Passeig de Pasqua

dilluns, 9/04/2012

[youtube LPw5B-ag09A]

Vom Eise befreit sind Strom und Bäche
Durch des Frühlings holden, belebenden Blick,
Im Tale grünet Hoffnungsglück;
Der alte Winter, in seiner Schwäche,
Zog sich in rauhe Berge zurück.
Von dort her sendet er, fliehend, nur
Ohnmächtige Schauer körnigen Eises
In Streifen über die grünende Flur.

Aber die Sonne duldet kein Weißes,
Überall regt sich Bildung und Streben,
Alles will sie mit Farben beleben;
Doch an Blumen fehlts im Revier,
Sie nimmt geputzte Menschen dafür.

Kehre dich um, von diesen Höhen
Nach der Stadt zurück zu sehen!
Aus dem hohlen finstern Tor
Dringt ein buntes Gewimmel hervor.

Jeder sonnt sich heute so gern.
Sie feiern die Auferstehung des Herrn,
Denn sie sind selber auferstanden:
Aus niedriger Häuser dumpfen Gemächern,
Aus Handwerks- und Gewerbesbanden,
Aus dem Druck von Giebeln und Dächern,
Aus der Straßen quetschender Enge,
Aus der Kirchen ehrwürdiger Nacht,
Sind sie alle ans Licht gebracht.

Sieh nur, sieh! wie behend sich die Menge
Durch die Gärten und Felder zerschlägt,
Wie der Fluß in Breit und Länge
So manchen lustigen Nachen bewegt,
Und, bis zum Sinken überladen,
Entfernt sich dieser letzte Kahn.

Selbst von des Berges fernen Pfaden
Blinken uns farbige Kleider an.
Ich höre schon des Dorfs Getümmel,
Hier ist des Volkes wahrer Himmel,
Zufrieden jauchzet groß und klein:
Hier bin ich Mensch, hier darf ichs sein.

El toc de vida de la primavera
ja desglaça el torrent i els xaragalls;
hi ha esperances joioses en el verd de les valls.

El vell hivern fugí; s’ha redossat
aspra muntanya endins, i només resta
dels seus temperis migrat
solatge blanc que, a ratlles, empolsina la gespa.

El sol, cansat del color blanc, escampa
damunt formes naixents la toia dels colors,
i, a falla de les flors, les messes llampa
amb els grapats de gent endiumenjada.

Mira allà baix. Pel trau fosc del portal
s’empeny ençà la gran gentada,
s’escampa, puja, vol el sol.

Celebren la Resurrecció.
Ells també ressusciten, delerosos,
del baf de les cofurnes, des oiosos
lligams dels seus oficis, de l’estretor del call,
del sostre aclofador, de la nit pietosa
de les esglésies… Volen llum.

En devessall –mira-te’ls– glatidora s’esbocina
la munió pels camps i pels jardins,
i s’esvalota el riu d’alegres barques, fins
a cuidar enfonsar-se de plenes.

Allà on fina la mirada, verolen els colors
dels vestits, cims amunt. Ja sento les remors
del llogarret. Aquí és el paradís
del poble. Grans i xics criden sa joia.
Aquí em conec un home, i me’n tinc per feliç.

 

Der Osterspaziergang – Passeig de Pasqua, de Johann Wolfgang von Goethe a Faust, llibre primer. Versió catalana de Josep Lleonart.
Teatralització de la Deutsches Schauspielhaus Hamburg, 1960, amb Will Quadflieg en el paper de Faust.

A través de les muntanyes suïsses per Street View

divendres, 30/03/2012

[youtube oX4dp1F171w]

Entre Thusis (Grisons, Suïssa) i Tirano (Llombardia, Itàlia), passant pel mític St. Moritz i seguint la conca dels rius Alvra, En i Bernina baixa un trenet que passa per alguns dels paratges més bonics dels Alps, una bellesa reconeguda per la UNESCO. Des d’aquesta setmana aquest recorregut es pot fer, també, a Google Maps amb l’opció Street View.

L’any passat la companyia californiana va estar recollint-hi imatges amb la seva famosa càmera de nou lents enganxant-la al tren de la companyia Rhaetian que fa aquest recorregut. Després d’un temps d’edició de les imatges, s’han publicat alguns fragments del trajecte. Un d’aquests permet anar des de l’Estació de Spinas fins a prop del poble de Bever, sota el cim de l’Alp Muntatsch (2.188 m.). Un altre fragment recorre la llera del Llac Blanc, des del límit de l’espai d’especial interès dels Llacs de l’Alta Engadina i Bernina fins l’estació d’Ospizio (ja al territori italianòfil del país). I encara un altre permet endinsar-se en el túnel de Cruschetta. En aquesta galeria podeu fer vosaltres mateixos el recorregut.

El tren de les línies Alvra i Bernina és una obra d’enginyeria centenària que fou concebuda de bon principi de cara a integrar-se respectuosament amb l’entorn natural i el paisatge, conservant l’harmonia alpina del Parc Natural Ela i l’espai d’especial interès abans esmentat que travessa. Al llarg dels seus 120 quilòmetres, amb St. Moritz com a punt central, l’obra està caracteritzada pels seus nombrosos ponts i viaductes de pedra (més de cent), túnels arrodonits (uns quaranta) i voltes de cargol (almenys set, sense comptar els desnivells salvats en sinuoses ziga-zagues) que li permeten superar els més de 2.000 metres de desnivell positiu.
Als mapes del seu web es marca, entre altres informacions, fins on es pot allargar l’esguard sobre el paisatge alpí en cada punt del trajecte. Especialment generós és el tram sobre St. Moritz, quan des del sud-oest cap al nord-est s’allarga la vall d’Engadina, on cada mes de març se celebra una de les maratons d’esquí de fons més maques i concorregudes del món.

La línia va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 2008. L’agència en destacà “l’exemple notable de la utilització del ferrocarril per acabar amb l’aïllament dels pobles dels Alps centrals i induir un canvi socioeconòmic durador,” i en ressaltà l’èxit tecnològic amb la “realització excepcional en el pla tècnic, arquitectònic i ambiental que encarna els assoliments que poden assolir l’arquitectura i l’enginyeria civil.”

 

Gràcies a en Ferran N. per posar-me sobre la pista del projecte.
Fa temps al bloc també es va parlar de Street View quan es va introduir a Alemanya.

Stop a les segones residències a Suïssa

divendres, 23/03/2012

Fotografia de www.zweitwohnungsinitiative.ch

Fa dues setmanes els suïssos van acordar en referèndum no allargar el període vocacional fins a les sis setmanes. La consulta, però, anava més enllà del que van remarcar les notícies del nostre país.

El corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch, ho destacava en una recent entrevista amb el veterà ecologista Franz Weber, el qual presentà una proposta que posa límit a la construcció de segones residències al país alpí. Poch es lamentava: “a Espanya, capital mundial del sector que avui paga amb el seu paisatge irreparablement devastat i varis milions de parats per aquells excessos, el referèndum suïs amb prou feines va tenir ressò.”

La victòria de la iniciativa, que Weber qualifica d’extraordinària, obligarà ara a canviar la constitució suïssa per introduir el límit del 20% de segones residències per municipi. Per l’ecologista, la massiva expansió d’aquestes es tractava “fonamentalment d’enriquir-se […] d’especular.” Un joc que es feia entre els inversors suïssos i els estrangers interessats a tenir un apartament o casa en un paisatge idíl·lic.A la seva pàgina web l’associació impulsora aclareix alguns altres principis com que la nova llei no atacaria el federalisme (una peça sensible a la política suïssa) municipal, que les segones residències existents no es veurien afectades o que protegir el paisatge fomenta el turisme i la creació de llocs de treball tan en turisme com en feines agrícoles o rehabilitació de cases.

Nazis a l’espai

divendres, 16/03/2012

[youtube 7AEdwUnLunE]

Mr. Spock: Wear the uniform, capitan. You should make a very convincing Nazi…

La televisió pública alemanya va trigar 43 anys a emetre aquestes línies, extretes del capítol “Patterns of Force” (número 21 de la segona temporada) de la popular sèrie Star Trek, on els tripulants de la nau Enterprise aterren al planeta Ekos, del sistema M34 Alpha, els habitants dels qual viuen en un règim nazi.

L’any 1968, quan es va emetre als Estats Units, l’episodi es va considerar “inadequat” per als espectadors alemanys, els quals –suposadament– no estaven preparats per a sentir en la ficció que el règim nazi era “la societat més eficient” que ha existit mai mentre els personatges vestits amb els uniformes de les SS o la Gestapo alçaven el braç o es referien al seu líder com a Führer.
En dues ocasions es va eliminar l’episodi quan es retransmetia al país (a mitjans anys 70 al canal públic ZDF i també a finals dels 80 i principis dels 90 a la cadena privada Sat 1). No fou fins el maig de 1996 que es pogué trobar en versió alemanya però en vídeo. Fins el passat novembre no es va passar per la televisió.

La capitulació d’Alemanya

divendres, 9/03/2012

Kapitulationssaal

Passaven pocs minuts de la mitjanit del 9 de maig i l’ambient a la sala principal de l’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst es podia tallar amb un ganivet quan entrà Wilhelm Keitel, Mariscal de Camp i cap de l’Alta Comandància de les Forces Armades nazis. Dins hi esperaven, entre altres militars i desenes de periodistes, Georgy K. Zhukov, cap de l’Alta Comandància de l’Exèrcit Roig, i Arthur W. Tedder, Mariscal en Cap de l’Aire i comandant dels Aliats Occidentals al Mediterrani, per acceptar la seva capitulació incondicional.

Aquest important fet que posà fi a la Segona Guerra Mundial a Europa la primavera de 1945 (la guerra duraria encara fins setembre al front Pacífic) es féu en el que havia sigut una acadèmia de la Wehrmacht (exèrcit alemany). En aquell moment la casa servia com a base de les forces soviètiques, situada en un suburbi de Berlín poc afectada per la batalla d’atac final a la capital de l’Imperi Nazi.
Els antecedents de la rendició es remunten a principis de l’any 1943, quan els exèrcits aliats en contra Hitler acorden no acceptar cap més rendició que la total –a tots els fronts– i incondicional. A partir del juny de 1944 la sort es capgira per l’exèrcit nazi, que va perdent terreny sense parar tant a l’oest –Operació Overlord, des de Normandia– com a l’est –Operació Bagration, des de Bielorússia i Polònia– fins l’abril de 1945, quan les tropes russes se situen a les portes de Berlín i els aliats occidentals ja han creuat el Rin. Ansiosos, els soviètics s’abraonen sobre la ciutat amb l’ànim de venjar-se de totes les penúries de 4 anys de guerra i horror en una cruenta batalla que s’allargarà dues setmanes. Els fets es precipiten i el III Reich s’ensorra sobre ell mateix com les bombes sobre Berlín: el 30 d’abril Hitler se suïcida, designant Karl Dönitz com a successor, el 2 de maig la ciutat es rendeix i, pocs dies després, Alfred Jodl és enviat a Reims a negociar una rendició al front angloamericà.
Evidentment aquests no l’acceptaran i el 7 de maig aconsegueixen arrencar del Coronel General un acord de capitulació i alto al foc, que s’haurà de fer oficial l’endemà mateix a Berlín pels comandants de l’exèrcit nazi.

 

A partir dels diaris i memòries dels organitzadors de la trobada és possible de fer una reconstrucció emocional de l’acte.

Georgy Zhukov, l’organitzador de la trobada, recorda com una munió de fotògrafs es llançaren sobre els comandants dels exèrcits aliats quan aquests feren l’intercanvi de banderes, les quals després penjarien sobre la taula principal durant l’acte. Mentre, la delegació nazi encapçalada per Wilhelm Keitel esperava nerviosament en un annex de l’edifici. Segons es reportà, Keitel s’havia exclamat del trist i ruïnós estat de Berlín, al que un oficial rus contestà: “i a vostè, senyor comandant, no el commovia ordenar arrasar milers de ciutats i pobles soviètics fins a les cendres?” El Mariscal no contestà.
L’entrada dels feixistes a la sala de la firma no deixà indiferent ningú. Zhukov recorda que Keitel “es movia a poc a poc, esforçant-se a mantenir un capteniment digne.” Per Arthur Tedder, el Mariscal “encarnava en tots els aspectes la personificació de la mescla repugnant d’un nazi amb un prussià.” El seguien el Coronel General Stumpff, “la mirada del qual revelava fúria impotent,” i el General Almirall von Friedeburg, “envellit prematurament,” tal com els descriu Zhukov. El corresponsal rus Konstantin Simonov escriuria que Friedeburg “està rígid, però la seva immobilitat emmascara un abatiment infinit.”
Els alemanys segueren en una taula davant la presidencial i foren preguntats, en rus i anglès, si havien llegit el document, l’havien entès i estaven autoritzats a signar-lo. Sense esperar la traducció, Keitel afirmà amb el cap i allargà una autorització de Dönitz. “Aquest ja no era el Keitel arrogant que havia acceptat la rendició d’una França derrotada;” Zhukov el compara amb cinc anys abans, quan tot anava a favor dels nazis i expandien l’imperi per Europa. Simonov recorda que l’alt oficial al darrere de Keitel “plorava sense moure ni un sol múscul facial.” L’acte de capitulació estava dissenyat de manera que eren els alemanys els que l’oferien, i no els aliats qui els obligaven a rendir-se. D’aquesta manera es volia evitar un tracte humiliant com el de Versalles el 1919, quan l’Imperi Alemany va haver d’assumir totes les culpes i reparacions de la Primera Guerra Mundial; i és que aquesta havia sigut una de les raons de la pujada al poder de Hitler.
La delegació alemanya no és, però, tractada amb contemplacions: Keitel espera que el document li sigui portat davant per tal de signar-lo però Zhukov, explica el corresponsal, “apunta a la seva taula i diu firmament: ‘hauran de venir aquí a firmar’.” Quan l’alemany s’aixecà violentament li caigué el monocle. S’assegué a la punta de la taula i “firmà pedantment les cinc còpies del document,” diu Zhukov. A l’aixecar-se de nou, es tornà a posar el guant i “intentà mantenir una postura estrictament militar. No ho aconseguí, i discretament retornà a la seva taula.”

Faltaven pocs minuts per tres quarts d’una de la matinada del 9 de maig de 1945, hora de Berlín, quan s’ordenà a la delegació nazi que es retirés. “Llavors ocorregué una escena de desordre que em sorprengué, coneixent la cura dels russos pel protocol,” escriuria Tedder, “almenys cinquanta fotògrafs començaren a enfilar-se sobre les cadires, les taules – i sobre nostre. Vam haver de lluitar literalment per obrir-nos pas a l’aire lliure.” “La porta es tanca. I, de sobte, tota la tensió de la sala s’esvaeix. Sembla com si tothom hagués estat aguantant l’aire durant molt de temps i, finalment, el deixés sortir dels seus pulmons. Un sospir general d’alleujament i cansament omple l’habitació,” recordava Simonov.
Després de l’acte de signatura, i abans d’un banquet i festa que s’allargarien fins a altes hores, els comandaments aliats es van felicitar i agrair la cooperació durant els llargs anys de conflicte tot desitjant “consolidar les relacions amistoses entre els països de la coalició antifeixista per sempre.”
Simonov escrivia el final de la seva crònica: “La rendició està confirmada, s’ha acabat la guerra.”

 

* * * * *

Podeu trobar més informació i anècdotes amb l’etiqueta #Cap[itulació]De[utschland] al twitter de @Parallel52

Pujol sobre l’exemple d’Alemanya

divendres, 2/03/2012

En l’anterior editorial del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el president reflexionava sobre la situació i posició que està jugant Alemanya en aquest moment de crisi econòmica profunda.
Pujol es debat sobre si el país septentrional és un exemple per al nostre i sobre l’adequació de la posició que defensa –fermesa contra el dèficit i exigència del sanejament de l’economia. Així mateix es qüestiona sobre la capacitat de lideratge dels alemanys, que ell veu natural.

El president fa girar la seva argumentació al voltant de cinc grans punts:

I. “Sentit de l’equilibri”
L’alemanya és una educació basada en l’esforç, l’exigència i la contenció. En un sentit econòmic però també social i moral. El sistema educatiu potencia la formació professional, clau de l’èxit productiu del país.
Pujol lloa la seva capacitat de “reformar el sistema econòmic” (amb exemples com els programes Hartz o la pujada de l’IVA) i de diàleg social per assegurar “el benestar i progrés de tots plegats.”

II. No fer el “murri”
Cal acostar-se al model social alemany per mantenir el benestar comú però també el pes polític de la Unió Europea. Si bé és difícil que la manera de funcionar del sud acabi sent igual que la del nord del continent, els resultats cal que s’hi assemblin.

III. “Alemanya no pot dimitir del seu paper”
Malgrat els recels que desperta el lideratge germànic –fins i tot dins les pròpies fronteres, tal com sovint recull Rafael Poch–, el país no pot renunciar-hi. Si és possible, ha d’anar de bracet amb França, perquè aquesta és una clau de la fundació de la CE.

IV. Comprensió i honestedat
Cal demanar als països forts del nord més comprensió i capacitat d’explicació dels seus objectius però això ha d’anar acompanyat de serietat als Estats del sud. La solidaritat és un valor bàsic de la Unió que ha de fomentar el creixement dels països menys potents econòmicament però no pot ser corresposta amb abús i engany. Per Pujol “si no canvia […], la Unió Europea no funcionarà bé,” però creu que hi ha esperança si hi ha “ganes de trobar solucions.

V. Unitat de lideratge
El president agafa una frase del ministre d’Afers Estrangers de Polònia per reafirmar la seva creença en el paper d’Alemanya a Europa: “Em fa menys por el poder d’Alemanya que la seva passivitat.” Per a Pujol, però, el lideratge europeu ha de ser plural: només en la unitat es podrà solucionar la crisi amb realisme i autoexigència.

És ben sabut que Pujol es considera un gran admirador del model germànic i que la socialdemocràcia alemanya va ser mirall de moltes de les seves polítiques. La seva defensa de la locomotora d’Europa és, però, una excepció en el panorama mediàtic actual que, simplificant les coses, acusa Alemanya dels mals de la Unió.
El debat, en tot cas, és complex i interessant i s’hauria de tractar més a fons.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Obrint Pas a Berlín

divendres, 17/02/2012

Obrint Pas has been here

El passat divendres 10 de febrer van tornar a tocar Obrint Pas a Berlín després de dos anys de no fer parada a la capital alemanya i on sempre són ben rebuts pel col·lectiu antifeixista. En un curt però intens concert a la Festsaal de Kreuzberg van repassar les cançons de l’últim disc però també èxits d’àlbums anteriors que ja són prou coneguts al nord d’Europa.

Tot i que, naturalment, aquí els concerts no tenen la potència de la qual gaudeixen a casa i alguns dels espectadors semblaven una mica despistats, les entrades estaven exhaurides des de feia dies i la revenda anava molt buscada. En tot cas, els balladors vam quedar prou satisfets –encara que mai és suficient quan s’ha seguit el grup de forma assídua, com molts dels presents hem fet– de poder tornar a fruir de la potència de la dolçaina en el poc més d’una hora que durà la seva actuació.

La gira de presentació del disc ‘Coratge‘ a Alemanya també els va portar a Kiel i Hamburg, i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

Aquí podeu veure algunes fotografies del seu concert i en aquest vídeo podeu veure un fragment del concert, quan la banda tocà Som:

[youtube V4IJMCwSkfo]

En reconeixement de Martí Estruch

divendres, 10/02/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

Finalment el passat mes de gener es va fer oficial la destitució de Martí Estruch i Axmacher, delegat de la Generalitat a Alemanya des de l’abril de 2008 i primer a assumir aquesta tasca a Berlín. Els rumors de la substitució d’Estruch ja s’havien filtrat a la premsa a finals d’any (Ara i VilaWeb).
Des d’aquestes pàgines digitals ja s’ha parlat força cops de les activitats de la Delegació, pròpies o que promociona, i també es va dedicar un doble article a conèixer la tasca de l’oficina i el seu encarregat.

La tasca al capdavant de l’oficina ha estat dura i constant, i des d’aquest bloc vull deixar constància que crec que Estruch l’ha portat a terme al llarg d’aquest temps de forma impecable. La seva iniciativa i empenta han portat la nostra representació més enllà del que s’espera de la delegació d’una nació sense Estat, fent-se un lloc al vast i complex panorama diplomàtic i cultural de la capital d’Alemanya. Un lloc on, com Vicent Partal deia, cal ser-hi present perquè “avui, just avui, la cancellera Merkel intentarà de refundar la Unió Europea.”
La lectora de català de la Freie Universität, Montserrat Domingo, descrivia molt bé a la carta “Tips de l’anar fent” la feina que en Martí ha fet “amb passió” per “explicar el cas català a moltíssimes persones […], sovint sense gaires recursos i només amb la vàlua humana que té.”
Fa quatre anys, ell mateix fou l’encarregat d’obrir l’oficina i començar a picar pedra en un terreny que molts consideraven inhòspit i molts altres infèrtil i inútil. Però si la feina ha sigut tan reeixida és perquè, a més de l’empenta d’Estruch i tot l’equip de la Delegació, hi havia camp per córrer en el qual altres administracions no creien necessari de treballar-hi.

 

El 23 de gener es va fer oficial el nomenament de Mar Ortega i Puertas com a nova delegada a Alemanya. Tal com anunciaven els rotatius, s’espera que aquesta nova etapa estigui marcada per un accent més econòmic, rebaixant la representació diplomàtica i cultural a un segon nivell. Sebastià Alzamora reflexava les contradiccions de la política exterior del govern –eufemismes, ho anomena ell– recalcant en la passada visita del President a Londres que “s’ha de reconèixer que aquesta nova pruïja viatgera i pedagògica d’Artur Mas lliga malament amb la reestructuració (eufemisme rutinari per no dir tisorada) que han patit les ambaixades catalanes a l’exterior (eufemisme constitucional per designar les oficines de comerç que treballen en favor de les exportacions catalanes).” Al digital El Singular Digital, Jaume Clotet presentava unes quantes dades comparatives també interessants en vista del pacte que rebaixava les funcions de les delegacions catalanes.

Segons la professora Domingo, “la gran feina feta a Berlín quedarà com una anècdota més en aquest país de desmemoriats que cada dia quan es lleven s’obliden de lluitar per qui volen ser.” Esperem que no. I us puc ben assegurar que la nova delegada ens trobarà a molts catalans disposats a col·laborar-hi.

Litoral Berlinès

divendres, 3/02/2012

[youtube vPueuFb3hUU]

El grup català Litoral va visitar Berlín el passat setembre en el marc del Music Week Festival. Conjuntament amb Marcel Cranc i The Suicide of the Western Culture, i amb el suport de l’Institut Ramon Llull, van oferir una nit de música catalana a la sala Frannz Club de la Kultur Brauerei (Prenzlauer Berg).

En aquest curt vídeo repassen la seva estada a la ciutat, on també van fer un segon concert a La vie en rose. El muntatge està amarat dels sons alegres i senzills i el bon sentit de l’humor que traspuen dalt de l’escenari, tan en les cançons com en les explicacions. El grup practica un folk lleuger i amb molt de ritme, sempre acompanyat de molta instrumentació – són sis dalt l’escenari!
A la seva pàgina de YouTube podeu veure altres petits clips del seu temps a la ciutat, entre d’altres.