Arxiu del mes: maig 2012

Una esbroncada en alemany

dilluns, 21/05/2012

Avui al matí he viscut una desagradable situació, però que m’ha fet pensar molt. Just sortint de casa hi ha una avinguda de dos carrils per cada costat amb mitjana. Hi ha dos semàfors per vianants i bicicletes per creuar-lo, separats per la mitjana. El primer es posa en verd segons abans que l’altre i també del semàfor dels cotxes que volen torçar cap a la dreta, just pel pas de vianant. Però aquest primer semàfor de vianants només dura en verd uns cinc o sis segons i per donar temps a creuar-ho,  hi ha una senyal groga intermitent d’avis als cotxes que volen torçar. Suposo que hi és per tal que els cotxes que volen girar,  vagin en compte amb els vianants encara que estigui en verd el seu semàfor.

Avui al matí hem anat el meu fill de 8 anys i jo amb bicicleta a l’escola. Veien el semàfor estava en verd he accelerat amb el meu fill al costat per creuar-lo. Però just uns metres abans, ha canviat a vermell. He dubtat un segon, i sense donar-me ja estava creuant el carrer amb el meu fill a un metre darrera meu amb el semàfor en vermell.

Hi havia un cotxe que havia començat a fer la maniobra per torçar i ha hagut de frenar. Teòricament no hi havia perill perquè el senyal intermitent en groc de perill de pas de vianants estava encès i els cotxes van poc a poc o esperen que passi el darrer vianant. Tot i així, l’esbroncada que he rebut per part del conductor del cotxe ha estat molt forta.

Ha  tocat el clàxon, ha obert la finestra i ha estat almenys 15 segons dient-me de tot amb una veu tant forta que se sentia per tot el carrer.  El meu primer instint ha estat aturar-me i replicar-li que no hi havia per tant, que el senyal d’avis de pas de vianant estava en marxa, però de seguida he pensat que tenia raó. He pensat en el mal exemple que he donat al meu fill. Per això he continuat fins un altre carrer a on no hi havia ningú i llavors li he dit al meu fill que el conductor del cotxe tenia raó en fer-me l’esbroncada. Li he explicat que havia d’haver-me aturat al semàfor perquè estava vermell i que hauríem pogut tenir un accident. Li he explicat que a vegades els pares també ens equivoquem, però que sempre s’ha de reconèixer quan un erra per poder després no tornar-ho a repetir. Li he reiterat que mai més hem de passar un semàfor en vermell.

L’esbronc del conductor m’ha condicionat el matí. Encara tinc la seva greu veu amb insults i retrets en alemany al cap. Però encara més m’ha condicionat la greu errada i el mal exemple que he donat el meu fill. Em fa mal pensar-hi.

Per acabar, com sempre m’agrada trobar una relació interessant amb les meves vivències de català a Alemanya, he pensat amb les esbroncades dels alemanys. És molt freqüent que els alemanys facin esbroncades per qualsevol cosa que vegin malament. No perdonen ni una i són molt exigents amb el compliment de la norma. Ho fa tothom, homes i dones, joves o vells. És un deure que tot alemany ha de complir.  Quan algú fa quelcom malament sempre hi ha algú dient en veu alta “HALO!!, HAAALOO!!” i amb la duresa que té  la llengua alemanya et fot l’esbroncada. Ho fan les mares als seus petits fills a  la més mínima. Ho fa qualsevol vianant o conductor a qui infringeix la norma.  Ho fa el vell a un jove que no es comporta correctament pel carrer.

I us juro que malgrat només he rebut tres esbroncades en els sis anys que hi porto vivint, les tinc totes ben gravades al cap. No m’estranya que l’idioma per ensinistrar els gossos sigui l’alemany. Malgrat s’ha escrit magnifiques poesies i literatura en aquesta llengua, és sense dubte la  llengua que amb més contundència hom pot fer una esbroncada i això que no tenen tants insults com nosaltres, els catalans.

Com més temps porto vivint a Alemanya, més estic convençut que la qualitat de vida que gaudeixen els alemanys s’ho guanyen cada dia no només amb el treball diari si no també amb l’exigència que tots tenen per complir i sobretot fer complir les normes.

Ara bé, m’agradaria pensar que potser hi ha un terme mig, però no sé pas si és que m’estic fent vell, cada dia penso que no existeix aquest terme mig i que els catalans si volem tenir una qualitat de vida com la dels alemanys, a part de treballar molt, cosa que ja ho fem prou bé, caldrà posar-nos seriosos en ser complidors en tot. Realment no ho som tant com ens agrada dir que ho som. Almenys comparant amb els alemanys.

Els Estats Units d’Europa

divendres, 18/05/2012

Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m’agradaria dir algunes reflexions al respecte.

La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d’un exercit poderós hi ha altres motius.

La crisi financera que va començar als Estats Units i va afectar ràpidament a Europa. El govern dels Estats Units van prendre ràpidament unes mesures per redreçar la situació i en canvi la Unió Europea ho va fer més lentament i a més, eren mesures diferents. Cada govern de cada Estat membre de la UE, va prendre les seves mesures condicionades per necessitats polítiques nacionals de cada Estat. Per exemple a l’Alemanya la crisi es va enfrontar amb la contenció de la despresa pública i per comprar les accions per part del govern alemany dels Bancs que necessitaven liquiditat. Els Bancs que necessitaven diners del govern havia d’acceptar unes condicions que implicaven fer fora els directius responsables, deixar de donar dividends mentre el govern fos accionista com també reduir les remuneracions dels directius a un màxim de 600.000€ anuals. No va haver cap obligació de fer fusions ni de fer desaparèixer les caixes.  També es promovia la venda de cotxes (la principal industria alemanya) donant 2.500€ per cotxe vell de més de 10 anys i es comprava un de nou. A les empreses es promovia la reducció de la jornada (i un 10% del sou) per impedir l’acomiadament massiu de treballadors.

A Espanya en canvi es va dissenyar el Pla E i Ñ, que sinó recordo es tractava de donar milers d’euros als Ajuntaments perquè féssim obres útils o no. Es continuava construint Aeroports i AVEs com si no hi hagués la crisi. Es va obligar a les caixes a fusionar-se primer i després fer-se bancs per amagar els actius tòxics provocats per la bombolla immobiliàries. El govern els hi donava diners a uns Bancs amb directius que continuaven reben remuneracions 10 vegades més altes que la dels alemanys. Els EROS en les empreses es van multiplicar i el govern no va fer res per impedir-ho ajudant-les promovent la reducció de treball.  Resumint, a Espanya es va augmentar la despesa pública en projectes inútils i no es va prendre cap mesura per ajudar a  l’economia productiva que és l’única manera de sortir de la crisi en els països que no tenen recursos naturals. Aquesta disparitat de mesures com, no oblidem, la idiosincràsia especifica dels llatins (i grecs) de creure que l’Estat és dedica a robar als ciutadans i per tant, tot el que es pugi estafar a l’Estat està ben vist, ha provocat que la crisi iniciada en els Estats Units ha acabat enfonsant els països de la perifèria d’Europa, especialment Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya.

Si volem continuar amb la Unió Europea, la crisi només es podrà resoldre si Europa se sembla més als Estats Units. Malgrat els Estats nord-americans tenen tantes competències com les que tenen actualment els Estats membres europeus, la competència pel comerç i fiscal depèn del govern federal i no pas de cada Estat. A la Unió Europea hi ha llibertat de comerç, però tampoc igual als Estats Units. Per exemple hi falta la llibertat de moviment d’empreses per crear o tancar les seus corporatives. Les empreses que donen serveis a telecomunicacions, mitjans de comunicació i altres sectors que els Estats europeus considerant estratègics, tampoc tenen llibertat d’operar en qualsevol estat. Pel que fa a la política fiscal, laboral i social és molt dispar i estem molt lluny dels Estats Units. No podem ni comparar-nos.

I és per tot això que la crisi està mostrant que la Unió Europea és dèbil i ho té molt cru per sortir-se.

Als Estats Units també hi ha Estats més rics i d’altres més pobres com a la Unió Europea. Però com que una uniformitat fiscal i realment llibertat de comerç, el flux de riquesa és mou sense interferències de polítiques nacionalistes que provoquen a la llarga les situacions actuals que es viu a Europa. Sóc dels que creu que la Unió Europa sortirà d’aquesta crisi més semblant als Estats Units. S’ha d’anar cap a la creació dels Estats Units d’Europa.

Els catalans per poder estar-hi, és a dir, tenir els mecanismes per poder participar-hi i dir la nostra com fa Massachusett , cal ser el més aviat possible un Estat lliure i no pertànyer a Espanya. No queda gaire temps. Sinó l’alternativa serà amb sort, ser Las Vegas de Nevada dins d’un desert que serà Espanya.

El guió per la independència: La tercera resposta d’Espanya és mobilitzar al Duran

dimecres, 16/05/2012

La meva intenció  era escriure poc, com  a molt un cop a la setmana però els esdeveniments s’estan accelerant. La setmana passada vaig escriure dos articles (aquí i aquí) respecte les respostes d’Espanya al guió per la independència. La tercera resposta d’Espanya per impedir que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà ha estat la mobilització els sectors més espanyolistes dins del partit majoritari que governa a Catalunya. Duran i Lleida s’ha erigit el líder d’aquest sector en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

No sóc l’únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol “Un encàrrec de la Santa Aliança” : “la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.”

Hi estic d’acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l’encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d’Unió per tornar a criticar la independència.

A manca d’arguments per defensar la dependència amb Espanya, Duran i Lleida utilitza la vella tàctica de la por que sempre fa efecte a la classe mitja catalana que és molt conservadora, mentre desqualifica la independència dient que és una “ficció”. En un excel·lent article el Professor Ferran Sáez Mateu a l’Ara que porta el títol “De ficcions i confusions” desmunta amb arguments ben sòlids la conclusió de Duran i Lledia que la independència és una ficció: “La conclusió de Duran, però, no té sentit. És absurda. L’aspiració a la independència implica dificultats fabuloses, però l’aspiració a la confederació és directament impossible, en la mesura que implica un consens estricte a dues bandes. La independència, en canvi, no pretén arribar a aquest acord impossible, i en aquest sentit, com a projecte, resulta infinitament més realista que una possible confederació. Encara un petit detallet: és cert que la independència té poquíssims simpatitzants fora de Catalunya. La confederació no en té cap, directament.”

Però també el Professor Ferran Sáez Mateu crítica la frivolitat que molts dels líders independentistes asseguren que la independència és fàcil d’aconseguir: “És cert que la dificultat real per assolir la independència de Catalunya resulta tan gran que, en efecte, aquesta aspiració sembla fregar la ficció. És cert que un procés d’aquest tipus mai no surt de franc, i la possibilitat d’una gran ruptura o, si més no, d’una dualització perillosament simètrica existeix. És cert que no tenim aliats a Espanya, per descomptat, i que tampoc en tenim a l’Europa dels estats, ni a la resta del món: en circumstàncies normals, la paradiplomàcia no pot competir amb la diplomàcia, ni les iniciatives de la societat civil amb les d’un estat present en tots els organismes internacionals.” i com a conclusió acaba dient: “La independència de Catalunya és factible, però tenint en compte que estem parlant d’una realitat no explorada: no hi ha cap precedent de secessió en el si de la Unió Europea. Malgrat les rudimentàries simplificacions del populisme autòcton, la independència de Catalunya (o d’Escòcia, etc.) condueix a problemes, i per descomptat a solucions, encara inèdits. La bona notícia és que tot això ens ho hem d’inventar nosaltres. Per tant, abans de parlar de realitats o de ficcions, el que convé és plantejar les coses correctament. El modest consell va adreçat tant al senyor Duran com als seus detractors més furibunds. Al capdavall, la confusió és la mateixa.

Però malgrat puc estar en principi d’acord amb aquestes dificultats que menciona el Professor Ferran Sáez Mateu, no per això m’acolloniré i deixaré d’intentar-ho. Però caldrà filar prim per no acabar com he dit en els anteriors articles amb una Generalitat intervinguda, el President Mas a la presó i tot això amb el beneplàcit de la Unió Europea acollonida per la fallida de l’euro. Però també haurà alguns líders independentistes que prefereixen la terra cremada abans de deixar de ser ells els protagonistes de la història que no podran d’estar de fer llenya de l’arbre caigut.

Com no em cansaré de repetir, cal que tots els independentistes fem pinya en el moment que el President Mas haurà de trencar la legalitat. Alguns ja gosen dir que serà aquesta tardor, no ho sé, però segur que no queda gaire temps abans d’enfrontar-nos amb Espanya. Encara que sigui per demanar un pacte fiscal,  s’haurà de trencar la legalitat vigent i forçar el reconeixement diferencial de Catalunya de la resta de les autonomies espanyoles.  Ja em vist com van reaccionar els espanyols amb l’Estatut. Realment això si que és una ficció. Per tant la conclusió és que Espanya només ens deixaran dos possibilitat: la independència o la mort definitiva com a poble català.

Endavant les atxes!!

El guió per la independència: La segona resposta d’Espanya a la petició per la hisenda catalana

divendres, 11/05/2012

Ahir vaig escriure El guió per aconseguir la independència s’està complint a on manifestava la meva opinió de la resposta del PP de Catalunya a les declaracions del President Mas a favor de crear una hisenda catalana. La dirigent espanyolista del PP de Catalunya, Alicia Camacho va dir de que Espanya no pagaria les pensions si CiU continuava per aquest camí sobiranista. També vaig mencionar que al diari Ara es parlava de la possibilitat que el President Mas anés a la presó quan decidís fer el pas ferm per crear la hisenda pròpia.

Avui hem pogut llegir aquesta notícia publicada en els diaris espanyolistes de l’orbita del PSOE: ‘El País‘ i ‘El Periódico‘: Dos proveïdors del Palau van donar 775.000 euros a Convergència.

Un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó. Espero de tot cor que el President Mas i els dirigents de CDC no s’acollonin amb aquesta amenaça més real que la de no pagar les pensions.

Però llegint els comentaris a aquesta noticia en certs diaris digitals, hom no deixa de pensar que possiblement els catalans no ens mereixem ser lliures. A vegades penso que som potser massa petits, en tots els sentits, per no caure sempre amb típiques picabaralles familiars suïcides.

Deixeu-me que acabi amb aquesta reflexió: he estat militant d’ERC durant 18 anys i després associat a Rcat. He criticat molt a CiU per la seva política regionalista. També des del 2006 he escrit als meus blocs una defensa a la regeneració política. En els darrers dos anys a Reagrupament n’he fet una bandera de la radicalitat democràtica. Però darrerament, davant del moment tant crític que Catalunya està vivint, crec que no hem de deixar-nos entabanar per la radicalització o la indignació davant d’algunes informacions que poc a poc, a mesura que el guió s’estigui desenvolupant, s’aniran escampant per crear zitzània i difamació entre nosaltres. Cal tenir ben clar, que qui escampa la zitzània té com darrer objectiu mantenir l’ordre establert dins d’Espanya. Un ordre que està basat en unes estructures mafioses que beneficien els col·laboracionistes espanyols.

Els catalans estem davant del repte més important de la nostra existència: La nostra supervivència mil·lenària està a punt de desaparèixer. Per això, totes les nostres forces ha d’estar en aconseguir el més aviat possible esdevenir un estat lliure i sobirà. Mentrestant, tot el que pugi desviar-nos ha de ser apartat, que no vol dir ignorat per posar-hi remei quan construïm el nou estat. En aquell moment, si s’escau passarem comptes amb qui sigui.

Però ara, no ens podem permetre ara ni tants sols indignar-nos. No tenim temps ni per això.

Endavant les atxes!!

El guió per aconseguir la independència s’està complint

dijous, 10/05/2012

Avui al matí quan he llegit el que ha dit la Camacho sobre l’amenaça de no pagar les pensions, he pensat de fer un article al respecte. Però en fer un cop d’ull a la premsa, he vist que Salvador Cot de Nació Digital ha escrit més o menys el que volia escriure a la seva editorial.

No sabeu l’alegria que tinc que estem en aquesta fase del procés de la independència. Cap el 2007 vaig escriure una guia pel projecte per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Aquesta guia esta basada en una metodològia de gestió de projectes que  es fa servir per realitzar projectes complexos en la industria farmacèutica. Però no vull parlar d’això sinó de que quan vaig explicar alguns exemples de tasques a realitzar per contrarestar els riscs que sortirien en el projecte, hi sortia l’amenaça de les pensions i de l’impediment de continuar dins de la Unió Europea  si Catalunya esdevé  un Estat.

Ara només falta que ho digui més clarament el govern espanyol i no pas els sicaris que tenen a Catalunya. Llavors malgrat que alguns pensionistes catalans, potser molts s’acolloniran, davant dels ulls de la resta dels ciutadans com també del món, s’arribarà  a la mateixa conclusió que diu el Salvador Cot: Espanya considera els pensionistes catalans com una arma política (o de guerra). Un fet escandalós que demostra o bé la manca d’escrúpols per atacar a les persones més indefenses o bé que no considera els pensionistes catalans ciutadans espanyols, és a dir, que ens declaren ells mateixos la independència a ulls del món.

A l’Ara.cat a l’edició de pagament hi ha un article  que  parla de si el Mas pot arribar anar a la presó pel fet de decidir  per una hisenda catalana. No tinc n’idea si el Mas estarà disposat a anar-hi o si els espanyols ho faran, però cal de totes totes  que si CiU fa el pas , que tots els catalans independentistes li fem costat malgrat la zitzània que certs submarins  escamparan, el rancor que alguns hi tenen per les batalles perdudes, l’escepticisme més que justificat per tants coitus interruptus i la malfiança per les renuncies constants que ha caracteritzat a CiU. Però malgrat això, no podem repetir un altre 6 d’Octubre del 34.

Sembla com si el guió s’està  duent a terme per aconseguir que el 2014 sigui l’any clau, s’està complint.

Fa poc vaig escriure l’article Quan cal trencar amb la legalitat?. A on deia que el President Mas potser hauria d’avançar els plans que tenia, sigui per arribar a un mínim pacte fiscal o realment per anar cap a la independència. No m’importa. El que m’importa és que es faci quelcom perquè la situació és molt greu. Però també atenent la idiosincràsia dels espanyols, estic convençut que en el moment que es faci un pas ferm per aconseguir la hisenda pròpia, en les circumstancies actuals implicarà que s’haurà de trencar la legalitat vigent. Quan és faci això, els mateixos espanyols ens obligaran a anar fins al final, encara que alguns de CiU no ho vulguin. El final serà o bé la Independència de Catalunya o desaparèixer com a poble. Només dependrà de nosaltres, ja que els mateixos espanyols ja ens ha dit per activa o per pasiva que no podrem continuar com fins ara.

Endavant les atxes!!

Rentar-se les mans amb aigua calenta

dimecres, 9/05/2012

Foto: francesc Gatuellas

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m’he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d’una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l’hivern o l’estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l’aigua mai és freda. Normalment l’aixeta està en la posició perquè surti l’aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l’aigua freda és la que és ve del riu o d’una font o mina i per tant és neta. Mentre que l’aigua calenta la tinc associada a l’aigua estanca d’una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l’Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m’adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d’hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s’omplia de l’aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l’aigua que estava a uns tres metres sota terra. L’aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l’aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d’unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d’un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d’alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d’aquell estiu.

Des d’aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.

Catalans al món sense TV3

dimecres, 2/05/2012

Malgrat haver aconseguit prop de 40.000 signatures per impedir que es tanqués l’emissió de TV3 per Satèl·lit, al final no ha estat possible. Ahir 1er de maig, a Karlsruhe  a l’estat de Baden-Württemberg,  els meus fills ja no van poder veure Super3.

Des de TV3 i també des del govern de la Generalitat ens han dit que l’alternativa es veure TV3 via Internet. La realitat és que no és pas així.

En teoria hi ha tres possibilitats. A continuació exposo cadascuna d’elles  i els seus avantatges i inconvenients per veure en una televisió normal via HDMI a partir  d’un ordinador Backbone amb Windows 7 32 bits, 2 GB Ram, Wifi i amb ADSL de 16MB:

La primera possibilitat és accedint al web de TV3 i allà seleccionar l’opció http://www.tv3.cat/3alacarta/ o si el navegador no ho suporta, l’opció antiga de http://www.tv3.cat/directes. També diuen a la informació de TV3 que si tens un TV Sharp o Sony o utilitzes el Windows Media Center, i teòricament canviés la configuració regional a Espanya, et surt una aplicació que et permet accedir a 3alacarta. Ho he provat en el meu ordinador i no ha funcionat. Sempre em surt aplicacions per accedir a Alemanya. He de fer més  proves.

Avantatges: Pots accedir als canals de la corporació sempre hi quan tinguin permís el contingut que estan emeten de poder ser vist  fora de Catalunya.  Segons quins continguts els drets de propietat intel·lectual comprats només són per ser emesos al Principat de Catalunya.  Per desgràcia la majoria dels programes no es poden veure a l’estranger , només el canal 3/24 es pot veure sense restriccions, mentre que el Super3 o Esport3 o TV3 i 33 en prou feines un 25% dels seus programes es poden veure. Pels catalans que vivim a fora és molt dolorós no poder veure certs reportatges, documentals o partits de futbol, com tampoc dibuixos animats pels nostres fills. No acabo d’entendre, perquè si que puc veure en obert pel satèl·lit el Barça per la Champions a la televisió suïssa (SF2) o els partits de la lliga i copa, via el web www.laola1.tv en alemany i en canvi no per TV3 en català. No crec que costi tant diners aconseguir els drets per emetre per Internet i TV3 podria guanyar més anunciants i molta gent coneixia el català.

Inconvenients: Per poder accedir has d’engegar l’ordinador i navegar per Internet. La Qualitat de la imatge és pèssima. Sobretot quan hi ha molt de moviment i colors, la veritat és que és un desastre. Alguns cops, no gaire freqüent, potser cada 15 o 20 minuts s’interromp i al cap d’uns 10 o 15 segons torna a recuperar-se.

La segona possibilitat és utilitzar un programa que et pots baixar de www.tv3.cat/mon. Aquest programa es connecta directament a un proxy de TV3, és a dir, a un servidor que t’envia directament la senyal al teu ordinador.

Avantatges: Pots configurar l’ordinador que quan arranqui automaticament també  arranqui aquesta aplicació i teoricament que et surti a la televisió com si fos un canal normal de la TV. La qualitat de la imatge és quasi semblant a la del satèl·lit.

Inconvenients: Has de tenir connexament d’informàtica per fer que s’arranqui automàticament ja que TV3 no ha fet cap instal·lador que t’ho configuri automàticament. No pots accedir als altres canals de TV3, momés el contingut que emetia TV3 Satel·lit. S’interromp almenys un cop cada minut i es queda aturat entre 10 i 20 segons o més d’un cop, has de rebotegar el programa. A vegades el so no va igual a la imatge.

La tercera possibilitat és via http://www.youtube.com/TV3CAT, però almenys a Alemanya surt que “El video no està disponible”

Conclusions:

Malgrat crec que el futur serà la televisió per Internet i que s’ha d’estalviar de tot arreu, ara per ara els catalans al món ens hem quedat a la practica sense poder veure TV3. Només la militància d’un català que vol que la seva llengua no es perdi a casa seva, pot aconseguir que es vegi, però tot i així, molt malament.

Les dificultats per accedir-hi, la mala qualitat d’imatge o les interrupcions que hi ha, al final s’aconsegueix que sempre s’acabi canviant a veure la TV normal en alemany.  La situació és tant fotuda que per ajudar als meus fills no perdre la seva (?) llengua, em veig obligat a imposar la meva voluntat als meus fills perquè mirin els dibuixos en català. Al final, els meus fills acabaran odiant el català, a part de mi.

Ni amb això els catalans al món, podem ser normals.

Estic força emprenyat i també deprimit.