Arxiu del divendres, 31/12/2010

Horaris laborals forassenyats

divendres, 31/12/2010

A la feina, a Alemanya, els companys a dos quarts de dotze ja criden “Mahlzeit” i fan gestos per anar a dinar. “Mahlzeit” és una paraula que no existeix traducció al català. Seria com dir, “temps de menjar” o “hora de menjar” i no només es fa servir per avisar a la gent que és hora d’anar a dinar, sinó que és la salutació que es diu, en comptes de dir bon dia, quan et creues amb un altre company alhora d’anar a dinar.

Al Casino, que és el nom que rep la cantina de l’empresa, obre a les onze del matí i tanca a la una del migdia. Hom pot preguntar si és anem a dinar tant d’hora perquè entrem més aviat a la feina i la veritat és que no. Tenim horari flexible i normalment entrem entre les vuit del matí i dos quarts de nou. N’hi ha que entren a les set del matí, però la majoria ho fan a les vuit. Ara bé, ningú fa un forat per anar a esmorzar una vegada has entrat a treballar.  Tothom ve ben esmorzat de casa.

A dos quarts de dotze jo no tinc gaire gana per anar a dinar, malgrat he esmorzat a dos quarts de vuit. Per a aquest motiu, no menjo gaire. Només un plat i sense postres.  Com que tenim quaranta minuts per dinar, abans de dos quarts d’una ja estem tots al despatx treballant. De fet moltes reunions es programen a la una. Molt poques reunions a les tres de la tarda i pràcticament cap a les quatre. De fet a partir de les cinc de la tarda, la majoria comença a plegar de la feina. És comprensible que si a les dotze del migdia has dinat (i poc), a partir de les cinc, ja tens gana i com que portes ja quatre o cinc hores treballant, hi hagi ganes de marxar cap a casa. Per això quan hi arribes, normalment abans de les sis del vespre, es fa el sopar. A partir de les set ja ho has fet i tens tot el vespre i nit per fer activitats culturals, d’oci o esport o senzillament quedar-te a casa, fent bricolatge, o llegir, o estudiar o navegar per  Internet. Un capítol a part, és quan tens canalla, però això ja ho explicaré en un altre article.

Els horaris a Catalunya són ben diferents. Per culpa del transit i de les dificultats de transport públic per anar de casa a la feina, t’aixeques igual o fins i tot abans que a Alemanya,  per arribar més tard al despatx. Després, a les deu o les onze has de parar per fer un mos, perquè fins a l’una del migdia, cap restaurant o la cantina de la feina no obren per poder-hi dinar. Normalment s’hi va a dinar a les dues del migdia, és a dir, entre cinc i sis hores des de què es comença a treballar. Lògicament hi ha molta gana, i es menja dos plats i postres. Tot plegat far que es necessiti més temps per dinar,  i sobretot, amb la panxa ben plena, costa tornar a començar a treballar. Cal fer un cafè ben cargadet per resistir la temptació de fer migdiada. Dit i fet, fins ben passades a les tres, els despatxos no comencen a funcionar en ple rendiment. A les cinc de vespre en prou feines fa dues hores que es treballa i per això, molts despatxos fins a les set de vespre encara hi ha gent treballant. Amb el transit que hi ha a ciutats com Barcelona, arribar a casa abans de les vuit de vespre ja és un èxit. Preparar el sopar i sopar, fa que abans de dos quarts de deu del vespre, sigui difícil poder fer cap activitats cultural o social.

Per això a  Karlsruhe moltes activitats culturals i d’oci, com el cinema, teatre, concerts de música…etc comencen a les vuit del vespre o abans i a Barcelona, abans de les deu molt poques ho fan. Hi ha unes dues hores de diferencia entre un país i un altre i això per mi, penalitza molt l’activitat civica-cultural de la societat civil catalana.

Tot plegat fa que o bé, els alemanys respecte als catalans, poden dedicar dues hores més a la cultura o a activitats civils, o bé que els alemanys poden dormir més cada nit i això segur que ajuda a millorar el rendiment al treball com també a les activitats culturals que es facin al vespre.

Sempre he dit entre els meus amics, que el dia que Catalunya esdevingui un nou Estat, hauríem d’aprofitar per canviar l’horari laboral per semblar-nos més a l’horari europeu i no pas a l’espanyol.