Diari d’un català a punt de ser lliure. Retirar-me en la República Catalana

Avui som diumenge 14 d’Octubre del 2012, 1 mes i 3 dies després del #11s2012. Avui fa fred i plovisqueja. He estat to el matí ajudant als meus fills a fer deures. El Jan ha estat malalt tota la setmana i ha de recuperar matèria perduda. Està fent quart de primària i en aquesta escola no tenen llibres. Només fotocòpies amb exercicis. Si falla a l’escola ho té cru per seguir, però per sort per mitjà de la germana li han fet arribar els deures. El dilluns tornarà a l’escola.

Jo també tornaré a treballar per fi el dilluns. L’ull no té encara la visió correcta perquè està mig ple d’humor vitri i de gas. Veig com tot borrós i les imatges es mouen com si estiguessin flotant en l’aigua. Pot arribar fins i tot a marejar si he de llegir. Però em poso una cinta de pirata que em tapa l’ull i així puc treballar a l’ordinador una estona. L’altre dia vaig agafar la bicicleta per anar al centre de la ciutat a visitar a l’oftalmòleg i uns infants de parvulari que em vaig trobar, tots em van mirar i una va dir “Ein Pirat!”.

A la visita de l’oftalmòleg vaig demanar-li que volia treballar, malgrat em donava una altra setmana de baixa. L’oftalmòleg m’ha indicat que no estigui més de dues hores amb l’ull tapat, que faci descans. Així ho faré. Però quedar-me a casa més setmanes no ho suporto.

Des del 25 d’agost que vaig marxar per 2 setmanes de vacances, fins avui he estat sense treballar. Recordo que em queixava en començar les vacances que mai havia pogut fer més de tres setmanes seguides des de què vaig començar a treballar i voldria sentir el que és estar prou temps fins que no te’n recordes que treballes. Però coi, al final entre vacances i la baixa per malaltia hauré estat 7 setmanes!. Quasi dos mesos sense treballar! No recordo quan va ser la darrera vegada, potser al acabar el COU?. A la Universitat no, perquè a l’estiu treballava per guanyar-me uns diners per aixì ser menys dependent dels pares

A part dels 8 dies ingressats a l’hospital, la convalescència m’ha obligat a portar una vida sense poder conduir el cotxe ni tampoc fer esport. Només a les darreres setmanes he sortit a fer una caminada de 7 quilometres. Però no he pogut agafar el cotxe per desplaçar-me al bosc a buscar bolets ni fer el meu esport favorit que és anar en bicicleta. L’altra cosa que m’ha limitat aquest despreniment de retina, ha estat la lectura i l’escriptura. Reconec que no he fet molta bondat amb aquest aspecte. Teòricament només podria mirar sense límits la TV o escoltar la ràdio, però una o dues hores a l’ordinador no he pogut evitar de fer-ho. A veure qui era l’eixerit que s’estava de llegir la premsa o les xarxes socials davant tot el que està passant? Estem vivim uns moments històrics que porto esperant des de fa més de 20 anys i que ja pensava que no els viuria mai!

Ahir fent l’article sobre les pensions, vaig pensar quina podria ser la meva vida de jubilat si quan hi arribi tinc algun problema de salut, cosa força comú a certa edat, que m’impedeixi fer les coses que a mi m’agraden, com l’esport de la bicicleta o anar al bosc a cercar bolets. Ja no parlo de no poder llegir o escriure, això seria realment un drama.

Quan comences a apropar-te als 50 anys, et ve al cap pensar quan de temps et queda per poder-te jubilar. A la feina fa 3 anys, un company al 58 anys ja el van prejubilar i penses, mira tu!, en 10 anys jo també. Ara la cosa s’ha complicat. Però hi penses no perquè vulguis deixar de treballar sinó per poder tornar a casa. La vida d’un “exiliat” econòmic, és a dir, d’un que ha immigrat per qüestions de treball, sobretot tot si ho has fet de gran, l’enyorança de casa i les ganes de poder tornar-hi és recurrent durant tot els dies. Sobretot quan és un diumenge a la tarda, plou i es fa fosc.

Des de fora, es veu més que Catalunya té molt de potencial per ser un país pròsper. Tenim un entorn natural que és l’enveja d’Europa. Una cultura que malgrat les vicissituds que ha viscut, no desmereix poder estar a la primera divisió europea. Unes ciutats amb uns cascs antics i museus com també bulevards que enlluernen a mig món. Tenim un teixit industrial que malgrat haver de lluitar amb un Estat en contra, és tant potent que encara és un dels motors d’Europa. Tenim bones universitats, bons centres de recerca i científics reconeguts per mig món. Tenim un dels clubs de futbol millors del món i l’enveja de tots. Potser no tenim recursos naturals però si que en tenim d’humans: els catalans som persones emprenedores, molt treballadores, amb enginy i esperit de superació. Quan vius a l’estranger t’adones més del que tenim que quan vius a Catalunya. Per això, la majoria dels que ens hem “exiliat” ens tornem més independentistes que mai.

Tal com està la crisi, la meva especialització professional i sobretot la meva edat, ja m’he fet a la idea que no podré tornar a casa fins que em jubili. Però m’agradaria tornar-hi per viure en una República Catalana, si pot ser la dels Països Catalans. M’agradaria tenir prou salut per apuntar-me com a voluntari. Voluntari per ajudar al meu govern i les nostres institucions, aportant el meu coneixement que he après voltant pel món, com també el meu poc temps que em quedi de bona salut, per fer que la meva pàtria esdevingui la més rica, prospera i plena d’Europa.

Ho podem fer, només cal una cosa: Que en els propers dos o tres anys aconseguir ser independents.

Endavant les atxes!!

Diumenge 14 d’octubre de 2012

Karlsruhe – Alemanya

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús