Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca

Nota: Segueixo amb política. Voldria expresar el meu sentiment de goia amb les declaracions d’ahir del President Pujol. Des de l’exterior de Catalunya, es fa molt dificil d’entendre que quan vius el dia a dia a Catalunya, el perquè persones patriotes i intel·ligents com el President Pujol no aposten per la independència. Àhir finalment ho va fer i estic molt content.

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

Sempre he tingut un respecte amb Convergència Democràtica de Catalunya, sobretot amb el seu fundador i ànima: el President Jordi Pujol. Però mai he entès perquè no va voler veure, igual que jo, que no hi ha cap possibilitat d’entesa amb els espanyols. Per molt que es vulgui, no hi ha res a fer. Per això, mai em va agradar la seva postura davant de la independència de  “Ara no toca”.

Recordo la meva gran frustració quan entre el 1989 i 1992 a Europa es van esdevenir nous Estats i el President Pujol surt al diari, dient allò tant famós de “Catalunya no és Lituana ni Espanya és la URRS”. Quin mal em va fer! Sense dubte que vam perdre una gran oportunitat per aconseguir la independència. Jo diria que fins i tot, més fàcilment que ara, almenys per la predisposició europea i dels USA per la creació de nous estats.

Durant els meus vint i pico anys de lluita activa a favor de la independència, tant a ERC i a RCat, com també civilment amb Deumil.cat, vaig arribar a perdre  l’esperança que un dia el President Pujol es tornaria independentista. Darrerament quan semblava que el President Pujol amb ambigüitat deixava anar quelcom que podria ser interpretat com independentista, creia que era per ajudar a què CiU captés el vot més sobiranista de l’electorat. El mateix he pensat del President Mas quan repeteix allò del “Dret a decidir sense límits”.

Però ahir el President Pujol va taxatiu quan va declarar:

«Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. […] Tenia arguments. Ara ja no en té»

«De moment , si hi pot haver algun canviés més fàcil que sigui per a mal que per a bé. L’alternativa a això ara ja només podria ser la independència»

“«L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, […]no és tan difícil perquè equival a rendir-se»”.

No dubti President, que jo mai em rendiré. Lluitaré fins al final abans de deixar-me matar.

Ahir va ser un dels dies més llargament esperats i des d’aquí, voldria donar el meu agraïment al que ha estat un dels millors presidents de la Generalitat. Llàstima que hauria pogut ser el president i pare fundador de l’Estat Català.

Espero que el seu deixeble sigui fidel al seu mestre (però que no esperi a estar retirat per adonar-se de què només hi ha la independència com a única alternativa per sobreviure com a catalans)

Moltes gràcies President!

Endavant les Atxes!!

6 comentaris

  • Tweets that mention Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca – Ara.cat — Topsy.com

    26/01/2011 23:37

    […] This post was mentioned on Twitter by reagrupamentpv, Manel Bargallo. Manel Bargallo said: Ahir va ser un dels dies més llargament esperats: Pujol diu ara si toca – Ara.cat http://t.co/oembyPi via @diariARA. #aratoca […]

  • Toni Toluges

    28/01/2011 5:04

    Sr. Bargallo, suggereixo llegir l’editorial “Del Tribunal Constitucional a la independencia. Passant pel Quebec” del Sr. Pujol al seu web (jordipujol.cat).

    L’editorial recorda que el nacionalisme catala era autonomista i “tenia arguments” per refusar l’independentisme perque creia possible una autonomia que garantis politicament i administrativament un sostre alt, economicament viable i amb garantia identitaria. “Ara ja no en te” d’arguments politics/sentimentals/economics per refusar l’independentisme. Pero ara en te d’altres: Ara son de “viabilitat”, perque “l’opcio independentista es de dificil realitzacio” (referint-se, una vegada mes, al previsible rebuig d’Europa a la independencia de Catalunya).

    El “cafe para todos” -segueix l’editorial- fou un error, pero “potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situacio” admetent que “Cataluña es el Quebec de Espanya”. En el seu moment hauria estat una “bona solucio”, pero, “ara es possible?”. Si fos possible, entre la independencia o “ser el Quebec espanyol” molta gent votaria Quebec.

    Al meu entendre, el Sr. Pujol segueix pensant que la independencia es inviable, no tant per l’oposicio d’Espanya (que tambe, naturalment) sino, sobretot, per l’oposicio internacional (cal recordar que pels EUA el cas Kosovo es unic i no aplicable a Catalunya). Davant d’aixo, l’unica alternativa al final col.lectiu de Catalunya seria el Quebec… espanyol.

    Insisteixo en el suggeriment de llegir la font original (l’editorial). Potser coincidirem en la conclusio. O potser no.

  • Manel Bargalló

    28/01/2011 10:19

    Sr. Toluges, he tornat a llegir amb més calma l’editorial. Està clar que el President Pujol no era independentista com molts milers de catalans. Però això era degut i és la meva modesta opinió, al sindròme típic de la persona maltractada o en aquest cas, torturada. Ja vaig escriure el 2008 un article al Bloc Gran de Sobiranisme amb el títol “Despujolem la política catalana”

    http://blocgran.cat/?p=345

    Allà parlava sobre el llibre de memories que havia escrit i deia:”El llibre m’ha confirmat algunes de les sospites que tenia del president Pujol. Unes sospites que m’han donat una possible explicació del perquè el president Pujol mai s’ha declarat independentista. Potser una persona experta en la matèria ho podria explicar millor que jo, però crec que té relació amb la síndrome del qui ha estat torturat.

    Jo he conegut dos companys del meu partit que també han estat torturats per la policia espanyola. Ambdós, igual com explica en el seu llibre el president Pujol, mai no em varen explicar el que els havien fet. De fet sempre ho ha sabut per altres fons. A l’un l’he perdut de vista i l’altre encara té un paper important dins de l’aparell del partit, però curiosament mai no ha volgut estar a la primera línia. En canvi és un dels principals avaladors i defensors del tripartit.

    La tortura pot afectar de moltes maneres les persones. Com també hom pot ser torturat de moltes maneres, des de físicament fins a mentalment. Crec, de fet, que els catalans estem sent constantment torturats. Els espanyols, directament o indirectament, ens estan dient que no som ningú, que no tenim poder, i que no en tindrem mai. Sempre que poden, han utilitzat la violència contra nosaltres. Aquesta forma de menysprear la personalitat del nostre poble, junt amb els episodis de violència que els espanyols tenen el costum d’utilitzar amb nosaltres periòdicament, és per mi, una forma de tortura. Al cap i a la fi, ens volen mesells. La tortura, ja sigui directa, trencant la teva voluntat o en la forma de menysprear-nos subliminalment, minva l’autoconvicció sobre les possibilitats d’un mateix i fa baixar l’autoestima.

    Penso que al molt honorable Jordi Pujol la tortura física, però sobretot la mental que ha hagut de suportar durant tants anys de lluita contra l’Estat, i també per les traïcions dels que en teoria són els seus propis conciutadans, al final el va condicionar políticament, encara que ell no ho vulgui ni ho voldrà reconèixer mai. Al president Pujol l’han condicionat en la seva ambició política. El president Pujol, també va veure minvada la seva autoestima, potser no tant amb ell mateix, sinó vers el poble català. ¿Com, si no, es poden entendre les seves predictives declaracions en contra de fer un nou Estatut en què ens avisava del ridícul que faríem?”

    i acavaba:
    “Amb tota la prudència del món, l’única explicació plausible que personalment veig en una persona de la talla moral, ètica i patriòtica del molt honorable president Pujol és que aquesta tortura a què ha estat sotmès li ha fet perdre l’estima vers els catalans i això li ha fet canviar els paràmetres lògics que regeixen el seu pensament polític. Com els ha passat a moltes de les víctimes sotmeses a tortura física i mental, el president Pujol, potser per la seva experiència viscuda en pròpia pell i que molt bé relata en el seu llibre, creu que als catalans, pel trauma de la tortura a què hem estat sotmesos i que encara estem patint, ens acabarà passant factura en forma de manca de coratge si un dia ens hem d’enfrontar de nou al nostre torturador.”

    Aquesta editorial d’avui, en confirma el que vaig dir. Com tu bé assenyales deixa obert la possibilitat de votar en comtpes de la independència per un Quebec català. Això segueix sent una fal.làcia igual que els socialistes i els d’iniciativa que creuen amb el federalisme.

    Però també el President Pujol deixa anar que els espanyols tampoc acceptarien un Quebec català (només diu algunes veus) però la majoria dels liders del PP i PSOE, han decidit uniformizar-ho tot i per tant com diu el President la desaparició de Catalunya en decades.

    Podria fer-li alguns retrets al President Pujol, però no ho faré. Val més ara que d’aqui un o dos anys, que encara serà més inviable la independència.

    Però jo confio que si una persona de la talla del President Pujol arriba a aquesta conclusió, d’altres també ho faran. D’aquesta manera entre tota aquesta gent, podrem bàstir un projecte que pugi vèncer totes els dificultats que hi són per així poder aconseguir la llibertat.
    Com diu el President Pujol (i jo porto 20 anys dient-ho) l’alternativa és sucidar-nos.

  • Toni Toluges

    28/01/2011 16:38

    Sr. Bargallo, em sembla massa agosarat psicoanalitzar Jordi Pujol sense ser psiquiatre, i mes encara si no hi ha -com sembla- un patro definit (Nelson Mandela o Mahatma Gandhi tambe van ser torturats). Partir d’una pseudoanalisi es un bon cami per a extreure’n conclusions equivocades, per tant, aqui, no hi entrare.

    Suggereixo ser curos amb les paraules. El president Pujol no parla de “suicidi” sino de “final col.lectiu”. Pel fil argumental mes aviat es refereix a una malaltia, ara per ara, sense medicacio possible. Tots els medicaments han fracassat pero s’aferra a l’esperança, ara amb un medicament nomenat Quebec que te relatiu exit al Canada. La novetat rau en que si aquest medicament tampoc fos efectiu, el president no descarta -ves quin remei!- jugar-s’ho tot a una carta i recorrer a la medicina alternativa: la independencia. No se l’acaba de creure (i explica les seves raons), pero l’esperança es l’ultim que s’ha de perdre.

  • Manel Bargalló

    28/01/2011 22:19

    Sr. Toluges,
    en el meu escrit deixo clar que és només una suposició meva, amb tot, l’argumento i si em permet, segueixo pensant que no vaig molt errat que tant al Pujol, com molts dels catalans que han viscut el pitjor de la repressió, tenen la moral guanyada per l’opressor i l’autoestima per terra: el famós auto odi català. Això no cal ser psicòleg per saber que és típic en moltes persones maltractades. Però era només una manera de trobar la lògica d’una persona que considero un patriota de pedra picada com és el President Pujol.
    Respecte al tema de final col·lectiu o suicidi, d’acord. Però és la meva interpretació de rendir-nos cap a un final col·lectiu. Per mi això és suïcidar-se.
    El tema de Quebec, no ho acabo de veure com vosté diu. Penso que Pujol deixar clar que només hi ha dues possibilitats : Independència o “final col·lectiu”. Però deixa anar el tema de Quebec com si digués als espanyols, que és justament això el que haurien d’haver fet per aconseguir que Catalunya no voti (malgrat la majoria no ho voldria) per la independència.

  • Toni Toluges

    29/01/2011 19:19

    Sr. Bargallo, sense anim de discusio: li recordo que el president Pujol, sorpres i “estranyat” per la repercusio mediatica del seu editorial, ja va aclarir a RAC1 -“matitzar” segons la premsa- que ell segueix apostant per una “solucio tipus Quebec”.

    No es la primera vegada -ni sera l’ultima- que el periodisme catala(nista), per l’il.lusio del primer moment, malinterpreta una informacio. Segur que recorda la noticia segons la qual el Dictamen sobre Kosovo “avala la independencia unilateral”. Poso aquest exemple perque malgrat una lectura posterior demostrava que avala “la declaracio” unilateral, no pas la independencia, molta gent s’ha quedat amb la primera impressio, com pot passar ara tambe amb l’editorial del Sr. Pujol. No conve acumular il.lusions falses. I en portem unes quantes.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús