Arxiu del mes: desembre 2011

Ressenya i presentació del llibre “Els herois de Brussel·les” a Barcelona

dimecres, 21/12/2011

L’escriptor Víctor Alexandre ha escrit una ressenya del meu llibre al darrer número de la revista “Lletres”:

El crit de Brussel•les: “Volem un Estat català”

Víctor Alexandre

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel•les, de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel•les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel•les, penjaven d’un fil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=519

Sincerament  estic una mica avergonyit per l’afalacs i en aquest sentit m’agradaria dir que van haver altres companys que es van implicar igual que jo i la seva visió potser seria diferent que la que explico al llibre, car aquesta és la meva vivència.

També dir-vos que com a escriptor novell he hagut de comprar 300 eixemplars i que amb molt de gust us puc fer arribar  a casa sense cap cost adicional (el llibre val 17€)

Per acabar recordar-vos que el proper dimecres 28  a les 20:00 al Centre Cívil Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet 23 – Sarrià) presentaré el llibre amb el Joan Carretero i la Montserrat Tudela. Amb molt de gust, signaré els llibres  (el preu serà de 15€)

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Problemes d’integració dels immigrats a Alemanya

dimecres, 14/12/2011

A Catalunya ens queixem de la dificultat d’integració dels immigrants. Ens queixem que sense tenir un estat propi al darrera, ens molt difícil aconseguir-ho. Això és ben cert, però tenir un estat propi, tampoc vol dir que automàticament la integració dels immigrants està garantida. A Alemanya, malgrat tenen un estat propi, hi ha molts problemes amb la integració dels immigrants.

El idioma alemany no és pas fàcil i el seu aprenentatge requereix molt més esforç que altres llengües europees. Els alemanys són conscients que la seva llengua és difícil, ja ho diuen ells: Deutsche Sprache – schwere Sprache. Però a vegades sembla com si s’hagin conformat i no cerquen la manera de fer-la atractiva o facilitar el seu aprenentatge.

També els alemanys són un poble tancat, sobretot si ho comparem amb els pobles mediterranis. És clar que el clima i les condicions de la natura a Alemanya no ajuda a tenir la casa oberta a tothom que hi passa, però també penso que ho són perquè estan una mica acomplexats per la seva història i per haver estat vençuts i envaits per altres pobles. Hi veig algunes coincidències amb el poble català, que també tenim fama de ser tancats.

La nacionalitat alemanya fins fa poc anys, només s’adquiria per la sang. Encara avui, la sang pot determinar la nacionalitat. Els meus dos fills petits, van néixer a Barcelona i van adquirir automàticament la nacionalitat alemanya pel fet que la seva mare és de nacionalitat alemanya. Però la mare no és alemanya, va néixer a Madrid i es criar a Barcelona. Però té la nacionalitat alemanya perquè el seu avi patern era alemany. És a dir, els meus fills petits tenen sang alemanya del seu besavi  i només amb això, ja va ser suficient que el consultat alemany de Barcelona ens donés el passaport alemany pels meus dos fills, sense preguntar-nos si vivíem a Alemanya.

D’ençà uns pocs anys, si portes vivint més de set anys a Alemanya i passés un examen de llengua però també d’història social i política d’Alemanya, pots adquirir la nacionalitat alemanya.  Però encara que la tinguis, els alemanys no t’acaben de considerar alemany i conscientment o insconscientment així ho manifesten.

Nosaltres fa 5 anys que vivim a Alemanya. Els meus fills van arribar quan encara no havien començat a parlar. El meu fill petit, durant el mundial de futbol, al Kindergarden les educadores van decidir pintar a les cares dels nens amb les banderes dels equips nacionals. Malgrat el meu fill té la nacionalitat alemanya i parla l’alemany tant bé com la resta (i molt millor que el català), li van pintar la bandera espanyola. No era pas l’únic, hi havia amb la bandera turca, russa i italiana, a part de l’alemanya que malgrat era la majoritaria no arribava al 50 per cert de la classe. Estic segur que les educadores ho havien fet amb tota la bona fe, per allò tan “guay” de la multiculturalitat, però el missatge era clar: el meu fill no era alemany,  per molt que visqui a Alemanya, parli l’alemany i tingui el passaport alemany.

Fa uns dies, xerrant amb la directora de l’escola d’idioma a on estic estudiant l’alemany, em va explicar un altre exemple. Ella és xilena però porta més de vint anys vivint a Alemanya, té nacionalitat alemanya i va estar casada amb un jutge alemany. Em va explicar que s’ha negat a donar cursos d’integració per les famílies immigrants subvencionats pel govern alemany, malgrat era un bon negoci, perquè quan va anar a la presentació, va veure que pressuposaven d’entrada que els fills d’aquestes famílies no estudiarien el batxiller al Gymnasium o institut,  per poder anar a la universitat. Tot el material del curs, era enfocat per convèncer als pares que els seus fills es preparessin per anar al Realschule, l’equivalent al FP i no pas a Hauptschule  o escola mitjana bàsica, a on els ensenyen alguns oficis artesanals i que hi van els que no serveixen per res. Per desgràcia és al Hauptschule on hi van la majoria dels fills dels immigrants, sobretot d’origen turc.  Dit d’una altra manera, si el teu fill és d’una família immigrant, oblidat de que pugi estudiar a la universitat. Quan ella va preguntar perquè era així, li van contestar que els fills dels immigrants mai sabrien mai prou alemany per poder anar al batxiller.

L’escola a Alemanya, abans dels 10 anys es fa la selecció dels escolars que aniran a estudiar batxiller o no. L’escola acaba al migdia i per la tarda no hi ha classes. Això fa que a casa, els escolars hagin de fer molts deures i necessiten l’ajuda dels pares. Normalment la mare és la que deixa la feina quan té fills o cerca una feina de mitjà jornada, per així poder recollir el fill a l’escola, donar-li el dinar i després fer els deures.

Els fills dels immigrants o dels treballadors de classe baixa, ho tenen més complicat. Molt cops el pare no guanya prou i la mare ha de treballar tot el dia. En aquest cas, hi ha uns casals de tarda, subvencionats pel municipi (però no es gratuït, surt a 220€ al mes) que es cuiden del fill fins a les 5 de la tarda. Allà li donen el dinar i teòricament ajuden a fer els deures. Però la realitat no és ben bé així, i normalment al vespre, els pares ha d’ajudar als fills a fer els deures. Però els pares immigrants no saben prou alemany per ajudar-lo i això fa que els seus fills no pugin seguir el mateix ritme que els altres. El govern alemany, en comptes de fer classes de reforç a l’escola per la tarda d’alemany i d’altres matèries als fills dels immigrats perquè pugin entrar a la Universitat, decideix que és millor ajudar als pares, amb cursos d’integració social als vespres, per aconseguir convèncer que enviïn els fills a estudiar un ofici o una especialització per ser obrers qualificats per les fàbriques. Unes fabriques, per cert, gestionades per llicenciats universitaris, és a dir, per fills d’alemanys.

L’ascensor social que a Catalunya i també en altres països com els Estats Units, ha estat bàsic per aconseguir la integració de la immigració, a Alemanya no acaba de funcionar. Però jo penso que no funcionarà mai bé, perquè el sistema educatiu no ho permet.

A les grans ciutats d’Alemanya a on hi ha milions de turcs, es troben que la tercera generació dels primers immigrats no s’ha integrat. Fins i tot ha sortit un nou dialecte alemany que només ho entenen els joves d’origen turcs. Molts d’aquests joves no treballen o tenen oficis precaris degut que només van anar a l’Hauptschule. Això està creant un caldo de cultiu de problemes socials. Hi ha moltes discussions al respecte als mitjans de comunicació i els polítics. Alguns diuen que el problema és el xoc entre cultures molt diferents i acusen l’Islam d’impedir a la integració . Però sense desmereixa els problemes derivats per la religió i les tradicions, jo penso que la clau està amb el sistema educatiu que impedeix que l’asensor social funcioni correctament.

L’altre cara de l’espoli fiscal

dijous, 8/12/2011

Qui més qui menys, a aquestes alçades tothom ja sap que és l’espoli fiscal malgrat la Presidenta del Parlament de Catalunya, la honorable Núria de Gispert no vulgui que se’n parli a la cambra catalana.

Segons la xifra que el conseller Mas-Colell revela del dèficit fiscal és entre 8% a 8,5% que equival a un 17.000 milions d’euros pel 2009. Lògicament tothom és lliure de qualificar si la diferència de 17.000.000.000 euros entre els imposts que Madrid recapte a Catalunya i els que després tornen, és un espolí o no. Com també considerar si Espanya ens roba o no davant de la magnitud d’aquestes xifres.

En tot cas, per mi i per qualsevol altra persona no condicionada, aquest dèficit fiscal és un espoli sense dubte.

Però hi ha una altra cara d’aquest espoli. Aquesta setmana ha aparegut una sèrie de notícies que demostren que una part important dels diners que teoricament hauriem de rebre, al final tampoc acaben venint agreujant l’espoli fiscal.

A continuació teniu les noticies amb la meva reflexió que he penjat al Facebook i amb alguns dels comentaris dels meus amics que he considerat interessants:

759 milions d’euros que no arribaran mai a Catalunya

www.directe.cat. El govern espanyol en funcions no pagarà a la Generalitat els 759 milions d’euros en infraestructures de la disposició addicional tercera de l’Estatut, segons ha revelat aquest dimarts el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. El portaveu del Govern, Francesc Homs, havia advertit que…

No sé si som conscients de quans diners són 759 M€ que el PSOE i ara el PP no ens tornaran?. En pessetes són més de 126.286 milions!!. Si un sou mitjà català és de 20.000€, estem parlant que Espanya ens ha robat a l’equivalent del sou de 38.000 llocs de treballs. Si estem parlant del cost sanitari que de mitjana és d’uns 700€ per pacient, tenim que Espanya ens ha robat el cost del tractament de més d”un milió de pacients…etc. Mentresant a Catalunya es destrueixen llocs de treball i es tanquen plantes d’hospital i CAPs. Encara no entenc com pot haver persones que voten al PSC-PSOE i al PP. Això si que es ser cornut i pagar el beure.

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Això sempre ha estat aixì. Com que a l’Estat espanyol es paga a molts mesos després de la factura, resulta que els autònoms avancen el IVA de les factures encara no cobrades, però ara amb la crisi, potser no les cobraran mai. Però si més inri a Catalunya és a on hi ha més autònoms resulta que els catalans paguem el 25% dels diners avançats quan som el 16% de la població i a més, no tenim cap possibilitat d’incidir amb aquests diners, ja que tot ho rep l’Estat espanyol i a sobre no ens paguen els 759M€ acordats per les inversions ni els 1.400 M€ del font de competitivitat d’enguany.
En fi, cal ser molt esclau d’esperit de no voler la independència.

Mas-Colell, respecte els 759 milions: “Estudiarem si podem emprendre mesures legals”

www.ara.cat. El conseller d’Economia assegura que el Govern els va incloure en els pressupostos del 2011 perquè en els contactes “a tots els nivells” amb el govern espanyol “mai” s’havia qüestionat aquesta partida

Doncs ja es fa tard!. És molt possible, el conseller Mas-Colell no ho nega, que això impedeixi que els treballadors públics cobrin la paga de Nadal o fins i tot la paga del mes de Gener. Però independentment que hagi possibilitats o no de recuperarlos, cal denunciar la injusticia que això representa pels treballadors catalans. És la millor pedagogia que és pot fer a favor de la independència.
Endavant les Atxes!!

Moisès Martí Cuarter de la Guardia Civil:
Toc, toc, toc, buenos dias, es que vengo a denúnciar a su gobierno, soy el ministro de economia de Catalunya, y su gobierno no paga, que formulario hay que rellenar ?
Es que saben su gobierno, sus jefes son unos quinquis, y unos ladrones, pero la presidenta del Parlamento (de mi coalición) no me lo deja decir, si no me castiga, no se rian no que es serio.

Foment abandona les carreteres catalanes

www.ara.cat. El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

Diu la notícia: “El Ministeri de Foment i la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l’Estat havia d’executar a les carreteres catalanes entre 2006 i 2012 per un valor de 2.510M€. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s’ha acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes perdudes en un calaix.” Això significa 1.803M€ menys
Amb això, els 759M€ d’inversións i els 1400M€ del fons de competitivitat, els espanyols han deixat de pagarnos enguany prop de 4.000M€. Tot això se li ha de sumar a l’espoli fiscal de 16.500M€. Em pregunto si això es podrà dir al Parlament de Catalunya sense dir que Espanya ens roba?
Els espanyols se’ns han pixat a sobre mentre es vevien xampany francès (no cava perquè és català) a costa nostra. Encara no entenc com poden haver ciutadans catalans que voten al PSC-PSOE i al PP.
Endavant les atxes!!

Beneficis de la crisi (1er part): Els Estats Units d’Europa

dilluns, 5/12/2011

Encara que sembla contradictori, aquesta crisi que està patint Europa pot resultar molt beneficiosa cara el futur proper. Cada dia tinc més clar que aquesta crisi només es podrà sortir d’ella si s’avança cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

No intentaré explicar les causes de l’actual crisi de l’euro, no sóc cap expert i a més, hi ha molts blocs i articles que ja ho han explicat. Però per mi està clar que aquesta crisi obligarà als diferents estats de la UE a delegar competències fiscals i s’haurà d’harmonitzar legislació, sobretot la laboral i mercantil. Anem cap a la construcció d’un Dret Administratiu Europeu.

No té sentit que no hi hagi cap impediment pel comerç de mercaderies i serveis a la UE però en canvi, per exemple en el dret mercantil, que aquest estigui condicionat per unes lleis estatals caduques i pensades amb el proteccionisme del segle XX. Als Estats Units d’Amèrica cada estat té les competències sobre la fiscalitat mercantil. Però no hi ha cap restricció perquè les empreses pugin marxar d’un estat a un altre sinó estan conformes amb la fiscalitat (una cosa diferent és marxar dels Estats Units). En uns estats americans les empreses pràcticament no paguen imposts, en altres, en canvi si que paguen però a canvi d’ells, tenen  a disposició uns bons i eficients jutjats mercantils o un bon sistema universitari, que fa que moltes empreses decideixin quedar-se malgrat els imposts que paguem de més.  A Europa si una empresa vol marxar d’un estat a un altre, té tants problemes legislatius i mercantils per fer-ho, que al final no ho fa. Com a conseqüència s’impedeix la competència de legislacions entre estats i això impedeix la redistribució de les empreses entre estats. Al final es perpetua les diferències entre estats fortament industrialitzats amb multinacionals i els estats que no tenen grans empreses ni multinacionals, i possiblement ni en tindran mai. No en tindran mai, perquè cada vegada és més difícil crear una empresa d’on no hi ha un teixit previ industrial. Però també perquè les multinacionals europees, no ho són pas multinacionals, més aviat, són grans empreses nacionals amb sucursals o filials que s’instal·len als altres estats. Però quan hi ha problemes econòmics, les multinacionals tenen més fàcil tancar les filials i recentralitzar els serveis i produccions a la seu nacional que al revés, independentment que sigui més econòmic tancar la seu nacional i traslladar-se a on té la filial. Al final potser que l’empresa tanqui per no poder anar a un altre estat a on tindria més avantatges per poder sobreviure. Això impedeix salvar llocs de treball dins d’Europa o perpetua les diferències industrials entre els estats europeus.

La legislació laboral és un tema molt problemàtic. Crec que igual que les mercaderies i serveis, no hauria d’haver cap impediment per un treballador treballar en qualsevol estat europeu. Teòricament ara ja és així. Però les diferències legislacions laborals dificulten la contractació entre treballadors per tota Europa. Jo penso que hauria d’haver un sola legislació laboral europea de mínims i molt simple. Després cada estat o fins i tot cada empresa i aquesta segons el centre productiu a on estigui localitzat, podria afegir-li algunes prestacions per afavorir a que vinguin més treballadors o protegir els que tenen. Però no té sentit que en uns països l’acomiadament sigui gratuït a l’empresa i en altres, sigui tant car que al final aquestes no contracten treballadors. Això perpetua l’atur en alguns estats i manté les desigualtats salarials entre els treballadors europeus.

Un altre punt que manté diferències entre els treballadors a Europa és la barrera idiomàtica. En aquest sentit, els Estats Units d’Amèrica ho tenen resolt, en canvi els europeus no. El fet que els treballadors europeus no pugin a la practica anar a treballar en qualsevol estat d’Europa perquè no coneixen el idioma, però en canvi si que es pot vendre qualsevol producte i servei, manté les desigualtats de riquesa entre els estats. Els estats que partien en el moment de crear la UE de ser més industrialitzats, s’han i es beneficien a costa dels altres estats no tant industrialitzats. Aquests darrers, al no tenir empreses pels seus treballadors i com que tampoc poden marxar als estats industrialitzats perquè no coneixen el idioma, fa que els estats menys industrialitzats s’hagin d’endeutar o especulin amb bombolles immobiliàries com ha estat a Espanya. El deute que es contrau serveix  per poder comprar els productes i serveis dels estats més industrialitzats i que a més, són els qui els hi presten els diners. Tancant un cercle viciós, que ara a explotat. Però també, els universitaris o emprenedors dels estats més industrialitzats al no coneixer el idioma ni la legislació mercantil i laboral, tampoc s’atraveixen anar a altres estats menys industrialitzats a crear noves empreses.

La redistribució de la riquesa seria més fàcil a Europa sinó hagués les barreres idiomàtiques. Per desgràcia això està molt lluny d’aconseguir-se. Però fa poc he escoltat per la ràdio alemanya que es vol obligar a tots els alumnes universitaris a fer un Erasmus o equivalent a una altre universitat d’un altre estat d’Europa. Això és una magnífica idea. No sé si serà per totes les universitat europees o només les alemanyes. Però si es fa per tota Europa, això ajudarà molt a superar les barreres. Però el problema serà que els idiomes minoritaris acabaran perden encara més pistonada, sobretot si no tenen al darrera un Estat que els protegeixi.

En tot cas, aquesta crisi és una oportunitat per fer els Estats Units d’Europa, que estic segur que representarà un gran benefici pels europeus. Ara bé, no cal que inventem la roda de nou. Mirem com s’ha construït la primera potència del món i que a més tenen molts anys d’experiència en conviure en una confederació: Els USA.  Gràcies a la seva experiència, els europeus podrem fer-ho encara millor.

 

Nota: Però tot això ,que per mi,  no és pot aturar i acabarà succeint més tard o més aviat, caldrà que els catalans ens espavilem en constituir-nos com un Estat dins d’Europa. Si no ho fem, perdrem definitivament la nostra identitat i llengua com també de dir la nostra alhora de construir el futur d’Europa.

Endavant les atxes!