És bo emigrar (3a. Part)

Aquesta és la tercera part dels articles referits a les avantatges i desavantatges d’emigrar. A la primera part vaig referir-me a l’aspecte professional i a la segona part, a l’aspecte personal. En aquesta tercera part parlaré de l’aspecte nacional. És a dir, com afecta que Catalunya esdevingui un país exportador de ma d’obra.

En primer lloc, caldria definir que entenem per emigrar. Per mi, no estem parlant del cas del jove que marxa una temporada, més o menys llarga, per acabar o millorar els estudis, però té intenció de tornar de seguida. Tampoc aquell professional que l’empresa l’envia dos o tres anys al HQ perquè es formi millor per després tornar per exercir un càrrec directiu a Catalunya. Estem parlant d’aquella persona, jove o no tant jove, que per motius econòmics o professionals, ha d’emigrar a un altre país sense saber si podrà tornar mai a Catalunya.

En un país desenvolupat com és Catalunya, l’educació té un cost molt elevat per la societat. La majoria de l’educació és publica i és pagada pels impostos dels catalans. Però també mentre dura l’educació el jove no produeix riquesa, més aviat utilitza recursos que la societat li dóna (i que els seus pares generen). Podríem dir que de mitjana els primers vint anys, és a dir, entre un 25% i 30% de la vida, un català només genera despeses.

Aquesta inversió que fa la societat en l’educació dels seus joves és perquè es vol que quan esdevingui adult comenci a treballar i pagui impostos. No tinc cap estadística al respecte, però no seria gaire agosarat dir què de mitjana al cap de deu anys, un jove treballant ja ha tornat la inversió rebuda. La resta de la seva vida laboral serà per pagar l’estructura de l’estat i sobretot, la jubilació dels que en aquell moment ho són. Cal tenir-ho ben clar això darrer: Les pensions actuals són pagades pels qui en aquests moments treballen.

Si després de fer aquesta inversió en l’educació dels joves, aquests emigren, perdem la inversió. En canvi el país d’acollida de l’emigració se’n beneficia. En aquest sentit, l’emigració de joves o no tant joves universitaris catalans cap a països europeus o als Estats Units, no és pas un bona notícia. El treball que realitzaran al país d’acollida serà per pagar l’estat dels països d’acollida i les seves pensions. No servirà per tornar la inversió que la societat catalana (i dels seus pares) han fet amb ell, ni tampoc les pensions (possiblement dels seus avis). Però a més, en aquests països desenvolupats no volen joves emigrants sense formació. Volen una immigració de joves amb estudis universitaris. Això encara accentua el perjudici pel país emigrant, que perd els joves que tenen més potencial per crear riquesa i en canvi es queda amb els que no.

Catalunya és un exemple clar d’aquest tipus de situació, però agreujada amb que abans hi ha hagut una immigració sense precedents a Europa. Segons he llegit, forces joves provinents de la primera onada migratòria espanyola no han acabat de realitzar estudis universitaris. Molts van preferir treballar en oficis relacionats amb la construcció o l’oci. Ara amb la crisi,  s’han quedat sense ofici ni benefici. No volen tornar a les terres dels seus pares perquè han nascut a Catalunya i es senten catalans, encara que sigui de manera espanyola. Però també de la nova fornada d’immigració dels darrers anys procedents del nord d’Àfrica, Sud-amèrica o Àsia, amb honroses excepcions en aquest darrer grup, sembla que també acaben com els joves provenents de la primera migració i pocs acaben d’estudiar a la universitat. Aquests joves o adults poc formats tampoc volen tornar als seus països d’origen perquè allà encara hi ha menys perspectives de futur. Però ho tenen difícil poder emigrar cap a països europeus a on hi ha demanda de joves universitaris. En conclusió, Catalunya exporta la millor ma d’obra que podria generar més riquesa i es queda amb la que no.

Per mi l’emigració només pot ser beneficiosa per Catalunya si és temporal. És a dir, si aquestes persones que han emigrat, al cap d’uns anys, no molts, poden tornar a Catalunya per treballar fins que es jubilin ajudant al seu progrés gràcies a l’experiència adquirida a l’estranger. Però si aquestes persones només tornen quan es jubilen el negoci no serà beneficiós. Encara que la persona jubilada cobri una pensió del país d’on ha emigrat, la despesa que generarà durant els darrers de la seva vida per la sanitat catalana serà molt gran i no ho compensarà pas. Diferent és el cas que l’emigració sigui des d’un païs poc desenvolupat a on la despesa en educació i en sanitat, no és elevada. En aquest cas, la pensió d’un jubilat provenent de l’estranger pot ser un bon negoci pel país.

Per mi, està clar que l’emigració de catalans no és bo pel país. Però és clar, que pel jove universitari que acaba els estudis i no troba feina, o per aquell investigador o enginyer que estar a l’atur o treballa però no veu que hi hagin perspectives de futur per desenvolupar la seva carrera professional, no se li pot retreure res si decideix emigrar. Més aviat el contrari. S’ha de ser valent per fer-ho. Com he explicat en els altres dos articles, emigrar no és pas fàcil, sobretot si tens ja una certa edat.

2 comentaris

  • Montse Quiñoy Masvidal

    25/04/2012 11:58

    A dia d’avui, quins són els països “millors” per emigrar? Entenent millors com: baixa taxa d’atur, bona qualitat de vida, posssibilitats de promoció laboral, etc.. Què tal, Austràlia, per exemple? O les economies emergents de la Xina o l’Índia? Intento ampliar el radi d’acció, ja que a Europa, ni els països escandinaus ens ofereixen ja cap aval.
    Gràcies.

  • Manel Bargalló

    25/04/2012 14:37

    Hola Montse
    en primer lloc gràcies pel comentari. Per respondre la teva pregunta entre cometes, cal tenir clar un parell de coses.

    Primer: l’edat. Com més jove ets, millor per aprendre la llengua, la cultura (costums i tradicions) i adaptar-te.

    Segon: si tens estudis universitaris i aquests són d’aquells que generen riquesa material (la intel·lectual està reservada als de casa)

    tercer: El grau de corrupció del país. Has de tenir en compte que si no ets del lloc i no tens amics, contactes o coneixes la idiosincràsia de la societat d’acollida pots passar-lo molt malament si tens la mala sort de necessitar ajuda de la polícia o simplement et veus involucrada en un afer administratiu. En aquest web pots veure quins són els països més de fiar: Index de transparència de corrupció mundial

    quart: L’oferta i demanda de llocs de treball per la teva professió o estudis. Si ets un emprenedor llavors mira que sigui un país d’oportunitats i si pot ser, que l’Estat sigui més liberal que socialista o comunista.

    cinc: La bona qualitat de vida. Això és una mica relatiu als gustos de cadascú. Hi ha persones que l’agrada el fred més que la calor, d’altres el mar i d’altres la muntanya o les planes. Altres els agrada conviure amb gent i altres viure en solitari…etc. Avui en dia si tens diners i ets jove, en qualsevol lloc pots tenir una bona qualitat de vida (exceptuant alguns llocs es clar). Però cal tenir en compte, que si vols tenir fills o penses que t’envelliràs en el lloc que vas a viure, llavors cal pensar en països amb un bon sistema social, educatiu i de salut.

    En tot cas Montse, al final tot és una qüestió personal i has de pensar que marxar malgrat sembli el contrari costa molt menys que després tornar, encara que vulguis de tot cor. I és fa molt dur quan t’ha adones que ja no tornaràs, et sents com un “exiliat”.

    Per mi l’ordre és aquest. És a dir, l’atur, possibilitats de promoció laboral i la qualitat de vida…etc són importants però menys que les tres primeres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús