Arxiu del dijous, 17/02/2011

Em sento encongit

dijous, 17/02/2011

A la mili em van taxar amb una alçada de 1,79 metre i mig. Em va fer molta ràbia que per mig centímetre no arribés a 1.80. Al poble, de la colla dels meus amics. jo era dels alts, encara que tampoc dels més alts. Quan vaig començar a treballar em sentia encara més alt, sobretot perquè jo era dels joves i ja se sap que a cada generació la mitjana d’alçada puja. A mesura que em vaig fer més vell, els nous companys de feina més joves que entraven, poc a poc,  van incrementar l’alçada, però malgrat tot, encara em sentia dels alts.

D’ençà  fa uns anys, gràcies a la immigració sud-americana, pels carrers de Barcelona vaig notar com si m’enlairava una mica més. Possiblement es nota els gens indians de molts nouvinguts. Els indians són de mitjana més baixos que els que som d’origen català. Però quan he vingut a viure i treballar a Alemanya, la cosa s’ha invertit. Em sento com els nous immigrats que han vingut a Catalunya. A Alemanya pels carrers o a la feina, ja he deixat de ser dels alts, per a ser dels normals tirant a petits. Per exemple, al meu departament només el cap té la meva alçada i potser ho és, perquè té 60 anys. La resta dels companys, que són més o menys de la meva edat, em treuen quasi un pam. El més baixet deu fer 1,83 metres i la majoria ronda els 1,90. Fins i tot les companyes del departament, a part de la secretaria del cap, la resta superen amb escreix el 1.70. Hi ha una, que fins i tot em treu un parell de centímetres.  Quan vaig pel carrer, a diferència de Barcelona, em sento empetitit. Em sento que m’he  encongit.

Aquesta diferència d’alçada és tradueix en moltes coses quotidianes. Per exemple amb les talles de la roba i els números de les sabates. Però hi ha una de curiosa, que normalment no s’explica: A Alemanya els urinaris estan col·locats a un pam més amunt que els urinaris catalans. Per sort pels qui són molt baixos  també s’acostuma a trobar un urinari col·locat a menys alçaca. És l’úrinari per les criatures. Però una de les coses que em va sorprendre al principi, va ser trobar-me que les tasses dels vàters són més altes. Per a mi, que he agafat el costum, no sé si bo o dolent, de llegir-hi quan vaig de ventre,  s’agraeix que les cames no estiguin tant flexionades. Almenys ja no agafo rampes si la lectura és amena.