Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros

Primer bombardeig de Berlín, fa 71 anys

dimecres, 24/08/2011

Aquesta setmana farà 71 anys que la Royal Air Force atacà per primer cop Berlín, la capital del III Reich. En el marc de la II Guerra Mundial, Winston Churchil ordenà bombardejar la ciutat, centre del poder nazi, després que els avions feixistes ataquessin Londres el dia anterior.

Tal com recull el bloc World War II Today, que recupera dia a dia fets del conflicte, el corresponsal nord-americà William Shirer destacat a la capital alemanya n’escrigué això: “les sirenes van sonar a les dotze i vint minuts del matí i la calma retornà a les tres i trenta-tres minuts […] la concentració de bateries anti-aèries era la més extensa que mai he vist. Feia una impressió enorme, terrible. I va ser estranyament inefectiva.”
Shirer destacava que “els berlinesos estan en estat de xoc. No creien que això pogués passar. Quan va començar la guerra, Görin els va assegurar que no podria passar.”

Aquest no havia de ser, evidentment, l’últim bombardeig de la capital alemanya. Els atacs que s’allargaren fins el 1945 deixaren entre 20.000 i 50.000 morts en una ciutat de cinc milions d’habitants.
Podeu llegir més sobre els atacs a Berlín a la Wikipedia en anglès.

elBulli – Cooking in Progress, pre-estrena a Berlin

dimecres, 17/08/2011

Ferran Adrià

Aquest dilluns es va presentar a Berlín el documental de Gereon Wetzel elBulli – Cooking in Progress amb la presencia del director i del cuiner Ferran Adrià. El film és un retrat nítid i molt natural del procés d’investigació de nous gustos i sensacions que portava a terme el xef cada any en els mesos de pausa del restaurant de Roses.

“No és un film de cuina, és de creativitat,” n’ha dit Adrià, que ara el considera “quelcom històric, un document de la historia de la cuina.” Amb la seva habitual aparença despreocupada -un xic desmenjada, paradoxalment- a l’hora de posar davant els nombrosos mitjans que assistiren a l’acte, el cuiner parlà del restaurant amb alegria i sense recança. En contra del què acostumen a projectar la premsa, Ferran Adrià va recalcar que “la imatge de l’artista solitari s’ha acabat. Això és treball, treball, treball. Equip, equip, equip.”
El documental retrata els mesos d’aïllament creatiu i els inicis de la temporada 2008/2009, molt abans de la decisió de tancar definitivament el restaurant. El xef va insistir, però, en què “el Bulli no deixa d’existir, es transforma,” i va fer una vaga introducció a la idea de la nova fundació.

A l’acte es donà tot el protagonisme a Adrià. De fet, el documental destaca justament per la seva transparència; Wetzel, que féu un documental dels castellers també presentat a Berlín, és capaç de situar la càmera com un ull extern que no afecta per a res a l’acció. La imatge, com la impressió que queda després de veure el film, és lluminosa i clara, de colors vius que juguen a favor de les textures del cuiner. La pel·lícula es presentarà a la nova secció Culinary Zinema del 59è Festival Donostia Zinemaldia i es projectarà a les sales a la tardor.

La projecció del documental va ser organitzada per Alamode Film amb la col·laboració de la Delegació de la Generalitat de Catalunya, l’Ambaixada Espanyola i les empreses catalanes a Berlín Dos Palillos (el xef fou deixeble d’Adrià) i Gat Rooms, entre d’altres.

Un mur que dividia el món

dissabte, 13/08/2011

Un guarda de frontera oriental salta el primer filat de separació. Foto de Peter Leibing

Avui fa cinquanta anys, al centre de Berlín es va començar a alçar una paret de maons que no només dividiria una ciutat, una societat, sinó el món sencer. El Mur de Berlín havia de servir per mantenir a recer de les idees capitalistes els camarades socialistes d’Alemanya i de l’Europa de l’est; per a aquest objectiu, les famílies, amistats i el continent sencer que separaven no eren sinó simples anècdotes. El teló d’acer metafòric d’aquella guerra invisible entre est i oest prengué forma als carrers de Berlín d’una forma brutalment física i els seus ciutadans foren peces involuntàries del joc d’estratègia que es jugà per tot el món.
Famílies dividides, amistats separades, relacions allunyades durant gairebé trenta anys. Una ciutat –l’oriental– oprimida i controlada fins l’extenuació; una altra –l’occidental– aïllada i tancada claustrofòbicament. Tres dècades de la màxima expressió anti-humana que no pogueren, però, parar la voluntat d’un poble de pau i unitat.

Quan l’any 1945 la coalició dels EUA, la URSS i Gran Bretanya derrotaren el règim nazi, decidiren repartir-se territorialment Alemanya; en el repartiment hi participà també França. La URSS es quedà el control del terç nord-est del país, mentre que dels altres dos terços, la part nord restava sota control britànic, el centre-oest sota control francès i el sud sota control americà (els tres sectors formaven la República Federal d’Alemanya, RFA).
Berlín quedava plenament dins el territori de la República Democràtica d’Alemanya (RDA, comunista) però la ciutat també fou repartida en quatre segments. El sector més gros fou el soviètic, aproximadament la meitat de la ciutat, ja que l’exèrcit rus havia alliberat Berlín després de tres setmanes de batalla intensa.
Amb la polarització de la política mundial al voltant de les dues grans potències nuclears que implementaren la Guerra Freda, Alemanya quedà fortament dividida, tot i que encara era possible circular d’un costat a l’altre. Malgrat això, Berlín Oest restava com una illa, un enclavament aliat en territori soviètic que es convertia en peça clau per als americans.

Després de 16 anys de divisió de la ciutat, en els quals el moment decisiu fou l’intent soviètic de bloqueig que els americans superaren amb la implementació del primer pont aeri de la història, la RDA decidí separar definitivament els dos estats.
Malgrat que dos mesos abans, el Secretari General de Partit Socialista Unificat d’Alemanya i Cap d’Estat de la República Democràtica Alemanya, Walter Ulbricht havia assegurat amb rotunditat que ningú tenia “la intenció d’alçar un mur” (crònica radiofònica, en alemany), la matinada del 13 d’agost de 1961 es començà la seva construcció. L’elecció d’un diumenge en ple mes d’agost no fou fortuïta.
Poc després de la mitjanit ja s’havien tancat els passos fronterers i abans de les cinc del matí ja s’havia començat la construcció d’una paret de maons que serviria de fonaments per a la futura barrera fronterera. Un filat protegia les parts encara no construïdes. Molts ciutadans d’ambdós costats hi acudiren en sentir la notícia que donaven les ràdios de bon matí però la policia i exèrcit soviètics s’encarregaren de mantenir-los lluny dels treballadors, impassibles a la transcendència de la seva acció, i d’evitar que saltessin. A l’altre costat, també les minses unitats que l’exèrcit americà tenia a la ciutat s’acostaren a veure-ho. Encara que el moment era important, “no molta gent s’adonà que aquella nit, els alemanys orientals estaven tancant els accessos a tota la ciutat de Berlín [Oest],” assegura Russell Swenson, soldat americà a l’època, en una entrevista al diari germànic en anglès The Local. Els ciutadans, però, hagueren de contemplar com tan l’exèrcit dels EUA com la policia de Berlín Oest deixava alçar una paret que no només quedaria fixada a l’asfalt sinó també a la ment de tothom (ARA Prèmium). En un dur article publicat 10 dies després, el setmanari Spiegel acusava les potències occidentals d’impassibilitat, justificant el gran malestar dels ciutadans: “la decepció dels berlinesos ressentits per la reacció tèbia dels seus protectors occidentals ha crescut tant que el passat dimecres –88 hores després de la transformació de la zona soviètica en un camp de concentració– han sigut implementades mesures de seguretat especials per controlar la manifestació convocada pel Senador [Ministre] d’Interior.” L’escrit també parlava d’una carta que l’alcalde Willi Brandt havia enviat al president dels EUA, John F. Kennedy però que a causa de “contenir un nivell de crítica tan dura, ni el Senat de Berlín Oest ni Washington han considerat oportuna la seva publicació.”

Cinquanta anys després, però, els fets es veuen diferents i s’han pogut posar les coses al seu lloc. L’historiador Klaus Schroeder considera en una entrevista recent al mateix setmanari que “hi havia la il·lusió que occident podia intervenir, però això era militarment impossible sense provocar una guerra.” És evident, però, que llavors “molts berlinesos occidentals es van sentir abandonats i impotents,” afirma.

 

Un mur de protecció… contra qui?
Oficialment, aquest “mur de protecció antifeixista” havia de servir per defensar el Berlín Est d’una possible invasió de RFA, la qual era considerada successora del règim Nazi. En realitat, però, estava destinat a tancar als habitants de la RDA per evitar la fugida en massa d’aquests cap a l’Alemanya occidental. Entre 1945 i 1961, gairebé tres milions de persones havien marxat cap als altres sectors buscant millors condicions de vida, debilitant encara més la fràgil economia soviètica oriental. La barrera fronterera no destruí la voluntat de molts ciutadans de marxar però, evidentment, reduí gairebé a zero les possibilitats d’èxit.
La gran maquinària de propaganda soviètica aconseguí convèncer una part de la població: en una enquesta que es feu llavors però que no ha estat publicada fins fa poc s’assegura que “un de cada cinc alemanys orientals va estar d’acord amb la construcció del Mur.” Evidentment, però, la gran majoria no hi estigué en contra però la fèrria vigilància de la policia secreta, la Stasi, dificultava qualsevol acció en contra. Més de 100.000 persones provaren de saltar el Mur, almenys 136 moriren  en l’intent.

Aquests dies la premsa s’omple d’històries (ARA Prèmium) de gent que intentà saltar el Mur. The Local relata com  dues famílies aconseguiren fugir a través d’un túnel de 19 metres de llarg fet amb una pala de joguina per no aixecar sospites. Fugues com aquests (o els seus intents), però, feien que s’incorporessin noves mesures de seguretat que dificultaven cada cop més traspassar la frontera, com ara la revisió ordinària de soterranis o un reforç del control de la policia secreta.
El mateix digital té una interessant galeria de fotos de passos fronterers amb anècdotes relacionades que foren registrades pels guardes fronterers orientals que mostren fins a quin punt afectà la divisió la vida i al dia a dia de la població. Com l’incident en el qual un soldat encarregat de la demolició d’una casa a Bernauer Straße fou cridat a l’ordre en parlar amb una dona a l’altre costat de la frontera; ell contestà: “no veu què és la meva mare?”

A mida que passaven els anys, el Mur començà a integrar-se com a part de la vida de la gent: “als  vuitanta, el nombre de morts descendí perquè el Mur esdevingué més impenetrable. Quan això passà, els berlinesos occidentals s’acostumaren al Mur. Era allà, i hi havia queixes per com travessar-lo retardava els viatges però del Mur en sí no se n’adonaven,” recorda Schroeder. I encara avui, més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya, més d’un vuitanta per cent de la població assegura que “encara hi ha un ‘Mur invisible’ que divideix el país,” tal com explicava The Local.

 

El Mur: terra de ningú
L’anomenat Mur era, de fet, tota una zona de separació entre els dos Estats amb mecanismes de vigilància i diversos obstacles que s’anaren perfeccionant al llarg del temps. A aquella paret de maons fràgil i baixa que es construí el primer dia s’hi anaren afegint peces cada cop més desenvolupades. Les zones més equipades, a finals dels anys setanta, la zona fronterera era una complicada estructura tal com consta aquí.
El “mur” es componia de (d’est a oest):

  • uns metres de terreny restringit,
  • un mur senzill d’uns dos metres d’alçada,
  • una tanca d’alarma,
  • diversos tipus de barrera (incloent-ne d’anti-tanc),
  • torres de vigilància,
  • torretes de llums,
  • camí de patrulla,
  • línia de control,
  • barrera d’automòbils, i
  • l’últim mur de 3,5 metres d’alçada i cim rodó.

A part, algunes zones estaven vigilades també per gossos i algunes estaven minades. Al llarg dels anys, s’anà millorant la tecnologia de control fronterer i s’incorporaren càmeres de videovigilància, d’infrarojos, detectors de moviment…
En molts punts aquest territori, conegut com a “línia de la mort”, podia arribar a superar els 100 metres d’amplada. Tota aquesta instal·lació estava en territori de la RDA, ja que no podien ocupar el territori occidental. Això feia que entre l’últim mur, el que avui es pot veure, i la frontera pròpiament dita hi hagués un espai. Quan activistes i artistes feien accions contra el mur –pintades, instal·lacions– ocupaven il·legalment territori oriental i els guardes havien de perseguir-los. Això suposava saltar la barrera (pujar i baixar els tres metres) i a la pràctica es limitaven a fotografiar-los.
El Mur envoltava completament els sectors anglès, francès i americà, aïllant el Berlin Oest de la RDA. En total, dins la ciutat l’extensió de Mur era de 43,1 quilòmetres. La paret que separava l’exterior del sector occidental era de 111,9 quilòmetres.

 

Memorial o atracció turística
Avui en dia, Berlín, que s’ha convertit en el tercer destí turístic europeu, debat sobre quin ús ha de fer del Mur. L’antiga frontera, de la qual en queden poc més de tres quilòmetres sencers, està lligada a moltes iniciatives que alguns acusen de transformar la memòria en un Disneyland però la veritat és que els recursos memorialístics són molts i variats.
En commemoració de la construcció del Mur hi ha una exposició que en repassa la seva història amb fotos inèdites del sector est. A més, a la pàgines web oficials de la ciutat s’hi poden trobar diversos recursos molt interessants:

  • Visió virtual del Mur a través de Google Earth, amb diferents capes es pot veure el recorregut (només intern), els passos fronterers, els memorials o els centres de documentació entre d’altres.
  • Recorregut senyalitzat a peu i en bicicleta per tota l’extensió del Mur (160 km en  14 etapes), la majoria del qual transcorre pels antics camins de patrulla dels agents orientals.
  • Aplicació per a iPhone sobre el Mur

La premsa alemanya també ha dedicat pàgines especials molt interessants com aquesta galeria fotogràfica comparativa d’alguns punts del Mur o el resum de la història del Mur en 33 moments, ambdós de Der Spiegel.

 

Així mateix, avui estan previstos diversos actes oficials on es recordaran aquests tristos fets de la història de la ciutat. Uns fets tan absurds que a voltes costa de creure que fossin veritat. Es recordarà que el joc virtual de la Guerra Freda, la guerra invisible, es jugà, en realitat, als carrers de Berlín: a Friedrichstraße, a Ebertstraße, a Bornholmer Straße‎, a Bernauer Straße, al pont de Glienick.
Les traces d’aquell munt de formigó –que van perdurar al llarg de 28 anys, dos mesos i 28 dies– han desaparegut gairebé del tot de la ciutat però encara perduren en la ment de moltes persones. La caiguda d’aquest darrer mur és un procés delicat, de fràgil balanç, però la història de Berlín i del seu Mur –o del mur que hi construïren– és una bona lliçó.

Alemanya contra Facebook, la privacitat en qüestió

dimarts , 9/08/2011

A Alemanya, la privacitat i la seguretat de les dades personals dels usuaris d’internet és un tema delicat. Després dels problemes que tingué Google per engegar el servei Street View, de les crítiques (en alemany) que va rebre Apple quan es descobrí que els iPhone emmagatzemaven informació geogràfica i dels recels que hi havia en contra del cens organitzat pel mateix govern federal, l’atenció ara es centra en Facebook.

En concret, el que no ha agradat al Comissionat per a la Protecció de Dades d’Hamburg és el nou sistema de reconeixement automàtic de cares amb el qual la xarxa social pretén facilitar l’etiquetatge en les fotografies. Segons el diari alemany escrit en anglès The Local, “encara que els usuaris poden optar per no usar el servei, això només evita que Facebook els identifiqui, però no n’atura l’emmagatzematge de dades.” La prestació va començar a funcionar als Estats Units a finals d’any passat i s’ha d’anar aplicant als altres països de manera progressiva.
Segons el comissari de Protecció de Dades Johannes Caspar, si Facebook manté aquesta opció al país l’Estat podria emprendre accions legals en contra de la companyia que podrien incloure una “multa de fins a 300.000€.”

La xarxa social també va ser criticada recentment a Alemanya per les festes massives que s’han organitzat aprofitant esdeveniment personals d’usuaris que no els havien configurat com a privats. Diversos polítics han demanat més control policial i, fins i tot, que els convocants de l’esdeveniment –molts cops adolescents que no dominen els paràmetres de seguretat del web– paguin el desplaçament d’agents. Així mateix, pretenen que una nova unitat policial vigili les xarxes socials per preveure casos com aquests.
Un dels esdeveniments més sonats fou el que es visqué a Hamburg el passat juny: més de 1.600 persones es presentaren a una festa d’aniversari d’una noia de 16 anys. L’esdeveniment acabà amb onze detinguts i molts danys materials.

 

Un dictador a la moda

dimecres, 3/08/2011

(He retirat la imatge provinent de www.hipsterhitler.com perquè alguns navegadors consideren que distribuieix malware –cosa que no crec que sigui veritat. Si voleu veure el contingut de hipsterhitler.com haureu d’acceptar l’advertència del navegador)

Un dels pitjors genocides de la història dalt una bicicleta de pinyó fix? El teoritzador de la guerra total tocant Heart skips a beat en morse? Hitler jugant al Pacman?

Revisitar amb humor les figures de l’horror i la mort no és fàcil i sempre aixeca veus en contra. Uns joves de Nova York que firmen amb les sigles JC i APK s’hi han atrevit agafant el dictador occidental considerat més sanginari i convertint-lo en un hipster, un home cool que segueix les últimes tendències i gasta un sentit de l’humor massa refinat per als seus camarades, la “ironia definitiva”.
Tal com expliquen els seus autors, “Hipster Hitler nasqué una nit fosca i irònica en la qual Mart s’alineà perfectament amb la botiga American Apparel del carrer North 6th a Williamsburg, Brooklyn.” Segurament, no podia ser d’altra manera. “Si teniu preguntes, suggerències, feedback o amenaces de mort envieu-les per correu electrònic,” diuen al seu web.
A part dels còmics, els autors també tenen una botiga de samarretes, xapes i pòsters.

En aquesta pàgina que de ben segur no agrada a tothom s’hi poden trobar gags surrealistes on Goebbels, Rommel o Stalin entre d’altres s’han d’entendre amb un Hitler obsessionat amb no contaminar, que mostra el seu antisemitisme posant la creu de David del revés o que ha inventat un raig mortal que “jutja silenciosament els gustos de l’enemic fins que aquest senzillament mor de vergonya.” A més, aquest Führer sempre vesteix samarretes amb subtils jocs de paraules. Com diu el Hitler: “I fucking love juice.”

 

Gràcies a T. i H. per la recomanació.

Això és Berlín

dimecres, 27/07/2011

[youtube rS2nIlPVOh8?hd=1]

(Mireu-lo a pantalla completa per veure’l en alta definició.)

Si cadascú vesteix el que vol.
Si una família no s’ha d’assemblar a una família.
Si es diu pitjor del què realment es vol.
Si de sobte sorgeix art.
Si hi ha 300 dones en una barbacoa.
Si la ciutat és per sempre una part de tu.

Això és Berlín.

 

La revolució energètica alemanya IV: les reticències de la indústria

divendres, 22/07/2011

Atom_2011-06-30_5

Acció de pressió al parlament el passat juny

Finalment, el passat 28 de juny el parlament federal alemany va aprovar amb una àmplia majoria la nova llei que estableix l’abandó definitiu de l’energia nuclear per part de la primera potència europea. Encara amb molts serrells per perfilar, el nou pla del govern no dista del que presentà el setembre passat amb la diferència fonamental que retira la moratòria de les centrals nuclears per passar a tancar-les el 2022 com a molt tard. Per a això, la producció d’energia renovable haurà d’haver crescut del 16% actual al 35% el 2020 i les emissions de CO2 s’hauran de reduir un 20%. Fet i fet, i per molt que pesi als conservadors, és la mateixa idea que el 2001 va aprovar el govern progressista format pel PSD i Die Grüne.

Recordem que el dilluns 30 de maig, la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear. Pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, hem analitzat en aquesta sèrie d’articles la proposta que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquesta es plantejava una conversió energètica emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta seguit de textos sobre la revolució energètica hem desgranat les intencions que tenia el govern per a la transformació energètica d’Alemanya i la seva transició definitiva a les renovables. Hem vist els pros i contres d’aquestes propostes oficials però hem deixat de banda la posició de les companyies elèctriques i les alternatives a aquest model continuista –això ho tractarem en el següent article.
L’esmentat pla que ocupa aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Uns costos inassumibles?
El mateix setmanari donava un clar avís en els seus articles: malgrat ser clar que “les energies renovables ofereixen l’únic camí per portar el món cap a un futur verd […], Merkel es manté en silenci sobre els grans costos que comportarà aplicar-les.” Aquests costos es deuen a la gran inversió que serà necessària per construir totes les noves infraestructures energètiques i perquè l’energia renovable és més cara que les nuclear i tèrmica (en costos productius, no ambientals).
Una idea bastant transversal és que el preu de l’electricitat pujarà notablement. Aquest és el principal cavall de batalla de les companyies elèctriques: “Enfrontem preus més elevats per l’electricitat,” afirma un directiu d’E.on.

A part que l’electricitat està altament subvencionada per l’Estat en la majoria de països (el consumidor no assumeix directament el seu preu real), la factura energètica mai ha reflectit el cost ambiental que suposa la generació d’energia: emissions de CO2, accidents, desastres naturals i afectacions de salut derivades… Per aquesta raó, l’atòmica acaba resultant l’energia més barata.
El gegant energètic germànic RWE s’atreveix a quantificar aquests nous costos: la companyia calcula que Europa necessita una inversió de 3 trilions (milions de bilions) d’euros per la instal·lació de fonts d’energia verda. Segons ells, això comportarà que el preu del Kilowatt/hora s’incrementi gairebé quatre cops en els propers vint-i-cinc anys, passant dels 6,5 cèntims d’euro actuals als 23,5 cèntims (preu d’Alemanya).
(A l’Estat espanyol haurem d’afrontar dues grans pujades del cost de l’electricitat en els propers anys: la primera en la qual es traspassarà al consumidor la subvenció estatal –prevista aquest mateix any, suposa un augment d’aproximadament el 20%–; i la segona –quan es desendollin les nuclears– en la qual es pagarà la diferència de preu de producció.)

 

Reticències de l’statu quo
No fa falta dir-ho, les empreses energètiques que controlen el mercat alemany –bàsicament RWE, Vattenfall, E.on…–, són les primeres a qui no interessa que es tanquin les centrals nuclears. Aquesta és una font quasi infinita d’electricitat barata (per a elles) i amb molt poques emissions (sense tenir en compte els residus i la possibilitat d’accident, situacions de les quals se n’acaba encarregant l’Estat).
Malgrat els milions d’inversió d’aquestes empreses en nous projectes ambientalment sostenibles (vegeu l’article Revolució energètica I) i en publicitat a favor de la transició a les energies verdes, el lobby energètic pressiona fortament el govern des de fa anys per allargar tan com es pugui la vida d’una font de la qual ara n’extreuen milions en beneficis.
Davant la nova situació, les companyies estan estudiant presentar un recurs constitucional contra la llei aprovada aquest juny. Amb aquest plet, pretenen reclamar al govern beneficis perduts fins i tot de centrals tancades com la de Krümmel, parada el 2009 després de múltiples accidents. A més, després d’haver fet una gran (i exitosa) pressió a la coalició conservadora per la derogació de la decisió de tancament de les centrals, ara defensen que amb la llei de 2001 se’ls garantia més marge d’ús de cada central. Això seria, segons ells, perquè amb l’anterior pla les plantes serien desendollades després d’arribar a un límit individual de kilowatts/hora, una energia que encara generaria beneficis. Amb la nova estratègia, aquest setembre s’atorgarà una data de tancament per cada un dels reactors.

Fins i tot Der Spiegel –un mitjà que no és justament radical, com em deia un conegut alemany– acusa directament les companyies d’estar “treballant per a consolidar l’status quo i fins i tot atacar la voluntat del govern per donar prioritat a l’energia verda.” Empreses de les principals indústries del país també haurien estat intentant alentir el procés per por a que una hipotètica falta de potència perjudiqui a seva alta producció i que calgui assumir preus de l’energia més elevats.
Els avisos més tremendistes parlen de la destrucció de milers de llocs de treball lligats a la indústria elèctrica, com si la transició a les energies renovables no suposés la creació d’una nova indústria. Com és el cas, per exemple, de l’empresa d’Emden Nordseewerke, una antiga companyia naviliera assumida recentment per Schaaf Industrie i reconvertida en proveïdora de molins eòlics. L’exemple és clar: com en tot gran canvi econòmic i repte que ha d’assumir un país no hi ha destrucció de llocs de treball, hi ha reconversió.

 

Els altres actors: partits i mitjans
La votació de la llei al Bundestag va mostrar un gran consens gairebé inaudit que va apropar govern i oposició però que ha allunyat els socis de la coalició governant.
El partit liberal, FDP, ha hagut d’acceptar el tracte (segurament per la posició de feblesa en la que es troba ara) però ha vist trontollar els seus fonaments bussines-friendly davant les reticències de gran part de la indústria.
El resultat mostra que 513 diputats del CDU-CSU, FDP, SPD i Die Grüne van votar-hi a favor. Uns altres 8, presumiblement del CSU, van abstenir-se i els 79 de Die Linke van votar-hi en contra.
Els socis baveresos del partit de la cancillera, el CSU, crítica que el tancament és massa ràpid i que, a causa de la impossibilitat que les energies renovables suplantin la nuclear en aquest temps, hi haurà un increment de la crema de carbó. El partit Die Linke (L’Esquerra) no és que s’alineï amb les companyies elèctriques sinó que considera la proposició com insuficient i pretén incloure a la constitució la prohibició de generar energia nuclear civil o militar.

La transversalitat de la decisió i la gran acceptació que té en la població ha fet que, en general, la premsa escrita majoritària no fos molt crítica amb aquesta. L’excepció és el conservador Die Welt, que en una dura editorial comparava Merkel amb Agàtocles, “tirà de Siracusa”, qui cremà les seves naus en arribar a Cartago, i criticava que encara “ningú sap com la precària recaptació d’energia eòlica i solar ha de ser generada, emmagatzemada i transportada.”
El gran rotatiu de centre-esquerra Frankfurter Allgemaine fou, en canvi, conciliador i assegurà que la decisió de juny “marca el final de l’última gran batalla ideològica entre els alemanys.”
És clar, però que la decisió és definitiva i “un retrocés –tan avui com d’aquí a deu anys– seria un suïcidi polític,” assegurava el Berliner Zeitung.
Esperem-ho.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

El color de Berlín

dimarts , 19/07/2011

El color de Berlín

Quin és el color de Berlín?
El verd dels seus parcs? L’ocre de les llambordes? El taronja blavós de les infinites postes de sol a l’estiu? El blanc de la neu a l’hivern? El gris del mur? El daurat de la Siegessäule? Els tons variats i vius de l’arquitectura berlinesa?

Dir-ho exactament és impossible però una bona aproximació és la que fa The Color of, un web que permet imaginar el color de les coses a través d’un algoritme que usa les fotos de Flickr que tinguin aquesta etiqueta. És maco veure’n el procés.

He conegut aquest web a través del sempre interessat bloc de tecnologia Betes i Clicks.

Primer pas pel reconeixement del pastafarisme a Àustria

divendres, 15/07/2011

Niko Alm, conductor ateu d’Àustria, serà el primer que sortirà a la seva foto del carnet de conduir amb un colador al cap. Però no necessàriament l’últim, ja que l’administració austríaca ha reconegut el valor religiós que pot tenir aquest estri culinari i que permet que sigui vestit en fotografies oficials tal com passa amb el vel islàmic o l’hàbit cristià. Alm ha defensat que el colador és un símbol de la religió pastafarista.

El conductor austríac va començar el seu litigi amb les autoritats vieneses després que aquestes li impedissin de fer-se la fotografia amb una gorra i en comprovar que el mateix criteri no s’aplicava si hi havia fonaments religiosos en la vestimenta. Quan Alm presentà la fotografia amb el colador, l’administració l’obligà a passar un text psicològic, el qual tot indica que passà.
La policia de Viena sosté que “la foto no ha sigut aprovada per raons religioses. L’únic criteri per a les fotografies del carnet de conduir és que ha de ser visible tot el rostre,” segons informa la BBC. Malgrat això i que Alm ha trigat tres anys a veure reconeguts els seus drets com a pastafarista, la religió ha celebrat aquest primer pas com un èxit.
Ara, els plans d’Alm són aconseguir que el pastafarisme sigui reconegut com a fe oficial per part de les autoritats d’Àustria.

El pastafarisme és una religió organitzada al voltant de l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador sorgida el 2005 a Kansas, malgrat “haver existit en secret per centenars d’anys”. Apareix com a resposta a la intenció del consell d’educació de l’Estat americà d’incloure al currículum escolar la teoria creacionista del “disseny intel·ligent” enlloc de la teoria de l’evolució de Darwin.
Tal com es descriu al web d’aquesta religió, el seu principi bàsic és que “l’únic dogma permès a l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador és el rebuig del dogma.” Una altra teoria curiosa de la fe espaguetista és la que lliga la desaparició del nombre de pirates, els pastafaristes originals, amb l’increment de la temperatura global.
Tot plegat pot semblar per riure, però cal avisar que en el pastafarisme “qualsevol cosa que sembli humor o sàtira és pura coincidència.”