Va despuntar quan era jove però una lesió inoportuna el va deixar fora dels terrenys de joc durant un llarg període de temps. Lluny de fer l’esforç per poder obtenir una plaça a la màxima categoria, va preferir mantenir-se en un divisió més humil, on pogués fer la seva feina tranquil·lament i sense massa rebombori mediàtic. Al cap i a la fi, el seu director esportiu no li va donar mai crèdit suficient com per a esdevenir un fora de sèrie, sinó que ja es conformava amb un jugador de segona fila i capaç de fer uns quants gols en meridià fora de joc. No va tenir la fortuna d’heretar un regne. I encara menys un emirat. Es va conformar, contra tot pronòstic, amb una denominació un xic curiosa que barreja la llegenda literària amb un cert component màgic: ser un sultanat.
Oman, geogràficament ubicat en un indret privilegiat, va néixer per estimar a la mediocritat. No voldria pas que aquesta afirmació tan taxant resultés negativa per als interessos del país i menys encara per a tots aquells amants d’aquest antic regne portuguès. La mediocritat, per a què no dir-ho, també pot ser bona. Si tenim en compte els tres països que envolten les dunes màgiques d’Oman, podem afirmar sense cap dubte que el territori gaudeix de la moderació que semblen no tenir els seus veïns més propers.
Muscat, capital d’Oman, i el seu amic més influent, Dubai, han desenvolupat una curiosa versemblança que sembla que tot just ha acabat de començar. Després de què els Emirats Àrabs Units decidissin unànimement que la importació d’obra barata podria ser una bona solució per finançar la seva constant megalomania, Oman va decidir que, com a mínim, li havia de donar una oportunitat a aquesta iniciativa. El resultat ha estat comprensiblement sorprenent: la seva economia s’ha multiplicat considerablement durant els últims anys gràcies a la diversificació de les seves activitats comercials i, com no podia ser d’una altra manera, per la petita ajuda dels seus escassos jaciments de petroli i gas natural.
Muscat
Aquesta nova realitat econòmica s’ha traslladat d’una forma més que palpable a tot el país, però en especial a la seva capital. Si no fa massa anys el país estava farcit d’habitants autòctons, en l’actualitat hi trobem un altra Little India, com ja sembla que comença a ser habitual a l’Orient Mitjà. A diferència dels Emirats, els omanites sí que exerceixen tot tipus d’activitats professionals, fins i tot la de la taxista, on a Dubai sembla que sigui una professió reservada exclusivament per als pakistanesos. Com a curiositat (i també com a diferència amb els Emirats), a Muscat i a tot Oman sí que està permesa la mendicitat al carrer. De fet, no és massa complicat veure locals demanat almoina a les principals vies de la ciutat, evidenciant un factor que oficialment no existeix a la ciutat de Dubai: l’atur.
Tot i la transformació que ha experimentat el país, encara dista una eternitat del creixement de Dubai. Muscat ha preferit mantenir l’espectacularitat de la que un dia van lluir els seus edificis més representatius i, per mantenir aquesta herència del passat, totes les noves edificacions han mantingut l’estètica que un dia, van fer d’Oman un dels països més rics del món degut a la exportació d’encens. Actualment, queda molt poc de l’imperi que un dia va jurar que no tornaria a emprar la paraula pobresa. Sense cap mena de dubte, Dubai ha encisat gran part de les majors poblacions que l’envolten i, d’alguna manera, ha estat el model on s’han emmirallat la gran majoria d’economies emergents basades en les seves noves incorporacions d’or negre. Kazakhstan i Azerbaidjan, són els nous benvinguts.
La meva visita a la capital no em va deixar indiferent. Muscat és una autèntica meravella sobretot si ho avaluem en base al patrimoni històric de Dubai. Les fortaleses d’origen portuguès així com un impressionant conjunt arquitectònic on hi trobem els principals òrgans governamentals, mereixen una escapada per la principal ciutat d’Oman. Tot i això, el turisme encara es resisteix. Durant la meva estada vaig poder comptar un total de 8 persones que, a jutjar per les seves característiques fisonòmiques i altres més purament materials, no havien trepitjat el país amb massa assiduïtat. No hem d’oblidar que fins a principis de la dècada dels 90, cap turista podia trepitjar el trepidant i altament recomanable sultanat d’Oman.
P.D.: El primer cop que ho vaig sentir em vaig quedar molt sorprès. Es veu que el ciutadà que tingui més cura del medi ambient i faci bandera de la sostenibilitat, gaudeix del privilegi d’anomenar-se Sultà d’Oman. Que qui ho determina o amb quins criteris? Això no només ho pot determinar el seu homònim. Sorprenentment, però, encara és hora de què trobi el primer contenidor específic per cada residu.
Miquel Nadal Vela va néixer a Lleida el mateix any que es produí una de les nevades més antològiques que es recorden al Segrià. La primavera del 1985, però, va arribar a temps per escalfar lleugerament l’ambient festiu del dia 2 de maig. Psicòleg de formació i escriptor ocasional, va decidir formar-se en l’àmbit de la Psicologia del treball. Actualment es troba a Dubai amb la finalitat de realitzar unes pràctiques al primer hotel mallorquí ubicat a l’Orient Mitjà.
ian fletcher
26/08/2012 11:27
Molt millor que Dubai, en Oman hi ha mes llibertat, i mes historia (implicant mes cultura).
Un cop passada l’independencia de Catalunya, m’agradaria visitar a Oman.