Alemanya i l’espoli fiscal català

Conec una mica Alemanya perquè  hi visc i treballo des de fa 5 anys. Avui he llegit aquest article del Xavier Roig a l’Ara.cat a on explica la seva preocupació per les critiques que des de Catalunya es fa al paper dels alemanys davant de la crisi de l’euro. En aquest sentit fa un paral·lelisme amb l’espoli fiscal que els catalans estem sotmesos a Espanya que no ha significat cap benefici, ans el contrari, ens ha perjudicat molt. Diu Xavier Roig, que per aquest motiu,  els catalans hauríem d’entendre la postura dels alemanys de ser reticents de continuar donant subvencions sense control als països meridionals europeus que tenen deutes, malgrat tot els diners rebuts dels fons europeus en els darrers 10 anys, principalment alemanys.

De tot el que diu, que hi estic d’acord en el fons, voldria matisar que pels alemanys la creació de la zona euro els va anar molt bé. No va ser un acte altruista. Els alemanys sabien molt bé el que feien. Gràcies a la creació del lliure mercat i la zona euro a Europa van poder exportar sense cap impediment els seus productes. Uns productes que cal deixar clar, eren excel·lent i d’alta qualitat degut a la seva capacitat industrial i d’organització empresarial.

Amb la Unió Europea consolidada, els alemanys han aconseguit ser els darrers 5 anys el principal exportador del món. Només amb 80 milions d’habitants han guanyat més diners exportant que països més poblats com la Xina amb 1.200 milions o més rics i també poblats com els Estats Units amb 310 milions i Japó amb 126 milions d’habitants.

Jo era dels que creia que per exportar cal tenir despeses baixes tant en la mà d’obra com amb les matèries primeres. Però els alemanys han demostrat que amb uns salaris de mitjana entre 30% i 40% superiors als catalans  i molt més superiors a la Xina, poden ser els més competitius exportant. Com ho han aconseguit?

Primer per la seva obsessió a l’organització, optimització, qualitat i tecnologia aplicada als processos industrials. Els alemanys tenen el sistema educatiu tant el secundari com l’universitari, pensant per donar resposta als requeriments de la seva industria. Hi ha molta cura en formar enginyeries técniques i la formació professional està molt prestigiada. La implicació dels sindicats als consells d’administració de les mitjanes i grans empreses, fa que  en conjunt els treballadors, siguin executius o simples obrers, pensin en trobar la millor solució per fer que l’empresa sigui competitiva sense perdre nivell adquisitiu dels treballadors. Però tot això, que és bàsic per poder fabricar en excel·lència, no hauria estat prou per aconseguir ser superior en exportacions que els Estats Units, Japó o la Xina. 

Per  aconseguir  que un producte fabricat amb alts costs laborals tingui un preu competitiu, cal que es vengui moltes unitats per així repartir les despeses. No és el mateix fabricar un producte per 80 milions de potencials compradors alemanys, que per 500 milions d’habitants que té actualment  la Unió Europea. Amb tecnologia i amb pocs treballadors de més, una plata productiva ben optimitzada pot produir  10 o 20 vegades més que una que no ho està. Com més productes fabriques  menys incidència té les despeses laborals. Però també en alguns casos que la fabricació del producte requereix molta mà d’obra, els alemanys han anat a comprar o crear noves fàfriques a altres països. Tant el món financer com la classe política han fomentat a que les empreses alemanyes surtin a fora del país a expendir-se. Durant els anys 90, a Catalunya moltes empreses catalanes van ser comprades per alemanyes o es van instal·lar noves plantes alemanyes per aprofitar el baix cost laboral i bona formació dels treballadors catalans. Però a partir del 2000 amb l’entrada del euro i l’expeculació immobilaria, la mà d’obra catalana va deixar de ser competitiva respecte altres països emergents. Per això els alemanys, com també empresaris d’altres països, han deslocalitzat les plantes  productives de Catalunya.  Però les multinacionals alemanyes, igual que les de qualsevol altre país,  el darrer que faran és deslocalitzar les plantes productives del seu país i encara menys les seus centrals. Abans tancaran totes les plantes no rentables que tenen a fora per concentrar-les a Alemanya. Però també la classe política i financera, ajudaran amb tot el que pugin per impedir que una empresa alemanya tanqui la seva planta per marxar a la Xina o altre país de l’Est. A Catalunya el fet de no haver multinacionals catalanes, no tenim ni veu ni vot. Ho tenim molt cru per impedir la deslocalització. 

Si tens una base industrial amb moltes multinacionals i una cultura empresarial valenta i responsable, si tens els preus de les matèries primeres controlat,  només cal ampliar el teu mercat potencial per rebaixar l’impacte de les despeses laborals. Això és el que els alemanys han realitzat els darrers 20 anys potenciant i subvencionant a la Unió Europea. Per controlar el preu de la materia primera, els alemanys la compren en dòlars per després de manufacturar-la, vendre-la en euros principalment als 500 milions d’europeus, però també a la resta del món. Per això el Banc Europeu, que està controlat pels alemanys no vol que la paritat dòlar – euro deixi de ser favorable als alemanys, a part de controlar la inflació que és vital per les exportacions.

També molt d’aquests diners que Alemanya ha deixat a aquests països europeus, ha estat perquè aquests compressin tecnologia alemanya. Si un govern d’un país rep milions d’euros d’Alemanya, és lògic pensar que donarà un tracte preferencial als productes alemanys quan hagi de fer una inversió amb aquests diners. A Espanya hi ha hagut molts exemples que grans inversions en infraestructures que haurien pogut fer empreses catalanes o basques, les han fet les alemanyes i franceses.

Per acabar amb el que diu el Xavier Roig amb el tema de Catalunya, l’espoli fiscal i Espanya, està clar que si Catalunya fos un Estat sobirà i donés aquests 10% del PIB a Espanya (molt més  que els Alemanys han donat a Europa), la majoria de les empreses espanyoles serien catalanes (com ara moltes catalanes són alemanyes) i les grans inversions que es fessin a Espanya, les empreses catalanes hi serien presents majoritàriament. Els catalans haurien recollit els mateixos beneficis proporcionalment que els alemanys amb Europa. Però en canvi, ara després d’haver subvencionat a Espanya amb més de 150.000 milions  d’euros des del 1998, els catalans tenim menys empreses que abans, tenim menys presència i poder a Espanya i a més amb la crisi actual, hem de fer més retallades que la resta dels espanyols. 

 Si fossim un estat independent, Catalunya amb la crisi actual de l’euro, potser tindría els mateixos problemes que tenen els alemanys amb si continuen ajudant o no a Espanya, però benvingut aquest problema que tenen els alemanys. Perquè ara en canvi Catalunya  ha de retallar l’Estat de benestar i sobretot aparcar les inversions per ser o continuar sent un país competitiu. De fet els alemanys han aprofitat tota aquesta millora industrial que ha significat el mercat únic europeu, per fer-se més competitius i poder atacar amb moltes garanties els mercats emergents com la Xina, Índia, Brasil i Rússia. De fet, si a Alemanya hi ha menys atur per mai, malgrat la crisi que hi ha a Europa és degut principalment a què en els darrers 3 o 4 anys, només estan pensant en expandir-se en aquests països. Ara per ara, a Alemanya, jo detecto que és  comença a respirar l’ambient que Europa és més com aquell parent, vell i caduc, que cal mantenir més per qüestions sentimentals que per res més.

8 comentaris

  • Teresa Puig Garbi

    16/09/2011 11:17

    els amics alemanys

  • Ramon Torramilans Roca

    16/09/2011 11:30

    Ho expliques molt bé. És clara la diferència: Aquí, sindicalistes a les mitjanes i grans empreses el que defensen és el traballador de la del costat, o de més enllà, fent-li pagar a la seva, i si poden, l’ensorren.

  • Manel Bargalló

    16/09/2011 15:12

    gràcies Ramon,
    relament els sindicats són com si fossin part de la direcció de l’empresa i això es nota amb el bon ambient de treball, encara que sempre hi ha els tipics problemes laborals.

  • Joan Inglada Roig

    22/09/2011 13:34

    Durant 20 anys (1986-2006) segons http://www.sij.cat/article.php?id=265 ‎(…) mentre els ciutadans del països pròspers de la UE (uns 285 milions de contribuents) suportaven ajuts a Espanya per valor de 93.350 M€, els 6,5 milions de contribuents catalans del període n’aportàvem 165.507 M€. Prop del doble en valors absoluts i 78 vegades més de contribució per capita. (…) i jo no crec amb la innocència del capital català (La Caixa i qui sigui) representat majoritàriament per CiU i part del tripartit no n’hagi tret cap profit; rucs no ho són. Algú ha fet números sobre això?

  • Manel Bargalló

    23/09/2011 18:16

    Molt bona comparació Joan, però l’estupidesa del diner fàcil i de curta vista és molt més freqüent del que et penses. Al cap i la fi, els dirigents de la Caixa són simples mortals com tota la resta i també es fomenta una cursa entre ells per escollir el més espavilat per aconseguir el diner més ràpid i fàcil, no pas en invertir per aconseguir diners més endavant

  • Joan Inglada Roig

    24/09/2011 14:01

    Gràcies per la resposta, Manel. El que a mi més m’indigna és que els polítics catalans hagin permès aquesta sagnia dels 165.507 + 80.000 = 240.000 M€ comptant fins el 2010. L’empobriment més brutal que ha sofert Catalunya. I no crec que això sigui gratuït; vull dir que hi ha catalans que s’han enriquit permetent això i aquesta gent no hauria de quedar impune, és clar, si fóssim independents. És així o no?

  • Manel Bargalló

    28/09/2011 17:12

    Joan, totalment d’acord
    però si per aconseguir ser independents cal fer una anmistia a aquesta gent, es farà. En tot cas, cal apelar a la seva consciencia , si és que encara en tenen, que ajudin a posar remei al mal que estan fent.
    Però el més eficaç serà convencel’s a aquests i sobretot a altres que no han participant tant d’aquest espoli, però que tenen diners, que si volen fer més diners , això serà més fàcil si som independents que si acabem sent residuals tal com preveu el Pujjol

  • També a Alemanya tanquen empreses – Ara.cat

    27/06/2012 14:49

    […]  això seria un mal negoci per Alemanya. Tal com ja vaig explicar en un altre article, Alemanya és una país exportador i gràcies a l’euro, durant molts anys ha estat el que […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús