Arxiu del dilluns, 23/04/2012

El futur que arriba (2a part)

dilluns, 23/04/2012

A la primera part he descrit la situació que es troba Catalunya davant de la crisi i de l’envit espanyol contra els catalans. També arribo a la conclusió que tot el que està passant fa impossible que es pugi tornar enrere i continuar fent política autonòmica com si res hagués succeït. Una de les persones que més experiència té en aquesta política ho reconeix: el expresident Pujol fa mesos que no para de dir que no hi ha alternativa sinó és la independència. L’actual President sembla que també ho té present. El President Mas fa un any que va dient que ja estem en plena Transició Nacional i que el final d’aquesta transició pot ser la independència malgrat es vol intentar primer aconseguir el pacte fiscal.

En aquesta segona part m’agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s’arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l’Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l’Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L’Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l’ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d’escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l’Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l’ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d’Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure’s intervingut, hagi d’aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l’Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L’actitud de certs partits d’esquerres, el moviment d’indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d’aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions,  molt d’ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. Primer trauran l’espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l’amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d’esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l’aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!