Arxiu del dijous, 16/12/2010

Les (no) mirades de les noies alemanyes

dijous, 16/12/2010

Un dels detalls que em va sorprendre la primera vegada que vaig venir a Alemanya, fou que les noies no et miraven mai als ulls quan caminaves pel carrer o en un centre comercial.  A Catalunya estava acostumant a intercanviar mirades amb les noies que et creuaves. No totes, és clar. Sempre hi ha alguna que no mira a ningú, però la majoria si les mires als ulls, d’una manera simpàtica o educada, et corresponen amb una mirada més o menys fugissera. No esperis res més que això, però un cert diàleg amb la mirada existeix entre sexes a Catalunya.

En canvi a Alemanya, no. De fet em vaig adonar  quan ja portava unes setmanes, que si  miraves a les noies als ulls mentre et creuaves amb elles pel carrer, la majoria no et feien cap cas. Algunes fins i tot baixaven el cap i les que eren una mica més grans, potser et tornaven la mirada amb una d’enuig i amb cara de pocs amics. Tot el contrari que a Catalunya. No puc dir, que passaria si a més d’una mirada als ulls, els hi dic una floreta mentre me la repasso de dalt a baix, com acostumen a fer alguns a Catalunya i sobretot a Espanya. Com que no ho he fet mai a Catalunya, sobretot per educació i per ser massa xarona, encara menys ho faré a l’estranger.

Si us he de ser franc, quan era molt jove, tampoc m’agradava mirar als ulls de les noies. Era molt vergonyós i també verge amb les relaciones entre sexes. Em vaig casar jove i poc madur amb aquest joc. Però em vaig divorciar als 39 anys, prou gran per deixar de banda la vergonya i prou jove per encara ser de bon veure. Em vaig d’haver d’espavilar per poder conquerir alguna noia i qui ho diria, els quaranta vaig immergir en un curs accelerat de relacions entre sexes. Al cap d’uns anys, vaig aprendre i gaudir de les mirades de les noies i no tant noies. Realment les mirades poden ser molt més atractives que el millor vestit o joia o pentinat. No tinc cap mena de dubte. Malgrat ara estic casat de nou i ben content d’estar-ho, això no treu que m’agrada retrobar-me amb el caliu de les mirades de les noies catalanes quan torno a casa.

Recordo un cop, fa molts anys, vaig veure una entrevista per la televisió, a una escriptora espanyola que havia escrit un llibre amb el títol „La dona invisible“. L’autora explicava que les dones, quan arriben a una certa edat, esdevenen invisibles als ulls dels homes. Ella explicava que moltes dones entren en una forta depressió quan s’adonen que caminant pel carrer cap home sé les miren. Doncs a Alemanya les dones deuen estar sempre deprimides ja que pel carrer està mal vist que els homes les mirin.