Arxiu del mes: setembre 2011

L’estúpida doble solidaritat catalana

dimecres, 28/09/2011

Un company m’ha fet arribar per correu aquest document que adjunto a on és pot veure les subvencions que la Generalitat va atorgar el 2010 a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional.

La indignació del meu company era majúscula. Una indignació que estic segur que vostès també tindran davant la precària situació financera que es troba la Generalitat actualment i llegeixin en el document subvencions de 102.000 euros a l’Associació Observatori de Drets Humans (DESC) amb la finalitat de “Implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats a l’Hàbitat, Vivenda i Ciutat a Bolívia” o subvencions per 295.000€ a l’entitat Deutsche Gessellschaft für Technische Zusammenarbeit (GTZ) GmbH , pel projecte “Educació bilingüe intercultural en els departaments d’El Quiché, Alta Verapaz i Baixa Verapaz de la República de Guatemala”. o subvencions de 409.933 € per la Fundació Privada Futbol Club Barcelona amb la finalitat “Consolidació Centre Solidari per l’educació i l’esport, Xics Marroc” o subvencions de 900.000€ a l’Asociación para la Cooperación con el Sur Las Segovias, ACSUR, amb la finalitat de “Sensibilització contra la violència de gènere i promoció de la participació de les dones al territori Palestí ocupat-Palestina” i així fins a més de 400 subvencions.

El meu company estava molt emprenyat que el tripartit s’hagi gastat tants diners, no sé el nombre total però pel que he vist, estem parlant de desenes de milions d’euros, quan ara s’està fent retallades a tort i dret a casa nostra o que per exemple podrien ajudar a fer front al problema de tresoreria de la Generalitat que impedeix poder pagar a les empreses i entitats socials que treballen a Catalunya.

Si deixem de banda la poca ètica de subvencionar entitats privades com el FC Barcelona o Associacions espanyoles o que pertanyen al govern alemany com és el cas de la GTZ i també que les finalitats siguin tant poc concretes i intel·ligible com això de “la implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats…” la meva opinió és que no només ens hauríem d’indignar pel que manifesta el meu amic, sinó que el que jo trobo encara pitjor, és que la Generalitat de Catalunya subvencioni el desenvolupament i cooperació internacional quan no som un Estat.

Mentre no ho siguem un Estat, no tenim ni veu ni vot internacionalment i les competències internacionals íntegrament dependent de Madrid. Dedicar-nos a actuar com si fóssim un Estat sobirà subvencionant a altres països és l’estupidesa més gran que podem fer. No representa cap benefici ni tampoc representarà cap reconeixement internacional, doncs estic quasi segur que per la majoria dels receptors d’aquests diners, pensaran que venen d’Espanya i serà Espanya qui rebrà el reconeixement adient i els beneficis que segur se’n derivaran.

Els catalans que ja estem espoliats, encara dediquem a retallar els pocs diners que reben per les competències que tenim, per dedicar-les a una competència que no tenim. Som doblement estúpids quan a més, aquests diners que no tenim i els espanyols ens robem, ho dediquem a subvencionar associacions espanyoles que segur que reben diners de l’estat espanyol. El mateix es pot dir a nivell europeu quan és subvenciona una entitat de cooperació alemanya La Deutsche Gesellschaft für Technische Zusammenarbeit propietària del govern de la Merkel que com diu a wiquipèdia, la seva finalitat és la cooperació tècnica per al desenvolupament sostenible al món. Dit en altres paraules, anar acostumant als països subdesenvolupats a què utilitzin els productes tecnològics alemanys per quan esdevinguin emergent comprin aquests productes a les empreses alemanyes. Els catalans ho estem ajudat amb 295.000€.

Dit això, no estic pas en contra a l’ajuda humanitària en casos de catàstrofes naturals o per algunes nacions sense estat que pateixen molt més que nosaltres i no tenen cap padrí, com és el cas dels Sahrauís. Però penso que fins i tot així aquests projectes com també els destinats als països subdesenvolupats a través de certes ONG i entitats que viuen d’aquestes subvencions, caldria deixar l’oportunitat als ciutadans a dir la seva. No tothom pot estar d’acord en subvencionar certs projectes i també aixì es frenaria el clientelisme entre aquestes associacions i els partits polítics. Caldria poder votar a favor o en contra de les subvencions per les partides superios a 50.000€ per mitjà de concursos públics a on aquestes entitats i ONGs presentessin la informació en detall al respecte i els ciutadans en votacions electròniques poguessin dir la seva. El govern només hauria de publicar la partida total que pensa dedicar a aquestes subvencions cada any i fomentar el debat públic als mitjans de comunicació.

També penso que el govern hauria de dedicar més a subvencionar projectes que ajudin a la internacionalització de les empreses catalanes, la cultura catalana i tot el que ajudi a què Catalunya sigui vista com una nació. En aquest sentit ajudar a aconseguir que el dia que els catalans demanen ser un estat independent, hi hagi molts països que ens donin suport, sobretot, els que sense el reconeixement d’ells no hi ha res a fer, com són els Estats Units i Alemanya per exemple.

Abans que algú em tracti de ser un insolidari o un egoista nacionalista, vull manifestar que tot això que proposo és simplement per poder ser encara molt més solidari. Catalunya com Estat propi, amb els recursos que generem podrem segur duplicar o triplicar els diners per l’ajuda internacional al desenvolupament i amb la possibilitat que ens permetrà poder participar com un estat sobirà dins dels organismes internacionals, aquesta ajuda serà molt més eficaç que la que és ara.

Alemanya i l’espoli fiscal català

divendres, 16/09/2011

Conec una mica Alemanya perquè  hi visc i treballo des de fa 5 anys. Avui he llegit aquest article del Xavier Roig a l’Ara.cat a on explica la seva preocupació per les critiques que des de Catalunya es fa al paper dels alemanys davant de la crisi de l’euro. En aquest sentit fa un paral·lelisme amb l’espoli fiscal que els catalans estem sotmesos a Espanya que no ha significat cap benefici, ans el contrari, ens ha perjudicat molt. Diu Xavier Roig, que per aquest motiu,  els catalans hauríem d’entendre la postura dels alemanys de ser reticents de continuar donant subvencions sense control als països meridionals europeus que tenen deutes, malgrat tot els diners rebuts dels fons europeus en els darrers 10 anys, principalment alemanys.

De tot el que diu, que hi estic d’acord en el fons, voldria matisar que pels alemanys la creació de la zona euro els va anar molt bé. No va ser un acte altruista. Els alemanys sabien molt bé el que feien. Gràcies a la creació del lliure mercat i la zona euro a Europa van poder exportar sense cap impediment els seus productes. Uns productes que cal deixar clar, eren excel·lent i d’alta qualitat degut a la seva capacitat industrial i d’organització empresarial.

Amb la Unió Europea consolidada, els alemanys han aconseguit ser els darrers 5 anys el principal exportador del món. Només amb 80 milions d’habitants han guanyat més diners exportant que països més poblats com la Xina amb 1.200 milions o més rics i també poblats com els Estats Units amb 310 milions i Japó amb 126 milions d’habitants.

Jo era dels que creia que per exportar cal tenir despeses baixes tant en la mà d’obra com amb les matèries primeres. Però els alemanys han demostrat que amb uns salaris de mitjana entre 30% i 40% superiors als catalans  i molt més superiors a la Xina, poden ser els més competitius exportant. Com ho han aconseguit?

(més…)

CiU: No potser tanta falsedat i idiotesa

dilluns, 12/09/2011

Fa temps que tinc un dubte respecte a la política catalana. Aquest dubte és si realment els catalans som idiotes per no saber traduir en una força política el suport majoritari dels catalans a favor de la creació d’un Estat català.

Encara no fa 4 anys, un dirigent d’Esquerra justificava en uns articles al diari, l’aposta per estar al govern de la Generalitat pactant amb el PSC-PSOE mentre s’aparcava l’aposta per la independència que reclamava d’ERC el Dr Carretero en el seu article famós que portava el títol de Patriotisme i Dignitat, perquè segons aquest dirigent, a Catalunya el suport a favor de la independència no arrivava a la meitat del necessari per guanyar un referèndum. Fins i tot, el juny del 2010, en una entrevista al diari Avui, aquest dirigent polític d’ERC fent gala de la seva incompetència per captar el canvi que s’estava produint a la societat catalana, encara assegurava que no hi havia majoria suficient per guanyar un referèndum com argument per justificar el tripartit.

Fa un any i mig, Artur Mas justificava, davant del gran èxit del referèndum d’Arenys de Munt, la seva poca predisposició del seu partit a favor d’aquestes votacions ja que el seu partit tenia enquestes que asseguraven que si és fes un referèndum per a tota Catalunya, sortiria sense dubtes que Catalunya “vol ser espanyola”. Un any i mig més tard, al referèndum que es va fer a Barcelona, el mateix Artur Mas, sense periodistes i d’amagat, va anar a votar i ho va fer afirmativament malgrat havia assegurat mesos abans que Catalunya seria “derrotada” si és fes el referèndum per la independència

Fa sis mesos, després de la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava de mort la poca autonomia catalana, l’enquesta del CEO deia que el suport a favor de la creació d’un Estat català era més del 42% mentre que els que hi estaven en contra eren un 29%. Aquestes xifres en un referèndum signifiquen un 60% de vots afirmatius amb una abstenció similar a la dels referèndums que es va fer al principi de la transició democràtica espanyola i superior si es considera una abstenció similar a la que es va produir per l’Estatut. Però estic segur que ara, després que es produís el canvi exprés de la constitució espanyola deixant amb el cul enlaire l’aposta del Duran i Lleida per continuar amb el peix al cove i l’atac directe a la immersió lingüística per les interlocutòries del TSJC, el suport per la independència haurà augmentat fins arribar a prop del 50% del total dels ciutadans. Això significa en el cas que és fes un referèndum, un suport majoritari al SI d’entre el 70% i 80%, segons com sigui l’abstenció.

Davant aquest suport majoritari que reflecteixen les enquestes i que es palpa si s’està al dia del que succeeix a la societat civil catalana, la qüestió que un es planteja és: com potser que no és tradueix políticament? Els partits catalans majoritaris que teòricament miren sempre de donar resposta a les demandes de la majoria, com és que no hi estan treballant per aconseguir la independència?

Esquerra Republicana de Catalunya va errar doblement amb la seva estratègia d’apostar per un govern d’esquerres obviant que ho feia amb un partit que està a favor de la unitat d’Espanya i en contra el dret d’autodeterminació dels catalans. El primer gran error fou durant el primer tripartit, quan va decidir aparcar la reivindicacions independentistes per no enutjar al PSC-PSOE i el segon greu error, fou no saber anar a l’oposició el 2006 després que fos expulsat del govern de la Generalitat per votar NO a l’Estatut retallat pel pacte entre Mas-ZP i Montilla. Amb la reedició del segon tripartit, ERC va fer oblidar aquest vergonyós pacte de CiU i va perdre la credibilitat com a partit independentista. Això va provocar que sortissin noves opcions independentistes, fragmentant l’espai sobiranista, provocant més divergències, desunió i discrepàncies entre els partidaris d’un Estat propi. Davant aquest panorama molt catalans sobiranistes, van apostar per votar CiU com la millor alternativa per fer fora al tripartit i així, obtenir almenys un govern catalanista a la Generalitat.

En aquests moments, CiU té el suport majoritari dels catalans. Si considerem que la majoria dels catalans estan a favor de la independència tal com senyalen les enquestes, i que els partits que aspiren ser majoritaris,  miren per donar resposta a la majoria que els voten, semblaria lògic pensar que els seus dirigents estan treballant per aconseguir la independència de Catalunya. És així realment?

Segons el Dr. Carretero, president de Reagrupament Independentista, la majoria dels votants de CiU, que segons les enquestes són independentistes, es podrien considerar després del que ha succeït darrerament, que són uns idiotes ja que van votar una opció política que va deixar clar durant la campanya electoral que durant aquesta legislatura (és a dir fins el 2014) no faria cap acció per aconseguir la independència i dedicaria tots els seus esforços a continuar amb la política autonomista a Catalunya i a Madrid, segons paraules textuals de Duran i Lleida, a fer la mateixa política del peix al cove com s’ha fet fins ara.

Però sembla que els esdeveniments  estan forçant un canvi dins de CiU. Segons es desprenen de les declaracions institucionals o no, que fa el President Mas, sembla que  CiU estigui plantejant-se un full de ruta per arribar a aconseguir la independència. El mateix Artur Mas, l’endemà d’haver guanyat les eleccions del 28N del 2010, va remarcar en l’entrevista a TV3 que els catalans teníem el Dret d’exercir del Dret a Decidir sense límits i a més, que havia començat una transició nacional. Més tard ho ha repetit en altres entrevistes i ahir al discurs de l’onze de setembre va tornar a dir que la transició nacional estava en marxa. Una transició nacional, per mi, significa anar d’un model polític cap un altre de diferent. Després del a sentència del TC, el model autonòmic està acabat i si ens movem cap un altre model, entènc aquest només pot ser el de crear un Estat propi tal com vaig exposar en un altre article al meu bloc. Per l’altre costat, el expresident Jordi Pujol, que sempre havia estat molt prudent i fins i tot, contrari a la independència, mostra en els seus darrers discursos i escrits, una clara disposició, encara que sigui forçat per l’atac dels espanyols, a favor d’un estat propi abans de deixar que Catalunya esdevingui residual.

Després d’estar dues setmanes a Catalunya, escoltant les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 i d’haver parlat amb parents i amics, estic agradablement sorprès de com un dels debats majoritaris recorrent és la independència. Això no era pas així fa dos o tres anys. Fa 10 anys hauria estat motiu de mofa.

Davant tot el que he exposat, jo no puc concebre que els dirigents de CiU no estiguin fent cas a l’anhel majoritari dels catalans per la llibertat. No puc imaginar que els discursos del President Mas sobre al dret a decidir sense límits i la transició nacional, siguin només paraules boniques per mantenir entretinguts als catalans sobiranistes mentre aposten per continuar tot igual com si res hagués passat. No em puc imaginar que Jordi Pujol es compliqui la seva plàcida vida d’expresident retirat, enemistant-se amb els seus amics polítics espanyols, per escriure discursos cada dia més independentistes. No em puc imaginar que tots els dirigents de CiU que s’anomenen independentistes, siguin idiotes tal com diu irònicament el Dr. Carretero. No. No potser tanta falsedat i hipocresia. No pot ser tanta idiotesa.

No sé si és pel meu caràcter, jo no puc concebre que es pugi mentir tant descaradament i encara menys en un assumpte tant important com és la supervivència de la nació catalana. Penso sincerament que el President Artur Mas i almenys una part important dels dirigents de CDC, tenen un pla per acabar d’aconseguir que finalment Catalunya esdevingui un Estat reconegut dins de la Unió Europea. No sé quin és aquest pla i tampoc, sembla que ho vulguin dir. No entraré a discutir si aquesta estratègia és millor que la d’anar amb la veritat per endavant tal com fan el Partit Nacional Escocès. Però la meva intuïció em diu que realment ara hi ha un pla per part de CDC, encara que potser no n’estan segurs si serà en aquesta legislatura o en la propera. Les darreres declaracions del President Mas de prudència davant de l’atac a la immersió lingüística i no aprofitar-ho com una metxa per accelerar la transició nacional, em fa pensar que no vol sortir-se del seu pla i aquest passa primer per demanar un pacte fiscal impossible. Penso que no cal discutir si el pacte fiscal amb els termes que es demana i necessita  Catalunya és imposible. Per això no puc concebre que el President Mas faci el mateix paper galdós del Puigcercós, dient d’aquí un any que ha aconseguit el millor finançament de la història per després continuar fent retallades per poder  quadrar el pressupost. Ja el van engalipar un cop el ZP a la Moncloa i a més, el considero molt més llest que l’altre. Estic segur que si s’aposta per intentar negociar un pacte fiscal d’estil concert basc, l’únic veritablement beneficiós per Catalunya, això significarà una perduda molt gran de recursos a Madrid i la resta d’Espanya. No crec que ho acceptin mai els espanyols. Aquesta negociació només pot generar confrontació entre els catalans i espanyols. Per això crec que el President Mas, vol fer-ho per així carregar-se de raons per poder demanar posteriorment el referèndum vinculant o la declaració unilateral d’independència sinò es permet fer-ho, després de convocar unes eleccions al Parlament de Catalunya a on es formalitzaria una coalició de tots els partits catalanistes (CiU, ERC, SI, part d’iniciativa i alguns socialistes catalans). No sé si tot plegat és més un desig d’un independentista confós i frustrat per la decepció produïda per la manca de concreció política del suport majoritari independentista que hi ha a la societat catalana en les darreres eleccions (i que tot apunta que hi haurà també a les eleccions properes espanyoles). Però és el que ara penso.

Dit això, també estic convençut que aquests mateixos dirigents, fins fa poc, no tenien cap pla ni cap intenció de treballar per la independència, perquè no es creien que fos possible. Si això ara és diferent, és gràcies a la mobilització dels catalans que s’ha produït darrerament, dels atacs dels espanyols cada dia més descarats, de la crisi i les seves conseqüències econòmiques derivades de la injustícia que representa ser una colònia d’Espanya. Per això, cal que els catalans del carrer continuem mobilitzats per tal que els dirigents dels partits catalans tinguin clar quina és realment la seva prioritat: Aconseguir un Estat Català.

Endavant les Atxes!!

Pareu de fer política electoralista, si us plau!

dijous, 8/09/2011

La política catalana viu immersa sempre dins d’un context electoral. Fins l’extrem que quan hi ha un període que no hi ha eleccions properes, els partits catalans per inèrcia continuen amb els mateixos discursos com s’hi estiguessin enfrontant-se per guanyar o perdre el menys de vots possibles.

Aquest estrès que hi ha, genera dinàmiques de confrontació que acaben corroint les relacions entre els dirigents dels partits polítics catalans i de retruc tot els seus militants i simpatitzants.

Aquesta setmana, la darrera que tinc abans de tornar a Alemanya, he viscut astorat l’esperpèntic espectacle que s’ha produït davant de l’atac contra la immersió lingüística. Aquest atac és per mi, un assumpte d’Estat. Per això, voldria per part dels partits polítics catalans que mostrin una actitud coherent i a l’alçada que és mereix quan la nació catalana està sent atacada pel més preuat que tenim: La llengua catalana.

Però no ha estat així. Malgrat tots els partits catalans (el PP i Ciutadanos no els considero catalans) s’ha posicionat en contra la sentència del TSJC, no han desaprofitat per fer electoralisme criticant CiU perquè va pactar els pressuposts amb el PP.

Quina visió més pobre aquesta d’aprofitar tot el que sigui, sobretot un afer d’estat, per criticar al govern de Catalunya. Que no veuen els partits catalans que la millor manera de defensar el català és aparcar les disputes electorals i mostrar davant els agressors una ferma unitat sense fisures. Molt d’aquests partits critiquen al PP per utilitzar la llengua catalana com una eina política per aconseguir rèdits electorals (sobretot fora de Catalunya) però no s’adonen que ells estan fent el mateix quan utilitzen l’atac a la immersió lingüística per criticar a CiU per haver-los donat carbasses alhora de pactar els pressuposts de la Generalitat.

Si CiU ha de fer front a aquest atac (i els que vindran) sense que hi hagi una ferma unitat de la resta de partits catalans (o al menys la majoria) per fer-hi front, ens estem jugant perdre la batalla i després serien tot de plors i retrets per no haver-ho fet. En canvi si hi ha una unitat sense fissures, la possibilitat de guanyar creix però alhora CiU si no ho fa bé, queda ben clar que ha estat només per incompetència d’ella i no pas pels altres. Que no entenen la resta dels partits catalans, sobretot Esquerra Republicana de Catalunya que si un dia vol aspirar a tornar a ser el partit majoritari de Catalunya tal com va ser fa 80 anys, no ho aconseguirà mai sense mostrar sentit d’estat. Que no entenen que el ciutadà català, que no sap dels greujes i desgreuges que hi ha entre els dirigents polítics, el que vol dels seus polítics és que davant d’aquests atacs, és deixi de criticar-se per anar junts per fer front a l’enemic.

Vet a aquí el drama que tenim els catalans que no ens deixen avançar cap a la nostra llibertat. Cal que els partits catalans deixin de pensar en clau electoralista davant d’aquests atacs contra el cor de la nostra nació. Només així tenim possibilitats de reeixir en la nostra supervivència, que només passa si aconseguir el més aviat possible el nostre propi Estat.

TRANSGREDIR O NO TRANSGREDIR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ!

divendres, 2/09/2011

Fa uns dies el President Pujol a la Universitat Catalana d’Estiu va pronosticar que la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol farà un gir els pròxims dos, tres màxims quatre anys per no caure en una situació d’involució molt greu. El President va deixar clar que era necessari que passés alguna cosa, encara que sigui en forma de xoc de trens, tant a nivell d’economia, com de cultura, política i cohesió social, però ha censurat que s’intenti provocar.

L’analogia del xoc de trens em sembla una mica optimista, per no dir superba, de quin paper juga Catalunya dins d’Espanya per part del President. Per mi Catalunya mai ha estat un tren. També fa una desena d’anys és deia que Catalunya era la locomotora d’Espanya, però això també era una altra visió superba de quin paper jugàvem a  la modernització de l’Estat espanyol. Per mi, més aviat Catalunya era només el vagó de darrera de la locomotora que va ple de carbó i que servia per alimentar la caldera de la locomotora espanyola. Catalunya només podrà ser un tren, si anem amb la nostra locomotora.

Però bé, acceptem l’analogia del “xoc de trens” del President Pujol en el sentit que Catalunya si s’enfronta a les accions dels espanyols per aniquilar-nos definitivament (de fet mai han deixat d’intentar d’aniquilar-nos), podria semblar-lo. Però perquè això succeeixi cal que els catalans actuem tots units per escenificar que tenim la voluntat de ser un tren. En aquest sentit suposo que el President Pujol demana que la provocació no vingui per part nostra, ja que així serà més fàcil aconseguir que l’efecte de sentir-se agredit provoqui entre tots els catalans un sentiment que ens uneixi per així poder semblar que realment som un tren a punt de xocar contra el tren espanyol.

Bé, no ha calgut que els catalans ho provoquéssim, els mateixos espanyols que viuen a Catalunya, amb la inestimable ajuda de la Presidenta del Partit Popular de Catalunya, han aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya doni dos mesos a la Generalitat que imposi l’espanyol com a llengua vehicular a l’ensenyament. El xoc de trens sembla que serà més aviat del que el President Pujol suposava. Malgrat la Generalitat acaba de dir que presentarà un recurs, però cal tenir ben clar que aquest no eximeix que s’apliqui la sentència del Tribunal almenys que el jutge ho estimi, segons la informació que la conselleria d’ensenyament li faci arribar.  És a dir, que hi ha moltes possibilitats que l’endemà de l’onze de setembre les escoles catalanes hauran de començar d’enterrar el sistema d’immersió lingüística que ha demostrat ser vital per encara mantenir viu (malferit, però viu) el català. Si això és confirma, amb la gran quantitat d’immigració arribada darrerament que a més són els que tenen més fills, algú encara té dubtes que això significarà la sentència final de la mort de la llengua i cultura catalana?

Arriba un moment que els catalans hem d’afrontar la crua realitat. Ningú podrà dir que no ho sabíem. La situació és ben clara, o actuem davant aquesta agressió o com diu el President Pujol, serem residuals fins un punt que en dos o tres generacions el Principat de Catalunya serà tant catalana com és ara la Catalunya Nord.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió!, deia  William Shakespeare a Hamlet. Els catalans hauríem de fer nostra aquesta frase, però atès la claredat del dictamen de la sentència del TC pel que fa el paper del castellà a Catalunya , els catalans haurem de contravenir les lleis que l’Estat espanyol ens imposa a partir de la seva lectura de la Constitució sinó volem perdre el poc que hem aconseguit per la normalització del català d’ençà la dictadura.  Per això s’hauria de canviar la frase per: transgredir o no transgredir, aquesta és la qüestió! .

Transgredir, segons el diccionari de la llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans significa: Violar  (una llei, un precepte, una ordre). No és una qüestió trivial. Perquè violar una llei, per molt injusta que sigui, pot significar la presó per qui ho fa.

Espero i desitjo que davant la magnitud de la tragèdia que pot significar el fi de la immersió lingüística per la supervivència de la nació catalana, per mi, fins i tot, molt més greu que l’espoli fiscal, que els polítics catalans tinguin clar que ha arribat el moment d’actuar. El President Mas i el seu govern de millors, han de ser conscients que significarà transgredir o no transgredir aquesta sentència. Per dignitat i patriotisme, espero que tinguin clar que és el millor per Catalunya.

Per mi, està clar que sinó transgredeixen, Catalunya deixarà de ser.