En bicicleta pels espais naturals del món

dimarts , 12/07/2011

© Brais Palmás (de braispalmas.com)

Aquest matí, Brais Palmás agafarà la bicicleta i marxarà cap al mar Bàltic. Fa un any i un mes que va sortir de Pontevedra (Galícia) amb el projecte Samana, que l’ha de portar fins al Vietnam a través dels espais naturals d’Euràsia al llarg de tres anys. Malgrat que no es troba confortable a les ciutats, aquest últim mes s’ha estat a Berlín, on hem pogut parlar del seu projecte.

Samana vol donar un toc d’atenció a la societat europea, centrar la mirada en alguns espais naturals protegits del món per retratar-ne la biodiversitat i conscienciar l’afectació que les nostres accions tenen en el seu fràgil equilibri. La seva és una ruta amb bicicleta per apropar-se més al paisatge, comprendre les distàncies reals que separen aquests espais i unir-les en el seu camí.
Per què de Galícia fins al Vietnam? “No es pot anar més lluny sense usar un altre transport que la bicicleta.” El seu trajecte demostra que amb molts pocs recursos, “amb el que es pot portar en una bici”, és possible viure durant molt de temps i realitzar un gran projecte. Demostrar que hi ha alternatives, com per exemple “treballar menys, guanyar menys però viure més.” Tot això m’ho explica mentre prenem una copa de batut fet a partir de fruita recuperada del que ha rebutjat un supermercat proper.

El projecte, que es pot seguir també a Facebook, començà el Dia Mundial del Medi Ambient 2010, Any de la Bioesfera. L’ha dissenyat ell, cercant-se els patrocinadors (entre ells Nokia o Massi) i els col·laboradors i organitzacions que el recolzen (WWF, Hi-Tec, Powerex…). La ruta fa més de 15.000 quilòmetres en línia recta i abans de sortir de la ciutat en porta exactament 6.204. Després d’haver recorregut gran part de la península Ibèrica, prop de Grenoble, un aparatós accident el va obligar a parar dos mesos i mig.
Reprengué la ruta a Frankfurt, i, a Alemanya, ha visitat els parcs nacionals de Kellerwald Edersee, Hainich i Sächsischen Schweiz, entre d’altres espais naturals. Contactant amb els parcs, aconsegueix allotjament i manteniment, així com visites guiades i informació privilegiada dels espais que visita.

De les reserves de bioesfera alemanyes no en té, però, bones impressions: “són excessivament petites i no compleixen la funció de conservació,” em diu, “manquen enllaços amb l’exterior, l’ecosistema s’aïlla i es fa petit.” A més, “s’han eliminat pràcticament els depredadors naturals i algunes espècies han crescut massa,” desequilibrant el medi i fent necessària la intervenció de la caça, activitat molt característica d’Alemanya. A diferència de l’Estat espanyol, els parcs tenen massa trànsit de persones i “a vegades no saps si estàs a la ciutat o a la natura.” L’explotació turística és excessiva: “estem protegint un espai o tornant-lo un lloc turístic?,” es pregunta. Suposem que això es deu a la gran accessibilitat dels parcs alemanys, ja que al país no hi ha muntanyes.
El trencament del desenvolupament natural es nota en el comportament dels ocells, els quals ja no cacen perquè saben on són les zones de pícnic, o en el de les guineus, moltes de les quals mengen de la mà dels visitants.
Del seu pas per Alemanya, n’han deixat constància els diaris Thueringer Allgemeine i Wirtschafts Spiegel.

Aquest mes que s’ha quedat a Berlín no s’ha estat quiet, però. Ha aprofitat per visitar algunes granges industrials per documentar l’afectació que provoquen aquestes al medi ambient, a l’economia i l’equilibri mundials. Parlem del respecte als animals, els mètodes de producció abusius i els efectes col·laterals d’aquests: “si s’acabés la ramaderia als països desenvolupats, s’acabaria la fam a tot el món.” Ara, en Brais només menja carn que sap que prové d’explotacions racionals i respectuoses amb els animals.

Avui en Brais ha agafat la bicicleta i ha fet, incansable, cap al Parc Natural de Usedom, des d’on entrarà a Polònia per continuar la seva ruta cap al Vietnam. Tal com va escriure María Manrique en el primer aniversari de la travessia: “i pedalejant, després de 365 dies, continua Brais Palmás i el seu projecte Samana. No per parlar únicament un dia de medi ambient, sinó per no deixar-ho de fer durant tot el seu camí.”

Reportatge dels Amics de les Arts a l’Entrelínies

divendres, 8/07/2011

[tv3 3609410]

El dimecres d’aquesta setmana es va emetre finalment el reportatge sobre el tour dels Amics de les Arts per Alemanya al programa Entrelínies de TVC. El reportatge de Joanna Pardos segueix durant els últims dies el final de l’estada dels catalans, que va acabar amb un magnífic concert a Berlín.

Els Amics de les Arts van fer una gira per algunes universitats alemanyes el passat maig per trobar-se amb alumnes de català que han estat treballant en les seves lletres al llarg del curs i parlar de Catalunya i la situació de la cultura i la llengua. En vam deixar constància en una llarga entrevista amb ells a l’article Els Amics de les Arts a Berlín. El tour va ser organitzat pels lectorats de català del país germànic i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull (la seva delegada a Berlín fa una participació estelar al reportatge!) així com de la Delegació de la Generalitat a Alemanya pel concert final.

 

Per cert, al vídeo hi surt un servidor fent fotos de la xerrada que van fer els músics a la Humboldt Universität (amb cara de fotògraf professional, si se’n pot dir així…).

Moda subterrània (literalment)

dimarts , 5/07/2011

BVG Fashion Station
Els passats 30 de juny i 1 de juliol, una de les andanes de la línia U5 d’Alexanderplatz es convertí en botiga i aparador de la moda de 14 estudis i botigues de disseny berlineses. Al llarg de tota l’andana, un tren serví per acollir les tendes i diferents espais s’habilitaren per acollir una lounge, un saló de maquillatge i una passarel·la de moda.
La BVG Fashion Station es fa en el marc de la Mercedes-Benz Sommer Fashion Week que se celebra aquesta setmana.

Aquesta és la crònica en vídeo d’una de les marques participants

[youtube haDEAdlY3uU]

Gespenster: fantasmes a la pantalla

divendres, 1/07/2011

Nina, una noia que viu en un orfenat psiquiàtric coneix casualment Toni, una jove misteriosa i inestable que l’arrossega en un espiral de decadència social i moral que derivarà, per a la petita, en un viatge iniciàtic frustrat. Paral·lelament, Pierre va a buscar la seva dona Françoise a un psiquiàtric berlinès per tornar-la a casa i mentre ell s’absenta per una breu entrevista ella se’n va a voltar per la ciutat. La trobada de Françoise amb Nina, a qui la francesa identifica com la seva filla perduda 10 anys enrere, despertarà en les dues falses esperances de trobar una sortida a la seva caiguda sense fi. Les dues, però, acabaran fracassant de nou.

Aquest és l’argument de Gespenster (en alemany: fantasmes). I crec que el títol s’escau molt bé a aquesta pel·lícula que no és sinó una “imatge mental, especialment il·lusòria o enganyosa” (DIEC). El desenvolupament dels esdeveniments és fràgil i inconsistent i, si bé se li pot donar un marge de confiança, en alguns moments l’acció frega nivells de credibilitat zero i l’espectador ja no sap com asseure’s per seguir acceptant uns fets forçats i desnaturalitzats (d’altra banda, una tònica general al cinema d’autor (sic.) alemany contemporani).
Els personatges són fantasmes que deambulen sense omplir l’acció en un Berlín fred i distant (i no ho dic justament com a compliment per al localitzador d’escenaris); els actors actuen fantasmagòricament i sense ànima; el director resta desaparegut (és un fantasma?) en una cinta plana i sense interès… Al final, l’espectador té la sensació de no haver vist sinó una fantasmada.

 

Gespenster
Director: Christian Petzold
Guió: Harun Farocki i Christian Petzold
Amb Julia Hummer, Sabine Timoteo, Marianne Basler

El model alemany del mercat laboral

dimarts , 28/06/2011

[tv3 2971190]

Ara que torna a estar sobre la taula la reforma del model del sistema laboral que tenim a l’Estat, pot anar bé fer un cop d’ull a aquest documental del programa Valor afegit de TVC sobre el model Alemany. El reportatge va ser emès ara fa un any i retrata molt bé com funciona aquest mercat laboral que va aconseguir mantenir la taxa d’atur en un màxim del 8% i ja fa temps que l’està reduïnt.

Hi destaca una explicació del sistema de reducció de l’horari laboral, Kurzarbeit (treball curt), que s’expandí al país arrel de la crisi. Aquest permet que una empresa no hagi d’acomiadar treballadors a la vegada que, a través de subvencions de l’Estat, assegura que pràcticament tots mantenen el 90% del sou i, a més complementen la seva formació a les hores deslliurades. El punt negatiu del sistem és que aquest és tan rígid que no permet canviar de feina als treballadors que se’ls hi aplica.

En una segona part, el reportatge tracta sobre l’auge de les empreses unipersonals, fetes sobretot per joves amb molta llibertat i flexibilitat (com per exemple treballar en oficines d’apecte precari). El problema d’aquestes empreses és que molts cops els autònoms només arriben a pagar-se plans sanitaris basics, oblidant les pensions.

Per acabar, es parla de la formació professional, una branca educativa molt reconeguda a Alemanya que, amb el sistema dual que combinca temps a l’empresa i a l’aula, és una porta quasi segura d’entrada al mercat laboral.

No oblida el programa dels problemes al país del creiexement enorme que hi ha de la subcontractació, que en la majoria dels casos comporta salaris baixos i representa un perill pel mercat laboral. I també a Alemanya es reclamen més reformes, una evolució de Hartz IV (programa de subsidis per desocupació) per abaratir el treball.

Premi a la rehabilitació del Neues Museum

divendres, 24/06/2011

neues museum berlin hdr

Foto de out-door-pic's, via Flickr.com

Dilluns passat es lliurà a Barcelona el Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea – Mies van der Rohe 2011 a l’estudi David Chipperfield Architects en reconeixement a la rehabilitació del Neues Museum de Berlín. El projecte va ser fet en col·laboració amb el també britànic Julian Harrap. La Menció Especial del premi a l’Arquitecte Emergent fou per Bet Capdeferro i Ramon Bosch per la seva feina a la Casa Collage de Girona (projecte que, per cert, formà part de les jornades Matèria Sensible que tingueren lloc el gener a Berlín).

La reconstrucció del Neues Museum ha estat qualificada com “un assoliment extraordinari” per Mohsen Mostafavi, president d’un jurat que ha valorat especialment “el bon enteniment entre l’arquitecte i el client, que ha possibilitat una solució d’èxit en un edifici de gran importància històrica.”
Aquest fou el segon dels cinc museus que actualment conformen l’Illa dels Museus, al centre de la ciutat, alçat després de l’Altes Museum (Museu Antic). La seva construcció va acabar el 1855 però menys d’un segle després fou majorment destrossat en els bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
Fins el 2003 restà tancat i serví com a magatzem dels altres museus. Llavors començaren els treballs de restauració, definits com a “intervenció complexa” per El País i que duraren fins l’octubre de 2009, quan la ciutat s’alegrà que la ciutadana més il·lustre, la Nefertiti, tornés a la seva residència original.
L’objectiu de la intervenció de Chipperfield era mantenir l’estructura original a la vegada que es creaven nous espais expositius. El jurat ha destacat que s’ha aconseguit “unir el passat amb el present en una sorprenent mescla d’arquitectura contemporània, restauració i art.”

El lliurament de premis va estar presidit per la comissària europea de Cultura, Educació, Multilingüisme i Joventut, Androulla Vassiliou, i l’encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El guardó consta d’una escultura que representa el Pavelló Mies van der Rohe i d’un premi en metàl·lic de 60.000 euros pel principal i 20.000 euros per la Menció.
La comissària confia que el premi “animi més inversors públics i privats a potenciar l’immens talent que tenim a Europa en el camp de l’arquitectura contemporània.”

La notícia ha sigut destacada aquesta setmana per l’oficina de la Comissió Europea a Catalunya i les Illes Balears.

L’idil·li alpí xinès

dimarts , 21/06/2011

El poble original (© Christian Parzer, de spiegel.de)

Entre un bosc de verd esclatant ple de cucuts i un calmós llac pel que navega silent una barqueta, a la falda d’una muntanya aresta i imponent s’aixeca un bucòlic poblet de casetes de fusta noble amb porticons pintats de verd i flors ufanoses als ampits, teulades de pissarra d’angle perfecte i església de pedra amb un alt campanar. La imatge ens transporta immediatament als Alps, a les idíl·liques viles suïsses o austríaques… doncs no: és la Xina.

I és que una empresa xinesa té planejat copiar amb tot luxe de detalls el petit poble de Hallstatt, a l’Alta Àustria. La població de poc més de 800 habitants, que és Patrimoni de la Humanitat, és la viva imatge de les tradicions, arquitectura i bellesa alpines i agrada molt al país asiàtic. Sembla ser que des de fa mesos, arquitectes xinesos visiten el poble per analitzar-ne tots els racons i recrear-los fidelment a la província de Guangdong.
L’alcalde va tenir notícia de la intenció dels xinesos fa unes setmanes: als asiàtics els hi agradaria construir “algunes cases a l’estil de Halstatt”. Al final seran algunes més, de fet totes, església i llac inclòs. La població ha rebut la notícia amb recel, i ja han aparegut les primeres reaccions com la de Monika Wenger, propietària de l’Hotels Grüner Baum: “no deixarem que copiïn el nostre poble així com així.” Per altra banda, l’oficina d’informació turística ho veu com un “regal” i una “gran oportunitat de publicitat” al mercat xinès, empresa que d’altra manera seria massa cara, afirma Pamela Binder de l’associació de turisme de la regió.

“Sembla una broma,” en deia el diari austríac Kurier, però els plans estan molt avançats i en els propers mesos, les autoritats xineses preveuen reunir-se amb l’alcalde de Hallstatt amb l’objectiu d’aconseguir una “cooperació” per part de la població.
Malgrat que no és clar si és legal copiar un poble patrimoni de la UNESCO, no és el primer cop que la Xina copia pobles, barris o ciutats occidentals senceres. Ja hi ha el cas del poble anglès de Dorchester –copiat fil per randa–, de petites Barcelones o, més recentment, un projecte per recrear Cadaqués sencer.

La responsabilitat dels continguts publicats a Alemanya

divendres, 17/06/2011

La participació ahir al matí dels components de l’Acampada de Plaça de Catalunya Manu Simarro i Hibai Arbibe a la tertúlia del Món a Rac 1 i la seva insistència en reclamar que ningú els representa i no acceptar la responsabilitat que l’Assamblea té en la crida “Aturem el Parlament” em va recordar l’ús que s’ha de fer a Alemanya de la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts.

A Alemanya, tots els documents publicats i difosos públicament han de portar obligatòriament la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts. Això, que vol dir aproximadament Responsable en Relació al Dret de Publicació i que s’escurça ViSdP, identifica la persona qui, segons la llei de publicació, és avalador del contingut publicat en un document, diari, revista, llibre…
La signatura ha de constar en un lloc visible i conté, normalment, del nom del responsable i una adreça postal. No és obligatori en publicitat, documents d’informació o invitacions a esdeveniments. També s’usen els termes Impresum o Sitzredakteur.
Si bé aquesta llei no obliga directament a la identificació dels responsables de continguts penjats a internet, sí que moltes pàgines web ho aclareixen a través de l’apartat Impresum.

Al Land de Berlín, segons la llei de premsa aprovada el 1965, aquesta norma s’aplica a tots els “mitjans de la premsa […] i a la difusió de determinats escrits, suports de so, representacions d’imatges amb o sense lletra i partitures amb text o explicacions.” (§6.1) I tal com diu l’article §7.1: “han de ser anomenats el nom o empresa i lloc de residència o seu del negoci de l’impressor i de l’editor.”
Així mateix, les publicacions distribuïdes sense la identificació del responsable de continguts són retirades i el difusor pot ser penalitzat (§21).

 

Vaig tenir coneixement d’aquesta norma quan ho vaig veure en un pamflet que convocava a la manifestació del Primer de Maig de 2007. Després m’hi he anat fixant i no deixa de sorprendre comprovar que la gran majoria dels documents ho porten escrit, encara que siguin dels grups més radicals i cridin a la revolució en contra del sistema.
Ho trobo una mesura interessant a favor de l’acceptació de responsabilitats dels fets que hom proposa, difon o en participa. Ignoro, però, quin adaptació podria tenir a Catalunya i quins arribarien a ser els efectes legals en el cas que els fets viscuts dimecres que m’hi han fet pensar fossin “delicte greu”.

Berlín és un Karneval

dimecres, 15/06/2011

Cartell del Karneval (de karneval-berlin.de)

Aquest passat cap de setmana llarg es va celebrar als carrers de Kreuzberg el Karneval der Kulturen, la trobada multicultural més important i massiva de la ciutat i de tot Alemanya.
El Carnaval de les Cultures és una celebració festiva de la diversitat i l’intercanvi cultural organitzat pel Werkstatt der Kulturen in Berlin-Neukölln (Taller de les Cultures) des de 1996. Sempre es festeja el cap de setmana del Pentecosta al barri de Kreuzberg, el qual ha concentrat tradicionalment el major percentatge d’immigració de fora d’Europa –però cada cop menys.

El Karneval consta d’una fira mescla de productes típics, menjar i informació de les diverses cultures i països participants, així com diversos escenaris amb música i representacions teatrals. Però l’atracció principal, no cal dir-ho, és la rua, on hi participen més d’un centenar de comparses que competeixen en originalitat i bellesa. La processó recorre durant quasi deu hores tot els carrers Hasenheide i de Gneisenaustraße, des de Hermannplatz fins a Yorckstraße.
Els últims anys hi han participat més de 3.000 persones, i gairebé un milió hi ha assistit. La gran afluència de públic i importància cultural que ja adquirit el situa al costat dels carnavals moderns europeus com els de Notting Hill a Londres o el Zomercarnaval de Rotterdam.

La importància del Karneval berlinès rau en la possibilitat que brinda a les moltes cultures que formen la ciutat a presentar-se als seus conciutadans, sent una oportunitat única de participació per a molts habitants independentment de la seva procedència o estatus social.

El Werkstatt der Kulturen és una organització transcultural que treballa per una entesa entre les diferents ètnies que conviuen a la ciutat. És un “lloc del diàleg i el moviment entre homes de diferents nacionalitats, cultures i religions,” tal com es defineixen a ells mateixos. Pel Taller, “Berlín és avui una ciutat heterogènia ètnicament, religiosa i cultural, i s’ha posicionat, després de la reunificació alemanya, al centre de l’interès internacional com a símbol del camí cap a una Europa unida.”

El Karneval és una realitat palpable i demostra, un any més i en plena onada europea neo-txenòfoba, que el Multikulti és ben viu!

 

Gràcies a la Laia V. per l’ajuda en la traducció.

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011

Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.