Diari d’un català abans de ser lliure. La fe crea països

Avui som Dissabte 6 d’Octubre del 2012,  25 dies després del #11s2012. Per mi no hi ha cap diferencia entre un dia feiner i un dia festiu. M’he llevat a les dos quarts de 8 del matí i com sempre he mirat la premsa i he escoltat la ràdio. Però com no és un dia feiner no hi havia les tertúlies de sempre, només alguna a CatRadio al Suplement però no era molt interessant. He aprofitat  per tallar la gespa i després com sempre he fet la caminada. El circuit que faig és d’uns 8 quilometres i tardo una hora i quart. Avui feia vent, però amb sol i la temperatura era d’uns 20 graus. Realment el canvi climàtic enguany es nota, perquè no fa temps de tardor.

A la tarda m’he dedicat a ordenar papers i cap a les 6 del vespre ha arribat una parella de testimonis de Jehovà. De fet no és el primer cop que venen, van venir just una setmana abans de l’operació quan estava convalescent però els metges encara no sabien que tenia. Vaig estar una estona parlant amb ells, perquè parlaven espanyol i tenia curiositat de saber com és que sabien que parlava espanyol. Em va dir que abans hi va un que mira els noms de les bústies de correu i després s’organitzen segons la llengua per fer les visites. Ostres! M’ha fet ràbia que el meu cognom Bargalló Alabart hagi estat confós com a espanyol. Era una parella de noies, molt discretes però amables. Els hi vaig dir que a mi no em convencerien de res, però que si volien un altre dia podrien venir que amb molt de gust podríem parlar sobre religió i de filosofia.

Avui han tornat i els he invitat a entrar per xerrar. Tenia interès en conèixer que és el que els motiva a perdre el temps anant casa per casa i també saber una mica més la seva creença. Eren un home i una dona que estaven casats. L’home era de Paraguai i dona era croata. Hem estat xerrant una hora i mitja. Ha estat molt interessant. D’entrada ja els vaig advertir que jo no necessitava creure en la religió per viure però respectava als qui creuen en Déu i practiquen una religió. De fet a vegades els admiro com poden compaginar-ho davant d’un món a on la ciència els hi deixa menys espai per les creences.

No m’estendré explicant tot el que hem parlat, però al final, ja sé perquè només són 144.000 els qui se salvaran anat al cel a fer unes tasques especifiques quan arribi l’Agamèmnon o fi del món. Segons m’han dit, això serà aviat i serà perquè les condicions de vida seran cada vegada més difícil, cruels i haurà més contaminació i menys menjar per la gent. La meva pregunta següent ha estat que passarà amb els la resta dels 7 milions de Testimonis de Jehovà que diuen que són al món, quan no siguin escollits per ser dels 144.000 que aniran al cel. Segons es veu,  la Terra continuarà malgrat l’Agamèmnon després que Dèu la deixi només amb la resta dels testimonis de Jehovà. Una altra pregunta que els hi he fet,  era que passaria amb els Testimonis de Jehovà que es morin abans de l’Agamèmnon. Segons ells, no van al cel ni a cap purgatoris, es queden morts i ressuscitaran com un altre persona després que Dèu hagi fet la neteja. Bona combinació entre cristianisme i l’encarnació del budisme.

Però si us pregunteu que té que veure amb la independència de Catalunya tot això. Doncs quan hem parlat de la fe i del que l’home ha anomenat “credulancia”. Aquesta paraula mai l’havia escoltat. Ara mirant per Internet només trobo una coincidència en espanyol i en canvi si que he vist en angles la paraula “Credulence” que surt unes 12.000 , malgrat no hi és en els diccionaris.

Quan li he preguntat quina diferència hi havia, l’home m’ha dit que la fe no és el mateix que creure en el sentit de “credulancia”. Que la fe és més que creure en una cosa. Que era creure-hi  tant que no defalleixes per res, malgrat  no hi ha cap evidència ni fet contrastable que et confirmi el que creus.

Li he contestat que jo ja ho sé el que és tenir fe. Però no pas en el sentit religiós. La fe era el que he tingut durant els més de 25 anys quan creia que Catalunya aconseguiria la independència. Li he dit, que fins fa ben bé tres anys no hi havia cap evidència ni fet contrastable que fes pensar que ho aconseguiríem, però no per això vaig deixar de lluitar per a ella. De fet, li he explicat que teníem una cançó que equiparava la nostra lluita per la independència al viatge a Itaca, que per cert no sabien que era, a on el text deixava entreveure que aconseguir la independència era una utopia però valia la pena lluitar-hi, perquè el que importava era el viatge en si ja que ens feria més savis al final de la nostra vida.

Però ara,  jo i milions de catalans varem tenir una revelació el 11 de setembre del 2012. Una revelació  que va fer que tota aquesta fe que havíem tingut fins en aquell moment, havia deixat de ser-ho per transformar-se en una “veritat”.

Endavant les atxes!!

Dissabte 6 d’Octubre del 2012

Karlsruhe – Alemanya

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús