Arxiu del mes: març 2011

La generació torturada

dijous, 31/03/2011

Darrerament s’està parlant molt del reconeixement del molt honorable President Pujol que la independència és la darrera possibilitat que ens queda els catalans per poder sobreviure com a poble. El president Pujol, diu que no ha cregut mai amb la independència i que sempre ha cercat l’encaix amb Espanya, però que darrerament, els espanyols han tancat totes les portes que semblava que hi havia per fer-ho possible. El President Pujol, diu que no hi veu cap argument en contra dels qui demanem la independència i només pot dir, que hi veu moltes dificultats, per no dir quasi impossible, per assolir-la.

Molts articulistes han escrit al respecte i els mitjans s’han fet ressò del discurs del President. Al facebook també s’had escrit molts comentaris. N’hi ha de tot. Però del que s’ha dit, m’agradaria reflexionar sobre un aspecte: El fet que la generació que varen néixer entre els anys 30 i 40, la dels meus pares i a la que el President Pujol n’és l’exemple més significatiu,  van viure durant la seva joventut una repressió tant bèstia que es podria dir que actuen com si haguessin estat torturats. (Però en el cas del President Pujol, és a més, cert)

Penso modestament que la tortura psicològica que van estar sotmesos la generació dels meus pares pel fet de ser catalans i junt amb la propaganda espanyolista, que avui en dia encara hi és de manera més subtil, els hi va provocar varis símptomes que poden explicar com és que uns patriotes com el President Pujol i el meu pare,  fins fa poc, no han acceptat que no hi ha cap altra alternativa que la independència.

(més…)

Com és valora els estudis a Alemanya

divendres, 25/03/2011

Vaig escriure un article fa temps a on explicava com funciona el sistema educatiu a Alemanya. Allà explicava que existia una espècie de barrera amb el sistema educatiu que feien que els fills dels immigrants tinguessin problemes per poder accedir als estudis universitaris, perpetuant una exclusió social d’aquests nous alemanys, respecte als d’origen.

D’alguna manera el meu fill Jan que té 7 anys i està cursant el 2on a l’escola primària (Grundschule), està patint una mica aquesta situació. Quan acabi 4ª, és a dir amb 9 anys, segons la mitja de les notes que hagi tret i de la valoració dels mestres, podrà anar a fer el Batxiller (Gymnasium) o formació professional (Realschule).

Ahir la meva dona va anar a l’escola  a una reunió de pares i mestres. Segons la mestra, Jan està just per sota de la nota de tall per poder entrar a fer el Batxiller a Baden-Würtemberg. Cal una nota inferior a 2.5 (0 equival a un 10 a Catalunya, per tant cal un 7.5)

La meva dona està molt amoïnada i estem pensant que potser l’any vinent, demanarem si el Jan pot repetir tercer. Jan ha tingut mala sort,  va néixer 12 dies abans de començar un nou curs i per tant és dels més petits de la classe. Entre la dificultat idiomàtica i la immaduresa que té respecte a altres, el pobre Jan va de bòlid per seguir la classe, malgrat la meva dona quasi cada dia hi dedica més d’una hora per repassar els deures.

Altres mares de l’escola del Jan, li van comentar a la meva dona que si no veuen clar que els seus fills treuen molt bona nota, minim un 2 o menys, que s’estimen més que no vagin al Batxiller. No és la primera vegada que m’arriba aquestes posicions, l’any passat, uns veïns, malgrat la filla tenia prou nota per anar al Batxiller, van estimar que no hi anés, perquè això representaria massa estrès per la família.

Jo d’entrada  al·lucino amb aquesta postura dels alemanys que prefereixen que els seus fills no vagin a la universitat. Però pensant-ho amb més calma, he arribat a la conclusió que potser no és pas tant dolent. A Alemanya, la gent que té un ofici, pot gaudir d’un nivell de vida molt alt. Amb els serveis que l’Estat del benestar alemany et proporciona, els impostos que graven els més rics i com que els oficis estan ben valorats, les diferències del benestar que hom pot gaudir amb estudis universitaris o amb una mestria, és poca. La majoria de la classe mitjana alemanya no té estudis universitaris.

Però això no vol dir que no es valori tenir uns estudis universitaris i sobretot de postgrau. És valora molt,  perquè l’exigència per poder estudiar una carrera és alta i a més, el nivell d’estudi universitari garanteix que els llicenciats, enginyers i posteriors doctors o catedràtics, són realment persones preparades per exercir com a tal.  Però el mateix passa amb la mestria d’un ofici. Quan una jove comença estudiar-la, alterna amb practiques treballant en una empresa. Al final, surten molt ben preparats per treballar de l’ofici, sense cap problema.

Penso que la justa mesura per valorar els estudis, és que aquests siguin bons per la feina que hagis de fer. Siguin universitaris o d’ofici. Cada estudi val per la seva feina. No té sentit per un país que hi hagi molts universitaris si no hi ha feina per a ells. Un país ple d’universitaris a l’atur o que fan feines que no es corresponen amb l’estudi que han fet,  és molt dolent, perquè a part dels diners públics gastats per res, la frustració que genera entre ells, no ajuda a què el país avanci. Molts acaben emigrant a altres països.

L’altre dia, un conegut d’origen espanyol que té un restaurant de tapes a Kalrsruhe, parlant de la crisi a Catalunya, ens va dir que havia rebut un CV d’un enginyer de Barcelona que desesperat de no trobar feina, estava disposat a venir a treballar de cuiner al restaurant. Volia trobar un treball a Alemanya per així poder aprendre alemany i després poder mirar de trobar feina d’enginyer a Alemanya. No crec que l’agafin, a part que no hauria d’haver-ho dit mai que era enginyer, a Alemanya estan (ben) acostumats a agafar les persones amb estudis per la feina. Possiblement això, ha estat una de les claus de l’èxit de la qualitat alemanya.  Els alemanys amb la seva reconeguda fama de ser fabricar amb qualitat, els ha permés ser els principal exportador mundial malgrat els seus alts costos laborals. Això ha permes fer el seu país prou ric perquè les persones siguin felices estudiant el que volen, sense importar si és un estudi universitari o mestria. Tothom es guanya prou bé la vida per no haver d’estudiar el que no vol o no és necessari.

Ja ha passat el pitjor a la central nuclear de Fukushima?

dijous, 17/03/2011

Sense dubte que el que ha succeït a Japó degut al gran terratrèmol i el posterior devastador Tsunami, és un accident nuclear molt greu. De l’escala d’1 a 7 que existeix per classificar els accidents nuclears ( 7 fou Txernòbil), aquest  es pot classificar com a 6.

Però per una sèrie de circumstàncies favorables climàtiques, pel disseny dels reactors i sobretot per la valentia i perícia dels operaris de la planta, de l’exèrcit, dels bombers i policia japonesa que hi estan treballant jugant-se la vida literalment, el pitjor dels escenaris que s’estava complint ratlla per ratlla des d’aquest cap de setmana fins avui dijous 17 de març, sembla que per primer cop a fet un punt.

Ho dic perquè avui no ha succeït cap explosió o incendi. Per primer cop, no hem anat a més i sembla que la situació esta més o menys igual que ahir. Amb crisis tan greus com aquestes però que el pas del temps ens es favorable (teòricament per la dispersió de la calor) , a vegades no news is a good news

Però demà divendres 18 de març serà clau per saber si el punt és un punt i seguit o un punt i a part.

Mentre escrivia aquest article, m’arribat el darrer comunicat amb el quadre de monotorització de l’estat dels reactors. Està actualitzat amb les dades que la JAIF (Japan Atom Industrial Forum, INC), que malgrat és un fòrum de la industria atòmica japonesa, les dades que expliquen són a nivell tècnic prou fiables, sobretot si les comparo amb l’evolució que han tingut i també amb altres fonts com la NISA (Nuclear and Industrial Safety Agency) que té accés a les dades de TEPCO, l’empresa elèctrica propietària de la planta.

Aquí teniu el quadre resum  :

Segons un darrer comunicat que acaben d’emetre la Nuclear and Industrial Safety Agency  de les darreres noticies del 17 de mars les 17:30, confirmen que han aconseguir fer arribar la corrent elèctrica i començar a fer anar les bombes refrigeradores del reactor 2, també han aconseguit posar en marxa un generador diesel d’emergència que supleix aigua freda a les piscines dels reactors 5 i 6.

Si premeu continuar llegint, explico el que jo hi veig que pot ser perillós a curt termini.

(més…)

La difícil batalla de l’independentisme (1er part)

dijous, 3/03/2011

En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.

Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot  dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot,  acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.

Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d’ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s’ha de fer, només dic que no se’n parla quan no hi han).

A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l’electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d’aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.

Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s’ha donat amb tots els referèndums que s’han fet a Catalunya els darrers 35 anys.

Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.

Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.