Alemanya: Die Krise ist vorbei oder nicht?

La locomotora alemanya marxa a tot màquina. Enguany, tot apunta que les exportacions marcaran un record gràcies a la industria alemanya i concretament a l’exportació de productes del sector de l’electromecànica.

Segons les darreres informacions que he tingut accés, el 2011 significarà per la divisió de la meva empresa, tornar a facturar una mica més del que es facturava abans de la gran crisi. La divisió de la multinacional a on treballo, es dedica a la industria i pel tipus de producte i servei que oferim, es pot prendre com un bon indicador de com va l’economia d’un país (sobretot a nivell industrial). Les xifres que ens han donat avui, ens mostra que d’ençà va començar la crisi fins ara, Europa i Amèrica (inclou tot el continent) ha perdut pes respecte Àsia. De fet, si les vendes a Europa no ha caigut en picat, és gràcies a la mateixa Alemanya a on es ven molt producte per la demana interna de la industria que principalment fabrica per l’exportació a Àsia.

Hom pot preguntar com és que Alemanya s’ha sortit tant bé de la crisi?

La resposta és simple: Els alemanys com a bons previsors i disciplinats, porten almenys 20 anys preparant-se per aquest moment.

A principi dels 90, Alemanya es van reunificar i va patir una indigestió quan va d’haver d’incorporar els ciutadans de la RDA. De fet, encara dura (cada any pago uns 1.100€ per aquest concepte a la meva declaració de la Renda), però penso que  això els va ser molt més prudents que altres països desenvolupats.

Abans de l’arribada dels conservadors comandats per l’Angela Merkel fa 6 anys, a Alemanya durant quasi una dècada, varen manar els socialdemòcrates que feien coalició amb els Verds. Però això no va impedir que s’apliquessin mesures que qualsevol opinador de Catalunya no dubtaria de nombrar-les de ser d’extrema dreta i liberal. Per exemple es va retardar l’edat de jubilació als 67 anys i el període del subsidi de l’atur de dos anys a un. Però també es va decidir que la indemnització per acomiadament pagui impostos (entre un 42 a un 45%) i que si et neguessis a acceptar un treball mentre cobres el subsidi d’atur, sempre que no estigui lluny de casa teva (una hora i mitja d’anada i tornada) o que cobris menys del 80% del sou que tenies (només els primers mesos), deixes de cobrar-lo. Es va canviar també el sistema sanitari i es va implementar el copagament de 10€ per cada vegada que vas a un metge nou (o sempre que hagi passat 3 mesos de la darrera visita). Si t’ingressen a l’hospital, has de pagar 24€ diaris almenys durant els primers 28 dies. Totes aquestes reformes les van implementar mentre governava el socialista Gerhard Schröder.

Us imagineu que succeiria si això ho fessin a l’Estat espanyol?.

La paradoxa és que mentre els alemanys aprimaven els drets socials adquirits pel desenvolupament econòmic dels finals del segle XX, a Espanya i a molts altres països Europeus del sud, es dedicaven a engreixar-los (i a més, a costa dels diners rebuts dels mateixos alemanys).

Però els alemanys no eren estupids. Fent gala d’una visió molt intel·ligent, van subvencionar amb milers de milions d’euros als països del sud (i ara ho fa a l’est d’Europa) perquè es desenvolupessin economicament i aixì obrien nous mercats als seus productes. Cada nou país que entrava a la Unió Europea i acceptava l’euro, aportava milions de nous consumidors a la industria alemanya.

Us heu preguntat mai, perquè l’euro es manté tant alt respecte al dólar?.  La raó principal és que la majoria de les exportacions alemanyes es fan dins de l’economia de l’euro. Els alemanys compren la matèria prima en dòlars, ho manufacturen i ho venen en euros. Com més diferència hi hagi entre la moneda de referència per les matèries primes i la moneda que es ven el producte, més benefici.

Els alemanys durant la dècada dels 90 i principis dels 2000, van preveure la globalització. Per això van invertir molts diners en reconvertir la seva industria, ja sigui comprant empreses de fora per abaratir el cost mentre imposava el seu producte guanyant mercat (la industria catalana va ser literalment comprada entre els alemanys i japonesos), o traslladant els centres productius de baix valor a països amb una ma d’obra més barata (Xina i Indonèsia), i fins i tot fent aliances entre empreses competidores alemanyes per poder entrar als mercats de difícil accés (Xina, Rússia i Japó). Tot això, ho van fer amb la total complicitat dels agents socials (patronal, sindicats, banca i govern).

La societat alemanya està molt conscienciada de què l’Estat de benestar depèn de la seva capacitat productiva industrial. En aquest sentit es fan debats entre els agents socials al respecte. Mentre a la televisió de Catalunya (i més d’Espanya) es feien reportatges de les mansions i les amants de nous rics que han fet fortuna especulant, a la televisió alemanya els reportatges són sobre empreses que han aconseguit crear un producte innovador únic al món o sobre sistemes d’estalvi energetic per així poder fer front a l’apagada nuclear. Fins i tot, hi ha una emissora de ràdio que hi dedica dues hores al dia a parlar dels darrers avanços de ciència i tecnologia.

Gràcies a aquesta política d’invertir estratègicament per expendir la seva industria, de fomentar el desenvolupament tecnològic i de conscienciar a la seva població que s’havia de contenir la despesa (per exemple ha reduït els nombres de funcionaris en els darrers 10 anys) i una política fiscal restrictiva per impedir l’especulació,  a Alemanya, la crisi ja s’ha superat amb nota. Per mi, ha sortit més forta que molts altres països.

Amb menys atur que els Estats Units d’Amèrica i entre quatre i cinc vegades menys que a Espanya, els alemanys una vegada han conquerit Europa, estan preparats per conquerir el món o no?.

Només hi ha una cosa que ho pot impedir: que Grècia s’enfonsin del tot i acabin provocant la caiguda d’Espanya (i de retruc potser d’Itàlia). Vet a aquí, el taló d’Aquil·les de la millor i més reeixida estratègia dissenyada pels alemanys per conquerir Europa des de l’Imperi Carolingi. Els alemanys no comptaven amb la mentalitat dels ciutadans de les ribes mediterrànies. Per la seva mentalitat no van preveure que la majoria, per no dir tots, els diners que van donar a països llatins es van malgastar en inversions no productives i en augmentar la despesa pública. Però el pitjor de tot, és que han creat la mentalitat del subvencionat, que es creu amb tot el dret de gaudir gratuïtament d’un estat de benestar, fins i tot, millor que la que els alemanys gaudeixen.

Les noticies de les ràdios i televisions alemanyes parlen constantment de Grècia , però no pas com un lloc per anar de vacances, més aviat com la ferida al taló que no s’acaba de curar.

4 comentaris

  • Carbonell

    15/07/2011 10:34

    Felicitats. Per conèixer bé la cultura germànica sé que tens raó en tot. Jo encara diria més, els alemanys TREBALLEN o sigui són productius mentres que a casa nostre (desgraciadament és de Catalunya que parlo), les organitzacions siguin creadores de productes i/o de serveis no coneixen la disciplina del treball ni saben organitzar-se i per acabar d’acentuar el disfuncionament els treballadors estàn pagats 14 mesos i en treballen 10. Per veure que la realitat és així nomès cal llegir algun dels molts convenis que regulen el món del treball. Ah, i fins fa molt poc temps la societat civil jove creia que els alemanys continuarien pagan……… mentres ells aprofitaven del sol de les nostres magnifiques platges i d’un clima, deien, que els alemanys ens envejen¡¡¡¡

  • Manel Bargalló

    17/07/2011 16:03

    Gràcies Carbonell.
    Els alemanys ganduls existeixen i també els espavilats que no foten brot a la feina mentre treballen en altre cosa. Però com que en la societat està molt malt vist, ho dissimulen molt bé. Això fa que no hi hagi mals exemples i en conjunt la gent està per la feina.
    Quan comences a subvencionar acabes creant unes males costums que minimitzen els possibles avantatges de la subvenció.
    El cas d’UE amb els diners invertits al sud d’Europa és un exemple.
    Catalunya per desgràcia està al sud d’Europa en tot els sentits. Només si aconseguissin un Estat propi i aprofitant la seva creació, ens dotessin d’unes regles de joc que ens equipares a Alemanya o altres paisos del nord d’Europa, potser ens ensortiriem. Però fins i tot amb això, ho veig difícil

  • Ferran

    19/07/2011 18:25

    Estic d’acord amb tot el que dius menys en una cosa, quan es parla de països del Sud d’Europa s’ha de tenir en compte que són molt diferents. Per exemple Itàlia, és el segon país exportador de la UE, i té les exportacions molt més diversificades que les alemanyes. té un teixit productiu de petites mitjanes i grans indústries extremadament competitiu. El problema el tenen amb un sector públic nefast. Però no tenen bombolla inmobiliària. Jo crec que està molt pitjor Gran Bretanya, i no es diu. I Catalunya? segurament amb l’independència ens en sortiriem, encara que només sigui perque tenim unes bases millors que la resta d’Espanya i perque els països petits s’ha demostrat que es oden cohesionar millor per lluitar per un objectiu. Està passant a quasi tots els països del nostre tamany a Europa.

  • Manel Bargalló

    19/07/2011 19:24

    Ferran, Itàlia a part de la corrupció que té a nivell polític, tampoc pensis que està molt bé a nivell industrial. Ho conec una mica. La part del nord, està prou bé però li manca pes de mitjanes i grans empreses en tecnologia punta, cosa que si que tenen els alemanys. Els italians han fet molt bé, jo diria excel·lent, tot el tema alimentari i maquinaria per industria manufactura, en aquest dos sectors, junt amb la moda, estan al capdavant d’Europa. Però la resta estan lluny d’Alemanya. El que jo he experimentat és que no hi ha empreses mitjanes. Només hi ha microempreses de menys de 15 treballadors o grans empreses amb milers. És dificil trobar empreses de 50 o 200 treballadors i encara més de 300 o 500. Sembla que és per dos motius: Un perquè hi ha una llei que diu que si tens menys de 15 treballadors, si un es posa malalt, ho paga l’estat, mentre que sinó ho paga l’empresa. També perquè els italians que he conegut, tots volen crear la seva empresa i quan adquireixen coneixement treballant de jove en una empresa, de seguida marxen per crear una de competència. Això fa que no hi hagi prou massa per crear empreses mitjanes o bé, que les empreses no vulguin formar gaire els seus treballadors perquè marxen.
    Catalunya estem o erem abans de començar aquest segle, una mica més fidels que els italians amb l’empresa i això permetria crear empreses mitjanes, que són el caldo de cultiu per crear les grosses.
    Això si, els italians no tenen por de res, i he vist empreses de 14 treballadors anar a la Xina o Sud-amèrica a fer projectes mentre empreses catalanes de 400 no s’atrevien a sortir d’Espanya

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús