Escriure bé el català una tasca impossible per mi, però inexcusable.

Nota: Aquest article ha estat revisat per un amic i l’he rescrit de nou segons les seves indicacions.

Sóc de l’última generació que no va poder estudiar en català. Fer classes en la nostra llengua estava prohibit. Amb tot, la majoria dels mestres i professors eren catalans i m’hi  dirigia en català. La nostra llengua era la imperant al pati de l’escola  i al de l’institut, encara que aquí no amb tanta força.

No solament no vaig estudiar sinó que no viag rebre mai cap classe de català. Vaig poder aprendre  de petit a llegir l’idioma amb el Cavall Fort i posteriorment amb els llibres que els pares em compraven, tot i que en general l’ambient familiar no era propici a la llengua i literatura. De fet si treia un cinc pelat de matemàtiques o química l’esbroncada que rebia del pare era de primera, en canvi si era de llengua castellana o literatura, no importava mentre no suspengués.

Potser els pares eren conscients que tenia una dificultat, possiblement heredat de la mare, per expressar-me i per protegir-me van treure importància a l’aspecte lingüístic. Segons la mare, fins als quatre anys no vaig començar a dir frases més o menys intel·ligibles. Només ella m’entenia. Recordo que a l’escola sovint em barallava amb nens que se’n reien de la meva incapacitat d’expressió oral o de dir la lletra erra o l‘ella. M’agradava més fer servir les mans que la llengua per respondre a una vexació. Fins que no vaig anar a l’institut, molts cops m’encallava o tartamudejava en començar moltes frases. Però a l’adolescència vaig adonar-me que la força d’una paraula dita en el moment adequat valia infinitament més per defensar-se que el millor cop de puny. A l’institut vaig haver d’aprendre a callar i parlar poc, mentre mirava de millorar la meva pobra expressió oral. Encara avui sóc d’entrada introvertit quan no coneixo la gent. Alguns es pensen que sóc antipàtic, però una vegada trencat el gel i el tema és del meu interés, xerro pels descosits

En definitiva, entre les meves mancances personals i un ambient familiar poc propici, també la meva expressió escrita es va ressentir. Més endavant, de jove, vaig ser un devorador de llibres. Però la forma escrita en si mateixa no em va atreure mai, només m’interessava el contingut. Vaig aprendre a llegir molt ràpid, sobretot els articles i els diaris. Així fins avui: normalment miro les dues o tres primeres paraules i les dues o tres darreres d’una frase. La resta hi passo la vista per sobre i interpreto, segons el context. Normalment amb això ja tens prou per saber de què va. Si no és així, o penso que la frase pot ser interessant, aleshores si que torno enrere i ho llegeixo tot amb deteniment. Crec que aquesta manera de llegir ha acabat afectant la meva forma d’escriure, i així més d’un cop em deixo paraules o cometo errors de sintaxi.

Mentre només havia d’escriure documents tècnics vaig poder anar tirant amb la meva capacitat d’escriure limitada. Però la cosa va canviar dramàticament quan, fa vint anys vaig decidir implicar-me de ple per aconseguir la independència de Catalunya. Vaig veure’m obligat a escriure articles en nom d’ERC (si no ho feia jo no ho hagués fet ningú)  a la revista del poble  i també a un butlletí del partit en el qual militava per aquells temps. Recordo que tenia clar el que volia dir, però quan vaig posar-me davant del paper en blanc amb el bolígraf  i vaig començar a escriure em vaig  adonar que no tenia ni idea. Per sort,  al partit hi havia un company que coneixia un professor de català que ens va ajudar molt. Vaig deixar d’escriure el 1999 quan vaig marxar del poble.

Fa quatre anys vaig decidir escriure un bloc malgrat l’angoixa de no saber escriure prou bé l’idioma. Portava sis mesos vivint a Alemanya i volia dir moltes coses per ajudar a la independència de Catalunya. Gràcies els correctors ortogràfics del programari actual em vaig veure en cor d’escriure articles en català. Així fou quan, fa quatre anys vaig començar a escriure al meu bloc a vilaweb.cat  “Des de l’Exili”. Al principi vaig rebre moltes critiques pel meu pobre català escrit. Mai em vaig enfadar i sempre vaig demanar ajut. Recordo que no tenia idea de quan s’havia d’apostrofar o accentuar la paraula es o el que (que encara no ho tinc clar). Però no coneixia a ningú que em pogués ajudar. Per sort, un dia vaig veure un bloc “Reflexions en català” que s’oferien fer correccions. Ràpidament els vaig escriure demanant un pressupost per corregir els meus articles. Però el Marc Cortès, autor del bloc, no va voler-me cobrar res  perquè els dos treballàvem per la mateixa causa. M’ho va fer gratuïtament durant dos anys!!. Però des de fa un any, per desgràcia ja no m’ho pot fer.  Per això, els articles que he escrit a aquest bloc no estan corregits. Demano disculpes.

Sóc conscient que, a la meva edat i també per la meva personalitat, serà impossible que un dia arribi a escriure bé el català. Per aquest motiu, m’agradaria demanar-vos si coneixeu algú que estigui disposat a corregir els meus articles. Normalment escric un o dos articles a la setmana. Entenc que s’ha de pagar per a aquesta feina i si el preu és per mi assumible, ho faré amb molt de gust.

Sóc un catalanista i anhelo veure un dia que Catalunya esdevé un estat. Un estat a on la seva única llengua oficial sigui el català. Igual que a Alemanya o Espanya. Per a mi no hi ha res més molest que no estar a gust escrivint  la teva  llengua. Tot i que les circumstàncies de la meva infantesa i formació no em van preparar prou bé, no renuncio a intentar que els meus escrits siguin escrits en un català correcte.

8 comentaris

  • josep | sabadell

    12/01/2011 1:10

    _A mi em passa el mateix, l’única diferència és que la meva llengua materna és el castellà.
    _No és excusa, ja que he decidit que la meva llengua “fillastra” sigui la catalana, peti qui peti, l’escrigui be o malament.
    _Gràcies Bargalló.

  • Gabriel Parareda i Torrents

    12/01/2011 15:01

    El més important és poder entendre’s. El fet d’escriure en català amb faltes d’ortografia, no és tan important. La qüestió important és que escrius en català. De les faltes ortogràfiques sempre estaràs a temps de corregir-les. Anim

  • Tweets that mention Escriure bé el català una tasca impossible per mi, però inexcusable. – Ara.cat — Topsy.com

    12/01/2011 16:02

    […] This post was mentioned on Twitter by Albert Aragonès . Albert Aragonès said: RT @Francisgarcia: http://blogspersonals.ara.cat/desdelesgermanies/2011/01/11/escriure-be-el-catala-una-tasca-impossible-per-mi-pero-ine … […]

  • Marc

    14/01/2011 10:12

    Manel, endavant! Si tota la gent que viu a Catalunya tingués la mateixa empenta per voler apendre el català… Ja seria una altra història. Ànims!

  • Alícia Porcar

    19/01/2011 12:51

    Ànim Manel! Ja veuràs com poquet a poquet ja faràs menys faltes d’ortografia. A més a més, no escrius gens malament, endavant! :-)

  • Isidre

    28/05/2013 0:27

    Bones. He trobat aquest article per casualitat i no volia marxar sense donar-te la meva opinió. El fet més important és que escrius en català i d´això t´has sentir molt i molt orgullós. L´escriptura és com la vida, tot s´aprén a mida que camines. Molta sort.

  • Gemma

    18/07/2013 22:33

    Felicitats , felictats , ostres m’encantat el teu escrit, jo tinc un bloc que parlo desde Sant Sadurní d’anoia , escrit en castellà per no saber escriure correctament el catalá, ara mateix acabo de veure el teu bloc i en quedo reflectida 100% l’unic adiferencia es que jo soc del 72 i feia una clase noés de catalá a la setmana . en fi ! Anims una abraçada

  • pep

    23/10/2013 15:45

    Felicitats!!!!. M’encoratges a intentar escriure correctament el catala , malgrat al meu analfabetisme. Anims una abraçada.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús