Jo ja he estat ferit en la guerra contra la baixada de pel·licules per Internet

Acabo de llegir l’editorial del Vicent Partal al www.vilaweb.cat que porta el títol Que és una guerra això? No m’he pogut callar i he volgut explicar-vos la meva experiència.

No he baixat pràcticament mai música per Internet. Al principi, fa uns deu anys, si que vaig fer-ho algun cop, però més per curiositat que per copiar música. M’agrada molt la música i tinc una bona col·lecció de CDs i discs de Vinils, que els he ripejar per poder-los escoltar al Iphone o al meu WD Terabyte Multimèdia que em vaig comprar fa un any.

Sempre he trobat que els artistes tenen dret a cobrar per la seva obra. Per això d’entrada he trobat il·legal baixar música sense pagar els drets d’autor. Això no vol dir que estic a favor que costi molt de diners com tampoc que els artistes i sobretot les productores, es forrin. En aquest sentit, he trobat bé que l’aparició d’Internet ha obligat a la industria musical a baixar els preus dels disc o cercar alternatives econòmiques com Itunes o altres opcions.

Pel que fa a les pel·lícules, reconec que també fa uns anys si que havia baixat via emule moltes estrenes, però de seguida em vaig cansar perquè la qualitat de la veu i de la imatge era tant dolenta que destrossava la pel·lícula . Vaig decidir que, a part de que també ho considerava il·legal,  no ho faria més i preferia anar al cinema o comprar el DVD quan sortís.

Però quan vaig emigrar a Alemanya, em vaig trobar amb un altre problema: el idioma. A Alemanya totes les pel·lícules són en alemany lògicament i només si comprés el DVD està també en anglès i/o en turc. Al principi vaig pensar, cap problema, aprendré l’alemany. Però l’alemany és molt difícil d’entendre, porto 5 anys i encara tinc problemes per seguir una pel·lícula. No la gaudeixo igual que abans i sincerament ja no hi vaig al cinema. He comprat algunes series en DVD en alemany, però també pateixo molt per entendre-les. A vegades penso que sóc massa gran i mai arribaré a dominar prou l’alemany per gaudir d’una pel·lícula.

Per això darrerament amb el nou WD Terabyte Multimèdia amb sortida per la televisió i l’equip de música vaig decidir baixar-me algunes pel·lícules, documentals, series de televisió i sobretot partits memorables del Barça. Normalment tot en català per emule gràcies a que la web www.Totsrucs.cat proporciona el seu enllaç per fer-ho. La majoria de les pel·lícules que m’havia baixat eren infantils. Vull que els meus fills no oblidin el català.

Però aquest desembre just abans de marxar de vacances em va passar una de molt grossa. Vaig rebre una carta d’uns advocats molts famosos de Munic  a on em deien que havia compartit per Internet una pel·lícula d’una productora que ells representen i em volien portar a judici. Però m’oferien un tracte per no anar-hi. El tracte era pagar 956 € (500€ per la productora i 456 per la minuta). Al principi vaig pensar que era una estafa.

El primer que vaig fer, va ser mirar d’entendre en que es basaven per denunciar-me. El meu alemany no arriba per entendre l’argot judicial però entre mig de la documentació adjunta vaig veure que una referència a una empresa que es dedica a monotoritzar el hash d’edonkey o emule de la pel·lícula “El Santuario (Sanctum)”  del flux d’informació que córrer per Internet. El hash es la clau criptogràfica única que cada arxiu té quan es comparteix per les xarxes P2P com edonkey o emule. Segons aquesta empresa, des de la meva IP duran dos dies, a principis de novembre, es van baixar l’arxiu amb el hash que corresponia a la pel·lícula en qüestió.

Vaig mirar al meu ordinador i la pel·lícula no la tenia pas, però si que hi era al WD Multimèdia. Vaig recordar que l’havia baixat abans de l’estiu, però no la havia ni mirat. De fet, només havia baixat unes quantes pel·lícules al meu ordinador per portar-les per les vacances a Menorca i veure-les al vespre. Algunes en català i algunes en espanyol. Quan vaig arribar a Alemanya, vaig tenir un problema amb el proveïdor d’Internet i des del setembre fins a fins a finals d’octubre no funcionava Internet. Vaig haver de recórrer a un advocat expert amb aquests temes i gràcies a ell, a principis de novembre va funcionar de nou Internet. Per provar la velocitat, vaig arrancar l’emule i durant uns dies em vaig baixar els partits del Barça de la recopa i alguns documentals del canal 33. Però no vaig adonar-me que les pel·lícules que tenia al disc dur, estaven sent compartides per l’emule!

Per estar encara més segur que no era una estafa, vaig comprovar a Internet si el gabinet d’advocats existia i la sorpresa va ser veure que fins i tot a wikipedia en parlava com una de les més potents d’Alemanya i que darrerament es dedicaven a perseguir les baixades il·legals. També vaig veure altres  advocats que en Internet oferien defenses per aquest tipus de demandes. Fins i tot vaig trobar un portal a on hi ha totes les noticies referents a les demandes d’aquest tipus. Definitivament no era cap estafa.

La carta posava un termini per acceptar l’oferta, però per desgràcia no vaig obri-la a temps i ja havia passat. Però aprofitant que tenia l’advocat contractat per l’altre problema, vaig reunir-me amb ell. El que em va explicar vaig quedar glaçat. A Alemanya la cosa va en serio i em va recomanar que acceptés el tracte. Em va parlar que obrir un judici costa més de 3.000€ d’entrada, sense comptar les despeses dels advocats i la multa si es perd. Una multa quasi segura i em va ensenyar sentències fermes a on obligaven a pagar una multa de 50.000€ per compartir pel·licules. N’hi havia una justament per la mateixa pel·licula que jo havia estat demandat.

Al final, el meu advocat va negociar amb els altres i va aconseguir una rebaixa de 956€ a 750€ si signava una carta a on em comprometia a no compartir per Internet la pel·lícula en qüestió. Però ell em cobrava una minuta de 220€ a l’hora. Al final m’ho va deixar al mateix preu: 956€

Abans d’esborrar totes les pel·lícules que tenia al disc dur i al WD Multimèdia, vaig mirar la maleïda pel·lícula. És la vegada que més he pagat per veure una pel·lícula i a més, sense 3D.

La por que encara tinc, és que no rebi una altre carta reclamant el mateix per una altre pel·lícula que aquells dos fatídics dies de novembre vaig compartir per l’emule. A Alemanya, no s’estan per hòsties i cada dia que obro la bústia, miro que no hi hagi cap altra carta d’advocats.

2 comentaris

  • Sir William Temple

    20/01/2012 20:12

    És un tema difícil perquè d’una banda hi ha els drets i la feina de l’autor però de l’altra ningú no hauria de multar-te per compartir una cosa de la que no en treus cap profit. Portat a l’extrem és com si li deixessis una pel·licula a un amic teu.

  • Manel Bargalló

    22/01/2012 0:42

    gràcies pel comentari Sr. William,

    És difícil, però mentrestant jo ja he estat ferit i com a gat escaldat, no penso a correr més riscs

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús