Arxiu del mes: abril 2012

Quan cal trencar amb la legalitat?

dilluns, 30/04/2012

Davant dels darrers esdeveniments que s’estan produint a Catalunya com la campanya #novullpagar o els empresaris per la insubmissió fiscal provoquen una situació molt compromesa pel govern actual de CiU. Però no només en el sentit que alguns apunten de col·laboracionisme entre CiU i els poders fàctics econòmics de Catalunya. Sense menysprear-los, per mi el que molesta o neguiteja més a Convergència, és el fet de trencar la legalitat amb qui té el poder pel mànec: Espanya

Vet a aquí el nerviosisme que és desprèn amb les declaracions del portaveu del govern Quico Homs de què compren els conductors que no volen pagar els peatges pel desgravi comparatiu amb la resta de conductors d’Espanya i a continuació anuncia que els multaran amb 100€ basant-se per més inri, amb una llei franquista.

Els dirigents de CiU es troben en una situació molt difícil per a ells. Com a partit defensor dels valors tradicionals de la serietat, ordre i sobretot de la legalitat, saben que un dia o altre, hauran de trencar-la. Perquè ningú ja dubta que la supervivència de Catalunya tal com un partit nacionalista la pot concebre, només serà possible si aconsegueix la independència i això implicarà necessàriament trencar la legalitat d’Espanya.

La qüestió és quan i com? Serà ara, gràcies al #novullpagar? Si milers de conductors catalans es neguen a pagar els peatges, els concessionaris de les autopistes i els bancs que hi ha al darrera, com actuaran? Que faran els dirigents de CiU per mirar d’arreglar-lo?

Darrerament he defensat que el President Mas té un pla per aconseguir fer un pas qualificativament més sobiranista a favor de Catalunya. És el que ell ha anomenat Transició Nacional. Aquesta transició té un calendari més o menys fixat.

Tot fa pensar, que primer es vol aconseguir un gran suport per demanar el pacte fiscal. Aquest suport, entre un 70 o 80%, és vol aconseguir per mitjà de dos mecanismes: Les retallades i la denuncia de l’espoli fiscal.

Les retallades són imprescindibles per donar credibilitat a la denuncia de l’espoli fiscal. Sense elles l’espoli fiscal només eren paraules que podies creure’t o no. Ara en canvi, milers de funcionaris o treballadors que viuen del diner públic ho pateixen personalment. Cap d’ells es podrà negar a demanar que els recursos dels Catalans serveixin per pagar-lis les seves nómines i no pas les dels altres funcionaris d’Espanya.

Amb el suport popular pel pacte fiscal, CiU tenia l’excusa perfecte per encetar el procés per augmentar la sobirania almenys fiscal de Catalunya. Un procés que pensen que no caldria trencar la legalitat amb Espanya. Alguns dels dirigents i sobretot, prop del 40% dels votants de CiU, tenen molta por a trencar amb Espanya. Per això des de CiU mai acaben de definir si volen realment la independència o es conformen amb aconseguir una mica més de sobirania fiscal. Si fos possible tenir un concert econòmic semblant al d’Euskadi, o fins i tot menys, mentre es poguessin continuar fent política autonomista sense patir retallades, la majoria dels dirigents de CiU com també molts dels seus votants ja ho donarien per bo.

La por de trencar la legalitat i sobretot trencar amb Espanya, és quelcom irracional per un observador forà, però no per un que conegui la història de l’opressió colonialista espanyola a Catalunya. Deixant de banda els negocis dels anomenats club del Pont Aeri, el motiu principal és la por a enfrontar-se amb qui t’ha torturat, ningunejat i oprimit durant la major part de la seva vida.

Però jo sóc dels que crec, que malgrat els espanyols són persones intel·ligents, perden l’oremus quan es tracta de pactar o negociar quelcom que és el moll de l’os d’Espanya. Pels espanyols, l’esperit i la raó d’existència d’Espanya és la metròpoli de Madrid. Espanya és Madrid i Madrid necessita cada vegada més, tots els recursos del que ells anomenen “provincias”. No serà possible de cap manera que els espanyols acceptin canviar-ho i menys en aquestes circumstàncies de crisi econòmica. La Transició Nacional només pot tenir un final possible: La independència de Catalunya.

Con va dir John Lenon: La vida és el que succeeix mentre fem els nostres plans i en aquest sentit ja sigui, perquè el govern d’Espanya vol intervenir l’autonomia de Catalunya o per culpa de la campanya del  #novullpagar o la insubmissió fiscal, al final el President Mas potser haurà d’avançar el moment de trencar la legalitat encara que hagués estimat fer-ho més tard (o potser mai).

Però ho haurà de fer aviat.

Endavant les atxes!!

Pep Guardiola no renovarà

dimecres, 25/04/2012

Una de les coses que sempre m’ha encuriosit ha estat com la majoria de la gent s’escolten els endevinadors, astròlegs i vidents. Portem més de 100 anys de civilització de la ciència a on s’ha  demostrat per tots els costats i maneres que encertar el futur per mitjà dels astres o per un joc de cartes o daus o simplement per mitjà d’una bola de cristall,  és pura especulació basada en la intuïció i l’atzar.

Ahir durant tot el dia tenia la intuïció que el Barça no passaria l’eliminatòria. Les raons per aquesta intuïció eren varies. Des dels dubtes que el joc del Barça m’havia generat en els darrers partits de la lliga i la Champions, degut principalment a les masses ocasions errades passant per les males experiències com a barcelonista durant el segle passat (si obvien els 4 anys del Dream Team) fins el nerviosisme latent i els dubtes que es palpava en l’ambient després de la derrota contra el Madrid. Quan en Guardiola va dir a la roda de premsa que estava segur que arribarien a la final de Munic, era un signe clar que ja intuïa que l’equip li mancava confiança.

Però en comptes d’expressar la meva temença a tothom vaig decidir callar. Per diversos motius, primer perquè l’excel·lent trajectòria dels darrers anys de l’equip de Guardiola a on havia aconseguit tants bons resultats, hi havia moltes possibilitats de fer el ridícul però també perquè no volia quedar com un malastruc.

Avui, he estat reflexionant el fet que si ho hagués fet i a més amb una litúrgia adient, per exemple amb un pèndol o amb l’ajuda d’un pop o amb el tarot o amb l’ajuda d’una carta astral, molt possiblement molta gent s’ho acabaria creient que tinc capacitats de “pitonissa”. En canvi si hagués pronosticat que el Barça guanyaria i hagués guanyat, encara que ho hagués fet amb tota la litúrgia hauria tingut molt menys repercussió.  Però encara hi ha una cosa més curiosa, estic convençut  que si hagués predit que no passaria l’eliminatòria i en canvi el Barça ho hagués fet, llavors tampoc hauria tingut gens de repercussió. L’eufòria d’haver guanyat fa que la gent s’oblidi de tot i també no hi ha la necessitat de cercar excuses que expliquin la derrota. Només quan es perd, és cerca les raons i si aquestes són incomprensibles o difícils d’acceptar, aleshores es dóna més valor a les explicacions metafísiques que a les lògiques.

Això em fa pensar quan els vidents, pitonisses, astròlegs i tota la patuleia que córrer per aquest món, sempre quan prediuen desastres és quan més notorietat tenen. Vet a aquí, el truc per guanyar-se la vida engalipant a la gent.

Per cert, al petit hàmster germànic que tenen els meus fills, ahir al vespre li vaig oferir dues pastanagues, una d’elles la vaig posar a la dreta de la gàbia dins d’un plat que portava una foto del Pep Guardiola i l’altre a l’esquerra en un plat normal. Va triar la que no hi havia la foto. La cosa està clara: El Pep anunciarà aquesta setmana que no renovarà.

El futur que arriba (2a part)

dilluns, 23/04/2012

A la primera part he descrit la situació que es troba Catalunya davant de la crisi i de l’envit espanyol contra els catalans. També arribo a la conclusió que tot el que està passant fa impossible que es pugi tornar enrere i continuar fent política autonòmica com si res hagués succeït. Una de les persones que més experiència té en aquesta política ho reconeix: el expresident Pujol fa mesos que no para de dir que no hi ha alternativa sinó és la independència. L’actual President sembla que també ho té present. El President Mas fa un any que va dient que ja estem en plena Transició Nacional i que el final d’aquesta transició pot ser la independència malgrat es vol intentar primer aconseguir el pacte fiscal.

En aquesta segona part m’agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s’arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l’Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l’Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L’Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l’ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d’escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l’Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l’ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d’Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure’s intervingut, hagi d’aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l’Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L’actitud de certs partits d’esquerres, el moviment d’indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d’aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions,  molt d’ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. Primer trauran l’espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l’amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d’esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l’aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!

El futur que arriba (1er part).

dilluns, 16/04/2012

Catalunya està vivint uns moments d’incertesa i d’angoixa. La crisi econòmica que pateix hi ajuda, però també l’inexorable envit dels espanyols contra Catalunya. De fet, l’envit contra Catalunya existeix d’ençà el 1714, però després de la dictadura feixista espanyola semblava que hi havia possibilitats de trobar la manera de ser catalans i alhora espanyols. Amb el famós “encaix” a Espanya molts pronoms catalans han dedicat els millors temps de la seva vida inútilment. D’altres, els més espavilats i amb menys escrúpols, ho han aprofitat per enriquir-se o complir les seves ambicions personals.

Amb aquest context, en el moment que es demostra que “l’encaix” és una fal·làcia que només hi era al somni dels catalans, i sobretot també degut a què deixar de rajar la mamella de la capital del regne, tots, és a dir, els patriotes errats i els pocavergonyes,  s’han trobat sense cap argument per continuar com fins ara. Ambdós saben que almenys continuar com ara no és pas la solució per aconseguir els seus objectius. S’ha de cercar una altra alternativa, però per desgràcia per a ells i per sort pels independentistes per convicció, aquesta només és la independència de Catalunya.

Els castellans no deixaran mai que els catalans siguem espanyols sense deixar de ser catalans. Us imagineu que la Reial Acadèmia de la llengua espanyola es canvií per ser de la llengua castellana i que el català sigui considerat idioma oficial per tota Espanya i Europa? o que Espanya canvií el nom per dir-se República de pobles ibèrics o fins i tot Regne de pobles ibèrics?

Però també us penseu que amb aquesta crisi els castellans deixaran d’exprimir els nostres recursos? Us penseu que milions d’espanyols acceptaran voluntàriament ser més pobres en deixar de recaptar milions d’euros dels nostres impostos?  Per què ho han de fer? No som uns territoris conquerits després d’una guerra i que a més, han hagut constantment dedicar-hi esforços per mantenir-nos a ratlla?

La conjuntura és per mi immillorable malgrat l’alt índex d’immigració i els atacs espanyolistes.  La pilota en aquests moments està a la taulada dels catalans. En aquest sentit, la responsabilitat està amb el partit majoritari a Catalunya i aquest és sense cap dubte CiU.

Però dins de CiU hi ha encara dubtes sobre si ara és el moment per apostar per crear l’Estat propi, malgrat en el seu darrer congrés deixar clar que és l’objectiu últim d’aquesta formació. Però la por de perdre suport i les lluites típiques de poder que existeix i sempre existirà en qualsevol formació política distorsionen o frenen aquesta decisió.  No és el mateix que a Unió guanyi Vila d’Abadal o Duran i Lleida.

Però que passa amb la resta dels independentistes. La meva modesta opinió és que haurien de ser conscients del moment tant important que vivim i no precipitar-se a atacar la lentitud de CiU en decidir-se per la independència. Sé que és molt difícil. Molts dels dirigents independentistes tenen greuges amb CiU o simplement, estan pendents per aconseguir els seus objectius, siguin a favor del partit que representen o personals. També hi ha qui es creu que ell ho faria millor i no pot esperar més. No és cap crítica a ningú, només és una constatació de la situació. Cadascú hauria de fer un examen de consciència que és el millor per Catalunya.

Però malgrat aquest sentit de responsabilitat política que hauríem de tenir tots els que volem que Catalunya sigui independent, això no vol dir donar un xec en blanc a CiU o deixar d’empènyer la societat catalana cap a la independència. En aquest sentit, per mi el moviment sobiranista ha de continuar o fins i tot augmentar la seva activitat. Cal fer-ho pensant en dos grans objectius: 1) provocar la reacció dels espanyols contra els catalans (i de retruc la internacionalització del conflicte) i 2) ajudar a CiU a què posi rumb el vaixell cap Itaca.

En aquest sentit, estic a favor de qualsevol activitat sobiranista que s’estan fent ara. Per exemple estic d’acord amb la ILP que ha presentat Reagrupament per deixar clar que si una nació sorgeix de la secessió d’un estat de la Unió, serà reconegut automàticament com estat membre de la UE. També les accions que l’ANC està preparant amb l’associació de municipis per la independència, o la insubmissió fiscal que alguns valents empresaris catalans estan duent a terme…etc.

És molt possible que algunes d’aquestes activitats siguin vistes com inoportunes o precipitades per part dels dirigents polítics i de molts opinadors, però malgrat entenc que algú ho pensi, encara tinc en ment l’exemple de la ILP a favor del referèndum d’independència que Deumil.cat amb CeL vam presentar la mateixa setmana que es va fer la manifestació de 10.000 a Brussel·les. Quan ho vam fer, la majoria per no dir tots, els dirigents dels partits polítics catalans i molts opinadors ho van trobar inoportú i fins i tot estúpid. Però gracies a aquella ILP, es va fer el referèndum d’Arenys de Munt i que per mi ha estat clau per aconseguir que posteriorment, molts catalans en votar en els consultes populars sobre la independència,  s’acabessin de convèncer que la independència és possible. Fins i tot el expresident Pujol i el mateix President Mas van anar a votar i per tant es van definir a favor de la independència. Tot un exemple per a molts catalans.

Qui sap el que pot passar d’aquí uns mesos si la Comissió Europea accepta la ILP i els bascos, flamencs i escocesos, junt amb els catalans recollim més d’un milió de signatures o es fa un referèndum a favor de la independència al mateix dia en 300 ciutats catalanes, inclosa Barcelona o la submissió fiscal creix i finalment CiU convoca una consulta pel pacte fiscal, que té com a conseqüència una persecució judicial contra tots els qui fan aquestes accions incloent empresonaments?

Jo veig molt més probable que acabem cap aquesta derivada que cap una altra a on tot continuí igual que abans. No puc imaginar que tot el que ha passat fins ara i el que s’està gestant, no acabi trencant la situació política actual.  Jo crec que com diu el President Mas, la Transició Nacional dels catalans ha començat i encara que no estic segur si aquesta era la intenció final del President, si que estic segur que aquesta transició només pot acabar amb la independència. Pels espanyols una vegada s’ha començat a marxar del que ells entenen que ha de ser Espanya, no hi ha marxa enrere. Només es pot arribar a viu a Itaca o morir en l’intent.

En la segona part, parlaré de les possibilitats de sobreviure al viatge a Itaca.
Nota: Imatge copiada del web de empordaaccio

A LA MEMÒRIA DE QUIM MELÉNDEZ

dimecres, 11/04/2012

Pare_Melendez.jpg

Fa temps que no escric res als  blocs, estic enfeinat amb els Catalans Abroad Newsletters i amb campanyes, primer per impedir el tancament de TV3Sat i segon per la campanya de suport pel català a Mallorca. Però també crec, que ja no cal continuar convencent a ningú dels qui llegeixen blocs en català que l’única sortida per Catalunya és la independència.

Però aquest cap de setmana quan vaig arribar a casa de vacances, la mare em va explicar que el Quim Meléndez havia mort feia unes poques setmanes. El Quim era dels amics del pare de quan varen treballar a la SAFA de Blanes la dècada dels 60. Segons la mare, el pare estava força afectat amb la mort del Quim. No només perquè era un vell amic, sinó també perquè de la colla que encara quedava només en Joaquim Torra, Quim Melèndez i ell eren independentistes.

No vaig gosar dir res al pare, però em va venir a la memòria la fotografia a on es veu en Quim caminant amb la seva elegant dona, la Roser i el pare pels carrers de Brussel·les  just al davant de la delegació d’ERC, en la manifestació de 10.000 catalans per l’autodeterminació de la nació catalana el 7 de març del 2009. Va ser tota una sorpresa que vinguéssim. Recordo com és va il·luminar la cara  del pare el dia previ a la manifestació quan es va assabentar que el Quim i la Roser venien en cotxe travessant tota França per només participar-hi. El pare estava sol a Brussel·les, ja que en Torra estava malalt i no havia pogut acompanyar als seus fills i nebots (Joaquim Torra és el pare de l’editor Quim Torra i del Pere Torra, l’autor de la fotografia que varen venir a Brussel·les). Segons el pare, en Quim Meléndez s’havia tornat independentista feia poc ja que quan eren més joves, només en Torra i ell ho eren. No sé si era per això, però el pare apreciava molt l’actitud manifesta a favor de la sobirania de Catalunya que els darrers anys en Quim Meléndez mostrava.

Per la meva part, sempre li estaré agraït al Quim la seva ajuda durant la presentació del Llibre “Els Herois de Brussel·les” , un relat sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les el passat novembre a Girona. En Quim es va endur una desena de llibres i els va portar a la llibreria de Les Voltes per deixar-los en dipòsit. Ho va fer, sense que li demanés.

La mort del Quim Meléndez és més que una perduda d’un vot pel SI a la llibertat de Catalunya. El seu coratge i força que emanava la seva imponent figura, irradiava als altres la convicció que la independència estava al caure. Per desgràcia la malaltia que patia des de feina poc temps, ha anat més ràpid que el viatge a Itaca. El pare, no sé si per la mort del Quim, aquests darrers dies m’ha dit més d’un cop que ell no veurà la Catalunya independent.

Com deia el honorable expresident Barrera, tenim molta presa. Sobretot perquè hi ha molts guerrers, que vells però rics d’experiències viscudes, volen arribar-hi abans que el seu cos digui prou.

Moltes gràcies per tot Quim.

Abril 2012