Arxiu del mes: juliol 2011

Urlaub. Geschlossen im August? typisch spanisch!!

dimarts , 26/07/2011

A Catalunya, igual que la resta d’Espanya, per l’agost tanquen la majoria  dels negocis, a excepció dels que viuen del turisme. És molt freqüent  trobar el típic cartell: “Tancat per vacances per l’Agost“.

Durant 30 dies la majoria dels negocis baixen la persiana i tanquen del tot. Fins i tot, algunes empreses que voldrien treballar es veuen també obligades a tancar, perquè els seus proveïdors, distribuïdors i clients estan de vacances.

Això provoca que l’activitat econòmica del país disminueixi considerablement. No sé si s’ha fet algun càlcul dels diners que es deixen de guanyar per aquesta parada de l’activitat i com també, el cost de començar de nou, però estic segur que no és eficient ni pel negoci ni tampoc pel conjunt del país.

A part de la disminució de l’activat econòmica, el tancament per vacances a l’agost de la majoria d’empreses provoca la sortida massiva de cotxes de les grans ciutats cap els llocs d’estiueig. Els col·lapses generats a les autopistes i carreteres augmenta el consum de benzina amb la conseqüent contaminació i obliga a comprar més petroli. Però també, altre problema és que aquesta massificació d’estiuejants als pobles de la costa concentrats durant el mes d’agost, provoca un munt de problemes logístics a resoldre, sobretot pel que fa a l’alimentació, electricitat i aigua potable. Aquesta sobredemanda de consum obliga a crear unes infraestructures sobredimensionades per poder fer front a la demanda. Una demanda que es concentra durant un sol mes. Si la massificació es repartís durant tot a l’estiu, possiblement no caldria tanta sobredimensió d’infraestructures. Ens estalviaríem potser la MAT, algunes cares dessalinitzadores d’aigua del mar, grans depuradores d’aigües residuals i autopistes o autovies de tres carrils per accedir-hi. L’impacte  ambiental d’aquestes infraestructures s’hi ha d’ajuntar la que provoca que milions  de persones es concentrin en un espai reduït i tots en el mateix temps.

Tancar per vacances a l’agost, és per mi, un mal negoci per Catalunya.

A Alemanya, això no succeeix, almenys d’aquesta manera. Com a mínim a Baden-Würtemberg a on visc les empreses no tanquen totes per l’agost. Però tampoc tanquen per 30 dies seguits i al mateix temps. Les vacances estan més distribuïdes al llarg de tot l’any i per les famílies amb fills, estan condicionades a les vacances escolars. Malgrat això, no he vist que molts comerços o empreses tanquin durant aquestes vacances escolars a l’estiu, que en el meu Estat o Land, enguany són del 29 de juliol fins el 12 de setembre.

Ja vaig parlar en un article en aquest bloc de les diferències d’horaris laborals i socials que existia entre Catalunya i Alemanya (i la resta d’Europa del nord i centre). Aquesta diferència d’horaris, junt amb el tancament massiu per vacances per l’agost, segons el meu parer, perjudiquen el progrés de Catalunya i ara segur que no faciliten la sortida de la crisi. Aquesta manera de treballar ens allunya d’Europa. El dia que siguem sobirans de veritat, caldrà renovar aquests hàbits laborals i de fer vacances tots a l’agost, heretats d’Espanya, per uns que se semblin als que regnen al centre i nord d’Europa. Això si, sempre i quan volem ser tant rics o pròspers com ells

 

La Transició Nacional cap a la Independència?

divendres, 22/07/2011

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. Avui mateix a TV3 ho ha fet, igual que ahir en l’acte d’entrega del 15è Premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític.

El diari Ara resumeix les paraules del President a TV3 d’aquesta manera:

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat, en una entrevista a TV3, que “Espanya vol Catalunya dòcil i pagana”. “Si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres”, ha explicat Mas. Per superar aquest obstacle, la recepta de Mas passa per la “transició nacional”, tal com ell l’anomena, un camí que arrenca amb “la decepció per la sentència sobre l’Estatut”. Segons ha explicat Mas, “el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir”. El president ha insistit que “no sabem quin serà el port d’arribada però sabem que hem d’agafar un rumb diferent”. Això sí, ha identificat el “primer port” de la ruta, que ha de ser, segons ell, “el pacte fiscal”. I a l’hora d’establir terminis per fer les demandes a Madrid, Mas ha estat clar: “L’any que ve, just després de les eleccions espanyoles”. Aquesta serà la condició que CiU posarà tant a PP com a PSOE per assolir un acord estable de govern.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornarva a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir els mínimes retallades pactant-les previament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció,  provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

La prudència distància sobre la informació de l’independentisme

diumenge, 17/07/2011

Fa temps que estic escrivint propostes per ajudar a avançar cap al nostre Estat propi o faig crítiques respecta a propostes polítiques o accions independentistes. Algú pot pensar que sóc un il·lús o simplement un pretensiós que escriu com aquell que només ell sap la veritat. No ho dic en va, més d’un cop jo mateix ho penso. Però també penso que si tinc algunes idees que considero que poden ser interessants o algunes crítiques que poden ajudar avançar o en cas contrari impedir en retrocedir, cal compartir-les.

El fet de viure fora de Catalunya dificulta molt accedir a tota la informació tant escrita com sobretot, l’estat d’ànims que respira la societat catalana. Molts cops he desestimat o ho he vist amb una certa distància algunes opinions provinents d’intel·lectuals o pensadors que estan immersors en un entorn tancat o molt influenciat per un fet o sector de la societat.

Aquest estiu, a Menorca vaig coincidir amb un alt directiu d’una multinacional, que no és català però porta vivint més de 30 anys a Barcelona. Està a punt de jubilar-se i estava ben decidit a deixar d’estar empadronat a Barcelona per no haver de pagar imposts. La raó argumentada era que no volia ajudar amb els seus diners un govern català que no ho vol compartir amb la resta d’Espanya. Dic resta d’Espanya perquè davant de la meva defensa del concert econòmic a on utilitzava sempre Espanya o espanyols com a una cosa diferent a Catalunya o catalans, ell em va contestar que per a ell tot és el mateix. És a dir, Catalunya i els catalans som d’Espanya i espanyols. Ell creu amb el projecte i imaginari col·lectiu d’Espanya.

La discussió va ser sempre molt cordial i  amena. Sempre he pensat que es pot discutir entre dues persones intel·ligents i honestes de qualsevol cosa, fins i tot, d’un tema com aquest. Lògicament no el vaig convèncer de res, però tampoc ell a mi.  Segons ell, la Generalitat ja té moltes competències i ja gestiona un 70% dels diners que es recapta. Segons ell, el problema era que els catalans havíem dilapidat els diners i que ara, no amb la reivindicació del concert econòmic era una fugida endavant per no reconèixer els nostres errors i a més, era fet amb la idea de trencar el projecte de construir una Espanya entre tots. Vaig mirar d’explicar-li totes les dades que em recordava que he llegit respecte a l’espoli fiscal i altres greuges. Però no hi havia res a fer. Ho posava en dubte amb la seguretat d’un CEO amb milers d’hores de reunions.

Estava clar, que la informació que aquest alt directiu rebia sobre l’espoli fiscal estava molt influenciada per sectors propers a PP i Ciutadanos. En el seu sentiment de formar part d’un sentiment col·lectiu espanyol, preferia empassar-se sense posar-ho en dubte tota informació favorable a la seva idea a qualsevol altre.

Tot això, us explico, perquè m’ha vingut al cap quan avui he parlat per telèfon amb el meu pare. Com sempre hem acabat parlant sobre com està la independència de Catalunya. Jo li he comentat la darrera enquesta del CEO que ens dóna un 60% de vots a favor del SI i el fet que si Òmnium Cultural ha proposat l’objecció fiscal si no s’aconsegueix el concert, semblava que el merder que es podria generar, potser si que estem a punt d’aconseguir-la en els propers anys. El pare, convergent i com ell es defineix, un separatista de dretes, em diu que el tema fiscal pot acabar de canviar la balança cap a la independència, però que estem molt lluny encara. Segons el pare, si ara és fes un referèndum, tots els espanyols o descendents d’espanyols que representa un 50% dels que anirien a votar, votaran massivament pel NO, mentre que l’altra 50% de catalans, la meitat votaria SI, mentre l’altra meitat s’abstindria per por. El pare sempre ha considerat que la majoria dels catalans són covards i per això, som encara una colònia.

Quan he intentat fer-li veure que l’enquesta del CEO diu el contrari, ell em contesta, que una cosa és contestar per telèfon i l’altre, és anar a votar. Ell es basa amb la seva experiència del seu entorn.

Després d’una estona de discutir,  el pare m’ha deixat una frase d’aquelles demolidores: “Jo sempre, com a home de ciència, m’he preguntat com és que encara hi ha creients entre els meus amics que els considero persones molt intel·ligents i formades. Doncs amb tot això del moviment independentista m’has donat la resposta. Vosaltres discutiu entre vosaltres i us retro-alimenteu i vosaltres mateixos us creien la part de la veritat que més un va bé per sentir-vos bé, però això no necessàriament és la realitat”.

Doncs el mateix es pot aplicar a l’alt directiu espanyol com també podria fer servir contra el pensament pessimista del meu pare. Però segur també entre nosaltres els que forment aquest conglomerat de persones que estem dins de les xarxes socials, d’una manera o altre, treballant per la independència.

Jo després de tot el que he viscut aquests dos anys amb Reagrupament i els resultats del 28N, he de reconèixer que havia entrat en aquesta dinàmica de creure’m la veritat més favorable. Entenc que per poder guanyar t’has de creure que ho podràs fer. Però també, quan la guerra és tant difícil i corre el risc de perdre per sempre, no preparar-se correctament i presentar batalla en les millors condicions, pot ser decisiu. Ara bé, això no vol dir renunciar o deixar d’armar-se.

Cal no deixar de preparar-nos per la batalla final. Per fer-ho de la millor manera, és imprescindible  poder obtenir la millor informació fiable de tot el que està succeint sino potser estarem treballant en una direcció equivocada. Per això, els independentistes també hauríem de mantenir una certa distància amb el que s’explica de nosaltres, el que ens expliquem entre nosaltres i també de l’enemic, per així poder d’una vegada guanyar. De fet, només que guanyem una vegada, ja n’hi haurà prou.

Alemanya: Die Krise ist vorbei oder nicht?

dilluns, 11/07/2011

La locomotora alemanya marxa a tot màquina. Enguany, tot apunta que les exportacions marcaran un record gràcies a la industria alemanya i concretament a l’exportació de productes del sector de l’electromecànica.

Segons les darreres informacions que he tingut accés, el 2011 significarà per la divisió de la meva empresa, tornar a facturar una mica més del que es facturava abans de la gran crisi. La divisió de la multinacional a on treballo, es dedica a la industria i pel tipus de producte i servei que oferim, es pot prendre com un bon indicador de com va l’economia d’un país (sobretot a nivell industrial). Les xifres que ens han donat avui, ens mostra que d’ençà va començar la crisi fins ara, Europa i Amèrica (inclou tot el continent) ha perdut pes respecte Àsia. De fet, si les vendes a Europa no ha caigut en picat, és gràcies a la mateixa Alemanya a on es ven molt producte per la demana interna de la industria que principalment fabrica per l’exportació a Àsia.

Hom pot preguntar com és que Alemanya s’ha sortit tant bé de la crisi?

La resposta és simple: Els alemanys com a bons previsors i disciplinats, porten almenys 20 anys preparant-se per aquest moment.

A principi dels 90, Alemanya es van reunificar i va patir una indigestió quan va d’haver d’incorporar els ciutadans de la RDA. De fet, encara dura (cada any pago uns 1.100€ per aquest concepte a la meva declaració de la Renda), però penso que  això els va ser molt més prudents que altres països desenvolupats.

Abans de l’arribada dels conservadors comandats per l’Angela Merkel fa 6 anys, a Alemanya durant quasi una dècada, varen manar els socialdemòcrates que feien coalició amb els Verds. Però això no va impedir que s’apliquessin mesures que qualsevol opinador de Catalunya no dubtaria de nombrar-les de ser d’extrema dreta i liberal. Per exemple es va retardar l’edat de jubilació als 67 anys i el període del subsidi de l’atur de dos anys a un. Però també es va decidir que la indemnització per acomiadament pagui impostos (entre un 42 a un 45%) i que si et neguessis a acceptar un treball mentre cobres el subsidi d’atur, sempre que no estigui lluny de casa teva (una hora i mitja d’anada i tornada) o que cobris menys del 80% del sou que tenies (només els primers mesos), deixes de cobrar-lo. Es va canviar també el sistema sanitari i es va implementar el copagament de 10€ per cada vegada que vas a un metge nou (o sempre que hagi passat 3 mesos de la darrera visita). Si t’ingressen a l’hospital, has de pagar 24€ diaris almenys durant els primers 28 dies. Totes aquestes reformes les van implementar mentre governava el socialista Gerhard Schröder.

Us imagineu que succeiria si això ho fessin a l’Estat espanyol?.

La paradoxa és que mentre els alemanys aprimaven els drets socials adquirits pel desenvolupament econòmic dels finals del segle XX, a Espanya i a molts altres països Europeus del sud, es dedicaven a engreixar-los (i a més, a costa dels diners rebuts dels mateixos alemanys).

Però els alemanys no eren estupids. Fent gala d’una visió molt intel·ligent, van subvencionar amb milers de milions d’euros als països del sud (i ara ho fa a l’est d’Europa) perquè es desenvolupessin economicament i aixì obrien nous mercats als seus productes. Cada nou país que entrava a la Unió Europea i acceptava l’euro, aportava milions de nous consumidors a la industria alemanya.

Us heu preguntat mai, perquè l’euro es manté tant alt respecte al dólar?.  La raó principal és que la majoria de les exportacions alemanyes es fan dins de l’economia de l’euro. Els alemanys compren la matèria prima en dòlars, ho manufacturen i ho venen en euros. Com més diferència hi hagi entre la moneda de referència per les matèries primes i la moneda que es ven el producte, més benefici.

Els alemanys durant la dècada dels 90 i principis dels 2000, van preveure la globalització. Per això van invertir molts diners en reconvertir la seva industria, ja sigui comprant empreses de fora per abaratir el cost mentre imposava el seu producte guanyant mercat (la industria catalana va ser literalment comprada entre els alemanys i japonesos), o traslladant els centres productius de baix valor a països amb una ma d’obra més barata (Xina i Indonèsia), i fins i tot fent aliances entre empreses competidores alemanyes per poder entrar als mercats de difícil accés (Xina, Rússia i Japó). Tot això, ho van fer amb la total complicitat dels agents socials (patronal, sindicats, banca i govern).

La societat alemanya està molt conscienciada de què l’Estat de benestar depèn de la seva capacitat productiva industrial. En aquest sentit es fan debats entre els agents socials al respecte. Mentre a la televisió de Catalunya (i més d’Espanya) es feien reportatges de les mansions i les amants de nous rics que han fet fortuna especulant, a la televisió alemanya els reportatges són sobre empreses que han aconseguit crear un producte innovador únic al món o sobre sistemes d’estalvi energetic per així poder fer front a l’apagada nuclear. Fins i tot, hi ha una emissora de ràdio que hi dedica dues hores al dia a parlar dels darrers avanços de ciència i tecnologia.

Gràcies a aquesta política d’invertir estratègicament per expendir la seva industria, de fomentar el desenvolupament tecnològic i de conscienciar a la seva població que s’havia de contenir la despesa (per exemple ha reduït els nombres de funcionaris en els darrers 10 anys) i una política fiscal restrictiva per impedir l’especulació,  a Alemanya, la crisi ja s’ha superat amb nota. Per mi, ha sortit més forta que molts altres països.

Amb menys atur que els Estats Units d’Amèrica i entre quatre i cinc vegades menys que a Espanya, els alemanys una vegada han conquerit Europa, estan preparats per conquerir el món o no?.

Només hi ha una cosa que ho pot impedir: que Grècia s’enfonsin del tot i acabin provocant la caiguda d’Espanya (i de retruc potser d’Itàlia). Vet a aquí, el taló d’Aquil·les de la millor i més reeixida estratègia dissenyada pels alemanys per conquerir Europa des de l’Imperi Carolingi. Els alemanys no comptaven amb la mentalitat dels ciutadans de les ribes mediterrànies. Per la seva mentalitat no van preveure que la majoria, per no dir tots, els diners que van donar a països llatins es van malgastar en inversions no productives i en augmentar la despesa pública. Però el pitjor de tot, és que han creat la mentalitat del subvencionat, que es creu amb tot el dret de gaudir gratuïtament d’un estat de benestar, fins i tot, millor que la que els alemanys gaudeixen.

Les noticies de les ràdios i televisions alemanyes parlen constantment de Grècia , però no pas com un lloc per anar de vacances, més aviat com la ferida al taló que no s’acaba de curar.

Nova estratègia per la independència

divendres, 1/07/2011

Nota: Aquest article és la tercera part o la part complementària dels articles què vaig escriure amb el títol: Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part) i Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l’adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l’objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l’estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L’estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio…etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l’opinió política favorable a la independència. Una vegada s’hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d’estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d’esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d’entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d’escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d’Europa que d’un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d’aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d’iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d’independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s’ha aconseguit sense l’ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l’estratègia que fins ara s’ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per començar el més aviat possible el procés d’independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats “indignats”. Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l’oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d’un sistema polític més just i lliure de les perversions de l’actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d’assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer “política”.

Ha de ser la societat civil qui ha d’agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d’independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s’ha tornat independentista i el President Mas, no s’amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l’atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestació del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l’esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l’ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s’hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d’Europa.

Endavant les atxes!!