Arxiu del mes: octubre 2011

La independència és sense dubtes l’opció majoritària dels catalans. A què esperem?

dimarts , 25/10/2011

La tercera onada del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per segon cop que votarien els enquestats en un referèndum d’autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, el nombre de ciutadans que votarien demà mateix a favor de la independència ha crescut 2,5 punts en tres mesos, respecte a la segona enquesta. Segons aquest darrer estudi, el 45,4% dels enquestats asseguren que votarien SI a un estat propi en un eventual referèndum d’autodeterminació (respecte el 42,9% de la darrera enquesta), a la vegada que cauen 3,5 punts els que rebutjarien la independència, un 24,7% dels enquestats (28,2% a la darrera enquesta).

Per calcular correctament els vots que significarien en referèndum cal que fem l’extrapolació del percentatge de vots que indica l’enquesta segons demarcació electoral respecte el seu cens i no pas fer-ho multiplicant el percentatge global de Catalunya pel cens global, com alguns mitjans ho fan i jo mateix ho havia fet en un altre article.

Si agafem el cens del 2010 al Parlament de Catalunya i fem el càlcul, obtenim la següent taula de resultats:

Segons aquests càlculs si demà es fa un referèndum per la independència de Catalunya el SI guanyaria amb un 64,30% de vots emesos, el NO es quedaria amb un 34,94%. La participació seria del 70,58%.

És una participació molt alta i força creïble. Cal tenir clar que sempre hi ha una abstenció residual en tota comesa electoral encara que aquest referèndum és un dels que segur que motivarà més ciutadans a anar a votar. Amb tot, si cerquem a la història de la democràcia espanyola un referèndum amb una participació superior al 70% només ho trobem que s’ha donat una vegada i fou per votar la llei de reforma política el desembre del 1976 que instava a l’electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel govern de Suarez a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l’estat espanyol (un 77,72% al conjunt de tot l’estat). En canvi el referèndum per la Constitución española del 1978 va obtenir menys participació (67,1%) i encara molt menys el referèndum de l’Estatut d’autonomia del 1979 (un 59,57%) i l’Estatut del 2006 (un 48,85%).

Està clar que la motivació d’anar votar per la independència de la nació catalana farà que la participació sigui similar al que es va fer per democratitzar l’estat espanyol i sortir de la dictadura feixista del Franco. Per extrapolar-lo en el nostre cas, he agafat el cas més dolent per l’opció independentista. L’estudi del CEO pregunta als enquestats els motius perquè votarien SI, NO o s’abstindrien. Hi ha força coincidències entre els motius que els enquestats argumenten per votar NO i dels que s’abstenen. A continuació teniu els arguments que els abstencionistes indiquen per no anar a votar i que són iguals als que han indicat que votarien que NO.

Per fer el càlcul del pitjor dels escenaris, he agafat els enquestats que diuen que s’abstindrien i que argumenten que ho fan pels mateixos motius que donen els que votarien negativament, uns 584,761 i els he sumat als vots que han manifestat inicialment que votarien negativament a la independència. El resultat és:

Amb una participació del 81,47%, és a dir, una participació superior en 3,75% a la que es va donar per sortir de la dictadura franquista el 1976 (77,72%) el vot afirmatiu per constituir un estat català és superior (55,70%) al que s’oposa (43,64%). I això que estem parlant del pitjor dels casos (No és creïble que aquest quasi 11% de més vots que vindrien de l’abstenció sigui tots negatius). La conclusió és per mi clara. La independència de Catalunya té el suport majoritari dels ciutadans fins i tot en el pitjor dels casos. La qüestió és: A què esperem?. Per què continuar fent retallades a l’estat del benestar o pitjor, deixar de fer inversions que ens fan perdre competitivitat davant de la globalització. Cada dia que passa, Catalunya esdevé més pobre i menys competitiva. Puc entendre encara que no compartir, que fins fa poc, alguns esperessin a fer cap pas cap a la independència, perquè no hi havia prou suport. Però ara, aquesta excusa no té raó davant d’aquestes dades.

Estic convençut que aquesta informació fa temps que està en mans del President Mas. Molt honorable President, està clar que els catalans volen la independència. Li prego si us plau, que exerceixi de líder dels catalans i mostri clarament que el pacte fiscal i la seva transició nacional és un full de ruta per fer realitat la voluntat majoritària dels catalans: crear un Estat Català. Estic convençut que la majoria dels catalans estaríem al seu costat i disposats a fer encara si cal, més sacrificis dels que vostè demana. No ho dic jo només, ho diu l’enquesta que la Generalitat que vostè presideix ha realitzat.

Nota: Davant aquest majoritari suport a la independència, sembla forasenyat donar suport a un candidat que diu que no farà res per la independència de Catalunya, malgrat aquesta sigui la voluntat majoritària dels catalans. És per això que cal votar a l’única candidatura que ha dit que anirà a Madrid a exigir clarament la independència de Catalunya i alhora farà d’altaveu d’aquesta voluntat dels catalans. En aquest sentit, jo baixaré expresament el 20N d’Alemanya a Catalunya per poder votar a la candidatura Catalunya, SI formada entre ERC, RCat i independentistes.

Endavant les atxes!!

Nou llibre: Els herois de Brussel·les. Crònica de la manifestació de 10.000 per l’autodeterminació (per més informació a www.elsherois.cat)

 

Nou llibre Els Herois de Brussel·les – Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l’autodeterminació

dimarts , 18/10/2011

La manifestació del 7 de març del 2009 a Brussel·les representa una gesta històrica per als catalans que desitgem la sobirania plena de la nostra nació. Per primera vegada milers de catalans anàvem fora dels Països Catalans a manifestar-nos per la independència. Els ciutadans de Brussel·les van viure en directe, sense intermediaris, com els catalans estaven disposats a fer milers de quilòmetres per reivindicar la voluntat de tenir un estat propi. Possiblement la manifestació a Brussel·les va fer més per la internacionalització de la causa independentista que totes les gestions que la Generalitat de Catalunya i els partits polítics catalans havien fet d’ençà de la restitució de la democràcia a l’Estat espanyol.

També aquesta iniciativa va tenir la virtut de demostrar-nos a nosaltres mateixos que quan es treballa per un objectiu, com és la independència, els catalans som capaços de deixar de banda les diferències ideològiques i partidistes, per anar units. Encara que sigui amb pocs mitjans i sense cap ajuda institucional, anant units per la independència podem aconseguir una fita increïble com ha estat aquesta. Tot un precedent que posteriorment donaria peu a una altra de les fites importants històriques com són els referèndums populars.

Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana fou un projecte reeixit que va significar una injecció de moral a la lluita per a la independència dels catalans. Si a Brussel·les, amb el crit unànime a favor d’un estat propi, milers de catalans de totes les ideologies es varen manifestar units pels carrers, ¿per què no es pot aconseguir que en un dia no molt llunyà, hi hagi un grup de diputats de totes les ideologies que votin units per la proclamació de la independència de Catalunya?

Però dur a terme aquesta manifestació no fou fàcil i tampoc exempt de grans dificultats. Unes dificultats que posaren en perill l’èxit de la iniciativa més d’un cop. Una d’aquestes dificultat fou saber treballar en equip aparcant les diferències que existien entre els qui ho van organitzar. He pensat que calia plasmar en un llibre tot l’esforç que es va fer per dur-la a bon terme, com també per deixar-ne constància escrita per al futur. M’agradaria que un dia l’exemple d’aquesta iniciativa pugui inspirar altres catalans a continuar fent-ne d’altres. Crec fermament que la independència de la nació catalana només s’aconseguirà si els catalans treballem de valent i sense parar, realitzant tot tipus d’iniciatives sobiranistes com la que explico en aquest llibre.

El llibre està estructurat cronològicament en capítols on s’expliquen els precedents, la gestació i, finalment, el relat en primera persona de l’experiència vital que fou per a mi la manifestació de Brussel·les. Al final del llibre hi ha una recopilació d’articles meus publicats als blocs que ajuden a entendre quin eren l’ambient i les condicions que van ajudar a fer realitat la iniciativa. El darrer article són unes reflexions del que va significar per a mi Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana.

Per acabar, voldria que aquest relat també sigui un petit homenatge als que varen ajudar que la manifestació fos un èxit i també als milers de catalans que es van mobilitzar des de tots els indrets de la nació catalana. Del País Valencià, de les Illes, de la Franja, del Principat, de la Catalunya Nord i també de l’estranger, deu mil catalans van fer milers de quilòmetres, amb tots els mitjans de transports imaginables: motos, cotxes, furgonetes, caravanes, autocars, trens i avions; tot per poder dir al món que els catalans “Volem un Estat Català – We want a Catalan State”.

Manel Bargalló i Alabart

Octubre 2011

Podeu trobar tota la informació sobre el llibre, amb vídeos i fotografies i a on es pot comprar a aquí: http://elsherois.cat

La unió dels partits polítics independentistes és una entelèquia

dimarts , 4/10/2011

En una democràcia els ciutadans tenim el dret de votar diferents partits polítics segons uns programes per un Parlament a on teòricament s’ha de dur a terme. Els catalans tenim la possibilitat de votar a tres Parlaments: El Parlament Europeu, l’espanyol i el català. Deixant de banda la rellevància de cadascun d’ells, està clar que per la lluita a favor de la llibertat del poble català tenen lectures diferents. Per mi, al Parlament Espanyol la lectura està més pel fet d’aconseguir representants que hi vagin a denunciar la injustícia i demanar el dret d’autodeterminació del poble català als morros dels seus conquistadors, que d’anar a negociar quatre engrunes per l’autonomia catalana o per ajudar a millorar l’Estat espanyol per poder rebre quelcom de benefici de retruc.

Des de principis d’estiu hi corre dins de la xarxa del món sobiranista la proposta d’apostar per l’abstenció en les properes eleccions del 20N. Vaig rebre una carta signada entre altres per membres de el CUP i de Solidaritat, que dient que a Madrid no hi havien d’anar a fer res i per això que apostaven per l’abstenció. Més tard, altres preconitzaven l’aposta per crear una coalició unitària de tots els partits que és declaren independentistes i sinó s’aconseguia, aleshores demanen l’abstenció.

Per això quan he vist els intents de crear aquesta coalició unitària independentista entre ERC, SI i RCat, ja vaig avisar des del primer moment que ho veia molt difícil, per no dir impossible. Era com un deja vu del que va succeir el 28N de l’any passat i amb els missatges previs a favor de l’abstenció, estava cantat que SI no acceptaria finalment entrar formar part de la coalició.

No sé si els companys que demanen l’abstenció en unes eleccions amb el sistema actual són conscients que aquesta només beneficia els partits que hi participen. En el cas dels catalans, el fet que des dels cercles més sobiranistes es faci campanya per l’abstenció, el que s’aconsegueix és reduir els vots dels partits sobiranistes catalans mentre es dóna més valor al vot dels qui no voten en aquest sentit. Ras i curt. Amb més abstenció sobiranista, els mateixos vots prevists del PP, PSC-PSOE, Iniciativa i la part de CiU regionalista tindran més escons que la resta dels partits independentistes que es presentin. La lectura tant en clau interna com externa (incloent la internacional) és que els suflé independentista ja s’ha passat i que els catalans ara aposten per l’economia o qualsevol altre tòpic que els regionalistes i espanyolistes aprofitaran per dir a favor seu.

Aleshores per què la CUP i sobretot Solidaritat, en comptes de deixar que els seus seguidors votin a la resta dels partits sobiranista que és presenten, estimularan l’abstenció afavorint a l’elecció dels representants regionalistes o espanyolistes?.

En el cas de la CUP, malgrat hi estic en total desacord, ho podria entendre perquè no aposten per la política parlamentaria. De moment només estan per la política municipal. Però Solidaritat si que aposta per la política parlamentaria, aleshores per què ho fan?

La resposta és molt senzilla. Solidaritat i en menor mesura la CUP, no volen afavorir a ERC de cap manera. Però tampoc l’ERC renovada d’entrada voldrà fer un pacte amb SI que pugi donar oxigen a aquest partit que mira de sobreviure després de l’espantada del Laporta. La raó principal és que per aconseguir el mercat del vot independentista, Solidaritat , ERC ( i la CUP en menor mesura) es veuen  com a competidors i ja sé sap que als competidors, ni aigua!.

Solidaritat va dir des del primer dia, copiant a Reagrupament, que el seu objectiu és aconseguir la majoria de diputats al Parlament de Catalunya per poder proclamar la independència. Està clar que mentre hi hagi independentistes que votin a ERC, no ho aconseguiran mai que siguin els seus els escollits majoritariament. Per això mentre Solidaritat existeixi com a partit, ha de lluitar per aconseguir que ERC obtinguin els pitjors resultats possibles en qualsevol elecció encara que ells no hi participin. Com menys bons resultats tregui ERC més posibilitats tindrà Solidaritat en les properes eleccions d’obtenir més bons resultats. És lògic i perfectament lícit des del punt de vista de política de partit. En menor mesura, també Solidaritat mira de perjudicar amb tot el que pot a CiU per aconseguir els vots sobiranistes que té, tal com hem vist darrerament al Parlament de Catalunya. No és res d’estrany això. Esquerra del Carod i Puigcercós també ho van intentar de destruir CiU per arreplegar els seus vots.

Vet a aquí el problema que tenim els independentistes. Mentre hagi varies ofertes independentistes sempre hi haurà aquesta competència que provocarà lluites fratricides. Primer va ser entre ERC i CiU quan el primer es creia que es podria fer amb el vot més sobiranista de CiU, després entre Esquerra i RCat quan RCat va sortir com opció, més tard entre Esquerra, RI i Solidaritat a les eleccions al Parlament de Catalunya, després entre ERC+RI+DCat i SI o CUP en les muncipals o entre RI+CUP i ERC o SI en altres…etc. En aquest context la unitat independentista és i serà una entelèquia.

Que s’hi pot fer? Sincerament poca cosa. Tenir paciència i no caure en el parany de fer demagògia entre nosaltres. Això no vol dir que no hem de discutir entre els sobiranistes. Jo crec que els catalans tenim la pell massa fina com he dit en alguna ocasió. Cal aprendre a discutir entre nosaltres amb arguments respectant sempre l’opinió de l’altre. És difícil fer-ho. Ho dic per experiència pròpia. Per ho hem de fer si volem arribar a ser lliures.

Jo tinc confiança que aviat aconseguirem la independència de Catalunya (i després arribarà de la resta dels Països Catalans) i quan estigui a punt d’arribar aquest dia, aleshores la unitat política entre els independentistes es materialitzarà per si mateixa. Però no abans malgrat això no vol dir que no s’hagi de demanar sempre. Per arribar a aquest moment que la unitat deixarà de ser una entelèquia, jo penso que és més determinant la mobilització politica de la societat catalana fora dels partits que la política que decideixin quatre dirigents d’un partit polític.