Arxiu del mes: desembre 2010

Horaris laborals forassenyats

divendres, 31/12/2010

A la feina, a Alemanya, els companys a dos quarts de dotze ja criden “Mahlzeit” i fan gestos per anar a dinar. “Mahlzeit” és una paraula que no existeix traducció al català. Seria com dir, “temps de menjar” o “hora de menjar” i no només es fa servir per avisar a la gent que és hora d’anar a dinar, sinó que és la salutació que es diu, en comptes de dir bon dia, quan et creues amb un altre company alhora d’anar a dinar.

Al Casino, que és el nom que rep la cantina de l’empresa, obre a les onze del matí i tanca a la una del migdia. Hom pot preguntar si és anem a dinar tant d’hora perquè entrem més aviat a la feina i la veritat és que no. Tenim horari flexible i normalment entrem entre les vuit del matí i dos quarts de nou. N’hi ha que entren a les set del matí, però la majoria ho fan a les vuit. Ara bé, ningú fa un forat per anar a esmorzar una vegada has entrat a treballar.  Tothom ve ben esmorzat de casa.

A dos quarts de dotze jo no tinc gaire gana per anar a dinar, malgrat he esmorzat a dos quarts de vuit. Per a aquest motiu, no menjo gaire. Només un plat i sense postres.  Com que tenim quaranta minuts per dinar, abans de dos quarts d’una ja estem tots al despatx treballant. De fet moltes reunions es programen a la una. Molt poques reunions a les tres de la tarda i pràcticament cap a les quatre. De fet a partir de les cinc de la tarda, la majoria comença a plegar de la feina. És comprensible que si a les dotze del migdia has dinat (i poc), a partir de les cinc, ja tens gana i com que portes ja quatre o cinc hores treballant, hi hagi ganes de marxar cap a casa. Per això quan hi arribes, normalment abans de les sis del vespre, es fa el sopar. A partir de les set ja ho has fet i tens tot el vespre i nit per fer activitats culturals, d’oci o esport o senzillament quedar-te a casa, fent bricolatge, o llegir, o estudiar o navegar per  Internet. Un capítol a part, és quan tens canalla, però això ja ho explicaré en un altre article.

Els horaris a Catalunya són ben diferents. Per culpa del transit i de les dificultats de transport públic per anar de casa a la feina, t’aixeques igual o fins i tot abans que a Alemanya,  per arribar més tard al despatx. Després, a les deu o les onze has de parar per fer un mos, perquè fins a l’una del migdia, cap restaurant o la cantina de la feina no obren per poder-hi dinar. Normalment s’hi va a dinar a les dues del migdia, és a dir, entre cinc i sis hores des de què es comença a treballar. Lògicament hi ha molta gana, i es menja dos plats i postres. Tot plegat far que es necessiti més temps per dinar,  i sobretot, amb la panxa ben plena, costa tornar a començar a treballar. Cal fer un cafè ben cargadet per resistir la temptació de fer migdiada. Dit i fet, fins ben passades a les tres, els despatxos no comencen a funcionar en ple rendiment. A les cinc de vespre en prou feines fa dues hores que es treballa i per això, molts despatxos fins a les set de vespre encara hi ha gent treballant. Amb el transit que hi ha a ciutats com Barcelona, arribar a casa abans de les vuit de vespre ja és un èxit. Preparar el sopar i sopar, fa que abans de dos quarts de deu del vespre, sigui difícil poder fer cap activitats cultural o social.

Per això a  Karlsruhe moltes activitats culturals i d’oci, com el cinema, teatre, concerts de música…etc comencen a les vuit del vespre o abans i a Barcelona, abans de les deu molt poques ho fan. Hi ha unes dues hores de diferencia entre un país i un altre i això per mi, penalitza molt l’activitat civica-cultural de la societat civil catalana.

Tot plegat fa que o bé, els alemanys respecte als catalans, poden dedicar dues hores més a la cultura o a activitats civils, o bé que els alemanys poden dormir més cada nit i això segur que ajuda a millorar el rendiment al treball com també a les activitats culturals que es facin al vespre.

Sempre he dit entre els meus amics, que el dia que Catalunya esdevingui un nou Estat, hauríem d’aprofitar per canviar l’horari laboral per semblar-nos més a l’horari europeu i no pas a l’espanyol.

La llum de Catalunya

diumenge, 26/12/2010

Molts amics em pregunten que és el que més enyoro de Catalunya pel fet de viure a Alemanya. Tothom em parla que deu fer molt fred. Jo els contesto que el que realment enyoro és la llum.

El fred és quelcom suportable, només cal anar ben abrigat.  De fet tampoc a on jo visc fa tant de fred comparat amb certes ciutats de l’interior de Catalunya (Jo diria que a Karlsruhe deu fer el mateix fred que a Puigcerdà). Però el que si que és difícil és veure el Sol durant moltes setmanes a l’hivern. Sempre hi ha un cel gris metàl·lic que ho cobreix tot. Els núvols no s’entreveuen perquè el Sol no té prou força i la seva llum no els travessa mostrant la seva forma. De fet et dóna la sensació que el cel no tingui molta alçada. Sembla més aviat que estiguis sota una gran carpa grisa difuminada de color metàl·lic.

El dia que surt el Sol, cosa que enguany des de finals de novembre fins ara potser es pot comptar amb els dits d’una ma, aquest és tant baix, que al pic del migdia en prou feines arriba a l’alçada de les nou del mati a Catalunya. Per això el Sol no escalfa i la seva llum és freda. L’ambient que hi ha fora, junt amb un vent sempre glaçat que bufa, és veritablement gèlid.

Tot plegat fa que siguin trists i poc agradables els hiverns a Alemanya. Uns hiverns que es fan durs i llargs, de fet duren des de novembre fins a març.

Ara però, estem a Catalunya per passar les vacances de Nadal. Vam arribar a la matinada del divendres 24 després de conduir tota la nit. Eren les sis del matí quan arribarem a Blanes a on hi ha a la casa dels pares. Era fosc i plovisquejava una mica. Però al llevar-me al migdia després de dormir una mica, tot i ser un dia nuvolat, vaig estar content. Podia veure’ls finalment: núvols amb els matisos de grisos, des de color plom fins els de color cendra. Núvols que mostraven majestuosos les seves formes mentre omplien el cel però que deixaven prou espai perquè uns raigs de llum els entravessessin. Cap al vespre fins i tot vaig poder veure la posta del Sol magnifica. Una posta de Sol amb tot els colors taronges que hom es pot imaginar que il·luminaven  el cel de ponent.

Però el que ha estat magnífic, sublim,  i un èxtasis pels ulls,  ha estat ahir, dia de Nadal i també avui, dia de Sant Esteve. Un cel blau amb un Sol radiant, que il·luminava el paisatge meravellós de la Costa Brava sud i escalfava l’ambient, com només es pot sentir a  Alemanya a partir de la primavera.

Amb la meva dona no ho hem desaprofitat i  hem  anat a caminar pel matí. La dona s’ha portat d’Alemanya l’equip de walking que es va comprar aquest estiu amb els seus bastons corresponents. Allà ella hi va amb les veïnes pels boscos que tenim a prop de casa. Jo també algun cop hi he anat al vespre a l’acabar la feina. Però a l’hivern a les quatre ja fosqueja. No veus res més que troncs i troncs d’arbres alts amb algun prat verd, que per la manca de llum, perd la força vital que té aquest color.  A l’hivern els boscos d’Alemanya són trists: arbres pelats i cap sotabosc que no sigui fullaraca. Només si està nevat, amb el color blanc de la neu, és una mica més divertit pels ulls. Però al cap d’un parell d’hores de caminar, per molt ben equipat que vagis, comences a sentir el fred als peus.

Però quina diferència amb caminar per a Catalunya. Sobretot ahir caminant per la cala Treumal, cala Santa Cristina o avui pel Castell de Sant Joan i la cala Sant Francesc. Quin goig!.  Quina llum!. Quin paisatge!

Camines i el temps s’atura. Perds la noció del temps. La dona em comentava que era com estar al paradís. La vegetació amb arbres verds, el sota bosc perfumat de romaní, l’immens blau del mar que ens acompanya amb blanques escumes en trencar les onades a la platja i la llum del Sol que  il·lumina un cel blau pur, és una alegria per l’anima d’un immigrant.

La dona i jo, ens carregem d’aquesta llum per poder resistir els propers tres mesos grisos amarats per un gèlid entorn que ens espera a Alemanya quan tornem d’aquí dues setmanes.

Estic escrivint aquestes ratlles quan són dos quarts de sis del vespre. Des de la finestra de la casa dels pares veig el mar i a fons la línia de l’horitzó del cel. Avui es veu clarament la separació del mar i el cel. El mar és blau marí i el cel és blau clar que es difumina cap un vermell que més a amunt torna a ser blau cel. El Sol fa estona que s’ha amagat a dormir fins demà deixant un reguitzell de colors taronges. En pocs minuts, serà fosc i donem les gràcies per haver gaudit d’aquest regal de Déu.

Realment no et dones compte del què tens fins que ho deixes de tenir-ho. Malgrat ho intuïa quan hi vivia, fins ara que porto ja quatre hiverns fora de casa, no ho havia notat tant. Potser perquè aquesta tardor i hivern, és molt dur a Alemanya.  No sabeu quina sort que teniu els que viviu a Catalunya de gaudir del paisatge i sobretot de la seva llum.

Espero que un dia aquesta mateixa llum ens il·lumini per poder ser un Estat dins d’Europa. Espero que sigui aviat.

La Immersió lingüística a Alemanya

dijous, 23/12/2010

Nosaltres vivim a la ciutat de Karlsruhe a l’estat de Baden-Würtemberg. Aquesta ciutat, seu del Tribunal Constitucional d’Alemanya i del Tribunal Suprem del Penal, està uns 20 quilometres de la frontera amb França i uns 60 quilometres de la capital d’Alsàcia que és Estrasburg.

Els meus dos fills petits estan escolaritzats a Alemanya. La Nina que té 5 anys encara va al Kindergarden o Escola Bressola. Com que és concertada d’una institució catòlica ahir com el darrer acte abans de les vacances de Nadal. Fou una representació d’una espècie de pastorets a l’alemanya a l’església del barri. La Nina feia de patge que anunciava la bona nova.

El Jan que té 7 anys, ja fa el segon curs a la Grundschule o Escola primària. A Alemanya comencen l’escola als 6 anys. Fins a aquesta edat van al Kindergarden i no els ensenyen ni sumar ni llegir, en prou feines, els colors i algunes lletres.  És passen el dia fen activitats manuals, jugant i també excursions. Quan fan els 6 anys un funcionari fa una prova de nivell a cada infant per determinar si té problemes auditius o intel·lectuals. Si és aixì el porten a una escola especial durant un any abans de deixar-lo entrar al Grundschule. Molts infants de pares estrangers no passen la prova perquè alguns funcionaris confonen nivell intel·lectual amb el nivell de la llengua parlada. Per sort, el nostre fill Jan ho va superar perquè la meva dona quan vam venir a Alemanya va decidir parlar-li l’alemany. El Jan tenia dos anys i mig  i havia aprés el català tant a casa com a l’escola bresol. Gràcies això i a la total immersió en Alemany al Kindergarden, el Jan parla l’alemany ara molt millor que el català (Cosa que em fot i m’entristeix, malgrat ho entenc)

Però quan entren al Grundschule la festa s’acaba. Suposo que per això el primer dia d’anar a l’escola primària tots els infants van amb un gran con ple de llaminadures que és diu Schultüre. Deu ser per compensar amb el que es trobaran els propers dies.

El primer any el pobre Jan va estar setmanes queixant-se que no volia anar-hi. Cada dia al matí quan el portava amb el cotxe, plorava dient que volia tornar al Kindergarden. Els collen molt amb la llengua i amb les matemàtiques. Cada dia tenen dos o tres hores de deures. Els pares han d’estar-hi molt a sobre si no volen que el seu fill acabi repetint el curs.

La Grundschule és totalment gratuïta, ni tant sols hem pagat cap llibre, perquè tot li donen amb fitxes que són fotocopies. Nosaltres, bé millor dit, la meva dona, no li va fer gràcia l’escola que teníem ben a prop de casa, a uns 300 metres, i va voler portar-lo a una que està al centre de la ciutat, a quinze minuts amb cotxe , que fan servir el sistema Montessori però és igualment publica. Va ser necessari justificar-ho molt bé poder-ho canviar de l’escola assignada inicialment, però estem contents de la decisió.

A aquesta escola, a part de seguir el sistema Montessori, tenen una altra curiositat, es pot escollir si vols immersió lingüística en francès. Dels cinc grups que hi ha, dos són en francès com a llengua vehicular. Això no ho fan a les altres escoles, només a aquesta i no sé si pagant un extra. Però independentment d’això, per poder anar a fer el Batxiller per poder optar anar posteriorment a la Universitat, es demana un nivell d’alemany igual que les altres escoles.

A Alemanya a l’acabar l’escola primària, als nou o deu anys, es fa una prova d’aptitud, que junt amb l’opinió dels professors aconsellen als pares el futur educatiu de l’infant. Dic aconsellen en cursiva perquè jo diria que més aviat pressionen als pares perquè triïn l’escolarització secundaria del seu fill que els professors consideren més adient pel nen.

A Alemanya l’escola secundaria, que comença als deu anys, té tres branques o vies educatives:

Hauptschule o escola bàsica: a on els alumnes reben una formació general bàsica que els habilita per poder exercir un ofici o ser obrers o pagesos. Dura entre cinc i sis anys.

Realschule o escola secundaria professional: se situa entre l’escola bàsica i l’escola de batxiller. Es dóna una formació general més ampliada que l’anterior. Acaben amb un títol  mitjà que permet cursar estudis superiors ampliats, com escoles tècniques professionals. Seria com era abans eren les escoles professionals a Catalunya. També permet accedir al nivell secundari superior del Batxiller (nivell II) per poder optar a la Universitat. Dura sis anys

Gymnasium o Institut de batxiller: per regla general té una duració de 9 anys. És dona una formació general molt profunda. Durant els dos darrers anys es cursa el grau secundari superior (nivell II) que conclou amb l’examen d’Abitur . Examen equivalent a la selectivitat a Catalunya, però no només per poder accedir a una universitat o escola superior, sinó per poder tenir el títol de Batxiller.

Si un infant als 9 anys, no té un nivell d’alemany molt alt, a part de les matemàtiques, té molts números que li sigui vetat (aconsellat diuen per aquí) poder entrar al Gymnasium. De fet per alguns pares, el que el seu fill no entri al Gymnasium no és  cap trauma, molts ho trobem bé. Diuen que per a ells i pel fill, seria massa estrès donat la quantitat de deures que els hi posen al Gymnasium. Prefereixen que vagin a la Realschule, de fet, la majoria d’aquests pares també hi van anar i no estan pas descontents amb la feina que tenen ara i el nivell de vida aconseguit.   Alguns d’ells sé que tenen ingressos superiors als 100.000 € anuals.

Darrerament han sortit algunes crítiques, sobretot al nord d’Alemanya a on hi ha molta immigració turca, respecte el pobre nivell d’alemany que esgrimeixen els fills d’aquesta immigració. De fet, és un problema greu el que es troba Alemanya amb els fills dels immigrats. L’exigència amb el coneixement de l’idioma alemany és tant elevada per poder optar anar a fer el batxillerat quan acaben la primària, que fa que molts pocs fills d’immigrats hi pugin anar a la Universitat. Però el més fotut de tot, és que la majoria van a l’Hauptschule, és a dir a l’escola bàsica mínima,  ni tants sols poden optar anar a la Realschule.  

A Alemanya hi ha realment una barrera entre les classes socials que fa que molts nens quan neixen, ja tenen determinat de quina classe social seran. Però la raó no serà per qüestió de diners, ja que l’educació i la Universitat al ser publica és quasi gratuita. La discriminació és purament per una qüestió lingüística. Si als 9 anys un infant no té un nivell d’alemany, jo diria millor que el català que es demana a l’acabar l’ESO, no podrà fer carrera universitària o com a molt, si al Realschule s’espavila i treu bones notes, podrà fer un curs pont per anar fer els dos darrers cursos del Gymnasium.  Això fa que la immensa majoria dels fills dels immigrats només pugin optar a estudiar un ofici o ser peons per la industria. Nosaltres, amb el nostre fill, no la tenim totes malgrat la meva dona és bilingüe amb l’alemany.

Però en el debat que existeix a Alemanya al respecte, no és plantegen afluixar el nivell d’alemany que s’exigeix a l’acabar l’escola primària als 10 anys, si no que s’estan plantejant reforçar les classes d’alemany . Però també a nivell dels mitjans de comunicació i a les activitats socials, no volen donar peu ni ajudar a difondre l’alemany mal parlat o en argot que darrerament s’ha possat de moda entre els joves, sobretot  fills dels immigrats de les grans urbs del nord-oest.

Els Alemanys ho tenen clar, la immersió lingüística en una altra llengua que no sigui l’alemany, només en certs casos a la primària i per raons de proximitat fronterera. Però  el nivell que s’exigeix d’alemany és tant elevat  a la secundaria, que realment és el que determina si un infant pot estudiar una carrera universitària.

A Catalunya, jo no trobaria pas malament que a certes escoles, per exemple a Figueres es podria deixar que alguns alumnes pugessin a primaria fer la immersió en francès o fins i tot a algunes a Barcelona o Tarragona en espanyol, però després als 14 anys, el nivell de català per poder optar a fer el batxiller en un institut públic , hauria de ser l’actual nivell C. Si uns pares porten als seus fills a un grup d’una escola a on fan la immersió en francès o espanyol, després han de tenir clar que si no tenen el nivell C de català, no podran optar a fer el batxiller en un institut públic o concertat per després poder anar a la Universitat catalana. S’hauran d’espavilar portant-los a França o a Espanya, o portar-los a una escola privada, com fins ara. Allà pagant, podran tenir els fills escolaritzats en la llengua que vulguin. Si tenen dubtes quan pot costar, que li preguntin al expresident Montilla, que malgrat ser un poític d’esquerres que segons diu ell que és, va estimar portar els seus fills a l’escola Alemanya de Sant Just, a on per cert, allà hi ha immersió amb Alemany. El que no sé, és si els seus fills quan acabin tindran prou nivell de català per poder entrar a la Universitat, o això a Catalunya no importa gaire?

La nit dels drapaires

dilluns, 20/12/2010

Una de les coses que més m’ha sorprès de viure a les germanies ha estat la cultura pel reciclatge. Però no és tracta de quelcom imposat o artificial que bé donat per les institucions. Un dels millors exemples és la recollida dels trastos vells, o com diuen ells, deixalles voluminoses o Sperrmüll.

Recordo que fou a les primeres setmanes de viure a Karlsruhe, quan vaig veure a les voreres i a les cantonades d’alguns carrers tot ple de deixalles.  Trastos vells com mobles , matalassos, joguines trencades, aparells electrònics inclòs alguna televisió i altres electrodomèstics estaven tirats literalment al terra fent piles més o menys agrupades. La primera impressió fou pensar que els alemanys no són tan polits o que alguna casa s’estava renovant i havien deixat tota la deixalla al carrer per després recollir-ho. Però quan vaig veure que a cada cantonada hi ha el mateix, vaig deduir que era quelcom organitzat.

La meva dona em va explicar que hi havia dos dies a l’any, que són diferents segons el barri, a on tothom pot treure al carrer totes les deixalles prou grans que no es poden llançar als contenidors d’escombraria normals. Aquests dies a on es permet deixar els trastos vells al carrer, els alemanys els anomenen Sperrmüllabholung. Una paraula composta per tres paraules que la llengua alemanya les ajunten en sentit invertit, sense cap partícula ni espai de separació. Seria com si en català diguéssim: Voluminosadeixallarecollida o Voluminosostrastosvellsrecollida..

El passat disset de novembre va tocar al nostre carrer i vaig aprofitar per buidar mig soterrani o keller. Des de feia tres anys que anàvem acumulant mobles vells, alguns electrodomèstics, i sobretot joguines mig trencades o velles. Al principi no volia llançar res. Li deia a la dona que preferia regalar les joguines i alguns mobles a algun amic que ho necessités. Però la meva dona, em va dir, que regalar per regalar, més fàcil és regalar-lo als que venen a recollir el dia del Sperrmüll. Ostres!! no hi havia pensat. És clar que sí. Segur que aquesta gent s’hi guanyarà la vida i a la vegada es fa reciclatge.

Devia ser les sis del vespre, ja ben fosc, quan vaig començar a treure els trastos vells del soterrani i els transportava al lloc a on tothom ho deixava. Hi havia una pila davant de l’entrada de la nostra barriada. Però no era l’única. Més avall del carrer, n’hi havia més piles.

Vaig veure com ja hi havia algunes persones amb lots que anaven mirant les deixalles. Poc a poc, van anar arribant-ne més. Moltes d’elles amb furgonetes, que abans d’aturar-se, hi feien una mirada a la pila des de la finestra i si el que veien no els convencia, anaven a mirar-ne a una altra. Era tot un petit exercit de drapaires.

Em vaig fitxar que alguns dels drapaires eren de l’Est, ja que parlaven llengües eslaves entre ells. Però també va arribar una furgoneta amb una família gitana. La dona em va preguntar des de la finestra, si hi havia Elektronische Geräte o aparells electrònics.  Li vaig dir que si, i ràpidament van aparcar la furgoneta. Com que vaig fer varis viatges, vaig veure que no eren els únics que feien recollida selectiva. Hi havia uns que només miraven les joguines i altres només els aparells electrònics. Però també dins de cada tipus de deixalla, és feia una selecció. Hi havien que només cercaven aparells petits electrònics, com telèfons mòbils o transformadors i no feien cas d’una televisió de tubs catòdics que vaig deixar. D’altres només joguines que eren nines o ninots de peluix. De seguida vaig veure que el més buscat eren les joguines. Les que vaig deixar, no van durar ni dos viatges.

Al final entre tots els veïns del barri, vam acumular unes bones piles de deixalles de trastos vells al llarg del carrer. Vaig anar a dormir pensant que amb tanta deixalla seria impossible que durant la nit vinguessin tants drapaires a recollir-la tota. Segur que l’endemà haurà de venir un camió de l’Ajuntament per recollir les grans trastos vells que hauran quedat.

Però per sorpresa meva, a l’endemà a les 8 del matí, quan hi vaig anar agafar el cotxe per anar a la feina, pràcticament no hi quedava res. Ho havien recollit tot. Increïble!!. Només quedaven alguna petita peça trencada o algun tros de paper o plàstic. Però tots els mobles, electrodomèstics i joguines havien desaparegut.

No recordo haver vist el mateix a Catalunya. Només recordo de molt petit, que a casa hi venia un drapaire quan els pares el cridaven, a recollir alguns trastos vells, botelles i sobretot paper de diari. Però d’això fa 40 anys.  Els Ajuntaments catalans amb la democràcia, van crear deixalleries i la recollida dels trastos vells o deixalles voluminoses, ho fan amb el seu propi personal o per empreses concessionàries, que previa trucada venen a casa i molts dels casos has de pagar el servei. D’altres Ajuntaments t’ho obliguen a portar-ho tu mateix a la deixalleria, a on també  has de pagar uns diners per dipositar-ho. No he vist mai més cap drapaire que vingui a casa a recollir-ho com abans.

A Alemanya, si portés la deixalla a la deixalleria, segons quina sigui, també has de pagar. Però el fet que dos dies a l’any, es pugi deixar els trastos vells al carrer i que hi passin tot un petit exercit de drapaires que fan ells mateixos la recollida selectiva, ho trobo molt encertat. Per un costat, estàs permeten que una sèrie de gent faci negoci i per l’altre, l’Ajuntament s’estalvia diners ja que no ho fan ells. Els drapaires segur que fan una recollida selectiva molt més eficaç que la que pugi realitzar els funcionaris municipals. Segur que s’aprofita tot al màxim.

L’estalvi del semafors apagats i aquesta manera de reciclar per mitjà de drapaires, realment són petits detalls que ens indiquen una mica el perquè el poble alemany és un dels més rics d’Europa. Sempre s’ha dit, que una persona rica és la que sap relament estalviar i fer negoci de les petites coses.

Els catalans hauriem d’aprendre d’aquests petits detalls el dia que haurem de crear el nostre Estat,  si és que realment volem un dia arribar a ser tant rics com ells.  

Les (no) mirades de les noies alemanyes

dijous, 16/12/2010

Un dels detalls que em va sorprendre la primera vegada que vaig venir a Alemanya, fou que les noies no et miraven mai als ulls quan caminaves pel carrer o en un centre comercial.  A Catalunya estava acostumant a intercanviar mirades amb les noies que et creuaves. No totes, és clar. Sempre hi ha alguna que no mira a ningú, però la majoria si les mires als ulls, d’una manera simpàtica o educada, et corresponen amb una mirada més o menys fugissera. No esperis res més que això, però un cert diàleg amb la mirada existeix entre sexes a Catalunya.

En canvi a Alemanya, no. De fet em vaig adonar  quan ja portava unes setmanes, que si  miraves a les noies als ulls mentre et creuaves amb elles pel carrer, la majoria no et feien cap cas. Algunes fins i tot baixaven el cap i les que eren una mica més grans, potser et tornaven la mirada amb una d’enuig i amb cara de pocs amics. Tot el contrari que a Catalunya. No puc dir, que passaria si a més d’una mirada als ulls, els hi dic una floreta mentre me la repasso de dalt a baix, com acostumen a fer alguns a Catalunya i sobretot a Espanya. Com que no ho he fet mai a Catalunya, sobretot per educació i per ser massa xarona, encara menys ho faré a l’estranger.

Si us he de ser franc, quan era molt jove, tampoc m’agradava mirar als ulls de les noies. Era molt vergonyós i també verge amb les relaciones entre sexes. Em vaig casar jove i poc madur amb aquest joc. Però em vaig divorciar als 39 anys, prou gran per deixar de banda la vergonya i prou jove per encara ser de bon veure. Em vaig d’haver d’espavilar per poder conquerir alguna noia i qui ho diria, els quaranta vaig immergir en un curs accelerat de relacions entre sexes. Al cap d’uns anys, vaig aprendre i gaudir de les mirades de les noies i no tant noies. Realment les mirades poden ser molt més atractives que el millor vestit o joia o pentinat. No tinc cap mena de dubte. Malgrat ara estic casat de nou i ben content d’estar-ho, això no treu que m’agrada retrobar-me amb el caliu de les mirades de les noies catalanes quan torno a casa.

Recordo un cop, fa molts anys, vaig veure una entrevista per la televisió, a una escriptora espanyola que havia escrit un llibre amb el títol „La dona invisible“. L’autora explicava que les dones, quan arriben a una certa edat, esdevenen invisibles als ulls dels homes. Ella explicava que moltes dones entren en una forta depressió quan s’adonen que caminant pel carrer cap home sé les miren. Doncs a Alemanya les dones deuen estar sempre deprimides ja que pel carrer està mal vist que els homes les mirin.

 

Semàfors apagats

dilluns, 13/12/2010

A Karlsruhe, la ciutat a on visc d’Alemanya, estant discutint si han de tancar tots els semàfors per la nit. De fet ja hi ha alguns que a l’hivern a partir de les 9 del vespre, deixen de funcionar. Ni tants sols es posa el color groc intermitent de la llum del mig, s’apaguen del tot. Cap llum.

La raó esgrimida per tancar els semàfors per la nit és doble: primer, perquè troben estúpid esperar en un semàfor en una cruïlla quan no hi circula cap cotxe i segon, per  ajudar al medi ambient, pel  que comporta d’estalvi de benzina i la disminució de la contaminació del cotxe aturat amb el motor engegat. També  suposo per l’estalvi de corrent elèctrica per alimentar el semàfor durant tota la nit. Encara que avui en dia hi ha els semàfors de leds, que gasten molt menys que els de bombetes, a Karlsruhe no he vist practicament cap. Suposo que esperarant primer que es vagin fonent les bombetes per anar-los canviant pels de leds.  En canvi sorprenentment he vist que a Catalunya la majoria ja han estat canviats. Curiós. 

La veritat és que un és sorprèn quan veu aquests petits detalls a Alemanya i els compara amb el que succeeix a Catalunya. La circulació viaria, tant de vianants, bicicletes i cotxes, és força diferent que a Catalunya.  Hi ha molts detalls diferents, però una de les coses que més en va sorprendre i que vaig d’haver d’aprendre ràpidament a Alemanya és la regla que en una cruïlla qui té preferència és el qui circula per la dreta. A Catalunya malgrat aquesta regla s’ensenya a les autoescoles, ràpidament te n’oblides. Fa molts anys, si que ho havies de tenir en compte, sobretot als pobles, però ara, en molt pocs llocs, per no dir en quasi cap, la tens que fer servir perquè a totes les cruïlles hi ha un semàfor o una rotonda. En canvi a Alemanya, no. No parlo pas de pobles petits, estic parlant d’una ciutat de 300.000 habitants com és Karlsruhe. Sense cap dada oficial, només amb la meva estimació, jo diria que només un 30% de les cruïlles d’aquesta ciutat tenen semàfors. I això que és una de les ciutats amb més tramvies d’Alemanya. Altre punt interessant és que la majoria dels semàfors pels vianants tenen el boto per polsar per demanar que es posi verd. No hi ha pràcticament semàfors sense el boto i si t’oblides a polsar-lo, mai es posarà verd. Tot està pensat per optimitzar el temps i agilitar la circulació.

Els conductors alemanys també són molt respectuosos i condueixen a la defensiva sempre deixant passar a l’altre que s’incorpora al vial. A Catalunya en canvi s’imposa una circulació més agressiva i d’accelerar abans de frenar per deixar passar l’altre. També el conductor alemany confia tant que tothom respecta la norma del qui ve per la dreta, que molts ni s’aturen ni miren a les cruïlles si et veuen venir per l’esquerra!!. Compte!! que ho fan tant els ciclistes com cotxes!!. Els primers mesos, no recordo mai haver passat tanta tensió al volant. En canvi ara, hi estic tant acostumant, que ho trobo perfecte. Quan hi ha poca circulació fas molta via, encara que a cada crüilla tens que frenar i estar molt atent si vé un cotxe o un ciclista per la teva dreta.

En canvi a Catalunya, a les ciutats i també a molts pobles, a cada cruïlla hi ha un semàfor. Aquests sempre  estan activats dia i nit, hivern o estiu. No importa si hi circula un cotxe cada minut o un cada hora. Sembla com si els alcaldes pensessin que és un pecat tenir cruïlles sense semàfors i és clar, si has invertit diners per instal·lar-lo, com podràs no tenir-lo engegat tot el temps?  Sembla ben bé que som de casa rica i que no ens vé d’aqui.

Paradoxalment Alemanya que és un país molt més ric que Catalunya i a més, no pateix una crisi com la catalana, estan tot el dia mirant com estalviar diners. Només instal·len semàfors als llocs realment necessaris i  si poden, els apaguen per la nit per estalviar diners i ajudar a salvaguardar el medi ambient.

Els catalans hauríem de seguir l’exemple dels països nord i centre europeu. Per esdevenir una nació rica, prospera i sostenible amb el medi ambient, el més important és estalviar de tot arreu.

Festa d’aniversari a sis graus sota zero amb un regal sorpresa

dissabte, 4/12/2010

Ahir vaig ser convidat a una festa d’aniversari de l’Annette, una amiga de la meva dona. L’Annette és mare de tres fills, el gran adolescent, el seu marit un tros de pa i ella una esportista que no para quieta. De fet aquest estiu passat va fer la Transalp 2010, una travesia dels Alps en BTT. Un cop vaig quedar amb ella per sortir per  la Selva Negra amb BTT. Aquell dia plovia i malgrat era el mes d’abril, devíem estar a 10 graus com a molt. Jo a Catalunya potser no hauria sortit. Doncs ella va voler sortir amb dues amigues més, i em van portar a fer 60 quilometres sota aquella maleïda pluja!!. Sort que estava una mica entrenat, sinó m’hauria quedat pel camí.

La festa es feia al jardí de casa seva i  estava tot nevat. La temperatura era de sis graus sota zero segons marcava el cotxe. Quan la meva dona m’ho va dir que la festa es feia al carrer, vaig quedar ben parat. No m’ho acabava de creure. La festa va començar a les sis del vespre i va acabar per allà a les onze de la nit. A dins de la casa, es podia romandre de peu una estona  a la cuina, a on es feia sopa calenta i també el famós Glühwein o vi calent amb espècies. Però al jardí, hi havia un parell de brasers o quelcom semblant, a on hi havia uns tions de llenya cremant. Al costat dels brasers hi havia uns quans bancs de fusta o de vímet,  això si, amb coixins per no sentir-te amb el cul gelat. També hi havia forces mantes i tothom amb la gorra i guants allà entre glop i glop de vi o de sopa, feien petar la xerrada.

Al principi vaig demanar una cervesa. Em van senyalar dues caixes a terra, una de Pils i l’altre de weissbier. Ambdues eren prop del brasers, suposo perquè no es congelessin.  De fet vaig trobar la weissbier una mica calenta, potser era amb el contrast de la temperatura que ens trobàvem, però la veritat és que no em va desagradar.

Vaig passar fred  mentre bevia la cervesa i estava dret, però l’Annette em va portar un vol de sopa ben caleta i vaig asseurem vora de les brases. La sopa era d’aquelles ben espesses i  que t’omple. No sé el que portava, però estava molt bona i entrava de meravella. Després amb el vi calent, fins i tot vaig tenir calor. Vaig treure’m la gorra uns minuts. Estava suant a sis sota zero!!.

Aquestes festes, són per mi tota una curiositat comparant-les amb les que hi estic acostumant a Catalunya. Res de música, suposo per no molestar els veïns i només la gent xerra, menja  i fuma vora les brases.  M’ho vaig passar bé, encara que no acabava d’entendre moltes de les converses. Sóc un negat amb les llengües i l’alemany és molt difícil sinó l’estudies de veritat

El més curiós de tota la festa, és el principal regal que li ha fet les millors amigues, incloent la meva dona, a l’Annette:  passar un cap de setmana llarg a Barcelona perquè conegui la ciutat acompanyada d’una persona que li faci de guia. Endevineu qui es el Ciceró? Doncs un servidor.

Quan la dona m’ho va explicar que així ho havien decidit, vaig quedar-me de pedra. No és que tingui cap intenció tenir un afer amb l’Annette, però quedo parat d’aquesta confiança. En tot cas, vaig acceptar-ho, però li vaig dir a l’Annette, que un dia llogarem unes BTT i en comptes d’anar a Barcelona, la portaré a pujar el Pic de Cadiretes. Dubtava si portar-la al Montnegre, però al final he decidit anar a Tossa a pujar aquest macis, perquè el tipus de vegetació i sobretot la vista al mar que hi ha durant tota la pujada, estic segur que li agradarà més. Ara és qüestió de trobar uns dies adients al Maig o juny

A vegades penso que els alemanys estan una mica bojos, amb aquestes festes al jardí nevat a 6 sota zero i regals com aquests. Però per a mi, un mediterrani català, no deixen de ser prou curiosos i originals. M’agraden!

La neu a Alemanya

dimecres, 1/12/2010

Aquest hivern serà el cinquè que passo a Karlsruhe,. La veritat és que els primers hiverns no van ser gens freds. Entre el 2006 i 2007,  per exemple només va nevar un parell de cops i la neu no va durar més d’una setmana. El canvi climàtic semblava que s’havia avançat 50 anys.

Però en canvi l’any passat i sembla que enguany encara més, tindrem neu per varis mesos. L’any passat va començar a nevar a la tercera setmana de desembre i va durar fins a finals de febrer. Enguany, ha començat a finals de novembre i diuen que pot durar fins el març.

Ara està nevant de valent a 5 graus sota zero i això que encara estem teòricament a la tardor. Serà un hivern molt dur.

Però una de les coses curioses que he vist amb la neu per les germanies, és que es demana a partir de finals d’octubre que els cotxes portin neumàtics preparats per circular sobre la neu. Però la policia no atura i posa multes als cotxes que no ho porten, el que es diu als conductors, és que si tens algun accident i no portaves els neumàtics reglamentaris d’hivern, l’assegurança del cotxe no et cobreix encara que no hagis tingut la culpa.

L’altre curiositat és que tothom té l’obligació de netejar de neu el tros de vorera de davant de casa seva. Però igual que amb els neumàtics, no hi ha cap funcionari municipal revisant que ho hagis fet i posant-te una multa si no ho has fet. El que diuen, és que si algú camina per la vorera de front de casa teva, rellisca i cau, tu li hauràs de pagar el cost de l’hospitalització.

El més bo de tot, és que cada any per la televisió he vist un programa de càmera oculta a on simulen una caiguda a la vorera d’una casa. Normalment cerquen una vorera a on hi havia una botiga. El guió és, primer hi entra una parella per preguntar quelcom i quan surten, normalment la noia rellisca i cau, fent gestos molt fort de dolor. El pobre botiguer l’acollonen de valent i recordo com quasi es posa a plorar pensant que hauria de tancar el negoci per poder pagar la factura de l’hospital i el temps que la noia no pot anar a treballar, perquè simula que és autònoma.

Jo ho trobo genial aquesta manera de fer complir la llei. Amb l’ajuda de la televisió i d’aquesta manera  de explicar-los que es poden arruïnar si no ho fan cas, els ciutadans compleixen amb la normativa sense que impliqui cap cos extra a l’Administració i a més, ho fan de manera voluntària i conscient. Jo el primer. Ja fa temps que vaig canviar els neumàtics i demà abans d’anar a treballar, netejaré l’entrada de casa de la neu caiguda, amb una pala que em vaig comprar fa unes setmanes. L’any passat no ho vaig fer fins que va nevar i ja no quedaven quest tipus de pala al Hornbach.

Una de les coses que quan Catalunya esdevingui un Estat m’agradaria que fos imitat, és aquesta manera d’administrar. No m’agrada pas l’estil espanyol que s’ha imposat a casa nostra. Sobretot amb el tripartit, a on s’han fet moltes normes i lleis, que impliquen un cos extra per fer-les complir, que al final, o bé no es compleixen o provoquen una burocràcia que frena el dinamisme de la societat.