La llum de Catalunya

Molts amics em pregunten que és el que més enyoro de Catalunya pel fet de viure a Alemanya. Tothom em parla que deu fer molt fred. Jo els contesto que el que realment enyoro és la llum.

El fred és quelcom suportable, només cal anar ben abrigat.  De fet tampoc a on jo visc fa tant de fred comparat amb certes ciutats de l’interior de Catalunya (Jo diria que a Karlsruhe deu fer el mateix fred que a Puigcerdà). Però el que si que és difícil és veure el Sol durant moltes setmanes a l’hivern. Sempre hi ha un cel gris metàl·lic que ho cobreix tot. Els núvols no s’entreveuen perquè el Sol no té prou força i la seva llum no els travessa mostrant la seva forma. De fet et dóna la sensació que el cel no tingui molta alçada. Sembla més aviat que estiguis sota una gran carpa grisa difuminada de color metàl·lic.

El dia que surt el Sol, cosa que enguany des de finals de novembre fins ara potser es pot comptar amb els dits d’una ma, aquest és tant baix, que al pic del migdia en prou feines arriba a l’alçada de les nou del mati a Catalunya. Per això el Sol no escalfa i la seva llum és freda. L’ambient que hi ha fora, junt amb un vent sempre glaçat que bufa, és veritablement gèlid.

Tot plegat fa que siguin trists i poc agradables els hiverns a Alemanya. Uns hiverns que es fan durs i llargs, de fet duren des de novembre fins a març.

Ara però, estem a Catalunya per passar les vacances de Nadal. Vam arribar a la matinada del divendres 24 després de conduir tota la nit. Eren les sis del matí quan arribarem a Blanes a on hi ha a la casa dels pares. Era fosc i plovisquejava una mica. Però al llevar-me al migdia després de dormir una mica, tot i ser un dia nuvolat, vaig estar content. Podia veure’ls finalment: núvols amb els matisos de grisos, des de color plom fins els de color cendra. Núvols que mostraven majestuosos les seves formes mentre omplien el cel però que deixaven prou espai perquè uns raigs de llum els entravessessin. Cap al vespre fins i tot vaig poder veure la posta del Sol magnifica. Una posta de Sol amb tot els colors taronges que hom es pot imaginar que il·luminaven  el cel de ponent.

Però el que ha estat magnífic, sublim,  i un èxtasis pels ulls,  ha estat ahir, dia de Nadal i també avui, dia de Sant Esteve. Un cel blau amb un Sol radiant, que il·luminava el paisatge meravellós de la Costa Brava sud i escalfava l’ambient, com només es pot sentir a  Alemanya a partir de la primavera.

Amb la meva dona no ho hem desaprofitat i  hem  anat a caminar pel matí. La dona s’ha portat d’Alemanya l’equip de walking que es va comprar aquest estiu amb els seus bastons corresponents. Allà ella hi va amb les veïnes pels boscos que tenim a prop de casa. Jo també algun cop hi he anat al vespre a l’acabar la feina. Però a l’hivern a les quatre ja fosqueja. No veus res més que troncs i troncs d’arbres alts amb algun prat verd, que per la manca de llum, perd la força vital que té aquest color.  A l’hivern els boscos d’Alemanya són trists: arbres pelats i cap sotabosc que no sigui fullaraca. Només si està nevat, amb el color blanc de la neu, és una mica més divertit pels ulls. Però al cap d’un parell d’hores de caminar, per molt ben equipat que vagis, comences a sentir el fred als peus.

Però quina diferència amb caminar per a Catalunya. Sobretot ahir caminant per la cala Treumal, cala Santa Cristina o avui pel Castell de Sant Joan i la cala Sant Francesc. Quin goig!.  Quina llum!. Quin paisatge!

Camines i el temps s’atura. Perds la noció del temps. La dona em comentava que era com estar al paradís. La vegetació amb arbres verds, el sota bosc perfumat de romaní, l’immens blau del mar que ens acompanya amb blanques escumes en trencar les onades a la platja i la llum del Sol que  il·lumina un cel blau pur, és una alegria per l’anima d’un immigrant.

La dona i jo, ens carregem d’aquesta llum per poder resistir els propers tres mesos grisos amarats per un gèlid entorn que ens espera a Alemanya quan tornem d’aquí dues setmanes.

Estic escrivint aquestes ratlles quan són dos quarts de sis del vespre. Des de la finestra de la casa dels pares veig el mar i a fons la línia de l’horitzó del cel. Avui es veu clarament la separació del mar i el cel. El mar és blau marí i el cel és blau clar que es difumina cap un vermell que més a amunt torna a ser blau cel. El Sol fa estona que s’ha amagat a dormir fins demà deixant un reguitzell de colors taronges. En pocs minuts, serà fosc i donem les gràcies per haver gaudit d’aquest regal de Déu.

Realment no et dones compte del què tens fins que ho deixes de tenir-ho. Malgrat ho intuïa quan hi vivia, fins ara que porto ja quatre hiverns fora de casa, no ho havia notat tant. Potser perquè aquesta tardor i hivern, és molt dur a Alemanya.  No sabeu quina sort que teniu els que viviu a Catalunya de gaudir del paisatge i sobretot de la seva llum.

Espero que un dia aquesta mateixa llum ens il·lumini per poder ser un Estat dins d’Europa. Espero que sigui aviat.

3 comentaris

  • Gelet

    27/12/2010 10:54

    Un plaer llegir el teu comentari.Bones festes!!

  • Lluís DK

    27/12/2010 21:52

    Paraula per paraula 100% d’acord

  • Marc Esteve

    28/12/2010 22:28

    Jo a finals de març del 2005 després de passar l’hivern alsacià amb la seva famosa “grisaille” no parava de preguntar-me com podia haver aguantat aquell hivern tant gris. El mes d’abril el canvi és brutal.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús