Arxiu del mes: març 2012

President no defallirem! Espero que els seus tampoc i així ho aconseguirem!

divendres, 9/03/2012

Avui he escoltat el discurs íntegre de President Pujol a ESADE que Vilaweb ha tingut la gran idea de penjar-ho. La veritat és que m’he he emocionat de veritat i per això estic escrivint aquest petit article.

Només vaig votar un cop a CiU i al President Pujol. Va ser el 1984 quan va sortir l’afer Banca Catalana. Ho vaig fer perquè malgrat jo era més d’ERC, per mi estava clar que els socialistes espanyols el volien destruir pel fet de què era massa catalanista i era una nosa per imposar el seu model jacobí centralista d’Espanya.

Quan el 1987 després del fracàs de la operació reformista liderada pel Roca-Junyent a les eleccions espanyoles, ja no vaig tenir cap dubte que Catalunya només li valia la independència. Per això vaig decidir involucrar-me amb ERC, que en aquell temps s’havia rejovenit i apostava sense cap mena d’ambigüitat per la independència. El 1991 hi vaig entrar com a militant a Malgrat de Mar.

Durant la meva militància activa a ERC, vaig arribar a ser president de la Secció Local i representant de l’Alt Maresme a la comarcal del Maresme. Sempre vaig tenir clar, malgrat alguns companys no ho entenien, que CiU no era el nostre enemic. Potser si l’adversari i en molts pobles, l’adversari a batre, però l’enemic de veritat era el PSC-PSOE i el PP. Escoltant al President Pujol en aquest discurs em confirma plenament que tenia tota la raó.

Sempre podrem fer-hi retrets al President que com a líder, per exemple hauria d’haver arribat molt abans a aquesta conclusió que ell acaba d’arribar. El que ha succeït amb la sentència del TC era previsible perquè la història i la psicologia de les nacions, sempre ens ha dit, que quan una nació ha conquerit una altra per la força, mai s’ha aconseguit que la perdedora gaudeixi d’un tracte d’igualtat. La nació perdedora sempre ha acabat o bé amb la seva eliminació passant pel període de residualització que el President Pujol ara explica en els seus discursos o bé acaba aconseguint la independència.

Però com diu el Pep Guardiola, si som capaços de deixar enrere els retrets i ens posem tots a treballar de valent , som invencibles. Per la part que em pertoca, m’agrada l’actitud de l’actual ERC liderada per Oriol Junqueras. Malgrat que ha de fer el seu paper dins del joc de partits, sempre mostra una actitud positiva i conciliadora amb CiU respecte a temes nacionals. Per la part de CiU, entenc que té els seus problemes greus de gestionar una Generalitat espoliada per tot arreu i sense ingressos per la crisi. Però escoltant el fundador i fins ara President d’aquest partit quan diu el que ha dit a la conferència d’ESADE, que cal tenir en compte que és una de les escoles de negocis més prestigioses del món i que ha format la majoria dels quandres dirigents de les empreses catalanes, no em puc imaginar que realment CIU no té un pla per anar cap a la independència.

Que aquest pla potser no és el més adient, o és massa lent o simplement de moment no es veu enlloc. Puc estar-hi més o menys d’acord amb aquest retret. Però ostres, no crec que el President Pujol estigui fent tot aquests discursos, fins i tot a la televisió, si realment no està pensant que la cosa va en serio. No té cap mena de sentit, que el President Pujol es cremi per res.

M’he emocionat quan ha explicat que el 1950 va defallir i va abandonar la lluita per un temps. M’he sentit interpel·lat quan ha demanat a tothom que ara no toca defallir perquè el 2014 serà quelcom és una simple data. Ara més que mai, estem a punt de renéixer després de 300 anys d’haver-nos volgut eliminar o finalment signarem la nostra defunció.

Per això vull contestar-li des d’aquí: President, no es preocupi, jo no penso defallir, però espero que els seus tampoc i així segur que ho aconseguirem!!

Endavant les atxes!!

Nota: Espero que demà tots els que podeu, aneu al Palau Sant Jordi a l’Assemblea Nacional Catalana. Jo per desgràcia no puc perquè estic a Alemanya.

Catalunya defensant….fins que no quedi res per defensar?

dijous, 8/03/2012

Avui al diari Ara , a la secció Premium o al paper, hi ha un article de Xavier Bosch amb el títol “Catalunya defensant….”. Explica que potser s’hauria de canviar de l’himne dels Segadors l’estrofa que diu “Catalunya triomfant” per “Catalunya defensant“.

Sempre Catalunya s’ha de defensa de tot, fins i tot toca defensar-nos del que ja teníem concedit. De les inversions aprovades en infraestructures que mai es fan, de la gestió del Prat, de què l’Espoli sigui inferior, de la immersió lingüística….

Després Xavier Bosch posa l’exemple del Barça respecte a l’actuació arbitral i la designació de l’estadi a on es jugarà la final de la copa del rei. Acaba reflexionant sobre la solució a aquesta situació. Una solució que pot anar per la que dóna Guardiola “d’arribar a jugar encara millor per no dependre dels àrbitres ni de l’atzar. Un repte per a l’excel·lència I així ho vam fer contra l’Sporting, ja que en cap moment va semblar que juguéssim amb un jugador menys durant tota la segona part”. O una altre solució ” menys vistosa, més institucional, per la via de la diplomàcia, que és mirar que les estructures del futbol funcionin d’acord amb criteris més adequats al sentit comú i al segle XXI. El Barça ha optat per aquesta via. Educadament, planificadament i amb discreció”. En Xavier Bosch defensa aquesta via en comptes la d’entrar a sac o com ell diu “el Barça sortís a defensar-se a mossegades”, perquè no és el nostre estil.

A mi tot això em fa pensar amb l’històrica del poble jueu. Si mirem la seva història de la diàspora, el poble jueu en molts llocs i durant molt de temps, ha estat malvist o perseguit. Tant la seva religió, llengua i cultura, com també físicament pel fet de ser-ho.

Això ha provocat que els jueus s’han hagut d’espavilar més que la resta. Tal com diu el Guardiola pel Barça, els jueus s’han hagut d’esforçar per ser els millors i dependre del mínim dels condicionants que la societat els imposava. Jo penso que per això han sortit molts genis jueus en les arts, ciència i negoci. El fet d’aplicar-se molt per poder arribar a l’excel·lència, ha provocat aquesta proliferació de talent i d’èxit. També igual com intenta fer la junta del Barça segons explica en Xavier Bosch, els jueus han mirat d’actuar sibilinament dins dels mecanismes de poder d’on vivien i d’una manera discreta, poder defensar-se o canviar l’ambient hostil en que es trobaven vivint.

Però això no ha impedit que estiguessin a punt d’extingir-se com a poble i també físicament. Salvant la distància i que em perdonin els jueus per la comparació que vaig a fer, jo penso que els catalans ens semblem una mica a ells. Tenim la sort que hem conservat la terra, però al resta és més o menys el mateix. A Espanya hi ha una catalanofòbia que a vegades sembla la que a Alemanya hi havia els dies quan el nazisme va pujar al poder.

Els catalans tenim també genis en les arts, tenim bons científics, tenim bons empresaris i no som pas dolents amb el negoci, però tot això no ha impedit que com a poble estiguem amenaçats a desaparèixer. Per sort, en ple segle XXI és impossible que l’equivalent al nazisme alemany, és a dir, el feixisme franquista, torni a aparèixer per impunement aplicar el genocidi cultural amb l’ús de la força repressora d’una dictadura. Però avui en dia, Espanya utilitza altres mecanismes més subtils: La justícia espanyola. Amb l’excusa d’unes lleis que els Espanyols les fan i desfan al seu gust, poden continuar la seva política de genocidi contra el poble català impunement perquè teòricament som una democràcia. Però això no vol dir res. Els jueus també eren més o menys perseguits en alguns països teòricament democràtics abans de la segona guerra mundial.

Els catalans hem de tenir clar, igual que van fer els jueus, que si no tenim un Estat no tenim garantit la nostra supervivència, malgrat la nostra excel·lència en molts aspectes.

I per aconseguir un Estat, potser caldrà igual que els jueus, embrutar-nos si cal les mans i fer el que faci falta utilitzant totes els recursos disponibles.

Endavant les atxes!!

 

Nota: Jo no podré venir a l’Assemblea Nacional Catalana al Sant Jordi, però des d’aquí vull donar tot el meu suport i desitjo que sigui tot un èxit.