Arxiu del mes: gener 2011

Despujolem la política catalana (2a part)

divendres, 28/01/2011

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l’editorial independentista d’aquesta setmana del President Pujol s’ha escrit molts articles. Jo mateix he escrit la meva joia per ser un dia molt esperat. Però ara una vegada ha passat uns dies, he pensat i és la meva modesta opinió, que el President ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

 

Aquí teniu l’article:

   (més…)

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

dimecres, 26/01/2011

Nota: Segueixo amb política. Voldria expresar el meu sentiment de goia amb les declaracions d’ahir del President Pujol. Des de l’exterior de Catalunya, es fa molt dificil d’entendre que quan vius el dia a dia a Catalunya, el perquè persones patriotes i intel·ligents com el President Pujol no aposten per la independència. Àhir finalment ho va fer i estic molt content.

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!

El PP ens durà de patac a la independència o no?

dilluns, 24/01/2011

Nota: Avui, faré una excepció i no escriuré sobre les diferencies que trobo entre Alemanya i Catalunya. Aquest article és sobre política catalana.

He llegit un article molt encertat de Ferran Sáez Mateu publicat al web de Catalunya Oberta  amb el títol de “El PP ens durà a la independència”.  No es l’únic que pensa així. Fa temps que també ho penso. Però el Ferran també diu que en un procés d’independència a part de la part reactiva que en aquest cas representa el PP, ha d’haver la part propositiva. Reprodueixo les seves paraules finals: “Centrem-nos ara en l’altra cara de la moneda: no existeix cap procés històric de gran envergadura que hagi prosperat a partir només d’una actitud reactiva. I és que una cosa és un catalitzador, i una altra allò que el consolida com a realitat. Si continua així, fent ús d’aquest to, el PP ens durà de patac a la independència… però aquí s’acaba la seva feina. La part reactiva de la maquinària ja la tenim. Ara falta la propositiva, que és la important. Avís: no s’admeten contes a la vora del foc ni sopars de duro.”.

Hi estic d’acord amb el que diu. La DUI o declaració unilateral d’independència, pot semblar un sopar de duro. De fet ho és, si darrera d’ella no hi ha res més. Però per aconseguir la independència, segur que s’haurà d’arribar a la DUI.

Espanya, sigui el PSOE o el PP, mai ens donarà la independència. Mai. Els catalans l’haurem de proclamar unilateralment. Però intentar-la proclamar cal una candidatura que tregui 68 escons. Aconseguir la confiança dels catalans per assolir aquesta majoria no serà possible si al darrera de la candidatura no hi ha res més que la DUI. Però per aconseguir una candidatura a favor de la DUI, caldrà que sigui oberta per poder recollir totes les sensibilitats ideològiques. Una candidatura tant oberta que hi càpiguen ecologistes, socialistes, liberals, conservadors, laics, catolics, republicans…etc.  Aquesta idiosincràsia d’una candidatura tant poc definida políticament li resta credibilitat. Una credibilitat que impedeix que els ciutadans li dipositi la confiança. És com un peix que es mossega la cua. Com resoldre aquest dilema, és el nus de la qüestió. Qui ho resolgui, serà l’alliberador del poble català.

La degradació del català als mitjans de comunicació vist des de fora

divendres, 21/01/2011

Una de les coses que m’ha xocat des de què sóc immigrat a les germanies, és com l’espanyol domina els mitjans de comunicació a Catalunya. No estic parlant respecte si el català que es parla és correcte o no. Parlo que cada vegada el català està perden protagonisme i l’estem degradant a ser una llengua de segona.

Quan jo vaig marxa no hi havia la TDT. Ara quan torno a Catalunya de vacances veig que l’oferta de canals s’ha multiplicat, però tots són en espanyol. Els meus fills petits que viuen amb mi a Alemanya, necessiten mirar la televisió en català per aprendre’l. Quan anem a casa dels avis, em passo la major part del temps vigilant que vegin el Club Super 3. A la més mínima, sobretot quan venen els seus cosins, acaben mirant canals en espanyol. Els cosins que tenen més o menys la mateixa edat, sempre posen els canals espanyols Clan o el DisneyChanel. Em tinc que posar molt dur amb ells. Estic segur que em deuen considerar un oncle molt cruel, però el que si que és cruel és que fins i tot a casa teva tinguis que ser militant pel català. Penso que la generació de catalans que han nascut amb la TDT serà la que acabarà enterrant la llengua dels seus pares.

He vist també com a la cadena privada catalana del Godó la majoria de les pel·lícules que hi fan són en espanyol. Però el que em fa més mal d’ulls i d’orella, és quan per la TV3 fan un dels programes més infames que he vist mai: L’APM. Aquest programa mostra en el 90% dels casos, diàlegs en espanyol recollits de les diferents cadenes a on se’n riuen de les pífies o de la ignorància dels participants. Deixant de banda el mal gust de riure’ns dels defectes dels altres (encara que siguin dels espanyols), es dóna la imatge que el català no és una llengua normal. Sembla que només és pot riure amb espanyol. El mateix succeeix amb Cracòvia i en menys mesura a Polònia. Em pregunto, si el Papa de Roma o l’Obama parlen en  català, per què no ho pot fer el ZP o Rajoy? Tot plegat fomenta que el català és una llengua de segona. Aquest és el missatge que es dóna als espectadors. Aquest és el missatge que reben els joves catalans.

Però encara hi ha altre punt que em xoca. Jo a vegades miro la TV3Cat o Internacional que és veu per satèl·lit per a tot el món. També hi surt l’APM, Cracòvia i Polònia. Molts cops després de mesos sense poder escoltar el català, he tingut ganes de connectar-me a TV3Cat per sentir-ho i en canvi m’he trobat amb aquests programes a on el que escolto, és la majoria dels diàlegs i anuncis en espanyol. És molt frustrant que la “teva” televisió tampoc sigui en català o que aquest sigui anecdòtic en els programes “estrella”. Deixant de banda la imatge cara a fora que donem els catalans amb aquests tipus de programa, si un estranger vol practicar o té curiositat per escoltar el català quan connecti amb TV3Cat, el que aprendrà serà més aviat l’espanyol.

Però també des de fa dues setmanes estic seguint el programa Singulars de Jaume Barberà que s’emet a mitja nit a TV3Cat. La temàtica és interessant, però les dues vegades, l’expert que entrevistaven era espanyol. Em pregunto, que no hi ha cap de català?

Però això no és causalitat. Fa temps que em vaig adonar que sembla que a Catalunya no hi ha experts, de la matèria que sigui, que parlin en català. És increïble, però cert.  La majoria de les entrevistes o consultes a experts que es fan des de TV3, sobretot a les telenotícies, parlen en espanyol. Feu durant una setmana la prova i quedareu astorats.

Pel que fa a la ràdio a Catalunya, he vist com també succeeix el mateix que a TV3Cat. A part de les entrevistes amb experts que no saben parlar en català, molts programes utilitzen l’humor en espanyol imitant a personatges que no conec de res. El que es porta la palma és el Clapés a Rac1. És patètic i denigrant. Denigrant no pel tipus d’humor que fa, que algunes vegades són gags enginyosos, sinó per la imatge que el català és una llengua de segona que ni tants sols serveix per fer riure. Però també sembla que els referents de premsa rosa o de personatges estúpids tampoc poden ser catalanoparlans. És veu que han de ser espanyols. Ni per això el català serveix.

Des dels més experts fins els més ignorants per la televisió i la ràdio catalana ens diuen que han de ser persones que parlen en espanyol. Aleshores un acabarà fent-se aquesta pregunta: per què  seguim conduint els programes en català si tothom parla espanyol?

Des de les germanies, un es fa creus com el català està sent menyspreat pels mateixos catalans. No dic res si el català que es parla és correcte o no. No sóc el més indicat per fer-ho. Però no costaria gaire esforç per part dels professionals dels mitjans catalans i polítics de mirar de fer que el català sigui la llengua normal a TV3 i la ràdio en català.

A la Corporació Catalana de ràdio i televisió, tot, inclosos els anuncis, haurien de ser en català. Igual que a Espanya, TVE ho fa tot en espanyol o a Alemanya l’ARD ho fa tot en alemany. Ni més ni menys.  Després ens queixem que al pati i al carrer cada vegada el català és parla menys. Si no es fa quelcom als mitjans de comunicació catalans, la nostra llengua té els dies comptats. Dues generacions com a màxim.

 

La imprevisibilitat predicible del temps alemany

dimarts , 18/01/2011

El temps a Alemanya és més predicible que a Catalunya. Ho és, perquè no té una orografia tant diferent al llarg de tot el seu territori com al Principat. La informació del temps que es dóna per la televisió, és molt simple.  Divideixen per dos o tres parts el territori, segons com sigui la meteorologia i donen les previsions a tres dies. No s’equivoquen. El que prediuen, es compleix.

Però en canvi no acostumen a predir més enllà perquè el temps és imprevisible. La meva dona que hi porta vivint més de 20 anys, diu que els alemanys s’han deixat la casa amb les finestres obertes i per això esta al mercer de les depressions atlàntiques i del fred siberià. El xoc entre els núvols carregats d’aigua de l’atlàntic amb el fred provenen del nord de Rússia, provoca una meteorologia molt dinàmica i canviant.

Aquesta especial situació geogràfica, fa que Alemanya hi hagi pocs dies d’estabilitat meteorològica (sempre que entenem com estabilitat que no plou o neva).  El Sol es fa pregar i només a partir de maig, pots gaudir més de quatre dies de Sol radiant. Quan explico als alemanys, que a Catalunya si et trobés amb més de quatre dies de pluja ja és una notícia, es fan un tip de riure. Per a ells, la noticia és al revés. Quan porten una setmana sencera sense ploure i amb Sol, és motiu de conversa.

Crec que aquesta imprevisibilitat del temps ha influir al caràcter del poble alemany. Els alemanys van haver d’adaptar-se a aquest temps canviant. Encara que sigui a l’estiu, al matí et pot fer un Sol radiant sense cap núvol, amb temperatures que poden arribar als 30 graus al migdia per després tapar-se a la tarda, baixant la temperatura a 12 o 13 graus mentre plou a bots i barrals. Si en comptes de ser l’estiu, és la tardor o primavera pot passar el mateix, però en comptes de ploure et pot nevar i la temperatura arribar a baixar sota zero quan al migdia potser era de vint graus. A l’hivern, que surti el Sol, simplement ja és notícia.

Aquests temps tant canviant ha fet que l’alemany sigui previsor. No es pot deixar res a l’atzar. Improvisar està mal vist. Tot s’ha de planificar per fer front a les contingències. Però també no portar els vestits adequats i les eines en perfecte estat per fer front a les eventualitats, podria ser mortal. Cal tenir cura amb tot. Tot plegat  ha estat clau per fer que tothom reconegui dels alemanys la seva dèria per la perfecció i la qualitat.

Malgrat avui en dia les prediccions meteorològiques via satèl·lit han fet que el temps alemany no sigui imprevisible i en canvi si predicible, els alemanys segueixen estimant les coses ben fetes i odien improvisar. Ja no fan per por de trobar-se en mig d’una tempesta de neu  o de vents siberians gelats. Ara, quan s’acosta la primavera, aquesta predicibilitat els servirà per poder planificar millor si podran treure per fi a lluir les ulleres de Sol amb el Kabriolett que porta tot l’hivern tancat al garatge. Això si, el Kabriolett estarà en perfectes condicions i arrancarà a la primera, perquè quan el va deixar la tardor passada, va planificar el que s’havia de fer per tenir-ho apunt.

Escriure bé el català una tasca impossible per mi, però inexcusable.

dimarts , 11/01/2011

Nota: Aquest article ha estat revisat per un amic i l’he rescrit de nou segons les seves indicacions.

Sóc de l’última generació que no va poder estudiar en català. Fer classes en la nostra llengua estava prohibit. Amb tot, la majoria dels mestres i professors eren catalans i m’hi  dirigia en català. La nostra llengua era la imperant al pati de l’escola  i al de l’institut, encara que aquí no amb tanta força.

No solament no vaig estudiar sinó que no viag rebre mai cap classe de català. Vaig poder aprendre  de petit a llegir l’idioma amb el Cavall Fort i posteriorment amb els llibres que els pares em compraven, tot i que en general l’ambient familiar no era propici a la llengua i literatura. De fet si treia un cinc pelat de matemàtiques o química l’esbroncada que rebia del pare era de primera, en canvi si era de llengua castellana o literatura, no importava mentre no suspengués.

Potser els pares eren conscients que tenia una dificultat, possiblement heredat de la mare, per expressar-me i per protegir-me van treure importància a l’aspecte lingüístic. Segons la mare, fins als quatre anys no vaig començar a dir frases més o menys intel·ligibles. Només ella m’entenia. Recordo que a l’escola sovint em barallava amb nens que se’n reien de la meva incapacitat d’expressió oral o de dir la lletra erra o l‘ella. M’agradava més fer servir les mans que la llengua per respondre a una vexació. Fins que no vaig anar a l’institut, molts cops m’encallava o tartamudejava en començar moltes frases. Però a l’adolescència vaig adonar-me que la força d’una paraula dita en el moment adequat valia infinitament més per defensar-se que el millor cop de puny. A l’institut vaig haver d’aprendre a callar i parlar poc, mentre mirava de millorar la meva pobra expressió oral. Encara avui sóc d’entrada introvertit quan no coneixo la gent. Alguns es pensen que sóc antipàtic, però una vegada trencat el gel i el tema és del meu interés, xerro pels descosits

En definitiva, entre les meves mancances personals i un ambient familiar poc propici, també la meva expressió escrita es va ressentir. Més endavant, de jove, vaig ser un devorador de llibres. Però la forma escrita en si mateixa no em va atreure mai, només m’interessava el contingut. Vaig aprendre a llegir molt ràpid, sobretot els articles i els diaris. Així fins avui: normalment miro les dues o tres primeres paraules i les dues o tres darreres d’una frase. La resta hi passo la vista per sobre i interpreto, segons el context. Normalment amb això ja tens prou per saber de què va. Si no és així, o penso que la frase pot ser interessant, aleshores si que torno enrere i ho llegeixo tot amb deteniment. Crec que aquesta manera de llegir ha acabat afectant la meva forma d’escriure, i així més d’un cop em deixo paraules o cometo errors de sintaxi.

Mentre només havia d’escriure documents tècnics vaig poder anar tirant amb la meva capacitat d’escriure limitada. Però la cosa va canviar dramàticament quan, fa vint anys vaig decidir implicar-me de ple per aconseguir la independència de Catalunya. Vaig veure’m obligat a escriure articles en nom d’ERC (si no ho feia jo no ho hagués fet ningú)  a la revista del poble  i també a un butlletí del partit en el qual militava per aquells temps. Recordo que tenia clar el que volia dir, però quan vaig posar-me davant del paper en blanc amb el bolígraf  i vaig començar a escriure em vaig  adonar que no tenia ni idea. Per sort,  al partit hi havia un company que coneixia un professor de català que ens va ajudar molt. Vaig deixar d’escriure el 1999 quan vaig marxar del poble.

Fa quatre anys vaig decidir escriure un bloc malgrat l’angoixa de no saber escriure prou bé l’idioma. Portava sis mesos vivint a Alemanya i volia dir moltes coses per ajudar a la independència de Catalunya. Gràcies els correctors ortogràfics del programari actual em vaig veure en cor d’escriure articles en català. Així fou quan, fa quatre anys vaig començar a escriure al meu bloc a vilaweb.cat  “Des de l’Exili”. Al principi vaig rebre moltes critiques pel meu pobre català escrit. Mai em vaig enfadar i sempre vaig demanar ajut. Recordo que no tenia idea de quan s’havia d’apostrofar o accentuar la paraula es o el que (que encara no ho tinc clar). Però no coneixia a ningú que em pogués ajudar. Per sort, un dia vaig veure un bloc “Reflexions en català” que s’oferien fer correccions. Ràpidament els vaig escriure demanant un pressupost per corregir els meus articles. Però el Marc Cortès, autor del bloc, no va voler-me cobrar res  perquè els dos treballàvem per la mateixa causa. M’ho va fer gratuïtament durant dos anys!!. Però des de fa un any, per desgràcia ja no m’ho pot fer.  Per això, els articles que he escrit a aquest bloc no estan corregits. Demano disculpes.

Sóc conscient que, a la meva edat i també per la meva personalitat, serà impossible que un dia arribi a escriure bé el català. Per aquest motiu, m’agradaria demanar-vos si coneixeu algú que estigui disposat a corregir els meus articles. Normalment escric un o dos articles a la setmana. Entenc que s’ha de pagar per a aquesta feina i si el preu és per mi assumible, ho faré amb molt de gust.

Sóc un catalanista i anhelo veure un dia que Catalunya esdevé un estat. Un estat a on la seva única llengua oficial sigui el català. Igual que a Alemanya o Espanya. Per a mi no hi ha res més molest que no estar a gust escrivint  la teva  llengua. Tot i que les circumstàncies de la meva infantesa i formació no em van preparar prou bé, no renuncio a intentar que els meus escrits siguin escrits en un català correcte.

Preparant-me per la tornada cap a Alemanya

divendres, 7/01/2011

Avui al llevar-me, quan he aixecat la persiana, en comptes de veure el mar només he vist boira. Per uns moments he pensat que estava a Alemanya. Una sensació de tristesa m’ envaït. Tristesa perquè em queda un dia per marxar cap a Karlsruhe i no tornaré fins l’Abril, per Setmana Santa. Però marxaré satisfet dels dies que he gaudit amb la família i també amb la nostra terra.

El Nadal ja és història i demà dissabte al vespre, agafarem el cotxe i farem 1.240 quilometres d’una tongada. Amb la canalla sopada, enfilem l’autopista cap a Lió. Just després d’aquesta preciosa ciutat, ompliré el dipòsit i aprofitaré per prendre un cafè, comprar una Coca-Cola i quatre coses per menjar per la resta del viatge. Tinc comprovat que la combinació del cafè i la Coca-Cola, junt amb anar picant galetes de xocolata,  em fa més fàcil vèncer la son. El diumenge al matí ja haurem arribat a Karlsruhe.

Condueixo tota la nit sense aturar-me, perquè amb unes deu hores faig tot el trajecte. Sé que no és prudent fer-ho, però de dia tardes al menys dues o tres hores més. A part del transit, la canalla necessita estirar les cames i sobretot tens que menjar, cosa que et fa perdre molt de temps. Al final cansat d’estat tot el dia conduint, amb la canalla queixant-se i fastiguejada d’estar tantes hores tancada al cotxe i sobretot amb  més transit que et trobes, pot fer que parteixis un accident. Per aguantar tota la nit conduint, els dies previs vaig a dormir tard, em desperto tard i  el dissabte abans de marxar, faig una migdiada d’ almenys tres hores. Em desperto una o dues hores abans de començar el viatge, sopo poc i prenc un cafè just abans de sortir. Ja porto molts anys fen-t‘ho i només un cop, vaig demanar a la dona que em rellevés perquè tenia por de dormir-me.

Per sort mentre escric aquestes quatres ratlles, la boira ha marxat una mica i puc veure el mar des de la taula a on escric amb el meu ordinador. Demà, diu la previsió del temps que farà Sol. Així espero. Serà el millor comiat que puc demanar. Potser no tornaré a veure’l en dos o tres mesos.