Nova estratègia per la independència

Nota: Aquest article és la tercera part o la part complementària dels articles què vaig escriure amb el títol: Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part) i Decàleg d’acció política per la xarxa sobiranista (coordinada per l’ANC)

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l’adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l’objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l’estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L’estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio…etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l’opinió política favorable a la independència. Una vegada s’hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d’estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d’esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d’entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d’escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d’Europa que d’un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d’aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d’iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d’independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s’ha aconseguit sense l’ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l’estratègia que fins ara s’ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per començar el més aviat possible el procés d’independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats “indignats”. Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l’oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d’un sistema polític més just i lliure de les perversions de l’actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d’assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer “política”.

Ha de ser la societat civil qui ha d’agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d’independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s’ha tornat independentista i el President Mas, no s’amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l’atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestació del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l’esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l’ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s’hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d’Europa.

Endavant les atxes!!

5 comentaris

  • Daniel Piella i Blanch

    01/07/2011 19:20

    Manel, d’entrada felicitar-te per les teves reflexions i, sobretot, per fer-les públiques. Ja fa temps jo també havia pensat en això de les xarxes complexes, sense fer servir el mateix concepte però. Estic d’acord amb moltes reflexions i propostes que fas, d’altres no em semblen tan encertades. Tens raó quan dius que la independència la farem des de la societat civil però això no treu que sigui bo que algun partit polític arribi a poder participar de les nostres institucions (migrades això sí). Opino que sempre és bo conèixer des de dins el poder, se n’aprèn molt, segur, malgrat el risc de corrupció inherent. La proposta per convèncer als abstencionistes inclinats al No em sembla poc meditada i del tot improductiva. Bé, no m’allargo més, si tens intenció de contestar-me et prego ho facis al meu mail (suposo que hi tens accés des de l’Ara) doncs em serà més fàcil de seguir-ho. Salut i independència!

  • Manel Bargalló

    01/07/2011 23:52

    Gracies pel comentari Daniel,
    tens part de raó però no acabo de veure clar que un partit independentista per si, vulgui governar com sigui. Si governar es una etapa en el temps definida i com una etapa mes per aconseguir la independència, ho trobaria bé. Peró no, si es fa aparcant la independència perquè no hi ha prou suport, tal com va fer en el seu temps ERC i sembla que ho vol fer CiU. Cal deixar clar que es vol aconseguir la independència i quan serà la data màxima per aconseguir-la, mes o menys com fa el SNP.
    Peró davant de la situació actual després del 28N i de la crisi espanyola, cal que la societat civil redobli es esforços per aconseguir un ambient independentista entre els partits catalans que els obligui a prendre partit, ja que si no ho fan, poden perdre molt de suport cara a les properes eleccions. Els dirigents dels partits actuen a cop d’enquesta. Fa temps que els visionaris o estadistes, han desaparegut o bé, són atacats i fets fora del sistema polític amb totes les martingales que et pugis imaginar i més.

    Respecte als indignats, jo penso que cal invertir esforços , per almenys desactivar-lis les dèries espanyolistes o que els que són una mica catalans o millor dit, no nacionalistes espanyols no acabin treballant per l’enemic, com sembla que darrerament estan fent.
    Sóc del que pensa que no s’ha de deixar cap front obert i tots s’hi ha de dedicar recursos necessaris per controlar-los o si pot ser tancar-los.
    No m’importa dir el que penso publicament, per sort o per desgvracia, segons com es miri, estic “exiliat” a l’alemanya.
    Salut i Independencia

  • sal constans

    28/07/2011 2:55

    En tot d’ acord, sols que el tema Reagrupament no estic amb tu, el problema va ser el mateix de ERC, ansies de poder personal, sigui per raons econòmiques, de lideratge o sols pensar que els que ho manegaven tot tenien la veritat absoluta. El tema Reagrupament crec que ja no cal treur-el excepte per a l història d’ aquesta dissortada terra nostra.
    Va ser una oportunitat com tantes, perduda. El que mes greu em sap, es perquè si els de solidaritat tenien dades fiables del que sortiria, Reagrupament va gastar molts recursos i creia que sortiria, malbaratant l esforç emocional, econòmic i polític en un suïcidi ?

  • Francesc Aguilar

    28/07/2011 23:55

    L’ANC surt com una Assemblea de Catalunya II quan la primera apareix en una situació predemocràtica i l’ANC en un sistema democràtic parlamentari consolidat ens agradi o no, en el qual la representativitat real de la societat no raurà en l’ANC sinó en el Parlament Català. L’unica possibilitat que l’ANC lidere la independència és que sigui una assembles revolucionària i trecadora amb el sistema monàrquic parlamentari actual, proclami la independència i no reconegui ni l’autoritat de l’Estat ni del Parlament català sucursal de l’espanyol. Veig difícil que pugui passar d’una mera declaració de desitjos.
    .

  • Manel Bargalló

    29/07/2011 15:20

    Sal, gràces pel comentari. No veig a on estem desacord amb el tema de RCat, en el text dic més o menys el mateix que tu diu. Només dic que ha estat també ajudat per elements externs (llegeix Laporta, Tena, Bertran…etc) i el que dic, és que si aquests elements externs que jugen d’aquesta manera tant mesquina defensant els seus propis interesos sense mirar el bé comú que és la unitat d’anar junts per la independència, hi són, és per culpa dels moviments sobiranistes que o bé som rucs i ens deixem entabanar o bé, ja ens agrada com som perquè en el fons la majoria els agrada ser protagonistes del poder abans de mirar pel conjunt del país.
    Respecte al Carretero, només dic que no es un lider per ser capaç de gestionar aquestes formes d’actuar dels lideratges emergents dins del moviment possiblement perquè no té cintura política llatina, més aviat és del nord que són més radicalment honets i pocs donats als tipijocs i martinglades.
    El tema de les dades fiables, ha estat un dels punts que més he retret als qui ho havia de fer i igual que tu, vaig dir-lis que ens hauriem d’haver retirat al mes d’agost quan va quedar clar que Laporta es presentava sol. Abans una retirada que un derrota i ara RCat tindria legitimitat com associació per intentar-ho de nou.
    En canvi ara, ho té molt dificil. Per mi sinó canvia molt la cosa té , malgrat el comentari del Francesc Aguilar, l’ANC més possibilitats d’aconseguir quelcom.
    Però està també expost, malgrat no es vulgui presentar a les eleccions, a les lluites caines pel poder dels partits qui hi són al secretariat permanent.
    En fi, Sal, veig que com sempre tenim una coincidència amb el que pensem.
    Salut i sort

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús