Arxiu del mes: agost 2011

El Barça és més que futbol

dimarts , 23/08/2011

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l’equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l’europeu de futbol d’Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d’exemple per veure l’ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d’Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d’un equip i de l’altre. Només amb aquest detall, més d’un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el “senyorio” que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava “senyorio” de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s’ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l’espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d’un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l’excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l’adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L’actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l’exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

El trauma del nazisme és ben vigent encara a Alemanya

dimecres, 17/08/2011

No sóc historiador ni tampoc un afeccionat a les històries dels nazis. Però això no vol dir que vivint a Alemanya no m’hagi adonat de què els alemanys estan traumatitzats pel seu passat nazi.

És un tema tabú i no es pot parlar d’ell, però no només això, sinó que tot el que els nazis van utilitzar per fer propaganda del nazisme està malt vist. Per exemple els fa vergonya la música folklòrica alemanya, com també l’ús de vestits tradicionals (potser amb l’excepció de la part de Baviera propera als Alps) i simbols o escuts nacionals. Fins l’europeu de futbol del 2006 que es va fer a Alemanya, tampoc era molt ben vist utilitzar la bandera alemanya sinó era per esdeveniments oficials. En aquest europeu es va posar de moda que tothom ho portés al cotxe o pengès al balcó, però també fomentaven que els immigrats ho fessin amb la del seu païs, cosa que a mi em va semblar més com una excusa per justificar que ells ho podien fer.

Els uniformes de la policia alemanya són poc atractius i de color verd gris (ara els estan canviant a blau per ser iguals a la resta d’europa), perquè segons m’ha explicat la meva dona, que porta des del 18 anys vivint a Alemanya, la Gestapo duia uns de molts bonics i no volen que l’actual policia tingui els mateixos comportaments autoritaris i de superba que tenia la policia nazi. Les matricules del cotxe, que permet poder triar les lletres, a part del nom de la ciutat, no es pot utilitzar combinacions de propaganda nazi, com per exemple SS. Per la televisió acostument a fer documentals criticant el nazisme i els horrors que va ocasionar. Fins i tot, vaig veure fa uns anys al cinema un spot publicitari del govern a on se’n reia d’una manera força dura dels joves nazis que saluden amb el braç enlaire. No m’ho puc pas imaginar la polèmica que ocasionaria si això mateix és fes a Catalunya o Espanya, tenint en compte que la Falange espanyola és un partit legal mentre que a Alemanya això seria del tot inimaginable.

També s’ha d’anar en compte en no qualificar a ningú de nacionalista o parlar del nacionalisme en general. Pels alemanys això és com dir-te nazi  o parlar del nazisme. Un dels insults més greus que és pot fer a una persona és dir-li que és nacionalista, perquè ningú s’atraveix de dir que es un nazi. En aquest  sentit, els catalans hem d’anar en peus de plom quan volem explicar la nostra lluita nacional per la independència. No es pot parlar mai que som nacionalistes, si ho fas, deixen de parlar amb tu i fins i tot, per sempre.

Però el que m’ha acabat de convèncer encara més de què estan traumatitzats, és quan l’altre dia vaig escoltar una entrevista per la radio a un vell polític alemany de 81 anys que es diu Heiner Geißler i que havia estat durant més de vint anys el secretari general de la CDU i president de la Renània.  Aquest polític actualment està fent de mediador entre els partidaris i retractors d’un megaprojecte urbanístic per modernitzar l’estació de trens del TGV a Stuttgart, anomenat Stuttgart 21  (seria com l’equivalent a l’estació de Sagrera multiplicat per 10). Aquest projecte urbanistic és molt polèmic i està enquistat des de fa dos anys. Ha provocat manifestacions massives amb actuacions policials que han provocat ja més de 100 ferits i alguns de greu.

Heiner Geißler, l’altre dia en mig d’una reunió entre les dues parts a on s’estaven tirant els plats pel cap i no hi havia d’arribar a cap acord, va dir una frase “Wollt Ihr den totalen Krieg?” que és una cita famosa que va fer el ministra de propaganda nazi Goebbels  i que traduït vol dir “Volen vostès la guerra total?”. Això ha provocat un gran escàndol i en l’entrevista que vaig escoltar a la ràdio, vaig escoltar astorat com l’entrevistador, un equivalent al Cuní de Catalunya, el va atacar per tots els costats pel  fet d’utilitzar de manera frívola una cita nazi. Li drequiminava que estava menyspreant les víctimes del nazisme. El ancià polític va mirar de restar importàcia però l’entrevistador no li va concedir cap minut de descans. Jo mai havia escoltat una situació tant violenta com aquella entrevista en una ràdio (o televisió) alemanya. Posteriorment la radio van entrevistar a historiadors preguntant-li si es podien utilitzar les cites nazis per altres situacions actuals. La resposta va ser que no és pot fer, malgrat que en aquest cas, es podia ser una mica comprensible donat que la intenció era donar un toc d’atenció a les parts implicades a què d’una vegada es deixexin de fer la guerra i cerquèssin un acord. Encara avui, és motiu de conversa.   

Realment els alemanys encara no ho han paït el nazisme, possiblement perquè a cada llar alemanya hi havia almenys un que havia estat del partit nazi i per això no els agrada parlar-ne. És difícil suportar la contradicció d’estimar a un pare o avi que saps  que va culpable de l’holocaust.

En tot cas, els alemanys tenen una tendència a creure’s una mica superior a la resta dels europeus, possiblement no els hi falta part de raó si fem cas no només a la seva contribució de grans genis a la filosofia, ciència i les arts, sinó que actualment són la primera potència europea i el primer país exportador mundial. Per això, que encara estiguin traumatitzats i avergonyits pel seu passat nazi és una garantia que miraran de ser humils amb la resta dels europeus i això no només ens beneficiarà a tots nosaltres, sinó que també a ells.

 

La penitència que ens fa passar TV3 als culers emigrats

dimarts , 9/08/2011

Ser immigrat ja és per si una penitència. En el meu cas, a Alemanya quan hi vaig emigrar, malgrat hi havia anat per negocis una desena de vegades, la realitat era que no coneixia el país. Encara que tot és Europa, hi ha força diferència entre el centre i nord respecte al sud. I no parlo només pel clima. La manera d’entendre la vida i les relacions amb els teus veïns o companys de feina, és també força diferent a la que hi ha a Catalunya. Però avui no parlaré  d’aquests aspectes tant espirituals, avui parlaré d’un de més terrenal.

Per mantenir la flama catalana a casa vaig comprar fa un parell d’anys,  un receptor de satèl·lit i gràcies això puc veure TV3Cat o la TV3 Internacional que es veu per satèl·lit. A part de poder veure per la canalla dibuixos animats en català (els meus fills petits són del club Super tres) amb tota l’il·lusió del món, com a culer i soci vaig pensar que podria veure els partits del FC Barcelona. Doncs no!!.  Sempre quan fan un partit del Barça, tallen la connexió i em posen una repetició d’una sèrie d’aquelles que t’importa un rava o un documental sense cap mena d’interés. Quina ràbia!!. Recordo que els primers cops, si en aquells moments hagués tingut la Terribes al meu costat, li hauria dit de tot!. 

Puc arribar a entendre que per qüestions de drets de retransmissió d’imatge els partits europeus no es pugin retransmetre per satèl·lit, encara que no hi estic d’acord. La televisió Suïssa SF1 si que retransmeten en alemany per satèl·lit encara que a Alemanya  ho facin per un canal de cable de pagament. Per què els catalans que vivim a fora del Principat de Catalunya no ho podem veure en català? 

Tampoc puc veure els partits de la lliga espanyola per TV3Cat. Per què? . Quina raó hi ha que els catalans de l’exterior no ho podem fer? Sort que he trobat per Internet un web austríac que té els drets comprats per retransmetre-ho per Internet. www.laola1.tv  i gràcies a ella, puc veuré tots els partits de la lliga del Barcelona però això si, amb comentaris amb alemany.  La coordinació amb la retransmissió de ràdio en català per Internet és impossible. RAC1 que és de llarg la que millor retransmet per internet sense cap problema, va entre un i dos minuts retardada respecte a el web austríac i entre 2 i 3 minuts respecte a la del satèl·lit per SF1. Per desgràcia Catalunya Radio amb el Puyal, malgrat faig servir Wifi, es talla al cap d’una estona (entre 20 i 30 minuts), però en aquest cas, va avançada respecte a el web i retardada uns 30 segons respecta SF1. Al final m’he acostumat a la penitència d’escoltar-ho en alemany.

Però el que ja és la màxima penitència és el que va succeir ahir. La TV3Cat no va retransmetre el partit del Barcelona contra el Girona de la Copa Catalana, mentre si que ho feia al Principat de Catalunya!!!. Per què? Quins drets de retransmissió d’imatge ha de respectar? No ho entenc!!. Ni tants sols un partit de copa catalana. 

Això ja és massa. Em sento totalment menystingut per la “nostra” televisió. Que no sóc català jo?

 

Nota: Tampoc es pot per internet al web de www.tv3.cat. Per cert, a veure si els de Barça TV es foten les piles i d’alguna manera, sigui per satèl·lit o per Internet ens deixen veure el Canal Barça almenys als socis com jo que paguem religiosament cada anys.

Sr. President, quin és el preu per deixar de ser catalans?

dilluns, 1/08/2011

Recordo al President Pujol, per la dècada dels 90 a un cèntric Hotel de Barcelona, presentant com si fos ahir, un nou pacte fiscal que permetria que la Generalitat tingués un millor finançament com a exemple que l’encaix amb Espanya era possible, mentre menystenia els independentistes. Ara, cal cap de 20 anys reconeix que el van enganyar.

Sempre recordaré com el President Maragall va dir eufòric que les reivindicacions independentistes quedaven sense sentint quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 89% dels diputats el nou estatut, a on hi havia un sistema de finançament que malgrat no era un concert econòmic, era pràcticament semblant a ell. El President Maragall no ha pogut reconèixer que també l’havien enganyat per culpa de la seva malaltia, però estic segur que atès el seu caràcter, ara, fins i tot, estaria amb el President Pujol fent conferències a favor de la independència.

Els dos presidents, igual que la majoria dels catalans, havien caigut amb la trampa de creure que Espanya és un projecte a on els catalans hi tenim cabuda.  Creien en l’engalipada que pot existir una Espanya amb una Catalunya que pogués ser més o menys sobirana amb els propis recursos, malgrat hagués que pagar un peatge més o menys assumible. Però tot això és i era una fal·làcia.

(més…)