Diari d’un català abans de ser lliure. Dubtes de com aconseguir la independència

Avui som dilluns 1 d’Octubre del 2012, a 20 dies després del #11s2012 . M’he llevat d’hora, a quarts de vuit perquè tenia visita a l’oftalmòleg a les vuit i quinze. El dia era gris i fred. La visita ha anat bé però he hagut de pagar 10€ de nou, ja que avui comença un nou Quartal o trimestre i els 10€ que vaig pagar a principis a la segona setmana de setembre a la primera visita ja no serveix. A Catalunya la gent es queixa per haver de pagar un euro per recepta i a aquí, cada vegada que vas al metge per primer cop o es canvia de trimestre, et toca pagar deu vegades més. La metgessa m’ha dit que encara tinc per dues setmanes per recuperar la visió, encara que a partir de la setmana que ve ja es començarà a notar. He de seguir dormin cara a baix o de costat esquerra per mantenir la bombolla de gas de l’ull pressionant cap a la retina i així garantir que aquesta quedi ben soldada.

Després de dinar he fet la migdiada i quan m’he despertat he vist que havia sortit el sol, llavors he aprofitat per anar a caminar una estona. Amb el iphone he escoltat per Internet el final de la tertúlia de l’Oracle a on hi havia el meu amic Quim Torra i posteriorment el següent programa de la Tribu. En aquest programa es preguntava cinc qüestions sobre la independència de Catalunya a cinc experts i posteriorment eren comentades a l’estudi. Un dels tertulians cada vegada que podia deia que el procés engegat de la independència era extremadament difícil i que fer un referèndum sense el permís d’Espanya no serviria per res. Deia que calia negociar amb Espanya prèviament o no serviria per res. Més o menys el missatge semblava dir que com que Espanya mai ho acceptarà, doncs que deixéssim de demanar la independència i que aprofitéssim la força de la manifestació per aconseguir altres quotes de sobirania. Curiosament també estava d’acord amb la resta que el Federalisme era una quimera atès que Espanya mai ho acceptaria.

Al primer cop, m’he sentit una mica molest amb aquest tipus d’argument. Però després m’ha agradat escoltar-lo, perquè crec que en part té raó. Té tota la raó quan diu que si es fa un referèndum sense prèviament haver negociat amb Espanya no servirà de res, que pot ser com un brindis al sol si Catalunya no té capacitat per fer efectiva la independència.

Però en aquest argument hi ha algunes consideracions prèvies que no s’han tingut en compte:

1)       No és pas cert que fets que encara no siguin legalment vinculants no comportin un canvi polític de magnitud considerable o fins i tot determinant per la creació d’un nou estat. Per exemple la caiguda del mur de Berlin va ser com a conseqüència de manifestacions i protestes dels alemanys de l’Est durant el final de l’estiu del 1989 que va provocar la caiguda el 9 de novembre. Després de la caiguda del mur de Berlin, va caure tot la URRS i això ha provocat el naixement de molts nous països. Per cert el President de l’Alemanya de l’Est havia pronosticat deu mesos abans que “el mur romandria cent anys més”.  Per tant, hi ha altres accions polítiques , com manifestacions, concentracions, insubmissió fiscal…etc que ben plantejades i planificades poden donar molt de si.

2)       La combinació de fets polítics que encara que no tinguin una vinculació directa per aconseguir un estat poden, segons com es desenvolupen, provocar-ho o fer un avanç significatiu cap a ell. Un exemple ho tenim amb les eleccions municipals del 1931 a Catalunya a on ERC liderada per Francesc Macià va aconseguir la majoria. Llavors Macià va proclamar la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques des del balcó de la Generalitat que en aquells temps era la Diputació de Barcelona. Encara que posteriorment va d’haver de renunciar, va aconseguir restaurar la Generalitat i l’Estatut de Núria, que ha estat clau perquè ara ens trobem a on estem. Si no hagués aprofitat els resultats de les eleccions per fer la proclama al balcó (que es pot considerar ben bé un brindis al sol a priori), no hauria aconseguit gaire més que ser una regió dins de la república.

3)       Si abans de fer el referèndum es fa tot el possible per aconseguir el permís d’Espanya i això és fa sempre amb la comunitat internacional com a testimoni, al final es pot aconseguir que aquesta darrera acabi forçant a Espanya que ho faci. No es pot negar l’exercici democràtic als ciutadans europeus sobretot si hi ha coaccions i amenaces, com sembla que els espanyols faran. Espanya té un greu problema amb el seu deute. Això pot fer que al final hagi d’acceptar negociar amb Catalunya si la UE l’amenaça en no donar-li més crèdit si continua negant el dret d’autodeterminació dels catalans. Però és clar que per arribar a aquest punt, caldrà molta feina prèvia per part dels catalans i comptar amb la col·laboració sense que ells ho vulguin dels espanyols més nacionalistes amb declaracions o directament accions que coartin la llibertat dels catalans.

4)       Si malgrat es fa tot el que es descriu el punt 3) i no hi ha manera que Espanya accepti negociar un referèndum vinculant, llavors caldrà fer una declaració unilateral d’independència en una assemblea conjunta dels parlamentaris catalans i dels alcaldes  i regidors dels pobles de Catalunya, tal com es va fer a Kosovo i el tribunal de l’Haia ho ha acceptat com a vàlid. Lògicament aquesta opció hauria de ser la darrera opció i sempre després d’haver esgotat totes les altres possibilitats com també mirant d’aconseguir la complicitat internacional.

Com es pot veure hi ha moltes possibilitats per aconseguir la independència, no tinc idea quina és la possible o si és que n’hi ha un altre que no sé veure. Però el que està clar és que si hi ha voluntat i determinació, amb les circumstàncies econòmiques , socials i polítiques que Espanya i Catalunya es troben, podem per fi recuperar la llibertat després de 300 anys d’haver estat conquerits pels castellans i francesos.

Endavant les atxes!!

1 d’Octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús