El futur que arriba (1er part).

Catalunya està vivint uns moments d’incertesa i d’angoixa. La crisi econòmica que pateix hi ajuda, però també l’inexorable envit dels espanyols contra Catalunya. De fet, l’envit contra Catalunya existeix d’ençà el 1714, però després de la dictadura feixista espanyola semblava que hi havia possibilitats de trobar la manera de ser catalans i alhora espanyols. Amb el famós “encaix” a Espanya molts pronoms catalans han dedicat els millors temps de la seva vida inútilment. D’altres, els més espavilats i amb menys escrúpols, ho han aprofitat per enriquir-se o complir les seves ambicions personals.

Amb aquest context, en el moment que es demostra que “l’encaix” és una fal·làcia que només hi era al somni dels catalans, i sobretot també degut a què deixar de rajar la mamella de la capital del regne, tots, és a dir, els patriotes errats i els pocavergonyes,  s’han trobat sense cap argument per continuar com fins ara. Ambdós saben que almenys continuar com ara no és pas la solució per aconseguir els seus objectius. S’ha de cercar una altra alternativa, però per desgràcia per a ells i per sort pels independentistes per convicció, aquesta només és la independència de Catalunya.

Els castellans no deixaran mai que els catalans siguem espanyols sense deixar de ser catalans. Us imagineu que la Reial Acadèmia de la llengua espanyola es canvií per ser de la llengua castellana i que el català sigui considerat idioma oficial per tota Espanya i Europa? o que Espanya canvií el nom per dir-se República de pobles ibèrics o fins i tot Regne de pobles ibèrics?

Però també us penseu que amb aquesta crisi els castellans deixaran d’exprimir els nostres recursos? Us penseu que milions d’espanyols acceptaran voluntàriament ser més pobres en deixar de recaptar milions d’euros dels nostres impostos?  Per què ho han de fer? No som uns territoris conquerits després d’una guerra i que a més, han hagut constantment dedicar-hi esforços per mantenir-nos a ratlla?

La conjuntura és per mi immillorable malgrat l’alt índex d’immigració i els atacs espanyolistes.  La pilota en aquests moments està a la taulada dels catalans. En aquest sentit, la responsabilitat està amb el partit majoritari a Catalunya i aquest és sense cap dubte CiU.

Però dins de CiU hi ha encara dubtes sobre si ara és el moment per apostar per crear l’Estat propi, malgrat en el seu darrer congrés deixar clar que és l’objectiu últim d’aquesta formació. Però la por de perdre suport i les lluites típiques de poder que existeix i sempre existirà en qualsevol formació política distorsionen o frenen aquesta decisió.  No és el mateix que a Unió guanyi Vila d’Abadal o Duran i Lleida.

Però que passa amb la resta dels independentistes. La meva modesta opinió és que haurien de ser conscients del moment tant important que vivim i no precipitar-se a atacar la lentitud de CiU en decidir-se per la independència. Sé que és molt difícil. Molts dels dirigents independentistes tenen greuges amb CiU o simplement, estan pendents per aconseguir els seus objectius, siguin a favor del partit que representen o personals. També hi ha qui es creu que ell ho faria millor i no pot esperar més. No és cap crítica a ningú, només és una constatació de la situació. Cadascú hauria de fer un examen de consciència que és el millor per Catalunya.

Però malgrat aquest sentit de responsabilitat política que hauríem de tenir tots els que volem que Catalunya sigui independent, això no vol dir donar un xec en blanc a CiU o deixar d’empènyer la societat catalana cap a la independència. En aquest sentit, per mi el moviment sobiranista ha de continuar o fins i tot augmentar la seva activitat. Cal fer-ho pensant en dos grans objectius: 1) provocar la reacció dels espanyols contra els catalans (i de retruc la internacionalització del conflicte) i 2) ajudar a CiU a què posi rumb el vaixell cap Itaca.

En aquest sentit, estic a favor de qualsevol activitat sobiranista que s’estan fent ara. Per exemple estic d’acord amb la ILP que ha presentat Reagrupament per deixar clar que si una nació sorgeix de la secessió d’un estat de la Unió, serà reconegut automàticament com estat membre de la UE. També les accions que l’ANC està preparant amb l’associació de municipis per la independència, o la insubmissió fiscal que alguns valents empresaris catalans estan duent a terme…etc.

És molt possible que algunes d’aquestes activitats siguin vistes com inoportunes o precipitades per part dels dirigents polítics i de molts opinadors, però malgrat entenc que algú ho pensi, encara tinc en ment l’exemple de la ILP a favor del referèndum d’independència que Deumil.cat amb CeL vam presentar la mateixa setmana que es va fer la manifestació de 10.000 a Brussel·les. Quan ho vam fer, la majoria per no dir tots, els dirigents dels partits polítics catalans i molts opinadors ho van trobar inoportú i fins i tot estúpid. Però gracies a aquella ILP, es va fer el referèndum d’Arenys de Munt i que per mi ha estat clau per aconseguir que posteriorment, molts catalans en votar en els consultes populars sobre la independència,  s’acabessin de convèncer que la independència és possible. Fins i tot el expresident Pujol i el mateix President Mas van anar a votar i per tant es van definir a favor de la independència. Tot un exemple per a molts catalans.

Qui sap el que pot passar d’aquí uns mesos si la Comissió Europea accepta la ILP i els bascos, flamencs i escocesos, junt amb els catalans recollim més d’un milió de signatures o es fa un referèndum a favor de la independència al mateix dia en 300 ciutats catalanes, inclosa Barcelona o la submissió fiscal creix i finalment CiU convoca una consulta pel pacte fiscal, que té com a conseqüència una persecució judicial contra tots els qui fan aquestes accions incloent empresonaments?

Jo veig molt més probable que acabem cap aquesta derivada que cap una altra a on tot continuí igual que abans. No puc imaginar que tot el que ha passat fins ara i el que s’està gestant, no acabi trencant la situació política actual.  Jo crec que com diu el President Mas, la Transició Nacional dels catalans ha començat i encara que no estic segur si aquesta era la intenció final del President, si que estic segur que aquesta transició només pot acabar amb la independència. Pels espanyols una vegada s’ha començat a marxar del que ells entenen que ha de ser Espanya, no hi ha marxa enrere. Només es pot arribar a viu a Itaca o morir en l’intent.

En la segona part, parlaré de les possibilitats de sobreviure al viatge a Itaca.
Nota: Imatge copiada del web de empordaaccio

2 comentaris

  • Miquel Marzabal Galano

    17/04/2012 19:13

    Que Déu t’escolti perquè estem fent tard!

  • El futur que arriba (2a part) – Ara.cat

    23/04/2012 17:13

    […] Les peripecies d'un immigrat que no s'integra « El futur que arriba (1er part). […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús