Miniprotecció parental a Alemanya

He escrit alguns articles explicant diferencies que he trobat entre Alemanya i Catalunya. En aquest article explicaré una altra diferencia que fa temps que ho havia detectat però fins avui arran del que he vist no he tornat a pensar-hi.

Aquest matí com cada dilluns a les 7:20 del matí vaig a recollir amb el cotxe una companya de classe del meu fill Jan, de 8 anys per després anar cap a l’escola.  Però avui, ens hem retardat uns minuts. El cotxe li ha costat una mica arrancar i he hagut de rascar el gel del vidre. La temperatura era de -13ºC.

Quan arribava a la cantonada del carrer de la casa de la xiqueta, me l’he trobat sola al carrer esperant-me. Tota ben abrigada i amb la seva cartera de l’escola a l’esquena m’ha fet senyals amb els braços. No hi havia rastre del seus pares. He parat el cotxe al seu costat i ella a pujat mentre em deia que havia arribat tard. He tingut sort amb els semàfors, com també amb el transit i hem arribat cinc minuts abans a l’escola. El Jan i l’Anna Rose, com la resta dels companys han esperat a fora el pati jugant fins que el timbre sonés.

Potser estic equivocat però la meva experiència amb els altres fills que he tingut a Catalunya, com també el que he vist d’altres amics quan hi vivia, seria força mal vist deixar que una criatura de 8 anys, i menys una noia, a fora sola al carrer al matí quan el Sol encara ni ha sortir. Però encara menys amb una temperatura tant gèlida.

No és el primer cop que he vist que els alemanys tenen un sentit de protecció parental diferent que els dels catalans. Jo diria que la dels llatins. Em sembla pel que he vist i he comentat, que els italians, espanyols i sud-americans també tenen una tendència a protegir molt més als seus fills que els alemanys.

Al Kindergarden també ho he vist. Allà els meus fills sortien sempre al jardí independentment si plovia, feia fred o nevés. Tenien uns pantalons de neu, botes i un bon anorac endreçats al Kindergarden i au, independentment del temps que feia, tots a jugar al jardí cada dia. Més d’un cop, arribaven tant bruts que directament a la banyera anaven. Però el nostre kindergarden no era dels més espartans. La meva dona em va dir que hi ha un tipus de kindergarden que no tenen ni edifici. El Waldkindergarten va les activitats amb la canalla al mig del bosc i només es resguarden en una cabanya o un edifici quan fa molt de fred (menys de -10ºC), plou o neva molt o fa molt de vent que pot fer caure els arbres. La canalla de 3 a 6 anys es passen tot el matí fent activitats a l’exterior. Segons diuen, aquest mètode fa que la canalla obtingui més bons rendiments quan va a l’escola.

A partir del 6 anys es comença l’escola primària i la majoria de la canalla va sola, ja sigui a peu o amb bicicleta. Els primers mesos, hi van acompanyats pels pares. Però després hi van sols. De fet al Kindergarden, quan estan a punt d’acabar, dos dies hi va la policia i els fa una classe de circulació peatonal i amb bicileta. Els hi donen un certificat. El nostre cas és diferent i anem amb cotxe perquè en comptes de decidir anar a l’escola del barri varem escollir una escola del centre que segueixen el sistema Montesori. Alguns veïns i també les educadores del Kindergarden ens van criticar que no portéssim els fills a l’escola del barri perquè a part de perdre els amics del Kindergarden, hauríem de portar-los en cotxe cada dia i ells no podrien anar-hi sols.

Jo no crec que els alemanys no s’estimin els seus fills iguals que els catalans. Per mi, els alemanys tenen molta cura en dotar els seus fills de valors com l’esforç, la valentia i responsabilitzar-se dels seus actes. La millor manera de fer-ho és empènyer-los a que siguin independents dels pares. Que vagin sols a l’escola ho és. Però es clar, per atrevir-te a deixar una xiqueta de 8 anys sola a les 7:20 de la matinada a -13ºC al carrer cal ser molt germànic.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús