat als seus ulls. El cel·luloide i el sensor convertits en una retina. La seva fotografia conserva la frescor de l’espontaneïtat, la vivesa del moment, l’essència dels espais, del buit i del cos.

La Noemí ha estat, almenys, una vegada a Berlín. Al web Canalviajes reconeix haver-hi anat amb certa desgana, un esperit que transmeten unes fotografies que deixen una inquietant sensació de vacu però que no es cansen de ser vistes.

La fotògrafa de Barcelona també coneguda com a blancadoble no deixa la càmera ni un moment: ha fotografiat músics, models, actors…, ha treballat per la Generalitat, la Fundació Miró, RBA, Skoda…, ha publicat al magazine de La Vanguardia, a l’Avui, a El Périodico i és una habitual de la revista Enderrock on, per exemple, va fer la portada de Maria Coma.

Podeu veure moltes de les seves fotografies al seu web – personalment recomano una visita pausada, per poder veure-les bé; m’han encantat les sèries de viatges. També és a Flickr i podeu veure el seu projecte Barbarie a Carbonmade.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Imatge efímera, impressió perpètua

dissabte, 14/07/2012

L’artista alemany de cognom aristocràtic i barba messiànica Julius von Bismarck basa la seva obra en la combinació entre creació conceptual i tècnica, experimentant amb projeccions, càmeres i instal·lacions amb les quals investiga els límits de la intervenció social i la percepció de la realitat. Amb les seves projeccions-intervencions posa èmfasi a les contradiccions socials i els tràfecs ocults. Està especialment interessat en les impressions (físiques i virtuals) automàtiques i efímeres.

Von Bismarck va estudiar disseny i comunicació visual a la Universität der Künste de Berlin, escola que dóna molta presència a la tècnica. Alguns dels seus projectes més famosos són el Stimmunsgasometer o Fühlometer: un mesurador de l’estat d’ànim mitjà que instal·là a l’antic gasòmetre de Schöneberg); el Topshot Helmet: un casc que, tapant completament la visió, projecta en temps reals les imatges captades per una càmera situada en un globus enganxat a sobre, de manera que el “passejant” es veu en tercera persona; el Perpetual storytelling apparatus: una impressora que dibuixa sens fi patents que tenen alguna relació entre si; o el Fulgurator, la creació que més ressò ha tingut.

Amb la forma d’una càmera, el Fulgurator fa en realitat la funció inversa: a través del seu objectiu projecta feixos de llum que, tot i que són invisibles a l’ull humà, queden registrats a les fotos. D’aquesta manera, von Bismarck intervé en actes i llocs públics però passant desapercebut i amb un resultat que només es veu després. Totalment inesperada, la projecció és un acte d’intromissió íntima –elimina la barrera entre l’artista i el receptor– i, en principi, permanent –la fotografia queda enregistrada; en cel·luloide, per a sempre.
L’artista ha utilitzat el seu invent en diversos actes públic com, per exemple, en el discurs d’Obama a Berlín o en la visita del Papa a Madrid. Amb el Fulgurator hi ha una clara intenció crítica: “He tingut ofertes de diverses companyies de publicitat,” assegura, “però la meva intenció és presentar la perspectiva oposada.”

Julius von Bismarck també va participar al festival The Influencers del 2009 al CCCB.

Malauradament, en data d’escriure aquest article la seva pàgina web no funcionava, però podeu veure algunes de les seves creacions a The Creators Project.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.