La gran marxa de la llibertat està a punt de començar

Fa temps que penso que els catalans com a poble estàvem acabats al començar el segle XXI. Era qüestió d’un parell de generacions per acabar com a Catalunya Nord (i com València una generació abans). Al segle XX , la guerra del 36-39 va tallar d’arrel tota una generació i la posterior dictadura feixista va acabar de crear una altre generació traumatitzada per la tortura psicològica que foren sotmesos per un sistema nacional-feixista espanyol i ultracatòlic. Quan un poble, perd dues generacions consecutives està quasi sentenciat a mort.  Si amb això no hi havia prou, la tercera generació que va néixer pels 60 i 70,  va patir una gran immigració espanyola i a més, va estar molt influenciada per les teories marxistes-comunistes que igual que el feixisme, estaven en contra a qualsevol diferència dins del que ells consideraven que havia de ser un Estat. Tot plegat fa fer que Catalunya fos un desert pel que fa el fet nacional català. A principis dels 90 Catalunya estava més a prop de ser una província espanyola de l’Estat que una nació amb la seva identitat. El somni dels nacionalistes espanyols d’ençà fa 300 anys semblava que s’havia complert.

Dins d’aquest desert hi havien alguns oasis catalans que d’alguna manera mantenien la flama, però en prou feines servia per mantenir la llengua i quatre tradicions que amb l’inicií de la globalització es veien per les noves  generacions com a carrinclones. Els catalans s’havien resignat viure confinats en els seus oasis, mentre esperaven un miracle que mai semblava arribar. Al tombar el segle XXI, una  nova immigració de fora d’Espanya, molta espanyola parlant, semblava que era el cop de gràcia al poble català. Els oasis es feien cada dia més petits.

Quan tot semblava perdut, per sort, un miracle va fer venir en forma d’una gran tempesta. La tempesta de la crisi va provocar una pluja que al principi era fina, però cada dia que passa, es torna més torrencial. Aquesta aigua que cau, en la terra erma del desert pot provocar encara més erosió. Però també pot donar vida si se capaç de  canalitzar-la i usar-la correctament.

Contra tot pronòstic, el poble català ara té la possibilitat de fer del desert un immens prat ple de boscos. Per fer-ho ha de començar a sortir dels oasis. Si els catalans no ho fem ara, llavors la pluja erosionarà encara més la terra i quan s’acabi, l’haurà deixat definitivament erma. El desert esdevindrà per tot arreu. El poble català morirà.

Malgrat que en són conscients de la gravetat de la situació, la generació traumatitzada per la tortura nacional-feixista espanyola es resisteix de sortir de l’oasi. Entre el síndrome d’Estocolm i la perduda d’autoestima que tot torturat pateix, fa que tinguin molta por. La tercera generació, encara influenciada per un adoctrinament comunista-marxista, tampoc li fa gràcia deixar enrere el somni adolescent d’un desert verd. Però les provisions dels oasis estan minvant i les poques que es fa, els espanyols les robem.  Per primer cop la por immediata de morir de gana guanya les pors atàviques de marxar de l’oasi cap un destí que alguns diuen desconegut.

Però per mi, en el moment que comencem a caminar no ens podran aturar. Perquè sabem que no podrem tornar enrere. Només deixarem de caminar quan sapiguem que els espanyols no podran tornar a robar-nos el pa i tampoc mantenir-nos empresonats.

Per això la gran marxa cap a la llibertat està a punt de començar.

Endavant les atxes!!

2 comentaris

  • James Taylor

    27/07/2012 14:05

    Quina llibertat? La llibertat dels mercats? La llibertat de les comissions? La llibertat del consum? De que parles Manel?
    Justament alguns ens adonem de que amb l’actual panorama polític no hi ha ningú que pugue fer avançar decididament una empresa com la que proposes. Potser que des de dintre el bosc només veiem arbres, matolls i foc.
    Vindràs tu a encapçalar la marxa?
    Seràs el nostre Gandhi?
    El poble català te, ara mateix, el que s’hauria de tenir? Confiança? O som un desert d’il·lusió robades estes pel contínuum de propagandes varies que ens aixequen la camisa dia a dia?
    Passejat per comarques i oblida les metròpolis, no veuràs res més que el que el teu idealisme enyoradís et vulgue deixar veure.
    No tenim el que més ens cal, líders.

  • Manel Bargalló

    27/07/2012 14:41

    Hola James Taylor,
    el teu comentari, perdona que et digui denota que vius una depressió. Per un costat et fiques contra la llibertat. Més endavant dius que l’anheles però que no hi ha ningú que la lideri…En que quedem? tot ho veus malament, fins i tot les comarques vers les metròpolis, quan no sé d’on treus que sigui de ciutat i parles d’un idealisme enyoradis que no sé a que ve. En l’article que he escrit no faig cap referència a res d’això.
    No vull criticar-te perquè jo mateix he escrit com tu escrius durant molt de temps veient les marrades d’ERC quan es deia només Esquerra i del “coitus interruptos” de CiU . No cal que t’expliqui després del 28N com em vaig sentir.

    Però si som capaços de deixar els sentiments de frustració i amargura enrere i pensar fredament, estaràs d’acord amb mi que mai havien estat tan a prop d’aconseguir la independència d’Espanya. En aquest article la meva reflexió no es basa en cap virtut que tinguem els catalans, més aviat el contrari, dic que estem a prop d’aconseguir-al perquè mai fins ara, estem tant a prop de morir com a poble. I això és gràcies a la crisi i a la prepotència i menyspreu dels espanyols.

    Pel que fa a lideratge, si t’haig de ser sincer, fa temps que he deixat de creure que sortirà un del no res que ens portarà a la independència`i ara penso que el que passarà és que el poble (i la crisi i els espanyols) crearà les condicions perquè una persona que en altres circumstàncies mai seria lider de res, acabi sent el lider que canalitzi el lideratge de la societat, que és la que de veritat val, cap a la independència.

    gràcies per compartir els teus sentiments

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús