Així, si que ho aconseguirem!!

Aquest 10 d’abril ha significat una nova injecció de força a favor de l’Estat català. Després del 28N a on semblava a primera vista que els vots a favor de la independència havien perdut (no és ben bé així), l’èxit de la votació en el referèndum a Barcelona ens dibuixa una realitat diferent: Hi ha un suport clar a la ciutadania a favor de què Catalunya esdevingui un Estat que no es reflecteix teòricament al Parlament.

Però aquesta setmana hi haurà el debat al Parlament a favor d’una proposta presentada per Solidaritat que recull la idea que va llençar en el seu moment Reagrupament, per declarar el dret d’autodeterminació del poble català i engegar un procés per aconseguir la independència.

Tot sembla, malgrat m’agradaria equivocar-me, que la majoria dels diputats del Parlament no hi votaran a favor. Ja ha començat declaracions i contradeclaracions entre els partits catalans que auguren que l’esperit d’unitat per l’estat propi que es va respirar ahir, no hi haurà traducció al Parlament. Per què?

És molt fàcil fer una lectura simplista i tractar de traïdors als diputats que no votin a favor de la proposta de Solidaritat. No dic que si voten No al Parlament no pugem dir-los que estan traint el vot que van dipositar ahir a les urnes a Barcelona. El que voldria dir, és si aquestes desqualificacions no ajudarà a què es trenquin possibles ponts per anar junts a favor de la independència més endavant?. Per això abans de desqualificar-los fortament, jo els hi demanaria als diputats que van anar a votar ahir a favor d’un Estat català i que passat demà potser no votaran a favor d’engegar un procés per la independència, que ho han de justificar molt bé el seu vot. Sobretot han d’explicar molt clar quin és el seu full de ruta per arribar-hi. Un full de ruta creïble i que s’han de comprometre plenament a aconseguir-ho en un temps definit i mesurable. Sinó ho fan, aleshores si que se’ls pot dir que estan enganyant als catalans, és a dir, se’ls podrà tractar de traïdors.

Cada dia tinc més clar que la dinàmica dels partits i de la política que se’n deriva, fa impossible a què la independència sigui viable si ho deixem a mans només als seus dirigents.  Per exemple, Els dirigents de Solidaritat  miren de treure rèdit de la proposta per aconseguir més vots i els dirigents de CiU miren de sortir-ne sense perdre’n. Malgrat potser ambdós dirigents van votar ahir SI a favor de la Independència, al Parlament s’enfrontaran entre ells mentre els partits espanyolistes s’hi recrearan fotent-li més zitzània en contra la independència. Vet a aquí el problema. La proposta de Solidaritat no hauria de ser de Solidaritat. Hauria de ser una proposta de la societat civil de Catalunya. 

Una de les lliçons que he après d’haver lluitat a fons amb Reagrupament i després de militar 18 anys a ERC, és que la independència és massa important per deixar-la només als partits polítics. He vist les misèries humanes (no sé per què ho diem així, si és típic en els grans simis) de les lluites fratricides per una poltrona. He vist com l’engany i mesquineria apareixen dins de persones cultes, intel·ligents i sense dubte independentistes, davant la possibilitat de treballar com a polític. No hi ha res a pelar. La política és l’art de manegar aquests instints a favor del bé comú. En un Estat consolidat i amb tradició democràtica s’han creat els mecanismes, a base d’escàndols polítics, perquè aquests instints quedin canalitzats a favor de la nació. Però els catalans no tenim un Estat ni prou tradició democràtica verdadera per poder canalitzar-ho positivament. Penso que el partidisme i les ambicions polítiques és un llast que impedeix avançar políticament cap a la independència.

Però tampoc és pot deixar només a l’activisme civil o a la societat civil la responsabilitat única per aconseguir-la. A aquí també no estem lliures dels mateixos instints, sobretot el de poder ser protagonista. Per poder sortir als diaris o a dalt de l’escenari hi ha gent que perd l’oremus. Però és més fàcil gestionar-ho.

Per aconseguir la independència cal la combinació de les dues coses: L’acció civil i la política de partits. Però igual que quan cuines, cal afegir els ingredients amb la seva mesura i al seu moment. Tampoc es poden barrejar abans. Cada cosa al seu temps.

Cal continuar fent més accions civils no vinculades a cap partit per crear una complicitat transversal dins de la societat a favor d’ella. Però no es tracta de fer accions civils sense cap ni peus o sense intel·ligència. Cal tenir clar quin és l’objectiu.

Per mi l’objectiu del moviment civil per la independència és la de generar una pressió social per la independència, que els partits es vegin forçats a prendre-hi partit. Un exemple ho hem vist amb la votació a favor del Si al referèndum de Barcelona del expresident Pujol i de l’actual president Mas. Us creieu que malgrat la sentència del TC, ambdós figures cabdals per aconseguir el suport majoritari al Parlament i la societat, haurien estat tant explícits a favor de la independència sinó haguessin vist obligats a prendre partit aquest 10A?

Però compte, sense una bona organització seria impossible haver aconseguit aquests bons resultats a Barcelona i ara estaríem parlant d’altra cosa, malgrat el suport per la independència seria el mateix.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús