Arxiu del mes: febrer 2012

Ajuda’ns per impedir que tanquin TV3 Internacional per satèl·lit

dimarts , 28/02/2012

“TV3: A partir de l’1 de maig, TV3 tancarà les emissions per satèl·lit, que es fan a través de TV3CAT.”

Més info

TV3CAT, el canal internacional de Televisió de Catalunya, deixarà d’emetre a través del satèl·lit a partir del dia 1 de maig del 2012, segons ha anunciat la cadena en un comunicat. El canal TV3CAT es podrà seguir veient mitjançant internet i les plataformes de cable estatals que l’inclouen comercialment a Espanya, però això no serà així a França ni a Itàlia ni, per descomptat, més enllà.

Els Catalans Abroad o catalans al món volem denunciar aquest pas enrere per a la cultura i la llengua catalanes. Es tracta d’una decisió errònia i contrària a la nostra projecció exterior, i que ens tanca les portes a Europa, a més de privar els milers de catalans residents a l’exterior de poder participar en condicions de l’espai català de comunicació.

Si tu també estàs en contra del tancament de TV3CAT via satèl·lit, suma’t a la nostra campanya i envia un missatge al president de la Generalitat, al president de la CCMA, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i als principals partits del parlament.

Ajuda’ns i fem que se senti la nostra veu premem en aquest enllaç!

Moltes gràcies

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Kalrsruhe – Alemanya

I, A VEGADES, ENS EN SORTIM

dissabte, 25/02/2012

Cap a final de l’hivern, no sé si per què estàs fluix o perquè intueixes que s’acosta la primavera, tinc els sentiments a flor de pell.

La meva dona em va fotre una de grossa quan per reis, em va regalar el segon disc del Manel 10 milles per veure una bona armadura. No havia escoltat res del Manel. Ho dic sincerament. Sabia que tenien molt d’èxit i que aquest segon disc havia estat el disc més venut a l’Estat espanyol malgrat estava en català. Però pel fet de viure a Alemanya no havia tingut l’ocasió de comprar cap disc dels Manel.

Vaig escoltar-lo per primer cop el dissabte dia 6 de gener al vespre quan enfilàvem amb el cotxe la dura tornada cap a Alemanya després de les vacances de Nadal a casa. Ni la meva dona ni jo, teníem n’idea de quin tipus de cançó feien. Però des del primer moment que va començar a sortir les primeres notes del disc del cotxe, vaig quedar enganxat. La lletra que al principi sempre costa d’entendre, va anant calant dins del meu cervell. Els sons i els arranjaments són bons. Realment molt bons, fins l’extrem que vaig escoltar el disc, almenys 5 vegades, una darrera de l’altre.

Eren ben bé les 3 de la matinada, una vegada passat Lió que vaig decidir parar-lo, no perquè no volia seguint-lo escoltar, sinó perquè no volia que m’acabés avorrint. Mai estaré prou agraït a la meva dona pel regal que em va fer.

Hi ha discs que a mesures que els escoltes, més t’agraden. Aquest disc del Manel és un d’aquest. Feia temps que no em passava.

Fa un mes, un company i amic d’aventures sobiranistes que també volta pel món, va venir a casa a passar el cap de setmana. L’amic és un personatge molt interessant i a sobre, és músic. Quan va veure una guitarra que teniem a casa, no li va faltar temps per començar tocar-la. Una de les cançons em va sembla molt bona i li vaig preguntar si era seva. Ell em va mirar sorprès i em va dir que era la cançó “El Mar” dels Manel. Vaig dissimular la meva ignorància. Però dins meu, em vaig proposar comprar el primer disc del Manel de seguida, malgrat ja ho havia pensat fer-ho quan tornés a casa per Setmana Santa. Al cap d’un parell de dies ho vaig comprar pe Itunes i m’ho he gravat a un CD. Fa un mes que al cotxe només estic escoltant els Manel.

Avui, dissabte 25 de febrer prop de les dues de la matinada, escric això mentre estic escoltant per enèsima vegada el Manel amb el meu equip d’HI-FI que tinc al meu racó del soterrani. A tota pastilla, sense por de despertar a ningú i amb una hefeweiss de mig litre, m’he deixat anar mentre els escoltava amb alguna llàgrima inclosa. He pensat que cony tenen aquests nois per què tinguin tant d’èxit?

Deixant de banda la qualitat musical i del talent que tenen, jo penso que és per les seves lletres. Són uns cantautors que canten cançons vitals. Cançons que expliquen històries sentides, però amb un toc d’esperança.

Potser ara, davant del que hi ha, les lletres del Manel serveixen per somiar que els catalans, un dia d’aquest, a vegades, una tonteria de sobte ens indicarà que ens en sortim.

Un minut de silenci a totes les empreses per les víctimes de la violència de l’extrema dreta

dijous, 23/02/2012
Avui quan he obert l’ordinador he rebut un correu en que la direcció de l’empresa i el comitè d’empresa em convoquen avui dijous 23 de febrer del 2012 a les 12 del migdia a fer un minut de silencia per les víctimes de la violència de l’extrema dreta.

El text que he rebut està firmat per l’associació d’empresaris i tots els sindicats. En ell es diu que l’extrema dreta ha perpetuat darrerament actes violents com assassinats, robatoris i atacs a persones que viuen al país. Estan molt indignats i comparteixen el dolor a les persones que ho han patit. Estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura nazi que van viure i que ara es tornin a cometre crims pel mateix motiu.

Acaba dient que els empresaris i els sindicats estaran sempre junts amb l’Estat per fer fora l’extrema dreta, la xenofòbia i l’antisemitisme.
Suposo que ja haureu endevinat que es tracta d’Alemanya i que el podeu llegir en aquest enllaç. Però m’agradaria fer un exercici de “política ficció”.
Us creieu que això seria versemblant a Espanya?
Creieu que un dia d’aquest, els treballadors de totes les empreses espanyoles podrien rebre aquesta convocatòria signada per la Patronal Espanyola i els sindicats?
I escriurien en el text que “estan profundament afectats després de l’experiència de la dictadura franquista”?

 

 

Creant-me estúpidament enemics per la vida

dilluns, 20/02/2012

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.

Grècia, una oportunitat de millorar el que van inventar

dilluns, 13/02/2012

En una dictadura imposada per la força i mantinguda gràcies a la por, les manifestacions massives poden  provocar la caiguda del règim, al demostrar que li han perdut la por. Però en una democràcia només poden aconseguir fer caure el govern i que es convoqui noves eleccions.

Que succeeix a continuació?   doncs que si el motius que va provocar la mobilització no està en mans de ser solucionat pel nou govern escollit democràticament,  es tornarà a repetir la situació prèvia que havia motivat la mobilització. Que passarà llavors? Es tornarà a mobilitzar el poble per tornar demanar la dimissió del govern escollit democràticament i així In Eternum? O cercaran altres alternatives polítiques?

Dependrà de la cultura política i grau de consciència democràtica de la societat civil del poble en qüestió. Si la societat civil no té una tradició democràtica ben consolidada  i uns valors assumits respecte a la honestedat, l’esforç i el treball, té força números que acabi canviant la democràcia per un altre règim. I ara per ara, després de més de 2.000 anys d’història, l’alternativa al regim democràtic només és una dictadura, sigui d’esquerres o de dretes, sigui religiosa o no, o una barreja de tot.

Al llarg de l’històrica, sobretot el segle XX molts països han acabat en dictadures després d’una crisi econòmica provoquès revoltes populars que sacsegés la democràcia. Sempre hi ha la temptació davant del desordre civil i el caos públic que es genera,  que molta gent aplaudeixi un lideratge expeditiu i fort que encara que al principi demostri tenir idees democràtiques i de llibertat, acostuma acabar sempre en una dictadura.

Quan acabava d’escriure aquest article, llegeixo que a Grècia hi haurà noves eleccions anticipades a l’Abril. Grècia està repetint  el guió de la història que abans he descrit. Però  té una oportunitat de canviar aquesta constant històrica que sempre diu que aquest context explosiu de revolta popular acaba en una dictadura.

Estic segur que la crisi grega,  fa 50 anys hauria acabat en una dictadura. Però el fet que els grecs encara se’n recorden de la dictadura dels coronels que van patir fins el 1974 i sobretot que estan dins de la Unió Europea, aquesta possibilitat és pràcticament nul·la

Per això estic convençut que l’alternativa a la situació grega només podrà acabar en un reforçament polític més democràtic i transparent. Però els grecs han de fer primer molta autocrítica per què han arribat a aquesta situació. Han d’aprendre dels errors comesos. No han de cercar culpables a fora, encara que segur que n’hi han. Els principals culpables ha estat la societat civil grega. Ells han consentit, ja sigui per inhibició o amb complicitat, que els governs grecs durant els darrers deu anys s’endeutessin i que a més, faltessin a la veritat enganyant a tothom. Qui va votar als governants grecs que més mesures populistes aprovaven a costa d’augmentar el deute? A on era la societat civil grega per avisar de què tot era un buf?

Els grecs han de deixar de cercar culpables a fora, perquè no serveix de res. Només serveix per distraure l’atenció per així no cercar solucions que millorin la política del país. Els grecs no poden fer res contra el FMI o el Banc Europeu o Alemanya o França. Tampoc poden anar a Suïssa o Luxemburg o a les Illes Caimans a reclamar els milers de milions que els grecs més rics han amagat per no pagar impostos.

Només està a les seves mans canviar la seva societat civil. Han de fer pedagogia a favor de la honestedat, l’esforç, el treball i l’estalvi. Cal fomentar la crítica i la denuncia a les males practiques que generen corrupteles. No és pot mirar cap un altre costat quan es veu casos de prevaricació i d’amiguisme, perquè és l’antesala de la corrupció a gran escala.  Això requereix un canvi de paradigma d’una societat acostumada els darrers anys a fer el contrari. Cal sobretot reforçar el règim democràtic amb noves lleis i normes que impedeixin que es torni a repetir els errors que han dut al país al col·lapse.

Com més tardin a fer-ho, més difícil ho tindran. Potser Grècia acabi com Argentina. Aquest país sud-americà fa 50 anys tothom deia que seria una potencia mundial gràcies als seus recursos naturals. Però la crisi del 2001 provocat per la seva societat civil que votava sempre als populisme, el va portar a un endeutament tant alt que el país va fer fallida i després de 10 anys segueix sense aixecar el cap. Les darreres noticies indiquen que sembla que el govern argentí torna a voler aixecar la demagògia popular amb les Maldives. Suposo que serà per amagar quelcom relacionat amb la crisi econòmica que tard o d’hora sortirà a la llum.

Els  grecs fa més de 2.000 anys van inventar per a la humanitat el règim democràtic. Ara poden demostrar que són capaços d’aconseguir millorar-lo.  Sinó ho fan, poden acabar pitjor que Argentina.

Els catalans hauríem de fer el mateix per sortir de la crisi.  A diferència dels grecs, tenim una tradició i una història que ens avala com a poble treballador, honest i estalviadors. Només ens fa falta cultura democràtica , perquè mai no l’hem pogut exercir sobiranament els darrers 300 anys.  Amb els espanyols dirigir-nos ho tenim molt difícil per superar la crisis. Jo diria que pitjor que els grecs. Els espanyols no tenen una tradició de treball i esforç com els catalans, més aviat el contrari. Sempre han viscut a costa de les colònies i de les terres conquerides. Per això els espanyols sempre han preferit una dictadura militar abans de reforçar una democràtica. Abans la força, sigui militar o judicial, que el diàleg democràtic i el respecte als altres. I pel que he vist els darrers anys d’aquesta democràcia espanyola, no crec que hagin canviat gaire.

Temps de fer-se vell

dissabte, 11/02/2012

El temps passa inexorablement per a tothom, però no sempre a la mateixa velocitat.

D’infant el temps era llarg, quasi infinit. Recordo les llargues estones jugant al jardí de casa, o a la muntanya o al mar o fins i tot a l’habitació. No importava jugar amb altres nens, però ho podia fer sol duran hores i hores sense res més que la meva imaginació i l’ajuda d’un cavallet o una nau espacial. Per mi el temps s’aturava i m’oblidava de tot, fins i tot de menjar o beure.

D’adolescent el temps era avorrit i llarg. Es feia llarg quan esperaves que arribés l’hora de sortir amb la colla per anar empaitar les noies pels carrers del poble. Es feia avorrit quan el jugar sol ja no t’omplia com abans.

De jove el temps era curt, avorrit i llarg. Es feia curt quan estaves amb l’estimada o amb els teus millors amics. Es feia avorrit mentre esperaves que arribés els temps d’estimar. Es feia llarg quan esperaves la mort de l’amor no correspost.

D’adult el temps esdevé apàtic, avorrit i llarg.  És apàtic per la vida quotidiana que amb el temps vols que així sigui. És avorrit per la predicibilitat de l’amorfa vida que cerques viure. És llarg per la llarga espera d’arribar a ser vell.

D’ençà quan saps que el futur que vindrà serà per ser vell i no pas per ser adult,  el temps s’accelera. Mires enrere i veus el que has aconseguit i el que no. Penses, a partir d’ara poca cosa més podré assolir i el temps comença a córrer. El temps per fer-se vell s’escorre entre els dubtes i les marrades. Fins que un dia t’adones que la fita que volies complir no està pas davant teu, si no al darrera. Llavors el temps torna a ser lent mentre esperes que t’arribi  definitivament, irremeiablement la vellesa

Escoltant els discs dels Manel m’adono que sóc vell. Parlen d’esperances, d’amors perduts i dels que vindran. Parlen d’històries de soldadets i bumerangs. Parlen de projectes de vida.

El meu projecte de vida ja està ben escrit. M’agradaria tornar a casa i allà fer el meu darrer projecte vital. Viure com creixen els meus fills petits a la meva terra i poder-los explicar el que sento per a ella. Viure de prop com els meus fills grans se’n surten i si puc, poder-los ajudar a fer-ho. Sentir l’escalfor de la llar dels pares i poder-los ajudar a passar els seus darrers temps. Parlar amb els meus germans que la llunyania ens fa muts. Però no ho puc fer sense cap roc a la faixa. Vet a aquí altra cosa que et fa adonar-te que et fas vell. L’experiència vital que arrossegues, sigui viva o de memòria,  et fa ser poruc. Responsable en diuen alguns, però en el fons no deixa de ser un eufemisme dels vells per la por de la vida.

Fer-se vell lluny de la teva terra és dur i llarg. Sort que mentre escric aquestes paraules melancòliques rodejats de notes dels Manel, el temps deixa de ser temps i esdevé espai per somiar. Somiar quan arribi el dia que podré anar a casa, posar a zero el rellotge i amarar-me de vida de la meva terra fins que torni a formar part d’ella. Espero tenir salut i mentrestant que els segons esdevinguin minuts i els minuts hores. Necessito molt de temps per recuperar el temps perdut a la llunyania.

Temps de fer-se vell podria ser una cançó dels Manel, però per sort per a ells i pels qui ens agrada la seva música, encara els hi falta molt de temps per arribar a l’edat de fer-se vell.

Miniprotecció parental a Alemanya

dilluns, 6/02/2012

He escrit alguns articles explicant diferencies que he trobat entre Alemanya i Catalunya. En aquest article explicaré una altra diferencia que fa temps que ho havia detectat però fins avui arran del que he vist no he tornat a pensar-hi.

Aquest matí com cada dilluns a les 7:20 del matí vaig a recollir amb el cotxe una companya de classe del meu fill Jan, de 8 anys per després anar cap a l’escola.  Però avui, ens hem retardat uns minuts. El cotxe li ha costat una mica arrancar i he hagut de rascar el gel del vidre. La temperatura era de -13ºC.

Quan arribava a la cantonada del carrer de la casa de la xiqueta, me l’he trobat sola al carrer esperant-me. Tota ben abrigada i amb la seva cartera de l’escola a l’esquena m’ha fet senyals amb els braços. No hi havia rastre del seus pares. He parat el cotxe al seu costat i ella a pujat mentre em deia que havia arribat tard. He tingut sort amb els semàfors, com també amb el transit i hem arribat cinc minuts abans a l’escola. El Jan i l’Anna Rose, com la resta dels companys han esperat a fora el pati jugant fins que el timbre sonés.

Potser estic equivocat però la meva experiència amb els altres fills que he tingut a Catalunya, com també el que he vist d’altres amics quan hi vivia, seria força mal vist deixar que una criatura de 8 anys, i menys una noia, a fora sola al carrer al matí quan el Sol encara ni ha sortir. Però encara menys amb una temperatura tant gèlida.

No és el primer cop que he vist que els alemanys tenen un sentit de protecció parental diferent que els dels catalans. Jo diria que la dels llatins. Em sembla pel que he vist i he comentat, que els italians, espanyols i sud-americans també tenen una tendència a protegir molt més als seus fills que els alemanys.

Al Kindergarden també ho he vist. Allà els meus fills sortien sempre al jardí independentment si plovia, feia fred o nevés. Tenien uns pantalons de neu, botes i un bon anorac endreçats al Kindergarden i au, independentment del temps que feia, tots a jugar al jardí cada dia. Més d’un cop, arribaven tant bruts que directament a la banyera anaven. Però el nostre kindergarden no era dels més espartans. La meva dona em va dir que hi ha un tipus de kindergarden que no tenen ni edifici. El Waldkindergarten va les activitats amb la canalla al mig del bosc i només es resguarden en una cabanya o un edifici quan fa molt de fred (menys de -10ºC), plou o neva molt o fa molt de vent que pot fer caure els arbres. La canalla de 3 a 6 anys es passen tot el matí fent activitats a l’exterior. Segons diuen, aquest mètode fa que la canalla obtingui més bons rendiments quan va a l’escola.

A partir del 6 anys es comença l’escola primària i la majoria de la canalla va sola, ja sigui a peu o amb bicicleta. Els primers mesos, hi van acompanyats pels pares. Però després hi van sols. De fet al Kindergarden, quan estan a punt d’acabar, dos dies hi va la policia i els fa una classe de circulació peatonal i amb bicileta. Els hi donen un certificat. El nostre cas és diferent i anem amb cotxe perquè en comptes de decidir anar a l’escola del barri varem escollir una escola del centre que segueixen el sistema Montesori. Alguns veïns i també les educadores del Kindergarden ens van criticar que no portéssim els fills a l’escola del barri perquè a part de perdre els amics del Kindergarden, hauríem de portar-los en cotxe cada dia i ells no podrien anar-hi sols.

Jo no crec que els alemanys no s’estimin els seus fills iguals que els catalans. Per mi, els alemanys tenen molta cura en dotar els seus fills de valors com l’esforç, la valentia i responsabilitzar-se dels seus actes. La millor manera de fer-ho és empènyer-los a que siguin independents dels pares. Que vagin sols a l’escola ho és. Però es clar, per atrevir-te a deixar una xiqueta de 8 anys sola a les 7:20 de la matinada a -13ºC al carrer cal ser molt germànic.

És bo emigrar (3a. Part)

divendres, 3/02/2012

Aquesta és la tercera part dels articles referits a les avantatges i desavantatges d’emigrar. A la primera part vaig referir-me a l’aspecte professional i a la segona part, a l’aspecte personal. En aquesta tercera part parlaré de l’aspecte nacional. És a dir, com afecta que Catalunya esdevingui un país exportador de ma d’obra.

En primer lloc, caldria definir que entenem per emigrar. Per mi, no estem parlant del cas del jove que marxa una temporada, més o menys llarga, per acabar o millorar els estudis, però té intenció de tornar de seguida. Tampoc aquell professional que l’empresa l’envia dos o tres anys al HQ perquè es formi millor per després tornar per exercir un càrrec directiu a Catalunya. Estem parlant d’aquella persona, jove o no tant jove, que per motius econòmics o professionals, ha d’emigrar a un altre país sense saber si podrà tornar mai a Catalunya.

En un país desenvolupat com és Catalunya, l’educació té un cost molt elevat per la societat. La majoria de l’educació és publica i és pagada pels impostos dels catalans. Però també mentre dura l’educació el jove no produeix riquesa, més aviat utilitza recursos que la societat li dóna (i que els seus pares generen). Podríem dir que de mitjana els primers vint anys, és a dir, entre un 25% i 30% de la vida, un català només genera despeses.

Aquesta inversió que fa la societat en l’educació dels seus joves és perquè es vol que quan esdevingui adult comenci a treballar i pagui impostos. No tinc cap estadística al respecte, però no seria gaire agosarat dir què de mitjana al cap de deu anys, un jove treballant ja ha tornat la inversió rebuda. La resta de la seva vida laboral serà per pagar l’estructura de l’estat i sobretot, la jubilació dels que en aquell moment ho són. Cal tenir-ho ben clar això darrer: Les pensions actuals són pagades pels qui en aquests moments treballen.

Si després de fer aquesta inversió en l’educació dels joves, aquests emigren, perdem la inversió. En canvi el país d’acollida de l’emigració se’n beneficia. En aquest sentit, l’emigració de joves o no tant joves universitaris catalans cap a països europeus o als Estats Units, no és pas un bona notícia. El treball que realitzaran al país d’acollida serà per pagar l’estat dels països d’acollida i les seves pensions. No servirà per tornar la inversió que la societat catalana (i dels seus pares) han fet amb ell, ni tampoc les pensions (possiblement dels seus avis). Però a més, en aquests països desenvolupats no volen joves emigrants sense formació. Volen una immigració de joves amb estudis universitaris. Això encara accentua el perjudici pel país emigrant, que perd els joves que tenen més potencial per crear riquesa i en canvi es queda amb els que no.

Catalunya és un exemple clar d’aquest tipus de situació, però agreujada amb que abans hi ha hagut una immigració sense precedents a Europa. Segons he llegit, forces joves provinents de la primera onada migratòria espanyola no han acabat de realitzar estudis universitaris. Molts van preferir treballar en oficis relacionats amb la construcció o l’oci. Ara amb la crisi,  s’han quedat sense ofici ni benefici. No volen tornar a les terres dels seus pares perquè han nascut a Catalunya i es senten catalans, encara que sigui de manera espanyola. Però també de la nova fornada d’immigració dels darrers anys procedents del nord d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia, amb honroses excepcions en aquest darrer grup, sembla que també acaben com els joves provenents de la primera migració i pocs acaben d’estudiar a la universitat. Aquests joves o adults poc formats tampoc volen tornar als seus països d’origen perquè allà encara hi ha menys perspectives de futur. Però ho tenen difícil poder emigrar cap a països europeus a on hi ha demanda de joves universitaris. En conclusió, Catalunya exporta la millor ma d’obra que podria generar més riquesa i es queda amb la que no.

Per mi l’emigració només pot ser beneficiosa per Catalunya si és temporal. És a dir, si aquestes persones que han emigrat, al cap d’uns anys, no molts, poden tornar a Catalunya per treballar fins que es jubilin ajudant al seu progrés gràcies a l’experiència adquirida a l’estranger. Però si aquestes persones només tornen quan es jubilen el negoci no serà beneficiós. Encara que la persona jubilada cobri una pensió del país d’on ha emigrat, la despesa que generarà durant els darrers de la seva vida per la sanitat catalana serà molt gran i no ho compensarà pas. Diferent és el cas que l’emigració sigui des d’un païs poc desenvolupat a on la despesa en educació i en sanitat, no és elevada. En aquest cas, la pensió d’un jubilat provenent de l’estranger pot ser un bon negoci pel país.

Per mi, està clar que l’emigració de catalans no és bo pel país. Però és clar, que pel jove universitari que acaba els estudis i no troba feina, o per aquell investigador o enginyer que estar a l’atur o treballa però no veu que hi hagin perspectives de futur per desenvolupar la seva carrera professional, no se li pot retreure res si decideix emigrar. Més aviat el contrari. S’ha de ser valent per fer-ho. Com he explicat en els altres dos articles, emigrar no és pas fàcil, sobretot si tens ja una certa edat.