Arxiu del divendres, 27/07/2012

La gran marxa de la llibertat està a punt de començar

divendres, 27/07/2012

Fa temps que penso que els catalans com a poble estàvem acabats al començar el segle XXI. Era qüestió d’un parell de generacions per acabar com a Catalunya Nord (i com València una generació abans). Al segle XX , la guerra del 36-39 va tallar d’arrel tota una generació i la posterior dictadura feixista va acabar de crear una altre generació traumatitzada per la tortura psicològica que foren sotmesos per un sistema nacional-feixista espanyol i ultracatòlic. Quan un poble, perd dues generacions consecutives està quasi sentenciat a mort.  Si amb això no hi havia prou, la tercera generació que va néixer pels 60 i 70,  va patir una gran immigració espanyola i a més, va estar molt influenciada per les teories marxistes-comunistes que igual que el feixisme, estaven en contra a qualsevol diferència dins del que ells consideraven que havia de ser un Estat. Tot plegat fa fer que Catalunya fos un desert pel que fa el fet nacional català. A principis dels 90 Catalunya estava més a prop de ser una província espanyola de l’Estat que una nació amb la seva identitat. El somni dels nacionalistes espanyols d’ençà fa 300 anys semblava que s’havia complert.

Dins d’aquest desert hi havien alguns oasis catalans que d’alguna manera mantenien la flama, però en prou feines servia per mantenir la llengua i quatre tradicions que amb l’inicií de la globalització es veien per les noves  generacions com a carrinclones. Els catalans s’havien resignat viure confinats en els seus oasis, mentre esperaven un miracle que mai semblava arribar. Al tombar el segle XXI, una  nova immigració de fora d’Espanya, molta espanyola parlant, semblava que era el cop de gràcia al poble català. Els oasis es feien cada dia més petits.

Quan tot semblava perdut, per sort, un miracle va fer venir en forma d’una gran tempesta. La tempesta de la crisi va provocar una pluja que al principi era fina, però cada dia que passa, es torna més torrencial. Aquesta aigua que cau, en la terra erma del desert pot provocar encara més erosió. Però també pot donar vida si se capaç de  canalitzar-la i usar-la correctament.

Contra tot pronòstic, el poble català ara té la possibilitat de fer del desert un immens prat ple de boscos. Per fer-ho ha de començar a sortir dels oasis. Si els catalans no ho fem ara, llavors la pluja erosionarà encara més la terra i quan s’acabi, l’haurà deixat definitivament erma. El desert esdevindrà per tot arreu. El poble català morirà.

Malgrat que en són conscients de la gravetat de la situació, la generació traumatitzada per la tortura nacional-feixista espanyola es resisteix de sortir de l’oasi. Entre el síndrome d’Estocolm i la perduda d’autoestima que tot torturat pateix, fa que tinguin molta por. La tercera generació, encara influenciada per un adoctrinament comunista-marxista, tampoc li fa gràcia deixar enrere el somni adolescent d’un desert verd. Però les provisions dels oasis estan minvant i les poques que es fa, els espanyols les robem.  Per primer cop la por immediata de morir de gana guanya les pors atàviques de marxar de l’oasi cap un destí que alguns diuen desconegut.

Però per mi, en el moment que comencem a caminar no ens podran aturar. Perquè sabem que no podrem tornar enrere. Només deixarem de caminar quan sapiguem que els espanyols no podran tornar a robar-nos el pa i tampoc mantenir-nos empresonats.

Per això la gran marxa cap a la llibertat està a punt de començar.

Endavant les atxes!!